dilluns, 31 de maig del 2010

'DEGUSTACION DE TITUS ANDRONICUS' DE LA FURA

·
La Fura dels Baus és un grup de treatre que tot i els anys que porta en funcionament ha sabut adaptar-se, reconstruir-se, re-inventar-se molts cops; es tracta d'una de les companyies teatrals més reconeguda i admirada de Catalunya, aclamada arreu del món.
·
La Fura està constantment cercant nous reptes, nous espais de creació: que si un humanoide gegant en l'Home del Mil·leni, un vaixell que recorria el món a Naumón, òperes arreu del món (com La Flauta màgica, Les Troyens, Tanhäuser...) i ara s'atreveixen amb una proposta gastronòmica en directe. Es tracta d'un espectacle dirigit per Per Gatell (La Fura) amb l'estreta col·laboració del restaurant basc Mugaritz, amb el cuiner Andoni Luis Aduriz al capdavant. L'espectacle es va estrenar a principis de maig a Donostia i arribarà a BCN per al Mercat de les Flors (gener o febrer de 2011).
.
La base textual de l'obra és el Titus Andronicus de Shakespeare i la Fura ha volgut donar un pas més cap a l'espectacle total en el que participin tots els sentits, tot incloent el gust i l'olfacte. En paraules del director, "la comida ha estado a menudo presente en nuestros montajes, nos la tirábamos o le llegaba al público en forma de vísceras, corazones... Ahora queíramos materializar el último acto de fe con el público, que éste diga 'vamos a comer lo que nos dé la Fura'". De fet, en aquesta línia, el darrer acte de la funció és el sopar final cuinat en directe al llarg de l'obra i que 30 espectadors diferents en cada representació (escollits a l'atzar i/o mitjançant la seva web) podran degustar. Posant-se en el paper, el restaurant basc Mugaritz ha investigat en receptes de l'època romana per donar més realisme a la proposta.
·
Com podeu veure a les imatges, la Fura torna als orígens amb un espectacle 2.0.

·

diumenge, 30 de maig del 2010

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXI )


LA CINTA BLANCA (2009)
El sr. Michael Haneke és el director més conegut d’Àustria. La seva és una filmografia feta de films freds, durs, contundents. En la seva majoria, la violència hi és present. Es tracta, però, d’actes violents quotidians, que succeeixen en un context ‘normalitzat’... això encara els fa més inquietants. La violència en els films de Tarantino sorprenen mil vegades menys que en films de Haneke, en els que sempre arriben quan menys t’ho esperes. En les obres del sr. Haneke, però, no és una violència gratuïta, sovint s’apunten aspectes morals, de lluita de classes, de relacions de poder... La gran validesa, contundència i necessitat d’aquest film (La Cinta Blanca) és que ens mostra d’on va sortir la generació nazi... d’una educació repressiva, basada en el càstig. Sí, els monstres eren humans, i havien estat nens i nenes... sofrents d’una educació inadequada. Imprescindible!
Valoració: Excel·lent

TRES DIAS CON LA FAMILIA (2009)
El cinema català està vivint una bona època, de films discrets, gens crispetaires, sense vocació de masses però que va guanyant premis en festivals de tot el món, amb segell d’autor. Noms com Roger Gual, JD Wallovits, Albert Serra, Cesc Gay... van lligats a un estil naturalista, quotidià, de silencis i converses realistes, que no busquen històries d’impacte sinó arguments que calen i que els recordes passat el temps. Temes com les relacions de parella, familiars, el pas del temps... que recorden a cert cinema francès (de Rohmer, per exemple) però sense els tocs –a voltes- ‘pedants’ d’aquells. Tres días con la familia és el debut de Mar Coll amb una història dramàtica de retrobaments familiars i ‘coses’ que han quedat pendents i que a voltes morim sense resoldre... Espectacular interpretació de Nausicaa Bonnin, que amb paraules justes es menja la pantalla i transmet molt més que d’altres amb grans discursos.
Valoració: Notable alt

ALICIA EN EL PAIS DE LAS MARAVILLAS (2010)
En aquest blog hem comentat molts cops que era una de les pelis més esperades en anys... el caramel d’Alicia en mans de Tim Burton podia ser una bomba. Les fotografies i el trailer ens feren veure un ‘tros’ de l’espectacle que ens havia d’arribar: estètica barroca, tremendament imaginativa, maquillatges i vestuaris grotescos, presència de clàssics de l’univers burtonià com Johnny Depp o Elena Bonham Carter... tot plegat inflava expectatives que, malauradament, s’han desinflat un cop vista. A Burton l’estimem i ansiem que ens torni a portar obres mestres com ja fèu anteriorment, però la ‘seva’ Alicia no està en aquest grup. Un Alicia massa perduda, un sombrerero loco amb massa protagonisme i gens esbojarrat, secundaris sense força i un final a ‘lo’ Crónicas de Narnia (l’escut d’Alicia és tremendo!)... Si us plau, Tim torna a l’stop motion, t’enyorem!!
Valoració: Bé

LOS EXTRAÑOS (2008)
Aquest és d’aquells films que el veus sense esperar gran cosa, penses que és l’enèssima peli de psicòpates que ataca una aparent residència familiar. I sí, és això, però hi ha algunes coses que la fan diferent, no molt, però sí una mica diferent. Novetats com: que no ens expliquen res del grup de psicòpates atacants (fent-los més irracionals), una resolució poc clàssica, una atmòsfera molt inquietant i malrotllera. No és Funny Games (del Haneke) però per a passar una (mala) estona està força bé i més si tenim en compte que és una opera prima, de Bryan Bertino, que ja prepara la segona part. A més surt la guapa Liv Tyler (potser massa guapa i tot!). No es tracta de buscar-li explicacions, és un film que va directe a la part emocional, de quan et quedes sol/a a casa i sents sorolls fora o algú truca al timbre a mitjà nit... brrrr!
Valoració: Bé alt

REVOLUTIONARY ROAD (2009)
He de confessar (si no ho havia fet ja!) que el sr. Dicaprio em provoca molta mandra i que, generalment, la seva participació en films són un error de casting (sí, així de xulo i prepotent us ho dic!). La seva cara eternament juvenil provoca poca credibilitat... i ara està de moda! I grans directors com Scorses l’estan fent el seu actor ‘fetitx’, i enllaça estrenes sense parar. Jo el preferia a Qui estima Gilbert Grape?, la veritat. Aquest film de Sam Mendes (el d'America Beauty i marit de Kate Winslet) significava el retrobament de Dicaprio/Winslet després de Titanic.... buf! Encara feia més mandra. Afortudanament, la peli funciona mlagrat ell... per un guió potent sobre el somni americà (un altre cop), sobre aquells somnis i projectes de vida que ens marquem i no sempre aconseguim i que es mostra en uns diàlegs i situacions creïbles i intensos. Una bona peli!
Valoració: Notable

ULTIMATUM A LA TIERRA (1951)
Aquest film l’havia vist feia moooolt temps i m’ha encantat revisionar-lo i més després de que n’hagin fet un remake, amb el rostre de Keanu Reeves (què perdut el tenim, pobre!), la moderna no l’he vist però aquest és un molt bon exemple del cinema de serie B sobre extraterrestres i invasions marcianes que eren formes encobertes de parlar de la guerra freda i de la por ianqui a un atac de la Unió Soviètica. La gran novetat, però, és que els visitants estan farts de que ens matem entre nosaltres i porten un missatge de reconciliació... òbviament, els humans no saben entendre-ho i la lien, com sempre!. Malauradament, aquests films no aguanten massa bé el pas del temps, però això els fa precisament entranyables i simpàtics!.
Valoració: Bé

LA ISLA INTERIOR (2009)
Des de que Félix Sabroso i Dunia Ayaso filmaren la seva peli debut Perdona, bonita, pero Lucas me quería a mi (1997) han passat molts anys i com la majoria d’artistes ‘petardos’ (a Almodóvar també li passà) arriba un moment que necessiten saber que poden fer quelcom seriós, deixant enrera l’humor gruixut, marcadament sexual i petardo, sobretot, petardo. Aquest gir dramàtic el van apuntar amb la radiografia de l’època del ‘destape’ a Los años desnudos i es confirma, plenament, amb la peli que ens ocupa. La isla interior és un film dramàtic sobre una família a-normal, però molt, molt a-normal. Un unitat familiar que es troba en el límit de la salut mental (si no la superen en alguns casos) amb un actors i actrius en estat de gràcia: Candela Peña (ens agrada!), Cristina Marcos, Alberto San Juan, Gerladine Chaplin... tot el repartiment està espectacular en uns personatges freakies, freakies... però en uns diàlegs i situacions que colpegen l’ànima. Val molt la pena!!
Valoració Notable alt

COVARDS (2008)
El debut de José Corbacho i Juan Cruz fou una gran notícia, Tapas va ensenyar-nos una vessant de l’eternament humorista sr. Corbacho totalment desconeguda. Un film fresc, natural que transmetia moltes coses de la Vida amb petits apunts, amb poques pinzellades... tot això gràcies a un grup d’actors i actrius immillorable. El llistó, després d’aquest debut, estava molt alt però els directors -valents ells!- s’atreviren amb un tema delicat: el de l’assetjament escolar. Covards ens vol transmetre que sobre aquest tema hi ha molts nivells de lectura però tots van a parar cap a una manca de valentia dels participants: els assetjadors, la víctima, els pares, els professors... la societat, en general. La pena és que a l’hora de mostrar-ho es fa de forma superficial, amb poc anàlisis, excessivament estereotipat. La gran troballa és veure a Paz Padilla en un paper seriós... i els grans Elvira Mínguez i Lluís Homar!!.
Valoració: Suficient

SYMPATHY FOR LADY VENGEANCE (2005)
Aquest film tanca la trilogia de la venjança de Chan-wook que començà amb Sympathy for mr. Vengeance (2002), continuà amb Old Boy (2003)(la millor de les tres!) i es tancà amb Sympathy for lady vengeance (2005). El director té simpatia pels venjatius perquè es tracta de persones torturades en el passat i que mereixen una venjança com Dèu mana!. Són pel·lícules dures, violentes, rascant el cinema gore en alguns punts però amb una poesia visual que les fa fascinants. Aquesta tercera part de la trilogia utilitza de forma magistral la narració fragmentada amb uns resultats espectaculars, ja que poc a poc anem destapant la vida d'una protagonista que desitja venjar-se d'un assassí de nens, però també de la resta de personatges del film... Aquest film té sentit si assumim la trilogia sencera -tot i que són històries autònomes i deslligades- aconseguint edificar una obra contundent, sòlida i magistral. Una meravella!!!
Valoració: Excel·lent

IRON MAN 2 (2010)
Iron Man, la primera part, va aconseguir lligar realitat i ficció en la figura de Robert Downey, Jr. . Un paper de solter ric canalla, gamberro i xuleta que ho té tot a la vida però que el seu estil de vida impulsiu i rauxat no sempre fa que valori allò realment important...aquest anàlisi el faig jo, eh? En el fons, es tractava d’una nova peli de super-herois, en aquest cas d’Iron Man. En aquell cas, sense ser massa exigent, m’ho vaig passar bé veient-la i amb aquest record vaig anar a veure la segona ... buf! Tot aquell estil, aquell ambient cool, aquell sentit de l’humor de la primera, s’havia transformat –en la segona- en un film llarg, avorrit i amb poca xispa (per a dir-vos que vaig fer algun cop de cap!) i amb els secundaris més desaprofitats de la història del cinema: Scarlett Johanson i Mickey Rourke fan pena!. Una llàstima! Crec que a la tercera (que amenacen en fer-la en 3D!) no m’enganyaran!
Valoració: Insuficient

HABITACION EN ROMA (2010)
Afirma el sr. Medem que està passant per una etapa molt femenina ... i les seves 2 darreres pelis així ho confirmen: Caótica Ana i Habitación en Roma. Malauradament, per molts/es es tracta dels seus pitjors films. Jo crec que el cop mediàtic i social que va rebre a l'estrenar La pelota vasca ha ‘tocat’ la capacitat d’inspiració de Julio Medem (és una opinió meva, eh?) i des de llavors (el director va estar temps allunyat de la premsa) el seus films no acaben de ser tan rodons com els de la seva primera part de la seva filmografia. Les crítiques parlen de films erràtics, desordenats, caòtics, sense un to emotiu clar i definit. He vist 2 cops Habitación en Roma i reconec que la segona em va agradar més que la primera... la música omnipresent (despistant per a molts crítics) que el primer cop em molestava, en la segona em va atrapar i la compositora Jocelyn Pook s’ha guanyat un post!. No, el sr. Medem no està tan inspirat com altres cops, però la valentia d’un film com aquest que succeeix en una habitació (però que enllaça amb el món amb estratègies narratives genials: internet, fotografies) fa mantenir la corona d’autor cinematogràfic al sr. Medem i afirmar que continua sent una de les veus més originals, personals i potents de la península. A Room in Rome li manca passió però ens ofereix unes interpretacions valentes, d’alt risc d’unes actrius espectaculars (sobretot, Elena Anaya!). La línia femenina de Medem el continuarà en el seu següent projecte i en el que fa molts anys que hi treballa: la vida d’Aspasia (patirà el mal Amenábar?) de la que es parla en Habitación en Roma. Film sensible, íntim, bell, estètic, impactant i valuós, molt valuós!! (i el cartell d'Ouka Lele és fascinant!)
Valoració: Notable Alt.

PRINCE OF PERSIA. LAS ARENAS DEL TIEMPO (2010)
Aquest film ens planteja 2 preguntes inquietants: Què fa Jake Gyllenhaal en aquest film? Què fa Mike Newell en aquest film? El primer, era un dels actors de culte de molts films amb una trajectòria molt interessant, fins que arribà aquesta. El segon, porta des dels anys ’60 del segle passat treballant-se una filmografia amb pelis com Cuatro bodas y un funeral i Donnie Brasco, donant un aire elegant en els seus films, fins que arribà aquesta. Film avorrit, estereotipat, monòton, previsible i amb un Gyllenhaal inflat de múscul i mirada- suposadament- profunda. Ja sabem que és de génere fantàstic i vol retre homenatge a Prince of Persia (joc al que vaig estar molt enganxat!) però tot plegat és d’una manca de realisme insultant. Les úniques escenes salvables, per la seva part tècnica són les escenes en que s’activa la daga màgica i es manipula el temps... la resta, totalment descartable!
Valoració: Insuficient
·
·

divendres, 28 de maig del 2010

SR. MIQUEL BARCELO... AL CAIXAFORUM (MADRID)

·
Que el sr. Miquel Barceló (Mallorca, 1957) és un dels artistes més hiperactius, rellevants i reconeguts de l'art contemporani d'aquest país és un fet; això ho confirma els ambiciosos encàrrecs que aquest artista ha rebut en els darrers temps: 'decorar' la catedral de Palma o la cúpula de la seu de la ONU a Ginebra.
·
És que el sr. Barceló no para!! I aquesta hiperactivitat es concreta en 4 esdeveniments impotants en el present de l'artista:

El Pavelló a la Bienal d'Art (Venèzia)
Per a ell solet era un pavelló de 700 metres quadrats en la darrera Bienal d'Art de Venezia . Amb una veintena d'obres que recollia les temàtiques més pròpies de l'artista: el mar, animals, paisatges i figures africanes. És un enamorat d'Àfrica: del riu Níger, de Mali. I en les seves obres s'incorporen diversos materials: arròs, fruits secs, algues, cendres volcàniques, paper de diari. En paraules de l'artista: "La meva obra és materialitat. És pintura en sentit més físic". En aquest pavelló s'exposava una obra potent: Soledad Organizativa, amb un primat com a protagonista i que ha donat nom i es pot admirar en la retrospectiva que se li està dedicant al CaixaForum de Madrid...
·
Soledad Organizativa, CaixaForum (Madrid)
En el CaixaForum de Madrid es va inaugurar al febrer la primera gran retrospectiva de Miquel Barceló, amb 200 obres datades entre 1983 i 2009 que porta per títol: La solitude organisative. S'hi pot veure de tot: ceràmica, pintura, quaderns, aquarel·les, obres de gran format ... per a rebre el visitant trobem un dels enormes i fascinants elefants, Gran elefant dret (aques fou l'encàrrec que rebé d'un empresa de la població d'Eibar, unes escultures de grans dimensions: 2 elefantes de bronze que medeixen 8 metres i pesen 5 tonelades cada una).
L'exposició recull -en 7 sales- la diversitat temàtica de l'artista. La podem gaudir fins al 13 de juny.

Paso Doble, una performance amb Josef Nadj
Es tracta de tot un experiment: una performance teatral (estrenada a principis al Teatre Lliure) sobre el procés de creació representada per Josef Nadj (reconegut coreògraf en el món de la dansa) i Miquel Barceló. En aquesta obra -Paso Doble- els dos artistes mostren al públic allò que sempre resta amagat de la creació artística: les angoixes, les pors, els dubtes... Els moviments i l'expressivitat corporal d'un lligat a les argiles i les pintures de l'atre. A l'escenari, Barceló i Nadj vestits de negre fan, creen, construeixen... no actuen, trencant així els límits del teatre. Barceló pinta l'espai escènic per a Nadj; Nadj es submergeix en un quadre de l'artista.
Isaki Lacuesta ha transformat l'experiment en un film...

La cúpula de les Nacions Unides (Ginebra)
Una obra polèmica, etiquetada per molts com a faraònic, excessiva i innecessària. L'encàrrec que va rebre Miquel Barceló per a decorar la sala XX, la Sala dels Drets Humans, de les Nacions Unides (Ginebra) fou superat amb escreix, rebent l'apludiment i l'admiració de crítics. Es tracta d'un gran mural de 1.400 metres quadrats en els que s¡utilitzà 35.000 kilos de pintura on s'hi representa un fons marí multicolorista, una cova ... la Capella Sixtina del segle XXI !!!
La unión absoluta de contrarios
"Un día de gran calor en pleno Sahel, recuerdo con la vividez de los espejismos
la imagen del mundo goteando hacia el cielo.
Árboles, dunas, asnos, gentes multicolores...
Escurriéndose gota a gota. Consumiéndose también.
Todo esto puesto al revés es un mar, pero también es una cueva.
La unión absoluta de contrarios.
La superficie oceánica de la tierra y sus oquedades más escondidas.
En este mar agitado cabe suponer varios niveles.
El fondo de este mar y sus moradores polícromos.
El plano del agua.
La espuma blanca de las mismas aguas revueltas en marejada.
Y, al final, el reflejo. Lo que refleja este mar: lo que está debajo: nosotros"

Miquel Barceló,
discurs en la inauguració
de la cúpula de l'ONU, 18/11/09
··

dijous, 27 de maig del 2010

HE AQUI ALGUNAS DE LAS CUALIDADES...

·
He aquí algunas de las cualidades que debería poseer o tratar de adquirir si desea convertirse en escritor de ficción:

1. Debe tener una imaginación viva.
2. Debe ser capaz de escribir bien. Con eso quiero decir que debe ser capaz de hacer que una escena cobre vida en la mente del lector. No todo el mundo posee esta habilidad. Es un don que sencillamente se tiene o no se tiene.
3. Debe tener resistencia. Dicho de otro modo, debe ser capaz de seguir con lo que hace sin darse jamás por vencido, hora tras hora, día tras día, semana tras semana y mes tras mes.
4. Tiene que ser un perfeccionista. Eso quiere decir que nunca debe darse por satisfecho con lo que ha escrito hasta que lo haya reescrito una y otra vez, haciéndolo tan bien como le sea posible.
5. Debe poseer una gran autodisciplina. Trabaja usted a solas. Nadie le tiene empleado. Nadie le pondrá de patitas en la calle si no acude al trabajo y nadie le reñirá si hace usted el vago.
6. Es una gran ayuda tener mucho sentido del humor. Esto no es esencial cuando se escribe para adultos, pero es de vital importancia cuando se escribe para niños.
7. Debe tener cierto grado de humildad. El escritor que piense que su obra es maravillosa, lo pasará mal.

