TANCAT PER VACANCES!!

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXVIII )

MY WEEK WITH MARILYN (2011)

La srta. Monroe ha estat fotografiada de mil maneres, peces de vestir i actituds, molt probablement sigui l’actriu de Hollywood amb més volum de material visual de la Història i això que només va viure 36 anys...El diumenge passat va fer 50 anys que es va morir. Les proves són evidents: és un mite!. Malgrat tot aquest material periodístic i fotogràfic al seu voltant els mitòmans tenim la sensació de no conèixer-la gens, de que hi ha molta Marilyn per a descobrir: d’aquí que s’editin llibres escrits per ella o que ens parli de la seva activitat lectora, vessants com poc conegudes del personatge... o que ens expliquin com eren els seus rodatges. Aquest film pretén això darrer i ho fa amb un dels films més convulsos de la carrera de l’actriu: El príncipe y la corista, rodat a Anglaterra, enmig de l’idili amb el sr. Miller, la trobada amb sir Olivier... El film és perfecte com a cinema dins del cinema i per a conèixer més coses de Marilyn (espectacular feina la de Michelle Williams per a encarnar-la)...malgrat l’aire de telefilm, paga la pena!.

Valoració: notable

BLANCANIEVES Y EL CAZADOR (2012)

Nova visita al conte de la Blancaneu després de la del sr. Tarsem i a l’espera de veure el que ha fet Pablo Berger amb la seva muda, en b/n i amb Maribel Verdú.  La que ens ocupa és la primera peli del director Rupert Sanders i el que busquen és allargar el filó de popularitat de la Kristen –Crepúsulo- Stewart. El film, malgrat l’aire de modernitat promocionat pel fet de que la Blancaneu sigui guerrera i decidida, és normalet, previsible i sense cap tret d’originalitat destacable. La jove Blancaneu –tots/es ho sabem- és la més guapa del regne, d’una bellesa que fa mal (cosa que la srta. Stewart no pot aportar per molt que ho intenti: és normaleta, normaleta) però la realment bella i impressionant és la bruixa: una Charlize Theron funcional que desborda glamour en cada fotograma... i el caçador, el sr. Hemsworth, sr. De Pataky, doncs això!!, ensenya múscul i virilitat com ja fèu a Thor: res més!. Visualment atractativa però sense ànima ni carisma.

Valoració: bé

THE YELLOW SEA (2010)

Que el cinema fet a Corea és un dels més valorats i reconeguts queda palès en els premis que van recollint en els festivals d’arreu del món. Tenen una cantera de directors amb una potència visual i una original de continguts que els converteix en els Reis del cinema oriental. Autors/directors com Bong Joon-ho, Chan-Wook Park o el que ens ocupa: Na Hong-jin que amb només 2 films ja ha aconseguit el reconeixement unànim de la crítica. Amb la primera, Chaser (2008) va enlluernar amb una història de persecució policia/assassí en sèrie tan habitual en el cinema coreà, amb una energia, un ritme i una tensió mestra. La segona –The yellow sea- molt esperada ha confirmat expectatives: un llarg film on el thriller es combina amb el drama íntim de forma magistral. Violència ineludible si parlem de cinema coreà però filmada com només ells ho saben fer. Ja tardeu en descobrir-la!

Valoració: Notable molt alt

LAS  NIEVES DEL KILIMANJARO (2012)

El sr. Robert Guédiguian és un veterà director marsellès, habitual en festivals, veu clara i constant d’un cinema compromés (a ‘lo Ken Loach’ però sense el regust panfletari...) que s’envolta d’un equip fidel (tècnic i repartiment: com la immensa sra. Ascaride!) per a explicar-nos històries senzilles que giren al voltant dels compromisos, dels principis que marquen la nostra vida (a voltes, sense saber-ho). La discussió eterna dels ‘esquerrosos’ sobre què passa quan et fas gran?, quan t’aburgeses?, quan et guanyes bé la vida?. Com transmets tots aquests principis als teus fills? És possible? O sempre està l’esperit de contradicció vers les generacions passades? De tot això parla el cinema del sr. Guédiguian i aquesta n’és una peça més. No us penseu pel títol que viatjarem a l’Àfrica, ens quedem a Marsella (com sempre) el micro-cosmos d’un director que tot i que sempre ens parla dels mateixos temes troba la forma d’interessar-nos. Un cinema necessari!

