TANCA CIRCULO DE LECTORES

Sí, ho sé, que confessi que era soci del Círculo de Lectores no em farà guanya punts. De fet, aquest club de lectura era vist, des de fa molt temps (potser des del dia que va nèixer i ho fèu l'any 1962), com a quelcom ranci, passat de moda i amb oloreta de naftalina. No us ho negaré, però també us diré que si avui pateixo de culturofàgia i em declaro devorador de llibres és gràcies a que a casa meva des del dia que vaig nèixer "érem del Círculo", fins al punt que la meva mare va arribar a ser agent, per tant, rebia i repartia els llibres als socis i sòcies que mensualment emplenaven el seu full de comanda. Per tant, us puc dir, doncs, que he viscut 'Círculo' des de dins. Quan em vaig independitzar vaig continuar sent soci; per una qüestió de continuïtat, de permanència, de "és una llàstima no continuar-ho després de tants anys" i, també, com una forma d'adquirir material cultural, sí, obligant-me a adquirir material cultural cada mes...per tant, portava 46 anys sent soci, rebent mensualment la revista del Círculo de Lectores i la seva acompanyant: el Cercle (destinat a llibres en català).

El passat 06 de novembre, llegeixo per la premsa, que el Círculo tanca les seves portes, segons informen volen adaptar-se als nous temps i reforçaran la venda on line ... però la revista mensual, la visita de l'agent, l'entrega del llibre... ha acabat per sempre. Punt i final. Si heu llegit fins aquí, entendreu que un inevitable sentiment de nostàlgia i tristor m'enxampés... tota la meva vida he tingut 'Círculo'!

Aquesta portada que veieu fou la darrera, no vaig estar a temps de fer cap comanda i el tenia triat, eh? es tractava d'un pack de 3 llibres del sr. Primo Levi que feien molt bona pinta. Si és que.... és una pena que milers de persones  féssim l'acte constant, reincident i lleial de comprar un llibre (molts cops més d'un) cada mes, amb l'alegria que això comporta per a una negoci llibreter que, precisament, no està per tirar coets i ara ens deixin orfes. Amics i amigues, crec patiré algun tipus de síndrome d'abstinència cultural, ho sé.

D.E.P. Círculo de Lectores :( :( :(

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA62

VELOCIDAD Y TOCINO

En los años setenta, García Berlanga filmó Tamaño natural. Michel Piccoli interpretaba el papel de un dentista con un matrimonio que hace aguas. El hombre cada vez se siente más solo y desazonado. Tiene líos extraconyugales que tampoco le compensan. Hasta que se encuentra a un maniquí de tamaño natural, una muñeca, de la que se enamora, y se va a vivir con ella. Ha llovido mucho desde entonces. Las muñecas sexuales se han convertido ahora en robots, y en ciertos países -sobre todo del Extremo Oriente- han llegado a un grado de sofisticación que permite a muchos solitarios onanistas satisfacer necesidades que son incapaces de satisfacer con personas. Ahora les están incorporando inteligencia artificial.

Y ahi surge el problema. En plena época de "no es no", dos investigadores de una reputada universidad proponen que se programe a esos robots de forma que no se vean obligados a mantener relaciones sexuales si no les apetecen (?). Piden que los programen de forma que puedan dar su consentimiento pero también negarlo. ¿En qué ocasiones darán su consentimiento y en cuáles no, si son objetos, cosas, no personas? Eso no lo dejan claro, pero supongo que pronto nos los explicarán. Intentar aplicar a las muñecas sexuales la política del consentimiento -lógica en las relaciones entre personas-es confundir la velocidad con el tocino, pero la política moral no se pierde una.

Mucha gente usa consoladores. Los más conocidos son los femeninos, pero también los hay masculinos. Los llaman fleshlight, un juego de palabras entre flesh (carne) y flashlight (linterna) porque tienen esta forma, con una abertura blanda en forma de vulva o de ano en el lugar que ocupa la bombilla en las linternas convencionales. Pero lo dicho: los más populares son los femeninos. Lástima que cuando rodaron Sexo en Nueva York la norma del consentimiento no se les aplicaba, porque hubiese sido divertido ver cómo los protagonistas de la serie lo pedían a los múltilples vibradores de los que disfrutaban. Entre ellos "el conejito", el Vibratex Rabbit Habit Vibrator que utilizaba Samantha Jones y que tiene la peculiaridad de, además del dildo vaginal propiamente dicho, contar con unas orejitas que masajean le clítoris. Hubiese sido grandioso que, en alguna escena, tras preguntarle Samantha Jones si le parecía bien que lo usase para masturbarse, el conejito le hubiese contestado: "No. No me fuerces. ¡No es no!".

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 10/11/19

PER MOLTS ANYS, MAIOL !!!

'LOVING VINCENT' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquest diumenge al CineClub La Ràpita podrem gaudir d'un film que és tota una fita en cinema d'animació: 'Loving Vincent' està feta mitjançant 56.800 fotogrames pintats a l'oli, un a un, per un equip enorme d'excel·lents pintors i pintores al llarg de diversos anys; òbviament, la gràcia és inspirar-se en l'estil del mestre Van Gogh.

Loving Vincent es tracta d'un film polonès dirigit per Dorota Kobiela i Hugh Welchman que no és un biopic sinó una història de ficció on se'ns explica com un carter rep l'encàrrec d'entregar al germà de Vincent Van Gogh una darrera carta que l'artista va escriure abans de suïcida-se.

No us la podeu perdre!!