El teatre em fascinava i se m’enduia el cap. El cinema era una altra cosa. Feien dues pel•lícules, la primera era la dolenta, la segona la bona. Les que m’agradaven, m’agradaven tant que a la nit les tornava a veure completes, amb els rètols inicials inclosos, en somnis. Algunes vegades havia sortit del cinema com un somnàmbul, sense saber ben bé què em feia, caminant de nord cap a casa, però amb el cap encara al llençol blanc de la pantalla. Hollywood era una paraula màgica, el llatí i la litúrgia que podia transformar les nostres vides. Admirava amb delectació els rètols clavats a la paret del vestíbul de la sala amb els noms anglesos impronunciables –Norma Shearer, Leslie Howard, Ronald Colman, Myrna Loy, Ginger Rogers, Mickey Rooney, Spender Tracy... ¿Qui, si no era el predilecte dels déus, podia dir-se així, amb aquells noms fabulosos d’un altre planeta?- i amb escenes i fotogrames –els cartons, en dèiem- de les obres anunciades per a la propera setmana, més suggestives que les pel•lícules. Gairebé tots els nois feien col•lecció de cromos de futbolistes; només dos o tres guardàvem i ens canviàvem programes de mà de propaganda de les pel•lícules. En sortien de nous cada setmana. Al mas, l’àvia es feia portar cada dia La Vanguardia del poble i així que la tenia, si feia bon temps, es retirava amb un cadirot prat enllà perquè ningú no la destorbés, seia sota el cirerer o sota un roure i es passava mig matí o mitja tarda llegint les notícies. Quan tornava a casa i abandonava el diari, jo l’agafava i obria les pàgines de cinema per veure els anuncis de les pel•lícules que estrenaven a Barcelona, i la gran ciutat em semblava el melic del món simplement perquè sempre hi havia pel•lícules noves per veure”Emili Teixidor (2003:136-137) Pa negre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada