dijous, 25 de gener del 2018
dilluns, 22 de gener del 2018
EL 'HUBIERA' SI EXISTE
Que el 'hubiera' no existe, dice mi hermana. Sin embargo, cierro los ojos con frecuencia y lo invoco. Si yo hubiera sido hija de alguien más ¡qué tristeza! Si hubiera sido cantante, a lo mejor. Si hubiera nacido en el Renacimiento... no sé. Sólo que al tiempo hubiera yo sido hombre. Y que hubieran existido las aspirinas, el drenaje y los anticonvulsivos. Si me hubiera quedado callada cuando dije. Y si hubiera yo dicho. No se sabe. Si mi madre se hubiera casado con el hombre que creía el de su vida, no hubiera sido su hija. Como no hubiera sido la hija de mi padre si él se hubiera casado con aquella muchacha italiana de la que anduvo enamorado antes de la guerra. Sin esos hubieras, yo no hubiera. El 'hubiera' sí existe. Por eso lo añoramos y lo mezclamos con el no y el sí. El 'hubiera' es ambivalente: despoja a veces, avasalla otras, consuela muchas. Si no hubiera venido a estudiar a la ciudad de México: pobre de mí, a los veinte años hubiera estado en el pretil de ser una solterona. Porque entonces, cualquiera que no se hubiera casado o no estuviera por casarse a esa edad, tenía cuatro años más de preocupaciones y luego el inevitable "Me hubiera casado con cualquiera". El "hubiera" sí existe. Como existe la noche. Tienen razón quienes la noche adoran. Se hace tan corta; es libre. No hay mejor día que el que se siente como si fuera noche. Inocente, ociosa y pausada noche. ¿Qué sería de nosotros si no hubiera noche?.
Angeles Mastretta (2012: 139).
La emoción de las cosas
divendres, 19 de gener del 2018
LA HISTORIA DE L'ART POPERA DEL SR. SHUSAKU TAKAOKA
Al dissenyador gràfic japonés Shusaku Takaoka li ha pegat per agafar peces pictòriques clàssiques i barrejar-les amb la quotidianeïtat més actual i altres referències culturals.
Creuaments impossibles entre Dalí i la Bella dorment o Yoko Ono i John Lennon dins del llit de l'habitació de Van Gogh o una Gioconda fumadora. Imaginació i ironia per a una artista que té 85.000 seguidors a Instagram.
dijous, 18 de gener del 2018
SR. CARLES SANTOS
(1940-2017)
A principis de desembre moria un dels artistes més surreal i personal de la nostra cultura. El sr. Carles Santos era molt gran, de fet, era inabarcable, imprevisible, aturdidor, provocador i proper.
El sr. Santos va nèixer i morir a Vinaròs, al costat de casa nostra. El jove Santos als 5 anys ja tocava el piano, va estudiar educació musical al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i després continuà la seva formació musical a París i Suïssa. Professionalment, inicia la seva carrera com a pianista l'any 1961, interpretant Bartók, Schönberg i Webern.
El sr. Santos era una artista integral, va començar com a pianista, per fou compositor, escultor, fotògraf, poeta i dramaturg.
Molt proper a l'esperit avantguardista de creadors com Joan Miró i, sobretot, Joan Brossa. De fet, l'any 1967 van confluir els 3 en el Concert irregular de Joan Brossa, en el que Carles Santos va compondre i interpretar un concert com a homenatge al 75è. aniversari del naixement de Joan Miró.
L'any 1968 aconsegueix una beca i marxa als EEUU, on es relaciona amb artistes com John Cage. La música, però, al sr. Santos li queda curta i comença a flirtejar amb el cinema, posant música en llargmetratges i documentals de directors com Pere Portabella, Jordi Cadena o Carles Duran. Seves són les BSO de films com Vampir cuadecuc (1970), Pa d'àngel (1984) o El Pianista (1998). L'any 1967 s'atreveix a dirigir el seu primer curt: L'àpat, al que seguirien una desena de curtmetratges més durants els '60 i '70.
Durant els '70 i bona part dels '80 va participar en nombrosos esdeveniments musicals d'arreu del món, de caire clàssic i, fins i tot, jazzístic. Ben entrats els '80 s'introdueix en el camp escènic, barrejant música i perfromances carregades de provocació i humor.
Va participar en la inauguració dels JJOO de Barcelona '92 amb la fanfara inaugural i en molts altres accions musicals teatrals d'arreu del país (Fira Mediterrània de Manresa, IV Centenari de l'arribada de la relíquia de Sant Sebastià a Vinaròs,...).
El sr. Santos va anar acumulant premis com el Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990), Premi Ciutat de Barcelona de la Música (1993), Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional (1996), la Creu de Sant Jordi (1999), Premi Nacional de Teatre (2001) i nombrosos premis Max durant tota la primera dècada del 2000.
Després de la seva mort, els homenatges a la seva obra i persona s'han anat succeïnt i més que en vindran, ja que el sr. Santos és una peça cabdal de l'escena teatral-musical contemporània del nostre país.
El passar dissabte amb l'espectacle Un Santos (sense el Santos), al teatre Lliure de Barcelona, dues de les seves col·laboradores habituals Montse Colomé i Anna Llopart aixecaren una obra al voltant de l'imaginari del mestre Santos, amb la participació de més de 40 artistes de diferents disciplines i que van tenir algun contacte amb l'artista al llarg de la seva trajectòria. En ella, s'hi van repassar una quinzena d'obres de l'artista vinarosenc.
Per a molts, la poètica surrealista de Joan Brossa i la plàstica simbòlica de Joan Miró són peces fonamentals d'on s'alça tota la creació de Carles Santos.
El Ciutadà K ha tingut tres contactes directes amb l'obra del mestre Santos. L'any 2011, en un concert conjunt amb la Banda de Música de l'Agrupació musical Senienca a La Sènia.
El segon, fou l'any 1996 assistirem a l'obra Figasantos-Fagotrop, missatge al contestador: soparem a les nou, al teatre Poliorama. Una obra críptica, provocadora, impactant. Els seus acords encara ressonen en el meu cap com si fos aquell dia.
El tercer contacte, fou la peça Toca Tico Toca Ta de la que us poso un vídeo per aquet us féu un idea de com, a finals dels '80, pot impactar una tema aixó en una ment postadolescent com la meva...
El sr. Carles Santos no fou massa coneguts ni reconegut pel gran públic però el seu nom ha d'ocupar i ocuparà un lloc especial en la Cultura dels Països Catalans, la seva proximitat, naturalitat i espontanïetat és innigualable.
Volem més Carles Santos!! Necessitem més Carles Santos!!... llarga vida!!
Després de la seva mort, els homenatges a la seva obra i persona s'han anat succeïnt i més que en vindran, ja que el sr. Santos és una peça cabdal de l'escena teatral-musical contemporània del nostre país.
El passar dissabte amb l'espectacle Un Santos (sense el Santos), al teatre Lliure de Barcelona, dues de les seves col·laboradores habituals Montse Colomé i Anna Llopart aixecaren una obra al voltant de l'imaginari del mestre Santos, amb la participació de més de 40 artistes de diferents disciplines i que van tenir algun contacte amb l'artista al llarg de la seva trajectòria. En ella, s'hi van repassar una quinzena d'obres de l'artista vinarosenc.
Per a molts, la poètica surrealista de Joan Brossa i la plàstica simbòlica de Joan Miró són peces fonamentals d'on s'alça tota la creació de Carles Santos.
El Ciutadà K ha tingut tres contactes directes amb l'obra del mestre Santos. L'any 2011, en un concert conjunt amb la Banda de Música de l'Agrupació musical Senienca a La Sènia.
El segon, fou l'any 1996 assistirem a l'obra Figasantos-Fagotrop, missatge al contestador: soparem a les nou, al teatre Poliorama. Una obra críptica, provocadora, impactant. Els seus acords encara ressonen en el meu cap com si fos aquell dia.
El tercer contacte, fou la peça Toca Tico Toca Ta de la que us poso un vídeo per aquet us féu un idea de com, a finals dels '80, pot impactar una tema aixó en una ment postadolescent com la meva...
El sr. Carles Santos no fou massa coneguts ni reconegut pel gran públic però el seu nom ha d'ocupar i ocuparà un lloc especial en la Cultura dels Països Catalans, la seva proximitat, naturalitat i espontanïetat és innigualable.
Volem més Carles Santos!! Necessitem més Carles Santos!!... llarga vida!!
dimecres, 17 de gener del 2018
VERKAMI PER A PEDRETES DEL SR. RAMPAIRE
Demanar la col·laboració per a un projecte de Verkami quan ja s'ha assolit l'import que el seu responsable s'havia marcat inicialment pot semblar una tonteria, però per a mi no ho és gens. D'entrada, penso que és una forma de donar -encara més el meu suport- després d'haver fet la meva aportació econòmica i, de sortida, és una forma de fer més evident que en sóc 'fan'. Sóc fan de Rampaire.
Rampaire és una topònim que desgina la zona del Delta de l'Ebre on, des de generacions, la família de l'artista i músic que ens ocupa ha conreat uns arrossars. Rampaire també és el projecte musical del sr. Alfred Porres (Amposta, 1967) un doctorat en Belles Arts que fa una pila d'anys que és professor en un institut de secundària. La seva vida professional troba la intersecció entre la creació artística, la docència i la investigació; i dins del primer àmbit: la composició musical.
El sr. Porres té una passat musical -a finals dels '80- en el grup Atzucac, tot un referent a les Terres de l'Ebre; des de llavors, la vessant musical no s'havia mostrat tan pública fins que va publicar el primer EP i li van agafar ganes de començar a defensar aquest faceta musical en directe.
A l'abril de 2015 Rampaire va publicar aquell primer EP: Sol, amb 4 temes (el podeu escoltar aquí); i ara, per a enregistrar el segon EP: Pedretes, amb la col·laboració de Kike Pellicer (baix), Josep Lanau (acordió), Segi Molina (percussió) i Cristófol Pons (casatanyoles) l'artista ha engegat un Verkami . El disseny del CD i la portada va a càrrec d'Hernan en H, il·lustrador del territori i creador de la línia de samarretes Del Terreno.
Rampaire és un cantautor d'intencions pop, amb aires folk i vinculat al territori. Pedretes són cinc pedretes que parlen de l'amor, la vida i la mort, els pas del temps i la memòria.
Poc ambiciós, ell, s'havia marcat un import de 1.000€ a Verkami per a poder fer realitat el disc però quan falten més de 10 dies per a finalitzar la campanya de crowdfunding (acaba el 27/01/18) ja ha superat l'import en més de 200€. Així doncs, Rampaire ha establert un nou objectiu: si arriba als 1.500€ enregistrarà el videoclip de primer single.
La intenció de Rampaire és que Pedretes sigui publicat a mitjans de febrer.
L'ajudem?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
