Islàndia té una de les legislacions més estrictes del món en relació al noms. Es una legislació creada fa un segle per a protegir la pròpia llengua. Tenen un Comité per als Noms que regula l'aplicació d'aquesta legislació. Així doncs, quan tens un fill o filla et proporcionen una llista de 2.500 noms prèviament autoritzats. La majoria d'islandesos i islandeses porten el nom de pila de la mare i del pare amb el sufix son (fill) o dottir (filla).
Els criteris que tenen en compte el Comité per als Noms no són poques: han de respectar les normes ortogràfiques i les gramaticals de l'islandès (no poden contenir la lletra c o z, per exemple, ja que no la tenen en el seu alfabet); no han de ser pejoratius o estigmatitzadors; han de gaudir de 'prou tradició' al país, és a dir, si el portem 15 islandesos en l'actualitat, 5 si entre ells hi ha algú de més de 60 anys o 0 si apareix en censos antics... com veieu, es tracta de recuperar 'passat'. Davant de tot plegat, sembla que la majoria de peticions s'accepten (un 70%) perquè suposo que la gent, sabent-ho, ja es deuen preocupar de complir la normativa, és clar.
Algú pot pensar que aquesta situació, més o menys, també la tenim aquí. Per a poder registrar el meu primer fill (Biel) vaig haver de presentar una carta de la Universitat de les Illes Balears que certifiqués que Biel era un nom propi desvinculat de Gabriel ... i estem parlant del 2004, no fa tants anys.
Però és que a Islàndia ho porten una mica més enllà... fins als anys noranta, els estrangers que es volien nacionalitzar en aquest país eren obligats a canviar de nom. Per exemple un català, Baltasar Samper va arribar a l'illa el 1961 per a casar-se amb un islandesa i viure allà. Va rebre una carta en la que li deien que si volia 'ser islandès' no podia continuar tenint el seu nom i va haver de registrar-se amb el patronímic de la seva muller, és a dir, com si fos el fill del seu sogre.
Com us podeu imaginar, s'aixequen moltes veus crítiques tant dins com fora del país que reivindiquen la llibertat individual dels pares i mares per a poder posar a la seva descendència el nom que més els agradi... però, es clar, en una societat de 360.000 habitants molts i moltes consideren que si no fan tasca de protecció en pocs anys l'islandès hauria desaparegut.
Damunt de la taula de la ministra de Justícia hi ha propostes per a millorar/suavitzar la legislació.
2 comentaris:
Podríem pensar que en un món tan globalitzat en el que segur que arriba molta més gent a Islàndia per establir-s'hi que fa un segle, és una mesura exagerada i que atempta contra algunes llibertats, però quan veig alguns noms que es posen a casa nostra de vegades penso que ja estaria bé que algú ho regulés...
Bueno, aquest text planteja l'etern dubte de quan vius en una cultura minoritària (com la catalana, per exemple): què fa? et poses en plan proteccionista per a preservar el que ets o mires formes d'integrar-te en la resta de món? i més ara, que com molt bé dius, estem tan globalitzats. Es complicat marcar una línia en la 'identitat' sense transmetre algun tipus d'exclusió' o rebuig dels que no són com tu ... complicat, complicat
Publica un comentari a l'entrada