Roald Dahl (1977),
Racha de Suerte. Cómo que hize esritor a
Historias Extraordinarias
·

dimecres, 26 de maig del 2010

DE VIDA (18): IMATGES DE LA FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA

·
Com us vam anunciar la setmana passada, aquest dissabte i diumenge va tenir lloc la 2a. Festa del Mercat a la Plaça a Amposta; festa en la que es pretén recrear l'estil de vida de principis del segle XX de les poblacions del Delta de l'Ebre.
·
Tenint en compte el nombre de gent que es va vestir com els seus avis i àvies i les activitats que hi hagué, podem afirmar que la Festa ha estat ben acollida pels ampostins i ampostines, i que el fenomen va a més !!
·
Avui us deixo mooooolta feina per a fer !!! Fotos dels participants a la Festa, vídeos de dues de les escenes que s'hi van representar en l'espectacle 'Una passejada pel temps': les Cosidores (on hi podeu veure a Nur) i la Taverna dels Quatre Cantons (on hi podreu trobar al Ciutadà K adequadament 'tunejat'). Imatges acompanyades amb la música dels cantadors Guardet, Jandret i la rondalla.
·
Imatges de la Festa del Mercat a la Plaça:

Les Cosidores:


La Taverna dels Quatre Cantons:



·

dimarts, 25 de maig del 2010

PIXEL’S ATTACK

·

Què passaria si rebessim un atac ferotge del planeta Pixel??? (eh, David?)
(Gràcies per la descoberta, Pats!!)

dilluns, 24 de maig del 2010

LOSTMANIA (12): LOST DAY A AMPOSTA !!!

·
D'aquí uns anys, molt probablement, ens preguntarem: 'què vas fer per Lost Day?' ... i és que el darrer capítol especial de -probablement- la millor serie de la història de la televisió es mereixia quelcom especial ... del final de la serie en parlem un altre dia ...
·
Amposta va tenir el seu 'LOST DAY', com a trobada inevitable després de les 2 Trobades Lost, ho havíem de fer!!! Vam tenir disfresses, emoció, estació Dharma incògnita, torxes, Eloise fent de guia, llàgrimes, souvenirs i, fins i tot, FUM ...
·

Us deixo amb el vídeo i les fotos del Lost Day-Amposta amb una salutació i agraïment mot sentit ALS I LES QUE HO VAU FER POSSIBLE... MOLTES GRÀCIES, LOSTIES !!!
SENSE VOSALTRES NO HAGUÉS ESTAT POSSIBLE



divendres, 21 de maig del 2010

LOSTMANIA (11): THE END ... i tantes preguntes!

Per què ....

... l'illa està submergida?
... Jack en totes les realitats sempre obté una segona botella d'alcohol en els avions, i si la demanéssim nosaltres ens manarien cordar-nos el cinturó?
... té una ferida a coll, Jack? Se la va fer mentres s'afeitava o té a veure amb l'Incident?
... està Desmond en l'Oceanic 815?
... Jack sempre fa cara d'ovella a punt de ser degollada? o de restrenyiment?
... ha desaparegut el cos de Christian Shephard, pare de Jack? On està?
... 'los Otros' que viuen dins del Temple van tant esparracats i els que hi ha fora viuen en una urbanització a la que només falta la tele per cable (si és que no en tenen)?
... tot el món sembla tan content d'ajudar a una assassina pròfuga o fer un passeig amb ella? (vegi's Kate)
... sempre que surt Ethan en algun flashback o moment posterior a la primera temporada sembla el tio més maco del món, si en les primeres aparicions feia un por que te cagaves i se't quedava mirant fixament com un psicòpata?
... Kate sempre va corrent d'aquí cap allà liant-la per l'illa i encara hi ha gent que li fa cas?
... John Locke rebutja una consulta gratis d'un prestigiós neurocirurgià? Ja està bé no cregui en miracles ni que sigui un home de fe en aquesta realitat, però, rebutjar alguna cosa gratis?
... Ilana va recollir les cendres de Jacob? Se'l pot ressucitar amb elles?
... Jacob sabia tots aquells noms i que eren aptes per a ser candidats?
... Jacob escrivia les seves llistes en les parets d'una cova? No hauria estat més fàcil utilitzar la pluma que li va donar a Sawyer nen?
... Richard Alpert no sabia res dels candidats? sempre es feia el xulo i semblava que ho sabes tot en les primeres temporades i ara sembla l'últim mono.... fins i tot Ilana sap més que ell (que ja és dir!)
... Jacob sembla bo i Némesis o anti-Jacob dolent? Els dos són bons però amb mètodes diferents? Els dos són dolents i te la pegaràs vagis amb el que vagis?
... tenen requisits els candidats? quins són? apart de ser personatge principal d'una serie, és clar, i tenir moltíssims traumes i problemes amb els teus pares...
... no van trobar mai el far a l'illa? A veure si serà veritat que a l'illa està Marina d'Or i encara no l'han vist!
... mostra reflexos els miralls del far? Són les cases dels candidats? les seves vides? es pot veure una part de la seva vida o tota? esculls el que veus o és com la programació de la tele?
... sembla que Claire no saltà en el temps? perquè estava infectada? o estava tan pirada que no se n'adonà?
... Ben sempre gasseja al seu pare en qualsevol realitat? d'acord, en aquesta realitat nova sembla oxigen, però, qui ens diu que no té un maquiavèlic i retorçat pla per a enverinar-lo a poc a poc?
... van acabar Danielle Rousseau i la seva filla Alex a Los Angeles? millor dit, per què tot el món acaba a Los Angeles en aquesta realitat? està allà, també, la tailandesa dels tatuatges de Jack?
... Richard Alpert, que abans semblava el rei de l'illa, ha perdut els papers i va corrent per la selva buscant la mort? tan desenganyat està de Jacob i tan espantat de d'anti-Jacob? o se li ha acabat el maquillatge d'ulls?
... a Tenerife de 1867 tot el món tenia accent llatí?
... Richard tenia accent cubà? ja posats, tenia els ulls pintats per què practicava per a reina dels carnavals de Tenerife?
... si no hi ha supervivents del Black Rock, estan 'los Otros'? qui són? estaven abans que Richard? van arribar entre 1867 i 1954, però, com? màgia?
... es fa servir l'illa com un tap? qui el va posar? com funciona exactament? conté reprimit el mal gràcies a les seves propietats electromagnètiques?
... sembla que el mal de l'illa sigui una cosa diferent a l'anti-Jacob? és quelcom pitjor? és l'infecció? és el dimoni? Cthulhu?
... Jacob no pot ressucitar a ningú però sí donar la vida eterna? tindrà alguna explicació científica? màgia, again?
... l'home de negre trenca l'ampolla de vi que li entrega a Jacob? simbolitza que hi ha altres maneres d'escapar de l'illa apart de treure el tap? trencar les regles? destruir-ho tot?
... Zoe i, en general, tots els personatges nous d'aquesta temporada, tenen tan poc carisma?
... l'exèrcit de Widmoe sembla més aviat una colla de nerds informàtics? els millors els va perdre en el vaixell del final de la quarta temporada?
... vol utilitzar Widmore a Desmond? com pensa frustrar els plans d'anti-Jacob (o Némesis o Adversari)?
... Desmond és el millor personatge de la història de Lost? per què tenim la sensació de que va ser la peça crucial de la partida final?
... s'entesten en no dir-nos el nom de l'anti-Jacob? és que no importa per a seguir la trama? o perquè és tan sorprenent que el guarden per al final? es diu Jack? Aaron? Vincent? Sauron?
... està la mare adoptiva dels bessons a l'illa? per accident, també? ja estaba allà? fou la primera guardiana o va heretar el càrrec d'algú? s'ha d'opositar o amb beure vi ja n'hi ha prou?
... és tan important la llum de la font? és electromagnetisme amb alguna cosa afegida? per què la portem tots/es dins? és la llum de la vida? és l'energia del cosmos? és una canço de Disney? aprofitant l'ocassió, per què han d'haver floretes mones al voltant d'ella?
... en 2.000 anys cap habitant de l'illa ha trobat la llum de la font, tenint en compte, que molt discreta no és?
... no es pot entrar en contacte amb la font? ja veiem que et pot convertir en un Fum Negre força desagradable, però, no havíem quedat que era preciosa, valuosa i bona? és que també té un component maligne? o és que no és ni bona ni dolenta sinó que en males mans pot fer el mal?
... no tenim clar exactament qué conté l'illa? el mal? la llum? són el mateix? el poder de la vida, la mort i la ressurrecció?
... el pou atrau un ganivet llençat a gran velocitat i, en canvi, dins d'ell es pot treballar amb instruments metàl·lics? és un electromagnetisme selectiu i només li agraden les coses que volen? siguin ganivets o avions?
... com aconsegueix la mare destruir el pou i el poblat i matar als seus habitants? tenia algun poder amagat? podia transformar-se en Fum Negre? invocar-lo? utilitzar l'energia de l'illa? era Jedi?
... al caure a la font de llum anti-Jacob es transforma en Fum Negre? fou pel contacte amb la part maligna de l'energia? els humans no poden soportar-la? per què el seu cos queda mort i el Fum és només la seva ànima o consciència? són l'encarnació dels seus sentiments i pensaments negatius? caigui qui caigui passa el mateix? o poden sortir colors diferents depenent de l'estat d'ànim del qui s'hi llenci?
... no tenim clara la missió exacta de Desmond? sembla que haurà de resistir una gran quantitat d'electromagnetisme però per a què? moure un altre cop l'illa? en el temps i l'espai? en ambdós? enfonsar-la? unir les realitats? quin és el seu sacrifici? morir? separar-se per a sempre de Penny?
... Widmore diu a Desmond que Penny i tot el que estima desapareixerà si l'anti-Jacob guanya? és perquè la realitat que coneix deixarà d'existir? perquè s'imposarà la realitat paral·lela? és Widmore un alarmista i l'únic que vol l'anti-Jacob és veure món i separar-se del 'cansino i soso' de Jacob?
... sap tantes coses Eloise? qui és? la guardiana de l'ordre de les coses? de quin bàndol està, realment? és l'Oracle de Matrix i li donarà a Desmond a escollir entre una píndola vermella o una blava? podrà Desmond volar?
... aquesta realitat nova sembla una mena de bombolla en la que els seus desitjos es tornen realitat? és provocat per l'anti-Jacob? per ells mateixos? és un somni de Vincent (el gos)?
... Desmond atropella a Locke? per a fer-li veure la veritat amb una experiència propera a la mort? per a que es trobi amb Jack en el que sembla que sigui l'únic hospital de tota la realitat alternativa? ho fa per a venjar-se del que li ha fet el fals Locke a l'illa? per què no atropella a Ben, també, doncs?
... l'anti-Jacob tira a Desmond al pou? pretén eliminar-lo o només impedir que faci quelcom? realment és bona idea tirar-lo a un pou que pot comunicar amb les bosses electromagnètiques de l'illa? no és, una mica, com mullar a un Gremlin?
... el pou és tan de cartró-pedra? cada cop tenen menys pressupost per a fer que no es notin les coses? van improvisant sobre la marxa i un matí diuen: "per a demà volem un pou molt, molt antic", "molt molt antic no podrà ser, eh?", "espera, el teu cunyat no tenia un pou de cartró-pedra al costat dels gnomos del jardí? porta'l!"
... Michael i les altres ànimes estan pressoneres a l'illa? pels seus mals actes? com poden alliberar-se? poden? s'enterarà Walt algun dia que el seu pare ha mort?
... ha sortit Ilana a la serie? per a crear expectatives i tallar-les d'arrel?
... si els escollits no poden morir-se ni suïcidar-se fan esclatar la bomba? figura que es maten entre ells/es? algun dia vindrà Jaconb amb un llibre d'instruccions a explicar-nos les rebuscades regles de l'illa? les té escrites o se les va inventant sobre la marxa?
... en els seus darrers moments els coreans se'ls passen parlant en anglès? per a que el públic ianqui empatitzen amb ells? Jin havia oblidat el coreà en 3 anys a Dharma? Sun havia oblidat, ara, la seva llengua materna? els guionistes havien perdut el diccionari anglès/coreà, coreà/anglès?
... Jin prefereix morir i deixar orfe a la seva filla? qui cuidarà de Yeon? si Kate surt de l'illa o farà ella i muntarà una guarderia?
... han desaparegut del mapa Rose i Bernard?
... després del final que han tingut Sun i Jin no sembla que hi hagi ningú/a intocable en aquesta serie? ni Hugo ... acabaran tots morts? tindrem prou mocadors?

Tantes preguntes i només un final ....


THE END ...

el 24 de maig acaba la partida ...

(preguntes extretes de SeriesTVBlog)

dijous, 20 de maig del 2010

ARA RECORDO A ...

Ara recordo a Quico moltes vegades, i l'afecte que va tenir-me; el recordo quan la meva tia em feia llegir; el recordo en dies de mal temps, quan, refugiats a la masia, o bé al poble, a casa de l'àvia, jo els entretenia amb alguna lectura, i ells estaven al meu entorn en silenci. El més atent era ell; ell em mirava llavors amb la boca oberta, caient-li un fil de bava, interessat en la lectura i meravellat alhora del meu 'saber'. Encara el recordo arrencant per a mi els fulls de l'almanac i fent-me llegir el que portava als dors 'els cantars' i 'les xarades', com deia ell, treballosament, i rient després com un infant.
·
Pobre Quico! Si ets en algun lloc del cel, entre els desgraciats d'aquest món, com hi has d'estar -t'hi tocava de dret-, perdona'm per les vegades que, sense voler, et vaig ofendre. Si algun dia et vaig llençar un terrós de fang, aprofitant-me de la major lleugeresa dels meus peus; si vaig riure'm de tu, quan després t'esforçaves a córrer amb el teu peu coix pel camí sorrenc, blasfemant de no poder-me atrapar; si un dia de Sant Antoni vaig pregar-te, i em vaig enfadar amb tu, perquè et negaves a fer riure la gent amb la teva desgràcia, et demano perdó. He trobat, després, tants intel·ligents malvats, que ara et recordo encara amb més afecte.
Sebastià Juan Arbó (1965)
Narracions del Delta
·

DE VIDA (17): LA FESTA DEL MERCAT A AMPOSTA 2010

El sr. i la sra. K aquesta cap de setmana (22 i 23 de maig) tornaran a posar-se les millors 'vestimentes' del principi del segle XX per a participar en la Festa del Mercat a la Plaça d'Amposta.

Com l'any passat (que fou el primer any d'aquesta Festa, amb vocació de futur!), el centre d'Amposta es transformarà per a recrear com era la vida del poble en la primera década del segle XX. Al llarg de l'any passat, així que va acabar 'la Festa' del 2009, s'han realitzat diversos tallers per a encaminar-nos cap els actes del proper cap de setmana: Taller de pauma, Taller de Cuina Tradicional, Taller de balls de principis de segle XX, Taller de Jocs tradicionals...

El programa de la Festa per al 22 i 23 inclou activitats com: 'Vens a jugar?' (jocs tradicionals), els balls de festa, escenificació de la sarsuela: 'Ja tenim pont!',... (cliqueu aquí per a veure tot el programa).

I la nit del dissabte 23, de 22:00 a 24:00 la recreació històrica es vestirà de teatre per a representar 'Una passejada pel temps', un espectacle escenificat per diferents punts del nucli antic d'Amposta. On s'hi representaran diferents 'situacions' de l'època dels nostres avis: Lo Mercat de la Plaça (Pl. Espanya), Les Cosidores (C/Sant Joan, on hi podreu trobar a Nur), Lo Ball de Festa Major (Pl. de l'Aube), La Taverna dels Quatre Cantons (Placeta del Cara-Sol, on hi podreu trobar al Ciutadà K), LosCamàlics (C/Corsini).

·No hi podeu faltar, hi esteu tots i totes convidats/des !!!
·

dimecres, 19 de maig del 2010

SR. TAKESHI KITANO ... ENVAEIX PARIS !!!

El sr. Takeshi Kitano envaeix París !!!

Una exposició en la Fondation Cartier: Beat Takeshi Kitano: Gosse de peintre (fins al 12 de setembre); una exposició en el Centre Pompidou: Takeshi Kitano, l'iconoclaste (fins al 26 de juny); a les llibreries podem trobar Kitano por Kitano (editorial Grasset), un llibre sobre les entrevistes amb Michel Teman, un corresponsal del Libération a Tòquio que vivia prop del sr. Kitano i de veure's freqüentment en cafeteries, establiments del barri... van fer-se amics...i el Takeshi va 'deixar-se' anar explicant 'coses' que no havia explicat mai; i una retrospectiva dels seus films.... posicionen a la capital francesa com a punt de referència mundial delss seguidors/es d'aquest autor/director japonés.

El sr. Kitano -d'això ens parlen aquestes exposicions- és un personatge complex que té, com a mínim, 2 rostres artístics molt diferenciats, no concec cap director de cinema amb 2 vessants tan marcades com el sr. Kitano, en ell està el ying i el yang, orient i occident, ell és: Beat Kitano, l'alter ego còmic amb el que és conegut al Japó (10 a 15 milions de telespectadors), tot fent de presentador i responsable del clàssic programa de televisiu Humor Amarillo; però per a Occident ell és el sr. Takeshi Kitano, un cineasta de culte, amb 15 films, amb els que ha aconseguit el Lleó d'Or (1997) i de Plata (2003) del Festival de Venèzia. Ell mateix afirma: "asumo esta doble personalidad payaso en mi país y maestro en Occidente".

Els seus 30 anys d'èxit televisiu ha convertit al sr. Kitano en un milionari que viu envoltat de luxes i dedicat a una vida creativa: pinta, crea objectes (com el cuadrúpede margarita, la moto camalió o el peix hipopòtam), escriu poemes,... i fa pel·lícules, amb el seu segell inconfundible: sobrietat, violència i sensibilitat. El seu rostre inexpressiu i hieràtic quan es dirigeix com actor contrasta amb la gesticulació 'pallassil' de la televisió.... mostra evident d'aquell doble rostre de que us parlava.

El sr. Takeshi Kitano va nèixer el 1947, però ell diu que va tornar a nèixer el 1994 quan, perdent el control de la seva moto, va estrellar el seu cap contra un pal d'acer. Aquest 'accident', per a molta gent, amaga un intent de suïcidi ... ja que no recorda perquè va accelerar, perquè no portava casc, etc.
·
El que té molt desenvolupat el sr. Kitano és la capacitat d'autocrítica i de riure's d'ell mateix: "De niño me repetían que era idiota: lo desarrollé", "En el cole se burlaban de la profesión de mi padre, pintor de brocha gorda; pero a mí me avergonzaba su alcoholismo, las palizas a mamá y que perdiera su salario en las maquinitas".
·
Aquí us deixo amb la cara ... Beat Kitano és el de l'esquerra:


Aquí us deixo amb la creu ... l'inexpressivitat del Takeshi Kitano:



dimarts, 18 de maig del 2010

D'ACADEMIA (7): SR. PETER SZENDY (2a PART)

·
·
THIS IS IT (THE KING OF POP)
·
This is it: sí, eso es, eso mismo, la Cosa misma.
Y es algo que ocurre, aquí y ahora, llega, se anuncia. Aquí estoy, dice: heme aquí, proclama hablando de sí misma; aquí estoy como la Cosa en persona, como la Cosa en efecto, efectivamente.
This is it, canta Michael Jackson en su última canción, que es también el primero de una larga serie de títulos póstumos por venir. Oímos primero la voz del Rey del Pop preguntando si todo el mundo está preparado, ready?, que a continuación cuenta hasta cuatro, one, two, three, four, y entonces entra el piano: This is it, here I stand...
Eso es, ahí está, el Rey del Pop.
Eso es, ahí está, la Cosa.
Ecce homo, ecce res.
La Cosa es la canción que acaba de empezar diciendo que es eso, this is it, esa canción es lo que es. Sin embargo, eso, el acontecer de la Cosa, es también, de modo inmediato, el erigirse de alguien, de un Yo soberano, que se pone en pie, here I stand, ante nosotros, ante nuestros ojos. Y quedamos deslumbrados, parpadeamos en la fulgurante claridad que nos inunda, encontramos los párpados para intentar ver en ese escenario, en el halo de un aura cegadora, eso o ese, homo o res, que se erige y va creciendo hasta confundirse con un amor infinito; yo soy la luz del mundo, anuncia él, anuncia ella; I’m the light of the world, dice la Cosa; me siento estupendamente, dice el Rey, grandioso o glorioso, I feel grand, y esa gloria que siento es la gloria del amor, it is love I can feel.
Ciertamente, Michael Jackson ya fue el primero en protestar por anticipado: tras confesar a Oprah Winfrey, durante una entrevista televisada en febrero de 1993, que le gustaba mucho ayudar a los niños y que intentaba imitar a Jesucristo, I try to imitate Jesus, consideró oportuno tranquilizar a su interlocutora y a los innumerables espectadores. No estoy diciendo que sea Jesucristo, insistió, I am not saying I am Jesus, no digo eso, I’m not saying that.
No importa mucho, en el fondo, que estemos aquí ante unas negaciones. Porque en lo que debemos fijarnos no es en lo que haya podido pensar y decir, sinceramente o no, Michael Jackson en persona; sino más bien en lo que quedarà inscrito en y como un gran texto musical, visual y multimediático. Atendemos a esa fábula llamada Michael, como lo llamaban sus fans, y no Michael Jackson. Percibimos, incluso en algunos de sus detalles más kitsch o más pop, la figura crística cuya muerte, según se dice, fue más comentada en internet que la del papa Juan Pablo II.
Michael J., por lo tanto como Jesús.
El caso es que semejante cristologia, sí, eso es, this is it, una pasión pop ejemplar como la suya, vendría a ser también el himno planetario oculto, por más que desplegado ante nuestros ojos, de otra religión: la del capital y de su culto globalizado.

