FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XI )

THE SPIRIT (2008)
Frank Miller va dirigir Sin City, un dels seus còmics, juntament amb Robert Rodriguez; a nivell visual es tractava d’una aposta arriscada, tot injectant uns decorats digitals a l’acciò i una manipulació del color per a aconseguir la pel·lícula més semblant a un còmic que s’havia fillmat mai. Això i un repertori actoral de luxe –encapçalat per Bruce Willis- li proporcionà un cert èxit de crítica i públic. Ara, el sr.Miller ho ha intentat en solitari, i la cosa no ha funcionat: història caòtica, ironia que acaba en autoparòdia, personatges mal definits.... Un fracàs de film que ens demostra dues coses: que una vessant visual potent i innovadora no ho és tot en un film; que si ets dibuixant de còmic (de fama ben merescuda havent ressucitat i reinventat Batman el 1986), acompanyar-se d’un bon director de cinema sempre va molt millor. Tot i això l’actor principal i les actrius que l’acompanyen estan de molt bon veure !!!
Valoració: Suficient

DULCE PAJARO DE JUVENTUD (1962)

Història de Tennesse Williams adaptada i dirigida per Richard Brooks que ja dirigí una història seva a La Gata sobre el tejado de Zinc també amb el Paul Newman com a protagonsita. Tenint en compte que partim d’una obra de teatre, el millor són els diàlegs: brillants, àgils, dramàtics... dignes del millor cinema clàssic i d’un dels autors que millor ha captat la (suposada) essència USA, almenys la del sud, que és on es situa l’acció: societat conservadora, classista, retrògrada i castradora (de fet, l’obra acaba amb un castració del personatge del Newman que fou degudament censurada i suavitzada per al film). En ell, ens parlen d’innocències perdudes, dels somnis que es volen aconseguir, d’allò que voldríem però no acaba essent, d’amors impossibles, de l’oblit, del dolor... de la vida.
Valoració: Notable

FARGO (1996)
Un cop re-visitada, té força punts en comú amb Quemar después de leer. Frances Mcdormand està immensa –aquesta senyora és genial! i molt menys reconeguda del que es mereix- en el paper de policia ‘campetxana’ i ‘pueblerina’ però llesta i avispada com la fam. Uns dolents segrestadors curts de gambals i idiotes com només el Coen ens els saben definir; i Steve Buscemi i Peter Stormare els saben interpretar. La història convenç però el millor és la coherència aplastant de tot el producte en si: la música (encertat Carter Burwell!!), la fotografia, el ritme, la ironia, la contundència... una obra mestra!!!
Valoració: Excel·lent

COTTON CLUB (1984)
Considerada pel·lícula menor en la filmografia del Francis Ford Coppola és un film molt reivindicable El final amb diverses línies d’acció simultànies: ball, assassinat, venjança... és la marca de la 'casa Coppola', i que ja vam gaudir a El Padrino; en aquest cas, el resultat és, de nou, magistral!!! La parella Richard Gere/Diane Lane funciona a la perfecció... eren joves, eren guapos i començaven a tenir un carrera sòlida. El sr. Gere s’atreví a interpretar, ell solet, els solos de trompeta d’algunes peces musicals. Un film dinàmic, amb aire de clàssic, típicament gangsteril però amb la irònia i aire especial que proporciona la música i l’estil 'charleston', una delícia!...
Valoració: Notable Alt.

EL VALIENTE DESPEREAUX (2008)
Aquest film d’animació va a contracorrent, tothom intenta anar més enllà i ‘superar’ l’animació, anar cap a la tecnologa del píxel, el referent és el futur.... en aquest cas, però la força visual del film l’han buscant en el passat, però un passat llunyà: l’escola de pintura holandesa, Vermeer, Rembrandt,... i això fet amb diners USA !!! (que encara té més mérit). Sí, es tracta d’un film d’animació fet a la europea, ja que la història de castells, princeses i cavallers enllaça amb la tradició dels contes dels germans Grimm o Perrault. Entretinguda per als més petits (certificat amb els meus de 4 i 2 anys!!) i captivadora per als adults, veient com la textura d’aquells pintors i quadres del passat cobren vida.... encantadora!!!
Valoració: Notable

NUEVE VIDAS (2005)
De pel·lícules corals sobre vides paral·leles que de forma esporàdica es creuen ja se’n podria fer un gènere. El mestre fundador fou Altman, però ara ja hi ha seguidors potents com Alejandro González Iñárritu i aquest Rodrigo Garcia (fill de Gabriel Garcia Márquez) que en el seu segon film (el primer fou Cosas que diria con solo mirarla, 2000) aposta per la mateixa dinàmica. Les històries són d’una tristor aclaparant, dures, emotives... unes funcionen millor que les altres fent que la peli acabi sent irregular... la millor: la trobada d’una ex-parella en un supermercat (què guapa Robin Wright Penn); la més dura: la mare tancada a la presó no podent realitzar un cara a cara amb la seva filla.... Bon plantejament però li manca lligar-ho tot, li manca contundència...
Valoració: Bé

STEAMBOY (2004)
El director d’aquest film -Katsuhiro Otomo- extengué al món mundial el fenòmen manga i el còmic japonés amb la seva obra fundacional Akira (1988). Obra críptica però d’una força visual que es va posicionar com a film de culte així que s’estrenà. El sr. Otomo marcà pauta i molts el seguiren a l’hora de ‘fer animació’ japonesa (o no). Aquest senyor té la capacitat de que els seus films trascendeixen a allò merament fílmic, crea tendència i això no és fàcil de fer. Si Akira ens parlava de post-industrialisme, de post-punk i futurisme, la que ens ocupa (n’ha dirigit un parell més) ens parla de l’steam-punk o revisió d’allò industrial, aquí ens plantem a l’Exposicó Universal de Londres però amb un argument propi del segle XXI. Visualment impecable (per molt!), llàstima que es massa llarga i es torna caòtica.... tot i això, és molt potent!
Valoració: Notable

AUSTRALIA (2008)
Tremenda!!! Es tracta d’una competició salvatge per a veure si el noi o la noia del film, l’home més sexi viu del planeta o la dona símbol de l’elegància i la bellesa, estan més guapos i millor fotografiats... una carrera salvatge per a quedar millor en pantalla, ésser filmat des de l’angle més favorable, encara que hi apareguin suposadament bruts, cansats i derrotats de creuar un senyor desert australià... Ell i ella estupendos com en un anunci de perfum!!! Es tracta de la pel·lícula amb més finals de la història del cinema: sembla que s’acaba, però no!!! Continua i continua... postals boniques...però buida, buida. El sr. Luhrmann o era un director menys bo del que ens pensàvem o ha perdut el senderi.... una pena!!!
Valoració: Insuficient

LOS CRONOCRIMENES (2008)
Nacho Vigalondo (que no Gabilondo) és un d’aquells directors freakies que tenim a la península, en tenim pocs i els hem de cuidar... al pobre Vigalondo no el cuiden massa, ha suat tinta xina per a que s’estrenés aquest film en sales comercials després de passejar-se i emportar-se premis en un pila de festivals del món mundial. I, aquí, ni caso. La nominació a l’Oscar d’un curt seu -7:35 de la mañana (impressionant curt!)- tingué un ressó mínim. Los Cronocrímenes ens planteja un puzzle fruit d’un viatge en el temps amb assassinat. És una opera prima, amb pocs recursos, petita, petita... però de gran potencial: atmòsfera mal rotlllera (que no terrorífica, eh Pats, no s’espanti i vegi-la, si pot), guió molt ben encaixat, milimètric, Karra Elejalde creïble.... Sí, el Nacho és mereix un ‘post’ per a ell sol, i el tindrà ... aquest xicot, promet! Temps al temps! De moment ja ha rebut temptadors cants de sirena des de Hollywood....
Valoració: Excel·lent