Valoració: Notable alt

ICE AGE 4

Quan acabes de veure una nova part d’aquestes franquícies (Shrek, Madagascar,...) penses: ‘ja no queda res per a explicar, no?’ i aquesta qüestió sempre és contestada amb un nou títol; els guionistes troben la manera de tornar a moure els personatges cap a una nova direcció, cap una nova història. En aquest cas, però, la saga ja comença a estar gastada, malgrat haver aconseguit un film més àgil i entretingut que l’anterior (la tercera part era la pitjor) i amb uns nous secundaris de luxe (uns pirates que mereixen una peli ells sols... ai, a veure si he donat una idea, ara! :S) el plantejament de base sobre les relacions familiars, els vincles afectius i els sacrificis per la comunitat ja no donen més de si. El meus petits, però, s’ho van passar bé... ja és prou! Espero que acabin la saga aquí ...
Valoració: bé alt

THE AMAZING SPIDER-MAN

Hiper-promocionat suposat reboot de la saga Spiderman. Dic ‘suposat’ perquè no es tracta de cap reboot,  ens han explicat la mateixa història que ja féu el sr. Raimi (responsable de l’anterior trilogia) però amb un director nou Marc Webb -que només havia dirigit un film: (500) día juntos- que, òbviament, li ha donat una aire nou: més adolescent, més fràgil, més humà al super-heroi. Tant és així que quan portes 1 hora de film et preguntes si apareixerà Spiderman en aquest film ho esperaran a fer-ho a la segona part.... en un film de super-heroi no podem trigar tant en veure l’autèntica estrella: l’home aranya. Que volem exposar els dubtes existencials de qualsevol teenager i que apareixen en el còmic original, d’acord, però rapidet que l’audiència vol salts, teranyines i acció. Amb un sr. Garfield que és una enooorme error de càsting jo, sentint-ho molt, em quedo amb la feina del sr. Raimi malgrat la seva pèssima tercera part. Yo me apeo.

Valoració: insuficient

MOONRISE KINGDOM

Nova marcianada del sr. Anderson, una nova peça del seu univers. A aquestes alçades de la seva trajectòria cinematogràfica ja es podria fer una parc temàtic sobre el seu món: coherent, sòlid i fascinant. Relacions familiars, uniformes, ambient boy-scout, reincidència d’actors i actrius... són peces d’aquest univers que a Moonrise Kingdom ha assolit una perfecció rotunda. Un film original, innovador, ‘moderno’ (si voleu) en la forma per amb una història emocionant, dolça i màgica en alguns moments: el descobriment de l’amor, del primer amor. Mai ningú havia filmat l’adolescència com ho fa el sr. Anderson (perquè és que ell és un etern adolescent!). Amb un repartiment adult en estat de gràcia (els habituals del director: McDormand, Murray, Schwartzman i de nous: Willis, Norton i Swinton) però sobretot amb una parella de joves amb un gran potencial: Kara Hayward (expressiva i autèntica) i Jared Gilman (un mini-woody allen delirant). Perfecta! Especial! Imprescindible!

 Valoració: Excel·lent

SR. CHRIS MARKER

(1921-2012)

Fa uns dies moria uns dels directors-autors de cinema més innovador del cinema europeu. Christian François Bouche-Villeneuve va nèixer a Neuilly-sur-Seine i va estudiar Filosofia. A la Segona Guerra Mudial es va enganxar a la Resistència i va publicar alguna novel·la i algun assaig. Com la gran majoria de directors de cinema francesos va escriure als Cahiers du Cinéma.

En el salt cap al cinema es va afegir a la rive gauche francesa (amb Alain Resnais i Agnès Varda) vinculada a la nouvelle vague. La seva fou una obra emmarcada en l'anomenat documental subjectiu, excepte la seva obra més famosa: La Jetée.

