Era dissabte, i allí, en aquell indret, Amposta devia bullir amb els preparatius. Les festes duraven tota una setmana: avui, a la vespra, es corria el bou capllaçat, i tots els camperols desemparaven ja els treballs per prendre part en la diversió. La festa es desenrotllava amb ímpetu salvatge i sostingut, entre una contínua exaltació. Al matí, a l'interior del mateix carro en què l'havien portat dels prats, subjectaven l'animal per les banyes amb gruixudes cordes de cànem. Ja capllaçat així, els homes s'agafaven a les cordes i obrien la porta situada a la part del darrera del carro. El bou, passat bruscament a la llum exterior, saltava espolsant-se la nosa de les cordes i envestint; però cent braços musculosos les tibaven i els doblegaven damunt d'ell i el feien recular; es debatia la fera en violentes sotragades, en una ira fosca d'impotència, el cap abaixat, esgratinyant la terra i mugint.
Després començava la cursa a través dels carrers: el bou al mig, un capllaçat davant i un altre darrera, sostinguts pels més forçuts, i una enorme gentada -gairebé tot el poble, i àdhuc dones infants- seguint-lo enardida i cridant. Un núvol de pols els rodejava; el sol del migdia d'agost batia amb violència els carrers; l'atmosfera era una vibració de llum, de rialles, de veus, i s'hauria dit que l'animal, a través d'aquella massa humana que el seguia cenyida en tot moment a l'entorn d'ell, obrint-se i tancant-se davant de les seves envestides, anava cercant inútilment una porta de fugida cap als prats.
Els homes brandaven altes vares de freixe amb les quals, des dels carros o des dels portals colpejaven la bèstia en passar, per excitar-la més; empunyaven també palmes desfullades, armades d'un clau fixat a l'extrem, amb els quals li obrien a la pell amples esquinços. S'aturava el bou i l'obligaven a caminar; envestia, enfurismat par l'agulló, i d'una estirada de la corda el doblegaven de nou sobre ell i fins a vegades el tombaven.
S'aixecava entre cops i punxades d'agulló i tornava a emprendre la cursa... Així passava pel mig dels carrers, amb un trot desesmat i cec, entre la forta cridadissa, i els cops, i els moviments d'esglai, i les corregudes, entre ràpides contraccions de la gent, amuntegant-se contra els portals, tancats moltes vegades de cop i estrepitosament davant de les envestides; entre l'ample crit d'expectació i d'esglai de les dones, posades en portes i balcons, canviat en sec en explosió de rialles. Fins que l'animal acabava per deixar-se caure, amarat de sang i de suor, amb una bava sangonosa a la boca. A força de cops i agullonades, a puntades de peu i fins a pedrades, l'obligaven a aixecar-se i el tornaven al corral a fi de continuar la festa per la tarda. Però a la tarda ja eren els homes qui arrossegaven el bou, i hi hagué anys que s'estalviaven d'haver-lo de matar. Era una festa salvatge i brutal, encara que per a ells era la festa principal i la més esperada: era la festa del córrer i del suar, de l'agullonada al llom de la bèstia i la fugida ràpida i el salt damunt l'espessa multitud, esquivant la banyada: festa ruda i primitiva, com un joc d'infants grans, festa de l'empenta i del cop, de la rialla i la paraula forta, i, més que res, avenç i promesa de les altres que seguien: les dels dies d'agost inoblidables, vibrants de llums de sol, de música i cançons i d'alegria pura d'infants, abrandaments de joventut i nostàlgics dels ancians: alegries també. (...)
I, com a atractiu principal venien els bous; tarda rera tarda, a la plaça instal·lada als afores, se celebrarà la consabuda 'capea'; tarda rera tarda, en carros i rafals, es congregarà tot el poble; tarda rera tarda, sonarà el clarí, sortirà la vaca a la plaça i els homes correran a enfilar-se als carros, entre bacs, xafades, cops, crits, rialles, malediccions (...). Entre vaca i vaca, la banda local, instal·lada a les grades de la tribuna, interpretarà un pasdoble, acords del qual, a sota, a la plaça, ballaran els camperols, agafats per les espatlles, amb maneres rudes i brutals, les camises amarades de suor i bruts de cap a peus pel rebolcons: els nois correran empaitant-se entre llurs cames i s'amagaran sota els carros; els venedors de gasoses, amb la galleda a la mà, les pregonaran a crits davant dels carros: "Qui la peta? Qui la peta? Gasoses fresques! Qui la peta?" i, amb la gorra estesa, recolliran l'import apressadament.
Sebastià Juan Arbó (1932). Terres de l'Ebre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada