dijous, 1 d’octubre del 2026

'LA PROFECIA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aprofitant els 50 anys de La Profecía, en el Festival de Sitges d'enguany aquest film tindrà un espai, tenint en compte que un dels leitmotivs és l'encarnació del mal. Aquest film de 1976 connecta amb dos hits cinematogràfics anteriors: La semilla del diablo (Roman Polanski, 1968) i El exorcista (William Friedkin, 1973), sobretot amb aquesta darrera. Aquells 2 i el que ens ocupa ens parlen d'una encarnació del mal en entorns 'normalitzats', vides familiarts, aparentment normals, que topen amb la presència/impacte del 'maligne'. 

El director, Richard Donner, tenia una llarga tradició com a director de sèries de televisió: Perry Mason, La dimensió desconeguda, El fugitivo o Superagente 86. Va fer el salt al llarmetratge a principis del '70 i quan portava pocs films dirigits va rebre la trucada del productor Harvey Bernhard dient-li que volia que fos el director d'un film sobre l'anticrist.

El projecte del sr. Bernhard portava anys buscant viabilitat i molts directors van ser proposats sense èxit. Va passar el mateix amb els guionistes, molts rebutjaven l'encàrrec... i el motiu era la temàtica satànica. Finalment, el guionista David Seltzer -per motius econòmics, segons ell- va acceptar l'encàrrec.

En quant al repartiment, van ser proposats: Charlton Heston, William Holden, Dick van Dyke, Charles Bronson, Roy Scheider (protagonista de Tiburón). Finalment, l'actor escollit fou l'estrella Gregory Peck tot i que ens els '70 estava en un dels seus moments de més baixa popularitat i un any abans el seu fill s'havi suicidat amb una escopeta. Per al paper del nen protagonista es van veure més de 500 nens i nenes fins aconseguir el malèfic actor final.

El film ens parla d'un diplomàtic dels EEUU, instal·lat a Roma, amb la seva dona embarassada. Però en el part el bebe mor i el capellà de l'hospital li ofereix al pare el bebe d'una dona que ha mort en el part... sense informar-ne a la seva dona. El pare és designat ambaixador dels EEUU a Londres i a mida que el nen (Damien) es va fent gran, les morts 'accidentals' es van produint inexplicablement en la vida d'aquesta família. És Damien el dimoni?.

Un dels grans encerts fou la banda sonora de Jerry Goldsmith. Un músic amb una llarga trajectòria i 8 nominacions a l'Oscar però fou amb La Profecia que aconseguí el premi; gràcies, probablement, al tema principial 'Ave Satani' d'un impacte èpic brutal. Fou l'únic Oscar en la carrera del músic i el mateix Richard Donner va reconèixer que bona part de l'èxit del film és gràcies a la música del mestre Goldsmith.

Com en pel·lícules demoníaques com El exorcista, es van produir accidents: Donner víctima d'un accident de cotxe després del primer dia de rodatge, hotel on estava part de l'equip va ser bombardejat per l'IRA, un llamp va topar en l'avió on anava el guionista quan anava cap al rodatge a Londres, Gregory Peck va anul·la a última hora el bitllet en un vol que s'estavellaria amb zero supervivients, els rottweillers del film es van trastocar i van mossegar als seus cuidadors.... i els accidents van continuar un cop finalitzat el rodatge.... Tots ells són accidents no corroborats i que parlen més d'una campanya promocional que altra cosa.

El Vaticà va posicionar-se en contra però l'èxit de públic i valoracions de la crítica l'han convertit amb els anys en un film mític que va generar tota una saga a mida que el petit Damien s'anava fent gran i assumia per llocs de poder.

No us perdeu l'oportunitat de recuperar aquest clàssic del cinema de terror en pantalla gran i en VOSE. Aquest diumenge a les 18:30, us esperem al l'Auditori Sixto Mir.



dilluns, 28 de setembre del 2026

dimecres, 23 de setembre del 2026

'LA CINTA BLANCA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

El sr. Michael Haneke és un dels grans directors/autors europeus contemporani. El seu estil pertorbador, fosc i provocador ha estat la radiografia dels aspectes menys agradables de la nostra societat. Amb films tan contundents com 'Funny games' (1997), La Pianista (2001), Cache (2005) o Amor (2012)