Famós pels seus assajos fílmics al voltant de mestres com Akira Kurosawa (a AK) o Andrei Tarkovsky (Une journée d'Andrei Arsenevitch). Les són obres hermètiques, críptiques, poc accessibles per al gran públic; ell alimentava aquest fet negant-se a concedir entrevistes o no fent aparicions públiques.

El seu primer film fou Olympia 52 (sobre els JJOO d'Oslo 1952) però la primera obra -realment influent- fou Les status meurent aussi (1953) en el que l'esperit anticolonialista servia per a il·lustrar l'expoliació de l'art africà cap a Europa, ho  feia amb només 30 minuts. L'actitud compromesa el fèu acompanyà al sr. Resnais en la referencial Noche y Niebla (1955) sobre els camps de concentració nazi.

El seu interès per l'etnografia el fèu viatjpa a Xina, a la Unió Soviètica, a Isarel, a Cuba... i tornava amb treballs cinematogràfics (Dimanche à Pekin, 1956; Lettre de Siberie, 1957; Description d'un combat, 1960; ¡Cuba sí!, 1961). En aquests primers treballs trobem les empremtes de l''estil Marker': veu en off, muntatge dialèctic, sobreposició de passat i present i compromís polític.

El 1962, arribà el punt d'inflexió definitiu en l'obra del sr. Marker i el reconeixement mundial amb un -aparentment- simple curtmetratge fet amb fotografies fixes: La Jetée, història que -30 anys després- serviria com a base per a la genial 12 monos (1995) de Terry Gilliam. La història borgesiana de viatge en el temps i experiments científics enamorà a la crítica amb el seu blanc i negre i estil de fotonovel·la.

A partir d'aquest treball l'obra del sr. Marker es torna més ambiciosa en quant a continguts i forma. El virtusiosme en el muntatge de Sans Soleil (1982) ens mostra un documental que és més que això, és tot un assaig filosòfic-cinematogràfic. A partir d'aquest film s'enamora de la teconologia digital i les seves obres es tornen autèntics vídeos-art, com Level 5 (1997), IMMEMORY (1998). El seu darrer treball fou un minicurtmetratge d'1 minut de durada: Leila attacks (2007).

El compoment filosòfic dels seus films i l'hermetisme de les seves propostes el lliguen sovint a l'altre geni del cinema europeu: Andrei Tarkovsky. L'obra del sr. Marker la podeu trobar -quasibé tota- en els 2 recopilatoris de la seva obra en DVD: Pack Chris Marker i Chris Marker. Mosaico 1968-2004. Aquesta darrer ha estat la darrera compra del Ciutadà K a la seva estimada FNAC.

Us deixo amb l'obra mestra La Jetée, íntegra i en VOSE... gaudiu-la, només són 28 minuts d'autèntic art cinematogràfic!

40 ANYS DE ELS COMEDIANTS

Els Comediants estan de celebració, potser els arriba en el moment de menys popularitat i visibilitat de la companyia -malgrat que no han deixat de fer 'coses'- però 40 anys és motiu suficient per sobreposar-se i manifestar que estan vius malgrat hagin passat 4 dècades. Per a celebrar-ho han pensat recollir la seva vida en un llargmetratge que està en producció amb el títol de: Comediants, 40 anys d'històries. Ells, que s'han caracteritzat sempre per fer espectacles efímers (teatre de carrer, celebracions...) volen immortalitzar-se en un film que reculli què van ser i continuen sent. El film, dirigit per Elisenda Dalmau i Héctor Muniente, vol ser un repàs de la filosofia i grans èxits de la companyia; la setmana passada va aparèixer als mitjans l'epíleg del film una macro-festa d'aniversari amb la presència de 120 persones vinculades en algun moment a Els Comediants: dracs, esquelets, diables, princeses... al voltant d'un gran pastís recreant una de les escenes més famoses del 8 1/2 de Fellini.

