-
Abans
ha tornat a venir el corb –va dir la Fukaeri-. Aquell corb gros
-
Fa
el mateix cada dia.
-
Tens
raó –va dir en Tengo-. Igual que nosaltres.
-
Però
no pensa que el temps avança.
-
Se
suposa que els corbs no pensen en el temps. Segurament només les persones tenim
noció del temps.
-
Per
què.
-
Les
persones imaginem el temps com una línia recta, com si fos un bastó llarg i
recte amb marques gravades i poguéssim dir: ”A partir d’aquí hi ha el futur que
ha de venir, fins aquí hi ha el passat que hem deixat enrere, i el present és
aquí’. ¿Ho entens?
-
Potser
sí.
-
Però
en realitat el temps no és una línia recta. No té cap forma. És una cosa
amorfa, en tots els sentits. Però com que nosaltres som incapaços de
representar mentalment una cosa que no té forma, per ser pràctics ens la
imaginem com si fos una línia recta. De moment, els humans som els únics
capaços de jugar amb els conceptes d’aquesta manera.
-
Però
pot ser que ens equivoquem nosaltres.
En Tengo hi va pensar.
-
¿Vols
dir que som nosaltres, els que ens equivoquem, quan imaginem el temps com una línia
recta?
No va obtenir cap resposta.
-
És
possible, és clar. Però ser que nosaltres ens equivoquem i que els corbs
tinguin raó. Potser el temps no és gens com una línia recta, sinó que és rodó
com un dònut –va continuar-. Però segurament fa molts milers d’anys que la
humanitat s’imagina el temps així, és a dir, com una línia recat que s’allarga
fins a l’infinit, i que basa el seu comportament en aquesta idea. I fins ara no
hi ha trobat cap contradicció o cap problema especialment important. O sigui
que com a regla pràctica deu ser correcta.
Haruki Murakami (2011:50-51). 1Q84.Llibre 3
4 comentaris:
Jo també me l'estic llegint :)
No és un dònut, el temps és com una línia recta, però feta de molles de pa. Si fa molt que l'has començat a dibuixar, igual ja no recordes per on passava i si t'encantes una mica, els animals se la mengen. El problema, en qualsevol cas, és haver perdut el temps dibuixant la línia i intentant que sigui recta. O no?
Doncs sí eh.
Ja ho sé, ja que se l'està llegint, benvolguda Carol, ja ho he vist... bé??, no??? a mi m'ha enganxat... però és que el Murakami si enganxa, enganxa!
Caram, sr. Eqhs, quin honor tenir-lo per aquí, a més ha fet entrada triomfal, eh: Filosofia dura! toma ya! sí, estem d'acord en la conclusió i la pèrdua de temps... però la imatge del dònut és TAN potent!! i més si la imagines rebossat de xocolata! :D
Publica un comentari a l'entrada