Avui és un d'aquells dies en el que la confluència dels astres provocaren una alta densitat de naixements de personalitats en el món del cinema, en aquests blog ja en portem més d'una de celebració d'aquest estil.... avui 18 d'agost hem de felicitar.... a:
Marcel Carné (1906-1996), destacat director de cinema francès que filmà les seves primeres pelis quan el cinema encara era mut, la primera en el 1929, la darrera el 1977 ... Aquest director es carcteritzà pel realisme poètic, on els temes d'interès foren l'amor no correspost i les classes treballadores. La seva indiscutible obra mestra fou Les Enfants 
du Paradis (1945), considerada pels crítics francesos la millor pel·lícula del segle XX realitzada al seu país, pel·lícula de 3 hores de durada (molts la consideren el Lo que el viento se llevó francès), es tracta d'un cant poètic sobre el món de la faràndula, la vida com un gran drama de teatre al voltant d'una senyoreta que s'ha de decidir entre 4 pretendents (vaja problemón!). El públic francès, acabada la IIGM i arribada la dura post-guerra, demanà un cinema alegre i desenfadat que no quadrava amb el sr. Carné; linxat, també, per la Nouvelle Vague.... el pobre Marcel quedà arraconat a l'oblit (el 1977, però, al Festival de Cannes se li donà un premi de reconeixement)Shelley Winters (1920-2006) (de nom real, Shirley Schrift), arribada a Hollywood, compartí pis amb una altra nou-vinguda: Marylin Monroe... tot i que des dels 19 anys treballà a Broadway i des dels 21 actuà en diferents films, sempre li oferien films com a actriu secundària, el reconeixemnt no arribarà fins a la dècada dels '50, amb, per exemple, La noche del cazador (1955) o El diario de Anna Frank (1959, pel que guanyà un Oscar); més tard arribaren Lolita (1962)(fent de mare rival de la seva filla) i intervengué en series de TV com Hotel, Batman o Kojak. Estigué casada 2 anys (1952-54) amb Vittorio Gassman... també 'relacionada' amb Errol Flynn, Clark Gable, Marlon Brando..., senyoreta de caràcter fort com destil·laven les seves interpretacions...
Per a forta personalitat la del senyor que també nasqué avui, però de l'any 1933: Rajmund Roman Liebling, què? no el coneixeu?... es tracta de Roman Polanski, un dels senyors que ha fet la trajectoria més 'malrotllera' de la història del cinema... els personatges del seus films han vingut aquest món a patir, ja sigui portant el fill de Satan (La Semilla del Diablo), ja sigui buscant la seva muller desapareguda (Frenético) o tocant el piano al gueto de Varsòvia (El Pianista)... ara, que no m'estranya!, ja que, de família jueva, de ben petit patí la irracionalitat nazi a Cracòvia on la seva mare desaparegué en un camp de concentració... estudià cinema a Polònia i realitzà allà els seues primers curtmetratges fins que el 1962 'saltà' al llargmetratge amb El cuchillo en el agua, on despunta, ja, el seu gust pels ambients claustrofòbics i malsans: una parella i un desconegut naveguen junts en un petit vaixell... ('hasta aquí puedo leer!). Després vingueren Repulsión (1965), Cul-de-sac (1966), en les que afegeix una característica més al seu estil: l'humor negre... d'això n'hi ha força en la primera peli americana: El baile de los vampiros (1967), on conegué la que seria la seva dona Sharon Tate, després vingué la Semilla del Diablo (1968) ... i fou el 1969 quan -estant ell a Londres- entrà la banda psicòpata, il·luminada i drogada de Charles Manson al seu domicili i torturà i matà salvatgement a Sharon (embarassada de 8 mesos, ¡toma ya!) i resta de convidats que estaven amb ella sopant (¡hala!).... aquest fet, el deixà marcat per sempre (a qui no??!!): drogues, alcohol, vida sexual desenfrenada i més mal rotllo en els seus films... el 1977 és acusat de violar una menor als EEUU, fuig estant en llibertat sota fiança i des de llavors està en recerca i captura en aquell país i no hi ha tornat més... després 
d'alguns èxits i fracasos, com Chinatown (1974), El quimérico Inquilino (1976), Tess (1979) o Piratas (1986) ... fou re-descobert a la dècada dels '90 amb Lunas de Hiel (1992), La Muerte y la donzella (1994)(genial!) .... però, sobretot, el reconeixement arribà amb El Pianista (2002) que obtingué l'Oscar com a millor director, que per raons que ja sabem, no anà a recollí....Tres o quatre anys després (depén d'on ho consultis) que el sr. Polanski nasquè, també ho fèu EL guapo per excel·lència: Robert Redford, sí, ell portarà l'etiqueta de tio guapo i interessant fins que es mori (etiqueta que s'emportarà al més enllà, segur!); a mi el Redford, no m'ha captivat mai massa: massa jove per a tenir l'encant dels clàssics (Mitchum, Stewart, Gable) i massa vell per a ser 'guapo modern' (Depp, Bale, Sean Leonard, Pitt)... sí, teoria tonta, ho sé, però per a mi està al mig de 2 generacions ... i no m'arriba!! Abans d'artista de Hollywood fou comptable i bebedor... després fou actor, director, productor i inventor del Festival de Cinema (Independent?) de Sundance (quan té una estoneta xiuxiueja als cavalls i li renta els cabells a la Streep :P )
Un altre 'guapo' per a tothom, que a mi, què voleu que us digui?, no l
i acabo de veure el 'què' i que va nèixer tal dia com avui és: Patrick Swayze... (sí, sí, el protagonista d'una de les pelis més terribles de la història del cinema: Dirty Dancing -I'm sorry, Nur!-)... el Patrick està etiquetat com a actor, ballarí, cantant, compositor i productor de televisió. Ell anava per a jugador de futbol americà, però una lesió al genoll el fèu retirar-se de l'esport... i es passà al ballet, i d'allà Coppolla el veiè un dia i el pescà per a Rebeldes (1983) una de les pel·lícules-cantera més rellevant del cinema modern (d'aquí sortiren Matt Dillon, Tom Cruise, Rob Lowe...) i l'èxit rotund amb la serie de TV Norte y Sur (1986)... el que ell no s'esperava és que l'any següent, amb un projecte que uniria dansa i intepretació es catapultaria cap al firmament de les estrelles de Hollywood i les carpetes i les parets de totes les 'teenagers' del món (sí, sí, totes l'heu portat a la carpeta, ho heu de reconèixer!): Dirty Dancing (una de les més incomprensiblement aplaudides, en la línia de Memorias de Africa); aquesta i Ghost (1990)(¡vaja quina altra!) el feren arribar al sostre...ja no podia arribar més amunt... aquest no està essent un dels seus millors anys, diagnosticat de càncer de pàncrees molts mitjans precipiten el titular de la seva mort de forma cruel.... lluita per sortir-se'n tot treballant en una nova serie de TV: The Beast. ... he de reconèixer que a mi m'encantà a 'A Wong Foo, gracias por todo, Julie Newmar' , i la seva transvestida interpretació amb Wesley Snipes i John Leguizamo (film petardo, petardo)...
Un altre 'guapo' per a tothom, que a mi, què voleu que us digui?, no l
i acabo de veure el 'què' i que va nèixer tal dia com avui és: Patrick Swayze... (sí, sí, el protagonista d'una de les pelis més terribles de la història del cinema: Dirty Dancing -I'm sorry, Nur!-)... el Patrick està etiquetat com a actor, ballarí, cantant, compositor i productor de televisió. Ell anava per a jugador de futbol americà, però una lesió al genoll el fèu retirar-se de l'esport... i es passà al ballet, i d'allà Coppolla el veiè un dia i el pescà per a Rebeldes (1983) una de les pel·lícules-cantera més rellevant del cinema modern (d'aquí sortiren Matt Dillon, Tom Cruise, Rob Lowe...) i l'èxit rotund amb la serie de TV Norte y Sur (1986)... el que ell no s'esperava és que l'any següent, amb un projecte que uniria dansa i intepretació es catapultaria cap al firmament de les estrelles de Hollywood i les carpetes i les parets de totes les 'teenagers' del món (sí, sí, totes l'heu portat a la carpeta, ho heu de reconèixer!): Dirty Dancing (una de les més incomprensiblement aplaudides, en la línia de Memorias de Africa); aquesta i Ghost (1990)(¡vaja quina altra!) el feren arribar al sostre...ja no podia arribar més amunt... aquest no està essent un dels seus millors anys, diagnosticat de càncer de pàncrees molts mitjans precipiten el titular de la seva mort de forma cruel.... lluita per sortir-se'n tot treballant en una nova serie de TV: The Beast. ... he de reconèixer que a mi m'encantà a 'A Wong Foo, gracias por todo, Julie Newmar' , i la seva transvestida interpretació amb Wesley Snipes i John Leguizamo (film petardo, petardo)...
