La promoció induïda assegura taxativament que la nova entrega discogràfica de la islandesa Björk, Utopia, és una mena de contaposició del seu anterior Vulnicura, que hi ha un evident contrast estètic i conceptual entre l'álbum gairebé hedonístic publicat aquest divendres amb la colpidora entrega apareguda fa dos anys i mig. Però la veritat indica en aquest cas que els anhels no són exactament el mateix que les realitats, i com a mínim es pot asseverar que les similituds entres les dues obres són més nombroses que les possibles diferències. També és visible que la principal novetat entre totes dues obres té les arrels en la paleta sonora, com, per exemple, evidencia que no es recorri a la secció de corda i que sí que s'aposti per una de vent especialment atmosfèrica, que no dubta a incloure una copiosa formació de flautes islandeses o abundants refilades d'ocells (gravats en rituals xamànics veneçolans).
Però a l'hora de la veritat els beats sincopats hi continuen sent com a marca rítmica de la casa -reflex distintiu de la col·laboració renovada amb el productor veneçolà Arca, amb qui ha assolit una simbiosi- , igual com la manera de dir, que té molt més de recitat redundant que de cant, cosa que llasta les possibles inflexions emocionals. Amb tot cal concedir que la llum sí que sembla apuntar en un firmament que en l'obra anterior estava determinada per la desolació, la ruptura amb la seva parella, la pèrdua i una fragilitat radical. Però ja aleshores tenia preparatun pla B que aquí comença a conjuminar tímidament.
Esteban Linés a Crítica de música
de La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada