PARLANT DEL SR. MANEL RAGA I LA SEVA SESSIO AL 'VICTORIA & SAVOY'

Som fans del sr. Manel Raga des de que un juliol de l'any 2014 l'amic Vicent Fibla ens va projectar LA GALLINA en 35 mil·límetres a Lo Pati. Aquell curt havia estat seleccionat per al Festival de Venezia i també en el de Valladolid, Mèxic, els Emirats Àrabs, entre molts altres. El curt basat lliurement en el conte de la sra. Mercè Rodoreda ens oferia una atmosfera en un impecable blanc i negre, rodat a Bel (Rossell) amb uns paisatges hipnòtics, sense diàlegs però amb una música de Carles Santos i Pep Gimeno 'botifarra' que ens colpia des del primer segon.

El director d'aquest curt era una jove de 29 anys ben preparat amb una llicenciatura en Comunicació Audio-visual per la Blanquerna-Ramon Llull, amb un Màster en Direcció de Cinema per l'ESCAC, amb una experiència laboral com a realitzador a La Fura dels Baus i, en direferents projectes, com a operador de càmera, assistent de direcció o director de fotografia... un jove ben preparat!. 

Acabat el recorregut del seu primer curt en solitari marxa a Sarajevo, en un centre de formació el Film.Factory dirigit per tot una llegenda del cinema d'autor europeu: el sr. Bela Tarr; allà obtindrà el Doctorat en Direcció de Cinema i s'hi està vivint 4 anys. Aquella estança educativa li permet gaudir de seminaris amb personalitats com Gus Van Sant, Weerasethakul, Victor Erice, Lav Diaz, Abel Ferrara o Juliette Binoche entres molts altres. Té l'oportunitat de participar en el film col·lectiu 'Lost in Bosnia' amb la seva peça Ulldecona-Umoljani (2014). Aquest treball asseu la base del que serà un tret de la posterior obra cinematogràfica del sr. Raga: el diàleg amb el seu lloc de naixença, la presència del seu poble i la seva gent encara que ell estiguès a més de 2.000 kilòmetres de distància. Tants anys a Sarajevo amb el projecte d'un film que no acabava de materialitzar-se (tot i haver dedicat mesos de treball i rodatge) el sentiment de nostàlgia es va evidet en el seu següent treball com a director: 'Manel viu a Sarajevo' (2017), on l'aspecte autobigràfic i la presència en el relat del seu avi li dóna un atmosfera íntima i enyorada inqüestionable. El curt és presentat al DocLisboa. Manel està a Sarajevo però té molt present la seva gent. 

El pèndol Sarajevo-Ulldecona està present en el següent treball del director: Grbavica (2018), basat lliurement en el conte 'Un fratricidi' de Franz Kafka. Curt programat en el Festival de Locarno d'aquell any. Aquell sentiment de nostàlgia i re-vincle amb el seu poble hi torna amb 'Homenatge a Judes' (2021) que respira etnografia i, gairebé, folclorisme en aspectes de la seva Ulldecona nadiua: la Passió, la Setmana Santa religiosa... amb un repartiment de persones del poble, en el curt hi trobem, un altre cop, un Manel Raga autobiogràfic, fent un pas més després de 'Manel viu a Sarajevo': si en aquell era un jo més íntim, en aquest ja hi és la comunitat i el seu passat (reconstruït) de la població del Montsià. El darrer curt del sr. Manel Raga fou programat al Documenta Madrid i guanyà el Premi al Millor Curtmetratge en el DocLisboa.

El sr. Raga es troba en la post-producció del seu nou treball, el migmetratge 'Kao Mali List', filmat a Sarajevo i adaptació del conte Cop de lluna de Mercè Rodoreda

Com a programador de mónFILMAT, des del 2018 hem comptat, gairebé cada any, amb la presència de Manel Raga i el seu 'nou treball'. Accessible, sempre ha vingut a presentar cadascun de les seves produccions: Uldecona-Umoljani, Manel viu a Sarajevo, Grbavica i Homenatge a Judes. El sr. Raga és un amic i farà 'coses grans', temps al temps.

Doncs bé, avui dimecres a les 20:00 a l'Orfeó d'Ulldecona podem gaudir dels 'treballs més falduts' del sr. Raga: La Gallina, Manel viu a Sarajevo i Homenatge a Judes. Amb un servidor com a moderador i la presència de veïns del poble com Joan Vizcarro, Jordi Carapuig, Vicent Albiol, Pablo Messeguer el repartiment del darrer curt del director que ens permetrà fer un col·loqui ben enriquidor. El cicle 'Victoria & Savoy' és una iniciativa engegada pel sr. Raga amb l'organització de l'Ajuntmanet d'Ulldecona del que ja us en vam parlar en el seu moment aquí.

Us hi esperem!

BON NADAL !!!!

 

¡QUE BELLO ES VIVIR! AL CINECLUB LA RAPITA

No podíem obrir la porta al Nadal de la millor forma possible en el CineClub La Ràpita que amb una pel·lícula que dóna sentit a la paraula clàssic. Aquest dijous en pantalla gran i en VOSE podríem gaudir de 'It's a wonderful life' o el que és el mateix: '¡Qué bello es vivir!'. Als EEUU no poden celebrar el Nadal si no veuen aquesta peli (i no exagero).

Es una d'aquelles pelis que canten al positivisme, a l'optimisme a la bondat per sobre de l'avarícia i la corrupció. ¡Qué bello es vivir!' es va estrenar recent acabada la II Guerra Mundial (1946), en un moment que els EEUU i el món necessitava recuperar l'esperança i l'il·lusió després de 7 anys de foscor i guerra, de l'holocaust i de la mort de milions de persones. Calia parlar de que l'ésser humà també podia ser bo, calia parlar de la família, de l'amistat; calia fer un cant a la Vida!. I en va parlar el director que en va fer estil de tot plegat, el mateix Frank Capra es va definir a ell mateix dient: "El arte de Frank Capra es muy sencillo: es el amor a la gente, a la libertad de cada individuo y a la igualdad de todos los hombres".

La història de "¡Qué bello es vivir!" és molt semblant al clàssic conte de Charles Dickens de 'El cuento de Navidad', amb un Mr. Scrooge que és l'àvar Potter, els esperits del Nadal que en aquest cas és l'àngel sense ales Clarence Odbody. La història d'un suïcida que el destí li fa veure que passaria si ell no haguès existit mai, just en el moment que està a punt d'acabar amb la seva vida és una bona forma de valoritzar la Vida, el present i saber gaudir d'allò que tenim. Sí, un punt conservador, un punt tradicional i, fins i tot, un punt cursi... però és bonic el puntet melodramàtic i de llagrimeta que et deixa el film quan arriba al final.

Així que deixeu-vos portar per l'esperit nadalenc i veniu a l'Auditori Sixto Mir a gaudir de ¡Qué bello es vivir!' en pantalla gran.

DESCOBRINT L'OBRA DEL SR. JORDI FORNAS

He tingut sempre l'obra del sr. Fornas a prop i no n'he estat conscient. El sr. Jordi Fornas Martínez va morir fa 10 anys i havia nascut en fa 94. Fou pintor, grafista, fotògraf i escultor; s'havia format a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi i estigué una temporada formant-se a París. La seva obra destaca, sobretot, pel grafisme, i quan deia que havia tingut sempre a prop l'obra em referia a la feina per la qual el sr. Fornas fou més conegut i reconegut: la imatge gràfica d'Edicions 62, però també de la Gran Enciclopèdia Catalana, de la revista 'Serra d'Or' o de la discogràfica Edigsa. Emblemàtics són els dissenys de les portades dels llibres de la col·lecció 'La cua de palla' (que dirigia Manuel de Pedrolo). 

El sr. Fornas havia intentat guanyar-se la vida com a pintor, però fou l'empresa de sabates esportivas Meyba el que li va proporcionar un treball com a dissenyador que el portà a d'altres feina com el primer disc de Raimon, el 1963, i les primeres portades de l'esmentada 'La cua de palla'. El seu estil de colors i formes contrastades, en les que alternava la fotografia i el dibuix es transformà en l'estil de referència del disseny dels anys '60 del segle passat.

L'any 1975, el sr. Fornas va deixar el disseny gràfic i es centrà completament en la seva gran vocació: la pintura, activitat per la que ell es sentia més satisfet. Tot i això, el seu disseny inconfundible és el que ha transcendit de la seva obra i va proporcionar la 'imatge' d'una època.

VIRTUTS DEL SOFA

 

De la notícia que dona el 3/24, el que primer em descol·loca és el titular: "Les aules del futur diuen adeu als pupitres". Em descol·loca perquè em pensava que els pupitres ja eren cosa del passat i que el que encara queda són aquests escriptors individuals que consisteixen  en una estructura de tub metàl·lic amb respatller i reposabraços, s'eixampla perquè l'estudiant prengui notes.

Però també aquests desapareixeran. El que hi haurà són taules portàtils i les aules passaran a considerar-se "espais polivalents". L'objectiu és facilitar l'aprenentatge (diuen, com si abans l'aprenentatge fos dificilíssim), i tot plegat s'engloba en un projecte del UOC que porta per títol Smart Classroom. Amb un nom en anglès, òbviament és superxulo. La reportera, Iacma Monterde, parla d'un dels centres on ja s'ha posat en marxa: l'escola Roser Capdevila de Sant Joan Despí. Diu Monterde: "En arribar a l'aula, el primer que fan alumnes i mestres és descalçar-se. La idea és que quan passin la porta se sentin com a casa". És una apreciació interessant, perquè implica que a cada tots els nens i tots els mestres van descalços. A veure: n'hi ha que a casa es descalcen, però n'hi ha molts d'altres que continuen amb les sabates posades. Continua la descripció: "Sembla com una sala d'estar" , comenta Hugo Vogas Carnicero, alumne de 5è. "L'ambient és de colors neutres, amb parets completament buides -sense cap mena d'estímul que pugui distreure-, amb llum càlida i regulable i també un sofà". 

Un sofà a classe! (Perdó: a l'espai polivalent'). Com m'hauria agradat tenir-ne un quan estudiava  i, a l'aula, m'havia d'asseure en un pupitre amb una superfície abatible que amagava un calaix per desar-hi els llibres i poder gaudir de l'escriptori sense res que hi fes nosa. Hi havia també tinters, i hi sucaves el tremp per poder escriure. Al pupitre que vaig tenir a l'institut Ausiàs March ja no hi havia tinters d'aquests, però sí un ordre inviolable que feia que haguessis de memoritzar-ne el número. El meu era el 27; moriré i encara me'n recordaré. L'única peculiaritat d'aquell pupitre era que just davant meu tenia  -tot el dia!- el clatell d'un nen que es deia Guasch (en aquella època no ens dèiem pel nom). L'emprenyava a base de discrtes calbots; amb el temps es va convertir en el prestigiós periodista Quique Guasch. Però de sofà no en teníem. Ves si no ens ho haguèssim passat bé, Guasch, tenint-ne un a disposició nostra, en una aula "com una sala d'estar".

Quim Monzó, a
La Vanguardia del 03/04/21

EL PASSAPORT

 

Primer dia que s'ha d'ensenyar el certificat covid per poder entrar a bars i restaurants. Sona el despertador, em llevo, em dutxo, em vesteixo i surto de casa amb el meu al damunt. En dos formats: en paper a la butxaca i en PDF al mòbil. (A l'agost, per entrar a un restaurant de Perpinyà me'l van demanar, just a la porta del local i, com que van veure  que estava en regla, en van deixar accedir-hi sense problemes). Doncs ara, exactament el mateix a Barcelona.

Quan entro al bar on esmorzo habitualment, el mostro i el que n'obtinc és una riota generalitzada. Els que són a les taules -ens coneixem de cada dia- fan befa del meu gest. L'amo del local me'l dona per bo perquè no sap quina és l'aplicació necessària per verificar-lo. Li dic que és un photoshop i que, de fet, el QR que li mostro l'he falsificat. És mentida, però ni així reacciona. 

La gent entra, demana el que li ve de gust, s'hi està una estona, encabat paga i finalment se'n va. Ningú no ensenya certificat de cap mena.

Llavors arriben  els mossos d'esquadra. Avui són només tres, però generalment en són sis. Crec que són de la comissaria de la plaça Espanya, que des de fa unes setmanes s'han fet habituals del local. Acostumen a demanar truita de patates. Els ensenyo el certificat covid:

- Vale, vale.

Però no semblen interessats a verificar-lo. Suposo que no és part de la seva feina. Tampoc ells n'ensenyen  el seu. S'asseuen a la taula del fons, demanen truites i es posen a parlar de les seves coses. Va entrant gent i més gent i el protocol suposadament estipulat continua absent. Faig un cafè, pago i me'n vaig al bar que tinc un carrer més enllà; tampoc no el demanen. Volto durant el matí i a tots els bars i restaurants la situació és la mateixa: conya generalitzada. Començo a pensar que això del passaport covid ha estat un somni que he tingut aquesta nit.

Quim Monzó, a La Vanguardia 

de 27/11/21

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA92

SR. STEPHEN SONDHEIM

(1930-2021)

Els passat divendres 26 de novembre moria el sr. Stephen Sondheim. Em sorprén que no se n'hagi fet massa ressó, tenint en compte que estem parlant d'un dels més grans compositors de musicals, sinó el més gran. Les obres memorables del sr. Sondheim són nombroses.

El sr. Sondheim va nèixer a Manhattan, els seus pares es van divorciar i va viure en una granja de Pennsilvània. Va crèixer en una familia acomodada i es va graduar en l'acadèmia militar. Als 9 anys va veure el seu primer musical i va quedar impactat, la relació amb la seva mare no va ser bona; de fet, son pare va demanar la custòdia però no la va aconseguir. Als 10 anys, que era l¡època del divorci del seus pares es va fer amic de Jimmy Hammerstein, fill del reconegut escriptor Oscar Hammerstein II (autor de les lletres de 'Sonrisas y lágrimas'; aquest es comportà com un pare per al petit Sondheim i com a mestre de l'escriptura musical. Aprofundir en la composició  estudiant i graduant-se cum laude l'any 1950, amb 20 anys. Es va aproximar a Hollywood i va escriure alguns guions, a més de lletres per a musicals. Però la seva gran oportunitat li arribà amb només 25 anys, quan li van encarregar les lletres del musicsal West Side Story, espectacle de Broadway representat més de 700 vegades. Després fèu les lletres de l'espectacle Gypsy, també en volia fer la música però se n'encarregà el sr. Ethel Merman. Però l'any 1962 s'estrenà la primera obra muysical en la que ell signpa lletra i mñusica: A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (Golfus de Roma), es representà 964 vegades. Durant els '60 va escriure i compondre diversos espectacles fins arribar l'innovadora proposat musical conceptual que fou Company (1970); després arribà Follies (1971) i el lúcid ús de la polifonia, amb un cor de 5 personatges, com una mena de cor grec llueix a A Little Night Music (1973), musical basat en la pel·lícula d'Ingmar Bergam El somnni d'una nit d'estiu, per a molta gent questa fou la seva obra culminant, gràcies a l'impacte de la cançó Send in the clowns.

L'any 1976 explora l'oocidentalització del Japó a Pacific Overtures i a Sweeney Todd (1979)  ens aporta el seu treball mñes operístic. Recordo meravellat la versió que en fèu a Catalunya Mario Gas amb un immens sr. Constantino Romero en el paper principal.

El fracàs de l'obra posterior: Merrily We Roll Along (1981) el va fer plantejar deixar els musicals i Broadway. Però no ho fèu, aconseguí un col·laborador, amb cert aire avantaguardista: Jame Paine i van realitzar Sunday in the Park with George (1984), l'innovació de la peça els fèu guanyar el Premi Pullitzer. La col·laboració Sondheim-Lapine prouduiren nous espectacles com Into the Woods (1987) i Passion (1994).

A finals del '90 escrigué Wise Guys, que no s'arribà a estrenar i fou rebatejada a  com a Bounce i estrenada el 2003 a Chicago i Washignton, però les males crítiques no li permeteren estrenar-la a Boradway.

A partir dels 2000 l'activitat anà minvant, arribant a declarar que no trobava idees noves en les que treballar

Va rebre un nombre considerable de premis: 1 Oscar, 9 Tony, diversos Grammy i un Pullitzer. Va morir en 91 anys.

El sr. Sondheim representa el musical modern i el seu talent és innegable. Gaudir de les seves peces pot ser el millor homenatge que li podem fer.

'DOWN N'HI DO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

'Down n'hi do. La cámara bailarina' és un film documental de 2018, dirigit per Mireia Ros i que sorgí d'un taller de cinema que va impartir a 8 joves (6 amb Síndrome de Down i 2 amb discapacitat intel·lectual); l'experiència motivà prou a la directora com per a continuar treballant amb aquest grup durant dos anys per a realitzar un curtmetratge i del procès de creació d'aquest projecte audiovisual és del què ens parla el film. La intenció és humanitzà un col·lectiu carregat de prejudicis mitjançant unes interpretracions plenes de naturalitat, espontaneïtat i sentit de l'humor.

La directora Mireia Ros -com a actriu en els seus inicis- ha estat la responsablde de films com La Monyos (1996) i guanyadora del Premi Gaudi al Millor Documental per Barcelona, abans que del temps ho esborri (2012).

'Down n'hi do', que fou presentat en el Festival de Málaga d'aquell any, fou un repte pel que respecta al procès i també un homenatge al germà de la directora que tenia Síndrome de Down i és a qui dedica el film. 72 hores d'imatges mentre el grup realitzava el seu curt reduïts a 55 minuts de cinema que transmet veritat en cadascun dels seus fotogrames.

Es tracta d'aquells films petits però immens en el missatge i el contingut i el podrem gaudir a l'Auditori Sixto Mir aquest diumenge a les 18:30. És la nostra aportació al Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, el dissabte 04 de desembre.

Us hi esperem !!