Els Comediants va nèixer en una comuna de Canet de Mar on van aixecar La Vinya, la seva seu i espai de creació, en un carrer que porta el seu nom: Carrer Els Comediants. Des dels inicis van deixar clar que el seu no era un teatre de text sinó de sensacions i multidisciplinar: circ, música, audiovisual, titelles... tot ho barregen per a crear espectacles plens de màgia i imaginació a dojo! Les seves creacions han viatjant per tot el planeta i la participació en la inauguració i cloenda dels JJOO'92 van ajudar-los a donar-se a conèixer, encara més, arreu del món. La seva presència fou quasibé obligada en qualsevol esdeveniment de grans proporcions: Expo de Sevilla 1992, Expo Lisboa'98, Expo Hannover'00 i el Forum de Barcelona de 2004. Amb un Joan Font infatigable davant de la companyia des de que el fundà... ell és el principal motor de Els Comediants.

Impactant foren els seus primers espectacles plens d'il·lusió i color, com: Catacroc (1973), plou i fa sol (1976), Sol solet (1978), Dimonis (1981), La nit (1989), T.E.M.P.U.S. (1997)... obres que giraven al voltant de la Terra, de la natura... ell foren els reis del 'discurs ecològic', que varen esgotar fins a l'extrem... a voltes el regust alliçonador i plamfetari els jugava una mala passada en aconseguir una obra rodona.

.

A partir del 2000, s'han aproximat al teatre de text i a l'òpera per a donar-los una tunejada a 'lo Comediants', com Llibre de les bèsties, Maravillas de Cervantes, La flauta màgica o Il Barbiere di Sivigilia

Han passat 40 anys i tenen en cartera diversos projectes: Fràgil (una nova obra de carrer) i una nova òpera.

Els Comediants ja van tenir un contacte amb el cinema i Karnabal (de Carles Mira, 1985) fou un bon intent de portar el seu univers a la pantalla; allò, però, era un film de ficció (i surreal, també!) ara veurem com són en el documental que preparen. Aquí us deixo un petit tros de Karnabal:

DESCOBRINT A BON IVER

_

Divendres passat, al Poble Espanyol de Barcelona, va actuar Bon Iver, nom amb el que es coneix el grup que acompanya a Justin Vernon. El sr. Vernon ha estat un dels darres descobriments musicals després d'aconseguir -per sorpresa de molts i moltes- 2 premis Grammy al millor nou artista i millor àlbum de música alternativa.

Al sr. Justin Vernon li han passat moltes coses en els darrers anys i tot plegat ha confluit en el lloc on està ara... el novembre de 2006, després de trencar amb el seu grup musical (DeYarmond Edison), després d'una ruptura sentimental i lluitant contra la mononucleosi hepàtica el sr. Vernon va fugir de tot plegat i es va retirar a una cabana de caça del seu pare, al nord de Wisconsin. Allà tancat durant 3 mesos -acompanyant de la neu, del silenci, del fred, del temps i de la sèrie Doctor en Alaska- va brollar la inspiració... i les cançons soltes van donar forma al disc For Emma, forever ago, editat el 2007 (entenent que Emma deu ser la seva -ex), un disc folk de guitarres acústiques, percussions suaus, tocs de metall, lletres sinceres i doloroses i una veu de falset marca de la casa. Un treball delicat però amb ànima, amb cos. Encara que la metàfora sigui forçada, es tractava d'un disc que sortia de la fredor d'una ànima plena d'hivern (bon Iver no deixa de ser una derivació del Bon Hivern francès.. o català! però també remet a l'expressió bon ivre, és adir, bona borratxera).

El 2011 edità un EP -Enough Thunder- amb el sr. James Blake (gran, el sr. Blake!) i aquell mateix any arribaria LP homònim: Bon Iver i els premis Grammy ...

Bon Iver, és el disc amb el que l'hem descobert... un disc més lluminós que l'anterior, el gel es va desfent, arriba l'escalfor i es noten canvis musicals: més presència de teclat, percussions més clares, tot sona a més llibertat... Marcadament folk però amb un neguit indie obert a d'altres sonoritats i efectes.

Un bon descobriment, Bon Iver, us deixo amb el vídeo de la cançó Towers del seu premiat darrer treball... ja el coneixeu?