James Blake és creditor d'una discografia que es podria dir que té un excel·lent de nota mitjana, unes obres objectivament tan equilibrades com brillants per mèrits propis i que fan servir uns ingredients que miraven de no ser simples fotocòpies vist el bon resultat des d'un bon principi. Unes obres, a més, espurnejants i que gràcies a això arribaven a una capa bastant extensa d'aficionat. I aquest era grosso modo l'enorme patrimoni de The colour in anything, Overgrown i el primigeni James Blake.
A Assume form el músic britànic se supera, com a mínim, en la quantitat d'energia que hi dedica. I si ímpetu està amarat d'un optimisme contagiós, encara millor. Un optimisme que fins ara era senzillament gairebé impossible de detectar en la seva obra i que en aquest formidable àlbum es pot trobar tant en les col·laboracions que teixeixen Travis Scott i, sobretot, André 3000, com en talls propis com la insuperable Power on. Aquests dos ingredients fonamentals són, de manera buscada o no buscada, els que fan d'Assume form una obra radicalment pop, ja sigui des d'un punt estrictament formal (gairebé no hi ha cap de les típies i opaques peces de cambra que caracteritzaven les seves obres anteriors), ja sigui des d'una qüestió atmosfèrica: l'optimisme de viure, d'estimar, com tan meravellosament i seductorament reflecteix aquest Barefoot in the park (el títol original de la llegendària pel·lícula Descalços pel parc) cantant a duo, en anglès pel britànic i en castellà per ... Rosalía.
Esteban Linés a Crítica de música
de La Vanguardia del 20/02/19
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada