TINO I MILA

L'endemà al capvespre la Mila del Santo baixà al portal. En la seva ànima, com al cel l'estrella solitària del capvespre, s'havia encès una esperança. En aquest capvespre de març sabia ja per què baixava.

El cel, pel damunt del poble i dels camps, s'obri ample, amb una suavitat vellutada, en claredats de blau i rosa i transparències de cristall o d'aigua clara. Pel carrer, en suavíssima penombra, pujaven i baixaven dones; algunes saludaven. Passà un infant corrents i llançant crits amb gatzara. La Mila no sentia res. El cel adquiria per moments una transparència més clara, i aquí i allà començaven a guspirejar els primers estels. Per fi el veié aparèixer. S'acostava en la mateixa direcció que el dia abans, en direcció a casa seva. A poc a poc s'anà deturant, i a la fi es dirigí de dret cap a ella.

- Mila, ¿no et recordes de mi?

Ella mirà tremolosa, amb una pregona agitació a l'esperit, tota trasbalsada. Volia fugir i volia romandre-hi; volia callar i volia parlar; no sabia el que volia; no feia res. S'estava en la mateixa actitud, paralitzada. Dins el pit el cor li defallia. L'emoció, barrejada d'inquietud, creixia en la seva ànima, com al cel les ombres del capvespre. Se sentia presa d'un insòlit tremolor, subjugada per la seva presència. 

Ell proseguí:

- ¡Què bonica t'has fet, Mila! Quan et vagi veure ahir de primer no et vaig conèixer. ¡Què bonia ets, Mila! Diria's que hi ha en tu no se sap què de celestial. Repetí, encara: Que bonica ets, Mila -i ho va fer en veu més baixa encara, com en un murmuri, en un to càlid i tremolós, allí mateix, mirant-la als ulls, travessant-la.

Prosseguí:

- Quan vaig anar-me'n eres així -assenyalava l'alçària amb la mà extesa. exagerant- ; ¡sembla que et vegi! I ja tenies la mateixa gràcia. Ara me n'adono, ¡i et veig tan bé! ¡Què bella ets, Déu! ¡Quins ulls tens, i que dolça és la teva mirada! Tota la vida m'estaria així, contemplant-te; tota la vida m'estaria així, en la teva companyia. ¡Què bella ets, Déu! -va fer un silencia i tornà-: I tu, Mila, ¿no te'n recordes de mi?

Però la Mila no contestava; s'estava al davant d'ell en silenci, percebent en el pit el profund bategar del cor. Se sentia arrabassada com per un vertigen, com per un vent ardent que bufés amb violència sostinguda a través de la seva ànima. Tota ella defallia. I, per damunt de tot, les seves paraules li arribaven com un ressó; no les entenia, ni calia; les sentia sols com una música que li adormia els sentits, que l'enfonsava tota en un dolcíssim sopor. Aquell impuls de resistència que havia maldat en ella, en un principi, per tot el mal que d'ell havia sentit dir, no tenia ja poder per a res.

¿Què tenia ell en les paraules, que tan profundament la commovien? ¿Què tenia a la veu, que despertava en la seva ànima aquell tumult d'anhels adormits? I a la mirada, ¿què hi tenia? El seus somnis, morts i oblidats, ressucitaven en ella amb ímpetu de torrentada, i tot en la seva ànima semblava cantar com un matí de primavera amb el ressó de la seva paraula. El temor se li havia esvanit totalment, i li hauria dit: "No et recordo, però ara comprenc que temps, feia anys que et coneixia". I hauria afegit, encara: "Que feia temp que t'esperava. I vet aquí que has vingut amb la primavera, quan les esperances es debilitaven; has vingut amb totes les coses belles: amb les flors i les oronetes, com els contes. I dins el meu pit sento que el meu cor canta d'alegria".

I amb tot, alguna cosa -no sabia què- tal vegada una resta de temor arrapat encara a la seva ànima, la privava de parlar. Estava amb la vista baixa, i quan l'aixecà, ell havia desaparegut. S'estremí d'una angoixa sobtada, i cercà ansiosament al seu entorn. El veié, encara, que es perdia carrer amunt, i sentí un desig ardent de córrer darrera seu, de dir-li una paraula, més que fos una paraula, perquè no se n'anès trist, enganyat pel seu silenci. Un ànsia mortal se li traïa a la cara i era tan viu el seu anhel, que sentia impulsos de cridar-lo. En aquell moment aparegué davant d'ella el seu padrí. El cel, a dalt al carrer, s'havia anat cobrint d'ombres. Si no hagués arribat el seu padrí, és possible que la Mila, en aquell diví capvespre, hagués corregut darrera seu per dir-li la seva tendresa i la seva desolació.

La nit va transcórrer lenta; no pogué dormir. L'endemà cap al capvespre, davallà de nou al portal. Esperà una llarga estona, mirant cap amunt i tornant a mirar; i quan l'aire començà a enfosquir-se, sense que ell haguès aparegut, li semblà que s'enfosquia també la seva ànima. Se'n tornà desolada; en el seu cor meditava amargament què li hauria impedit de tornar a passar, i li semblava que caminava en una fosca i solitària nit, com si Amposta haugès quedat de sobte deshabitada.

Sebastià Juan Arbó (1947). Tino Costa.