Sí, Hollywood i no-Hollywood, de guapos n'està ple, avui també nasqueren les guapes Carole Bouquet (1957) i Madelein Stone (1958)... la primera serà (de moment) recordada per una cosa que li passà el 1977: protagonitzà amb l'Angela Molina la peli del Buñuel Ese Oscuro Objeto del Deseo i .... per ser guapa!; la segona, per ser l'eterna novia de molts protes: Kevin Costner (Revenge, 1990), Daniel Day-Lewis (El último mohicano, 1992), Tim Robbins (Short Cuts, 1993), Bruce Willis (12 monos, 1995), Mel Gibson (Cuando fuimos soldados, 2002) .. i guapa, molt guapa!!I per acabar aquest repàs, deixem els més jovenetes per al final, que més que guapos jo diria que són: interessants ... van nèixer el mateix dia i el mateix any i, de moment, no han coincidit en cap film: Edward Norton i Christian Slater (1969), avui fan els dos 39 anys (aniran plegats a celebrar-ho en una super-f
esta al McDonalds???). Dels dos noiets, el que s'emporta, ara per ara, més aplaudiments (en l'aparell de mesurar aplaudiments que m'acabo d'inventar) és el primer ('¡de calle!'). Si Edward Norton ha rebut les etiquetes del 'millor actor de la seva generació', 'actor camaleònic' o 'el successor de Marlon Brandon', per a mi, merescudes; el segon, s'ha de conformar amb les de 'juerguista', 'pendenciero', 'delinqüent' ... ha estat detingut diverses vegades (drogues, velocitat, agressió a la parella, a la policia, portar armes a l'avió) ... Aquests noiets són la cara i la creu (no cal que preguntem les mames amb qui es quedarien). Si és que amb l'expressió i la mirada ja paguen! El Norton, tímid, discret, reflexiu; l'Slater nervioset, inquiet, perillós (en 
els inicis, algú el comparà amb el Jack Nicholson... no per casualitat!). Certament, si hem de triar, Edward té una carrera impecable, és capaç de 'saltar' pel diferents gèneres sense problemes, transmetent professionalitat i autenticitat en cada paper, és fins i tot complicat escollir el millor: Todos dicen I love you (1996), American History X (1998), El Club de la lucha (1999), Red Dragon (2002), La última noche (2002), el Ilusionista (2006) i El Increible Hulk (2008); fins i tot, ha dirigit un parell de films... professional, professional!!!
esta al McDonalds???). Dels dos noiets, el que s'emporta, ara per ara, més aplaudiments (en l'aparell de mesurar aplaudiments que m'acabo d'inventar) és el primer ('¡de calle!'). Si Edward Norton ha rebut les etiquetes del 'millor actor de la seva generació', 'actor camaleònic' o 'el successor de Marlon Brandon', per a mi, merescudes; el segon, s'ha de conformar amb les de 'juerguista', 'pendenciero', 'delinqüent' ... ha estat detingut diverses vegades (drogues, velocitat, agressió a la parella, a la policia, portar armes a l'avió) ... Aquests noiets són la cara i la creu (no cal que preguntem les mames amb qui es quedarien). Si és que amb l'expressió i la mirada ja paguen! El Norton, tímid, discret, reflexiu; l'Slater nervioset, inquiet, perillós (en 
els inicis, algú el comparà amb el Jack Nicholson... no per casualitat!). Certament, si hem de triar, Edward té una carrera impecable, és capaç de 'saltar' pel diferents gèneres sense problemes, transmetent professionalitat i autenticitat en cada paper, és fins i tot complicat escollir el millor: Todos dicen I love you (1996), American History X (1998), El Club de la lucha (1999), Red Dragon (2002), La última noche (2002), el Ilusionista (2006) i El Increible Hulk (2008); fins i tot, ha dirigit un parell de films... professional, professional!!! El 'fitxa' de l'Slater, ha fet moltes més pel·lícules que el Norton (74 a 24!!) i també ha dirigit (en aquest cas) un curtmetratge... podem dir que també té una carrera (sobretot policial) amb una bona arrencada, començant fent TV, la primera peli fou La leyenda de Billie Jean (1985)(ja ens dóna informació, ja)...vingueren El nombre de la Rosa (1986), Tucker: Un hombre y su sueño (1988), Arma Joven II (1990) y Robin Hood: Principe de los ladrones (1991), True Romance (1993, per a mi la millor que ha fet), Entrevista con el vampiro (1994, en un paper que havia de fer River Phoenix però que al morí assumir ell...donant tot el que guanyà a la família Phoenix... si és que té bon cor, pobre!) ... i Very Bad Things (1998), el darrer éxit, éxit ... a partir d'aquí el xicot se'ns perd una mica per la mala vida i tot i tenir feina no podem destacar cap paper especialment rellevant, no perdem l'esperança, un dia d'aquests ens sorprén!! ....
Per avui ja n'hi prou... un altre dia, més!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada