SR. CHRISTOPHER PLUMMER

 

(1929-2021)

Fa un parell d'anys moria un dels actors canadencs més reconegut internacionalment, tot i potser no ser un dels rostres més populars es tracta d'un actor amb una sòlida carrera i algun que altre 'hit' actoral.

El sr. Arthur Christopher Orme Plummer, més conegut com a Christopher Plummer, va nèixer a Toronto. Era el besnét del Primer Ministre de Canadà John Abbot. Tot i nèixer s Toronto, va marxar amb la seva mare, ben aviat, a viure a Senneville, prop de Montreal. Els seus estudis inicials es centraren en el piano però ben aviat es va sentir atret per l'actuació. S'incorpora a la Canadian Repertory Company i l'any 1954 debuta a The Constant Wife; l'any següent,  diferents obres en les que participa el porten de gira mundial. En torna de la gira el sr. Sidney Lumet l'escull per al film Stage Struck (1958), serà el seu debut en el cinema però sense deixar el teatre de banda.

L'any 1964 arriba un dels films que popularitzà el seu rostre, el paper de Cómodo a La caída del Imperio romano, amb el seu aspecte xulesc i autoritari va cridar especialment l'atenció. L'any següent, però, arribaria el film al que se'l lligaria tota la seva carrera: el paper de capità Von Trapp, vidu de 7 fills/es a The Sound of Music (Sonrisas y lágrimas) al costat de Julie Andrews. El film fou un èxit tot i que ell s'indignà perquè li van doblar la veu en les seqüències musicals. A partir d'aquest film se li obriren les portes a interpretacions d'homes respectables, elegants, amb classe... ja siguin fent de bo com de dolent.

Durant els anys '70 del segle passat continua combinant cinema i teatre; rebent reconeixements teatrals, com el premi Tony pel seu Cyrano de Begerac (1974), i participant en films populars com El Hombre que pudo reinar (1975) o El Regreso de la pantera rosa (1975) fins arribar a ser Sherlock Holmes a Asesinato por decreto (1979). En els '80 i el '90 continua en la línia de la dècada anterior, la combinació de teatre i cinema li proporciona un status de gran actor, amb obres com Otelo (1982), Macbeth (1988) i guanyant un nou Tony per Barrymore (1997)  o films com The Scarlet and the Black (1983), Lobo (1994) o Doce monos (1996) i, sobretot, The insider (1999) de Michael Mann que li va proporcionar diversos premis. 

Durant el canvi de segle accelera la seva participació en diversos films, bona part en papers secundaris, com Ararat (2003), Alexander (2004), Syriana (2005) fins arribar a les seves interpretacions més recents i remarcables: Remember (2015), All the money in the world (2017) o Knives out (2019). D'aquesta darrera etapa és el seu únic Oscar i Globud d'Or per Beginners (2011) com a actor secundari. En aquell moment va fer història perquè fou la persones més vella en recollir un Oscar, en 82 anys, poc després el sr. Antony Hopkins el superaria amb 83. 

El sr. Plummer va morir amb 91 anys. 

Recupereu Sonrisas y lágrimas, El hombre que pudo reinar i, sobretot, Remember per adonar-vos de la presència i solvència del sr. Plummer.

MUSCULS

 

Avanço a glopades,

fruit del seu esforç

i em consta -quan puja la rampa-

que no els he cuidat prou.

El dolor en recorda l'existència,

a crits reclamen atenció,

i el pes de la vida, algun dia,

fa la feina de jou. 

 

Recordo quan era flexible,

saltava sense pensar-ho gens,

corria fina a la plaça,

àgril driblava el pensament.

 

Són la carn de la carn -sense fils-,

la fibra que estira

amb gana d'infinit;

fins que arriba l'hora

i em queixo,

però no ho deixo

d'intentar. 

 

Jesús M. Tibau (2022). 

Hi entra de puntetes la llum

SR. ALAIN TOURAINE

 

(1925-2023)

Fa un parell de mesos moria d'un dels sociòlegs contemporanis més rellevants i que vam tenir en compte en una de les meves vides passades: la de món acadèmic universitari, quan el flirteig amb la Sociologia i l'Antropologia m'excitava les neurones...

El sr. Touraine va nèixer a Normadia en una família de caràcter conservador i l'any 1950 es llicencià a l'École Normale Supérieure de París, va rematar la seva formació a universitats de Columbia, Xicago o Harvard i fou investigador el Consell Nacional d'Investigació Francès fins l'any 1958; dos anys després es va convertir en investigador 'senior' a l'École Practique des Hautes Études on va fundar el Centre d'Anàlisis i d'Intervenció Sociològics (CADIS), del que va ser-ne director fins al 1993.

Els dos conceptes claus del treball acadèmic del sr. Touraine foren la 'societat post-industrial' (terme que va 'inventar' ell mateix) i els 'moviments socials'. La 'seva' és una Sociologia de l'Acció i el vincle individu-societat es troba en la base de bona part dels seus treballs. Això el portà a crear diferents centres d'investigació en països com Mèxic, Colòmbia, Perú, Xile o Polònia (molt interessat en el naixement de Solidarnosc, el sindicat de mà d'obra catòlica molt crític amb el govern comunista). De fet, és més conegut i reconegut en el món no anglosaxó; la UOC, per exemple, el va nombrar doctor honoris causa l'any 2007.