Peter Szendy
(part d’una conferencia a
l’Arts Santa Mònica-BCN, el 15/12/09)

SR. NICK VEASEY, X MAN

·
·
Avui us presento un fotògraf curiós i molt especialitzat. El sr. Nick Veasey (Londres, 1963) té la base artística de la seva feina en les radiografies. Ell es dedica a fotografiar objectes quotidias, senzills mitjançant radiografies, ell és X-Man.
·
·
L'efecte que provoca les seves fotografies és un pèl inquietant, a banda de que ho relacionem amb la vessant mèdica, el blanc fluorescent sobre negre transmet un aire fantasmagòric. Per a l'artista, mostrar les coses 'com són', amb la veritat inequívoca d'un radiografia, és la seva forma de lluita contra la societat superficial que ens envolta, i de la fotografia plena de glamour, brillantor i preparació. A mi em recorden les fotografies de Fum, del nostre amic Pau Bertomeu Fum de Pau Bertomeu.
·
·
El sr. Veasey és l'autor de la major radiografia de la història, a un avió Boeing 777 (que podeu veure al final) i li comportà més de tres mesos de feina i la unió de més de 500 radiografies. La seva feina ha estat utilitzat en diferents campanyes publicitàries de Nike, Porsche o Adobe. Podeu veure el seu treball a la Galeria Tagomago de Barcelona fins al 12 de juny.


diumenge, 16 de maig del 2010

DE VIDA (16): BIEL ES MANIFESTA !!

Avui diumenge, a Amposta, ha fet molt de vent, així que el dinar que teníem planejat a la caseta davant del mar del meu sogre -i que anomenem, familiarment, 'xalet'- estava a punt a punt de ser anul·lada ... però en ple procés de decisió un manifestant ens interromp ...

... així és com han de pujar les generacions futures, així han de ser els joves del demà ....

·

divendres, 14 de maig del 2010

MARILYN MONROE... ESCRIPTORA !!

·
Ja fa quasibé 50 anys que ens va deixar Marilyn Monroe i encara hi ha 'coses' per a descobrir d'una de les icones més grans del Hollywood clàssic (per no dir la més gran!). Els/les que patim de mitomania cinèfaga no podem evitar tenir un carinyo especial per la Monroe, per damunt del mite sexual, per sobre d'allò merament físic... hi havia una altra Marilyn: fràgil, complexa, seriosa; els que estimem la Marilyn sabem que aquesta actriu encara tenia moltes coses per a demostrar i ho vam intuir en el darrer film acabat Vidas Rebeldes (1962) i comprovar clarament en la darrera inacabada, Something's got to give (1962), on se'ns mostrava un Marilyn Monroe dramàtica, intensa... allunyada de la rossa tonta. Ara sabem que Marilyn a més d'actriu escrivia poemes...

Aquesta tardor, l'editorial Seix Barral publicarà el llibe Marilyn Monroe. Fragmentos y fragancias, una peça imprescindible per als/les col·leccionistes de l'actriu ja que en ell, és Norma Jean (nom real de l'actriu) la que parla, mitjançant manuscrits (amb la seva lletra), poemes (escrits des de 1943 fins al 1962) i cartes (a personalitats com Pier Paolo Passolini, Somerset Maugham o Karen Blixen). Tot aquest material és propietat de Lee Strasberg, hereu per testament, i l'ha cedit la seva vídua Anna Strasberg.

Comenten els editors que en els seus poemes s'hi amaguen els pensaments més íntims de l'actriu i per molt que hagués tingut una vida dura, trista i desesperançada, els seus escrits no apunten -de cap manera!- cap a un suïcidi ... el misteri Marilyn Monreo continua més viu que mai ...

dijous, 13 de maig del 2010

TODOS LOS NIÑOS CRECEN, EXCEPTO UNO

·
Este domingo, 9 de mayo, se cumplen 150 años del nacimiento de James Mathew Barrie, el autor de Peter Pan.

Nunca he leído el texto original, pero recuerdo con detalle la vez en que, de niño, en el colegio, nos pasaron la película que Disney filmó en 1953, y que fue la que hizo mundialmente famoso al personaje. No sé cuantos años debía de tener yo. ¿Nueve, quizá? Recuerdo la clase en semioscuridad, la situación de la pantalla y la del proyector. En aquellos tiempos era muy poco habitual que en una clase se proyectasen películas, y aquel pase cabía considerarlo como algo extraordinario. Quizá se acercaba Navidad. Algo de eso había. Recuerdo las palabras de la profesora, explicándonos lo fascinante que era la historia, y por qué eran tan y tan interesante el Niño Maravilloso y Wendy Darling y Campanilla y los niños perdidos y no sé cuantos personajes más.
·
Vaya tostón. No me interesó en absoluto, y el único personaje que me despertó cierta curiosidad fue Campanilla, quizá porque su figura menuda y su aleteo constante ligaban con un sueño que entonces se me repetía a menudo. Era un sueño sádico, que aun siendo niño me excitaba, y en el que yo tenía una caja grande, de tapas de color granate oscuro. En el interior, blanco, una colección de mariposas, perfectamente alineadas, cada una de ellas clavada con un alfiler. Pero, si las observabas de cerca, veías que los cuerpos no eran de mariposas sino de mujer. Eran pequeñas mujeres desnudas, preciosas, con alas. Si acercaba aún más la vista, veía cómo movían las piernas, el torso y la cabeza, quizá intentando librarse de los alfileres.
·
Pero ni la posibilidad de añadir a Campanilla a mi colección onírica hizo que soportase la película, que me pareció dulzona, fácil y cursi. Luego, a lo largo de los años, fui creciendo -yo, sí- y supe de la vida triste de Barrie, de la muerte de su hermano mayor, del padre absentista que tuvo y de su madre, prendada del hermano muerto hasta tal punto que, cuando James entraba en la habitación y ella preguntaba: "¿Eres tú?", él imaginaba que lo confundía con su hermano y contestaba: "No, sólo soy yo". Supe de su corta estatura, de su matrimonio infeliz y -según la Encyclopaedia Britannica- "no consumado". Mucho tiempo después vi el interés que despertaba en que gente que respeto, como Rodrigo Fresán o el dibujante Max, que lo convirtió en Peter Pank.
·
La identificación de Michael Jackson con el personaje y la aparición en los ochenta del concepto patatero de síndrome de Peter Pan -que se aplica a los inmaduros, que viven como si siempre fuesen niños- me han confirmado mi acierto infantil. ¡Qué pesados se han puesto últimamente con el dichoso síndrome de Peter Pan! Nunca agradeceré bastante a mi profesora que, hace casi medio siglo, sus alabanzas desmesuradas hacia la película me hiciesen recelar y me provocasen un rechazo perpetuo hacia esa historia. Descanse en paz James Matthew Barrie, ahora que se cumple siglo y medio de su muerte, pero que les den morcilla a Peter Pan y a su camarilla, y perdón por la rima.

Quim Monzó
al Magazine de La Vanguardia (09/05/10)
·

dimecres, 12 de maig del 2010

LOSTMANIA (10.1): FOTOS I VIDEO 2a TROBADA LOST...



Galletes de Lost, 'Feliços per sempre', participació, l'estranya Eloise, Cafè, Pastes, l'imprescindible Desmond, els malaguanyats Kwon, les 2 realitats s'han de 'trobar', més públic que la 1a Trobada, teories, Jack és la peça clau, tradició judeo-cristiana, The End, preparar el 'Lost Day', una serie sense precedents, emoció, més teories, física quàntica, i Ben?


Tot això fou la 2a Trobada LOST a Amposta ...
i ja preparem la 3a ... el 'LOST DAY'
·

dimarts, 11 de maig del 2010

SR. LARTIGUE AL CAIXAFORUM (BCN)

·
Al Caixaforum de Barcelona podem gaudir fins al 03 d'octubre d'una exposició del fotògraf Lartigue (1894-1986) -de 230 imatges- que porta el significatiu títol de: Un món flotant. L'exposició està organitzada en diverses àrees: El pas del temps, Una mirada moderna, La velocitat, La lleugeresa, La bellesa femenina i A la recerca d'allò desconegut... àrees que pretenen resumir l'obra immensa d'aquest fotògraf imprescindible del segle XX.
·
Jacques Henri Lartigue estava capficat en col·leccionar moments de la seva vida i des dels 8 anys guardava 'objectes', escrivia un diari en un intent de 'retenir', de guardar allò que valia la pena de la vida... i, òbviament, la fotografia li oferia un mitjà perfecte d'arxivar aquests moments... El sr. Lartigue estava receptiu a TOT i volia aprehendre-ho TOT.
·
Yo, siempre este yo disperso por todas partes! Inquieto porque no quiere perderse nada. Un pobre malabarista que quiere atrapar cincuenta pelotas al mismo tiempo y que, al final, se encuentra con las manos vacías. Me aferro a todo lo que pasa como el náufrago a una boya de humo" (llegim en els seus diaris).


·
Quan l'artista tenia 29 anys la família s'arruinà i ell visqué dels quadres (tothom afirma que força horribles) que pintava i venia als seus amics rics ... mentres seguia fotografiant tot allò que l'envoltava, nou, innovador: cotxes, avions, aparells de motor ... però, també: platges, esports, moments d'oci... amb la llibertat d'enquadraments que permet la fotografia privada, perquè saps que no les veurà mai ningú. Atrevint-se a fotografiar, fins i tot, la seva ombra, en un intent -com dèiem- per a retenir. Però l'immens material del sr. Lartigue (més de 100.000 fotografies!) fou descobert el 1963 per un conservador del MOMA i, a partir de llavors, fou valoritzat com un dels fotògrafs importants de principis del segle passat.
·
"La vida es algo maravilloso que baila, salta, vuela, ríe y pasa. Y esta materia animada, cambiante, yo quiero inmovilizarla, coger al vuelo la imagen feliz de un instante" (Lartigue)

dilluns, 10 de maig del 2010

CINEMA D'AUTOR EN 3D

·
Al final tindran raó els que pronosticaven que el cinema en 3D és el cinema del futur, jo no ho veia massa clar, pensava, més aviat, en una estrategia comercial per a portar clients a les sales tot traient la pols a un invent de mitjans del segle passat. Pensàvem, més aviat, en un tipus de cinema en concret el que l'explotaria: el cinema espectacle, el plagat d'efectes especials ... però quan veiem que diversos directors gens crispetaires s'apunten a l'invent això vol dir que ens hem de replantejar les nostres idees.
·
I és que directors-autors com Martin Scorsese, Ang Lee, Wim Wenders, Werner Herzog, Quentin Tarantino o Gaspar Noé... tenen en la seva agenda algun projecte cinematogràfic tridimensional.
·
"Per què no podria ser una pel·lícula com Precious en 3D?", això preguntà en veu alta el sr. Scorsese en una roda de premsa i és que ell està començant a filmar -a Londres- la seva primera pel·lícula infantil i la primera en 3D, es tracta de l'adaptació del llibre: La invención de Hugo Cabret (de Brian Selznick)(d'aquest llibre en vam parlar fa un temps al Ciutadà K).
·
En la mateixa línia, Ang Lee adaptarà per a la pantalla La Vida de Pi (de Yann Martel), també en 3D (aquest film estigué a punt de dirigir-lo M. Night Shyamalan).
·
"El 3D és el futur dels documentals", així de contundent també s'ha mostrat Wim Wenders, que l'any passar va presentar un curtmetratge en 3D, Il volo; i aquesta mateixa tècnica l'aplicarà en el documental que està preparant: Pina, sobre la vida de la ballarina Pina Bausch. També Werner Herzog s'apunta al documental en 3D en el film que prepara sobre les pintures rupestres més antigues que es coneixen, a la cova de Chauvet (Ardèche, França), unes pintures que no estan oberte al públic i que, per tant, aquest film serà una bona ocassió per a gaudir-les i en relleu !!.
·
Que el futur dels documentals està en el 3D no sembla una idea esbojarrada, tenint en compte que el documental més popular del passat festival de Sundance, fou Caen Toads: The Conquest, sobre l'invasió de gripaus que amenaça Austràlia. Tenint en compte l'espectacularitat que aquesta tècnica pot oferir, els documentals poden guanyar un segment de la població abans reacis a veure'ls....
·
El gènere porno no queda fora d'aquesta moda, ja s'està promocionant X1, la primera peli porno en 3D europea, Gaspar Noé també ha manifestat l'intenció de filmar-ne una de porno en 3D ... i, fins i tot, Quentin Tarantino ha confirmat que té una idea preparada de porno en 3D però que espera el vist-i-plau de la productora ...
·
Com veiem, alguns projectes en marxa, d'altres 'en cartera' però, en qualsevol cas, sembla ser que sí, que el futur està en el cinema en 3D, ja poden còrrer les sales de la penínsul·la en posar-se les piles el futur els xafa els talons ...
·