Demà dijous podrem veure una de les seves obres mestres i que és un bon compendi de l'estil i les temàtiques d'aquest director austríac. 'LA CINTA BLANCA' (Millor Pel·lícula al Festival de Cannes, Millor Pel·lícula de Parla no anglesa als Globus d'Or, Millor Pel·lícula Europea,... entre molts altres premis) és un film incòmode, molt incòmode que ens parla de la doble moral i la hipocresia de la societat i de com, en un entorn de comunitat ordenada i moralment positiva s'amaga de forma latent la maldat i la crueltat. El film també és un bon tractat de com una pedagogia estricta, autoritària i intolerant pot ser la llavor dels fanatismes, els integrismes o el terrorisme polític. L'acció es situa a l'Alemanya de 1913, uns anys abans de la Primera Guerra Mundial, moment en que va començar a germinar el nazisme.

Aquesta fou la primera pel·lícula històrica del director, fins llavors, centrat en la contemporaneïtat en els seus guions. El blanc i negre impecable li dóna una fredor i contrast a la duresa d'allò que ens explica en el film.

Si hi ha alguna cosa en la recent Història de la Humanitat que ens hagi marcat i hagi significat un punt d'inflexió a l'hora de considerar-nos éssers humans és l'Holocaust nazi. Aquest fet significà un abans i un després a l'hora de parlar de la capacitat de maldat humana, es va perdre l'innocència quan l'atrocitat dels camps d'extermini ens feren veure del què som capaços de fer. Michael Haneke ens ofereix una forma d'entendre com va néixer aquesta capacitat d'atrocitat, on podem situar la llavor de tanta capacitat de mal...

Demà dijous, a les 20:00, al CineClub La Ràpita una de les obres mestres recents del cinema europeu.




dilluns, 21 de setembre del 2026

ARA EL SOL ...

 



Ara el sol
rebenta
el bagul
de l'aixovar blanc
de la núvia
que no va voler ser-ho
perquè només volia
llibertat,
la seva!
Feta cabdell multicolor
per a teixir
totes les banderes
que es poden
estrendre al sol.


Nati Soler Alcaide (2009:71). 
La casa amb set butxaques
(Il·lustració generada amb chatgpt)

dimarts, 15 de setembre del 2026

INAUGURACIO EXPO 'DAIDALOS, ICAR I NOSALTRES' A LO PATI + VERMUT MUSICAL

 


Aquest divendres, a Lo Pati, s'inaugura una exposició amb una temàtica inexcusable de tan actual: el control, les fronteres i la memòria compartida en el context de la Mediterrània.

'Daídalos, Ícar i nosaltres' és una exposició comissariada per Xavier de Luca i Houari Bouchenak (Jiser) que reuneix obres de 14 creadores que dialoguen al voltant de la conviència en l'espai geogràfic mediterrani en el que estem. L'exposició mostra fotografies, instal·lacions i peces audiovisuals per a parlar-nos dels espais de circulació en les ribes mediterrànies, de les tensions històriques i geopolítiques que han  tingut lloc i l'impacte d'un passat colonialista menys llunyà del que voldríem.

Partint dels mites de Dédal (el que construí el laberint del Minotaure per ordre del Rei Minos) i d'Ícar (fill de Dédal que buscant la llibertat trobà la mort fugint de Creta), el projecte ens parla dels mecanismes de poder damunt les persones i els paisatges i els latents desitjos de llibertat. Els mites grecs al servei d'entendre la contemporaneïtat.

Els comissaris plantegen aquest projecte col·lectiu com "una crida a imaginar noves formes d'hospitalitat i convivència quan les estructures semblen cristal·litzades pel control".

El projecte ens convida a reflexionar quin paper volem tenir davant d'aquestes entramats de poder, control, d'espais i persones. Volem ser jutges? volem ser persones acollidores? 

El projecte inclou els treballs de Camilla de Maffei, Denis Dailleux, Paulione Alioua, Myriam Boulos, Shareef Sarhan, Toni Serra *) abu ali, Matteo Guidi & Giuliana Racco, Jose Lorrue, Irene Zottola, Djamel Agagnia, Aureli Ruiz, Philip Scheffner, Fethi Sahraoui i Maya-Inés Touam.

S'INAUGURA divendres 18/09 a les 19:00 i estarà visitable fins al 15 de novembre. I l'endemà dissabte 19/09 a les 12:00 VERMUT MUSICAL amb Yacine Belahcene DJ amb representació dels artistes participants.