El sr. Touraine ben aviat es va posicionar com un contundent opositor a les polítiques noeoliberals que van imposar-se la dècada dels 90 del segle passat i continuen ben vigents.

El treball acadèmic del sr. Touraine es pot dividir en 3 etapes: la primera, més centrada en la Sociologia del Treball i, concretament, en la Sociologia de la consciència obrera; la segona, que es centra en els fets del Maig del 68 i les dictadures militars d'alguns països d'Amèrica Llatina que el portà a centrar-se en els moviments socials com a principal agent de canvi en la societat; la darrera etapa, està centrada en el subjecte, com el nucli dur de l'acció dels moviments socials, donant un valor crucial als 'feminismes'.

L'anàlisis que en féu de la crisisi econòmica de 2008 a 2012 deixa en un mal lloc Europa, remarcant la seva impotència i incapacitat de resoldre-la i apuntant-la com a culpable de la mateixa crisis. Tot i això, sempre s'ha considerat un 'europeista' i va lamentar el tema 'brexit' i l'arribada dels ultra conservadors a molts parlaments de països europeus.

Bibliografia destacable del sr. Touraine: Sociología de la acción (1969), La sociedad post-industrial (1969), Movimientos sociales hoy (1990), Crítica de la modernidad (1994), Ensayos sobre la discriminación (2001), Podremos vivir juntos ?: Iguales y diferentes (2005), El mundo de las mujeres (2006), El fin de las sociedades (2016).

El sr. Alain Touraine va morir amb 97 anys a París.

Amb aquestes dues cites podem entendre una mica la postura teòrica del sr. Touraine:

"Ara hi ha dos decisions fonamentals. Primer, l'alliberament mitjançant les dones. És a dir, l'enderrocament de la raó en el centre de la personalitat i la recomposició dels afectes entorn a la raó i la comunicació, una societat del care. I segon, l'acollida dels migrants, que considero un problema de pes. Els nostres països europeus es defineixen avui per la seva actitud davant dels migrants".

"No existeix un moviment populista, el que hi ha és un enfonsament del que, durant la societat industrial, creava un sentit: el moviment obrer. És a dir, avui no hi ha ni actors socials, ni polítics, ni mundials, ni nacionals, ni de classe. Per això, el que passa és tot el contrari d'un guerra, amb una màquina biològica d'un costat i, de l'altre, persones i grups sense idees, sense direcció, sense programa, sense estratègia, sense llenguatge. És el silenci".

SOMRIURES I RIALLADES

El comunicador corporatiu i expert en noves tecnologies de la informació David Martínez Pradales ha publicat al portal de Nobbot -del qual és director editorial- un article la mar d'interessant sobre la funesta dèria de somriure sense que vingui a tomb.

Ho fa a partir d'una sèrie d'imatges generades per intel·ligència artificial. Són imatges en les quals apareixen guerrers europeus medievals i d'una suposada tribu diguem-ne ameríndia. En tots els casos miren a la càmera i somriuen sense mesura. Les imatges resulten inversemblants, perquè la IA hi ha aplicat el patró de comportament actual -bàsicament nord-americà i ara cada cop més també europeu- segons el qual s'ha de somriure sempre que et fan una foto. A partir d'estudis publicats en diverses revistes científiques, Martínez Pradales recorda coses que convé no oblidar.

Que hi ha un proverbi rus que adverteix que somriure sense motiu és signe d'estupidesa. Que Charles Darwin va dictaminar que la gent que somriu constantment és idiota. Que a països com Noruega o Polònia, quan algú somriu a un desconegut pel carrer, provoca estranyesa i se'l percep de manera negativa. Que en moltes cultures,  a les persones que somriuen sense que calgui se les considera poc intel·ligents. Que les IA, alimentades a base de bancs d'imatges dels Estats Units, estan produint un monocultiu d'expressions facials.

D'expressions facials i d'expressions sonores. Perquè el somriure i la rialla desfermada han envaït els programes de ràdio i televisió fins a límits insuportables. No hi ha programa on presentadors i tertulians no riguin desmesuradament, sovint de manera simultània, competint a veure qui riu més fort. El resultat és un guirigall marejador, que fa impossible saber què diuen ni què els fa tanta gràcia. Els deu fer tanta gràcia el fet d'haver-se conegut, suposo.

Quim Monzó a La Vanguardia de 08 de juliol de 2023

'ELS NENUFARS' DE MONET EN VERSIO LEGO DEL SR. AI WEIWEI

 

Si aquest estiu aneu am Design Museum de Londres podreu gaudir d'una reproducció de 'Els nenúfars' de Monet de 15 metres de llargada feta en peces de Lego. L'artista Ai Weiwei i el seu equip han fet  servir 650.000 pèces de Lego de 22 colors diferents per a recrear aquesta obra clàssica de la pintura. 

El títol de l'obra és 'Water Lillies #1', tot i que s'ha recreat l'obra de Monet en la part dreta hi ha una mena de 'portal fosc' que representa la infància del sr. Ai Weiwei en la regió xinesa de Xinjiang, vol representar l'entrada a una cova subterrània en la que l'artista va viure amb el seu pare mentres van estar exiliats a la dècada de 1960 del segle passat.