SR. ENRIC DURAN

_
Fa 4 anys el sr. Enric Duran i Giralt (1976) es va fer famós quan el 17/09/08 va declarar: He 'robado' 492.000 euros a quienes más nos roban para denunciarlos y construir alternativas de sociedad. ... Aquesta acció formava part d'una acció política amb l'objectiu de denunciar el salvatge i depredador sistema capitalista i poder financiar -amb aquests diners- diferents accions i moviments socials anticapitalistes. Amb aquella acció va ser etiquetat com a Robin Bank o Robin dels bancs. Bona part d'aquestes accions han estat la impressió i distribució de material imprès per a explicar als ciutadans/nes quines són les regles del joc capitalistes amagades i encobertes, publicacions com: Crisi (200.000 exemplars), Podem! (viure sense capitalisme) (350.000 exemplars)(cliqueu en els enllaços per accedir a les publicacions).

Aquests plantejaments coneguts com a Estafa solidària o insubmissió financera tenen els seus antecedents en els conceptes de la Desobediència Civil (des de Thoreau a Gandhi) o en les Expropiacions bancàries per a finançar organitzacions obreres i revolucionàries (com realitzà Buenaventura Durruti o el MIL de Puig Antich).

El sr. Duran va demanar 68 préstecs a 39 entitats financeres amb finalitats diferents: comprar un cotxe, reformar la seva casa,... va crear una empresa fantasma per a justificar les despeses. Era conscient que la seva declaració comportaria denúncies o, fins i tot, presó. Després del xoc inicial davant d'una declaració pública sense precedents les entitats financeres no van saber massa com respondre fins que Carrefour va engegar la primera denúncia. Enric Duran va marxar del país i un mes després i davant la manca de procesos contra la seva persona va emetre un segon comunicat provocador amb el que va encetar, ara sí, la pluja de denúncies per impagament.

Després de declarar a 'bombo y platillo' que el 17/03/09 tornaria a Catalunya ho va complir i fou detingut aquell mateix dia a la UB, dos dies després li va ser decretada presó sense fiança. La metxa de suport i posicions ja estava encesa es van engegar accions de vaga contra els bancs el 17/09/09 i es va publicar una tercera publicació: Volem.

Han passat els anys i les accions del sr. Duran s'han multiplicat mitjançant el seu web que s'ha convertit una plataforma de suport, assessorament i respostes per a totes aquelles persones víctimes de la injustícia del sistema financer. El procesos judicials planegen però encara no estan den marxa, de fet el mateix Enric Duran va fer un vídeo novembre de l'any passat on desmentia que el judici hagués començat i reafirmava els seus postulats de desobediència civil i insubmissió financera...

Prenent perspectiva històrica veiem com l'acció del sr. Duran fou el primer apunt dels posteriors moviments dels Indignats, la actitud avançada i valenta ha quedat com una ícona de rebel·lia davant d'un sistema salvatge i dictatorial del món financer. El passat 22/07/12 el sr. Enric Duran fou entrevistat a Onda Cero, aquí teniu l'entrevista:

CONFIRMADES LES SOSPITES

_

Un  cop confirmades les sospites per fonts fiables, li va preparar una truita amb verí per a l'esmorzar feiner.

Quan ell ja enfilava  a peu cap a la feina, li va anar al darrere corrent, penedida:

-  Quimet, no et mengis la truita!

Josep Igual (2010)

Fugida en cercles

SR. ANDREU CANET, SUPERVIVENT DE LA BATALLA DE L'EBRE

_

El van enviar a la guerra?

Em van fer agafar una manta, una muda, un plat, un got, una cullera i una forquilla. Anava amb espardenyes.

Guerra en espardenyes?

Sí. Tenia 17 anys. Érem pobres: el pare era jornaler al Poblenou. La mare va veure marxar els quatres fills a la guerra.

Com va viure la seva primera batalla?

Una tarda de maig, al front del Segre: al meu batalló érem 130, i en vam tornar 48.

Va passar por?

L'olor de pólvora i el terrabastall t'insensibilitzaves, avances, les bales xiulen... El meu amic Carbonell es lamentava: "Em mataran", i jo el calmava: "No, posa't darrere meu". Al cap d'una estona una bala el matava. "Tu segueix", em va cridar el capità.

Res de debilitats ni de retrocessos.

Dos germans van fugir després de la batalla. El seu pare es va espantar: "Torneu i demaneu perdó". Els van afusellar davant nostre.

Va ser al piquet d'execució?

No, per sort. A un tinent el van afusellar perquè va dir-nos: "Pobres nanos, tan petits i us porten al matadero". Per derrotista! Poc després ens ficaven en camions: pensàvem que tornàvem a casa. La nit del 2 d'agost vam creuar l'Ebre i vam caminar cap a Ascó, Flix, Riba-roja, Faió, la Pobla de Massaluca...

Van caminar molt...

Uns 40 km en un dia: estava fort, carregava uns 30 quilos entre fusell, 150 bales, motxilla amb roba, manta, pala, un sarraó amb sis granades... Encara el conservo, miri: l'utilitzava de coixí. Anàvem exhaustos.

Què era el pitjor?

Els companys agonitzant cridant la mare, els morts, no dormir, la gana, la set... M'he begut les orines, amb què omplia la cantimplora. Un dia vam beure d'una bassa putrefacta i després vam descobrir-hi el cadàver d'un soldat al fons.

Quina batalla recorda més?

A Villalba dels Arcs matàvem requetés franquistes, carlins catalans: lluitaven cantant el Virolai... Els vam donar treva perquè enterressin els morts.

Quan va tèmer per la seva vida?

Quasi m'afusellen per un sergent venjatiu.

Què va passar?

Mentre caminàvem, ell menjava pa al meu costat. Jo salivava i n'hi vaig demanar una mica. "Creus que sóc ton pare?", em va dir. Em va demanar un cigarret i li vaig respondre igual. I em va amenaçar de mort.

Què va passar?

Una nit cavàvem una trinxera i fèiem guàrdies. Durant la guàrdia, em vaig adormir. Es va acostar en silenci i em va robar el fusell. Va fer soroll i em vaig despertar. A pocs metres, se'n va riure: "Ja t'he fotut".

Per què l'havia fastiguejat?

Adormir-me en una guàrdia i perdre el fusell: pena de mort! Vaig treure una granada d'aquest sarró i li vaig dir: "Compto tres i te la tiro si no soltes abans els fusell: un...!"

Quina tensió a les trinxeres!

L'acompanyava un soldat jove que es va espantar i li va implorar que em tornés el fusell, i ho va fer. Però em va denunciar...

Com es va salvar que l'afusellessin?

Pel meu bon full de serveis.

Què se'n va fer del sergent venjatiu?

Ni ho sé ni ho vull saber.

Què va ser el millor de la seva guerra?

La companyonia: ens ajudàvem, repertíem el que teníem. I quan em van baixar a Amposta, a suplir les Brigades Internacionals: ah, quin assossec hi havia allà!

Les brigades no es van jugar la pell?

Menjaven bé, bevien bé... Els han fet molts homenatges, i a nosaltres... res!.

Com va acabar la seva guerra?

Un comandament de l'Estat Major em va encanonar i em va ordenar: "Tu i els teus homes, defenseu la posició!". I ell va fugir corrents. Teníem a sobre els moros de Franco...

I què va fer vosté?

Vaig mirar els meus homes: "Si ell té por, a nosaltres ens en sobra: marxem!". No vaig voler que morisin. I vam còrrer. "Rojillo, rojillo!", cridaven els moros, disparant-me.

Però es va salvar una altra vegada.

Ocult en una bassa d'adob. Al capvespre vaig caminar amb un company i, a trenc d'alba, uns tancs franquistes avançaven cap a nosaltres. El meu amic els va tirar una bomba de mà, va fallar..., i un tanc el va esclafar.

Ho va veure?

El seu esquelet aquí, la carn i les tripes allà: em vaig desmaiar. Això em va salvar!

Un cop més! Per què?

Uns legionaris van passar al costat del que van creure el meu cadàver, sense tocar-me. Quan vaig tornar a caminar, els vaig veure al davant i em vaig entregar: "Deixa anar el fusell", em van ordenar. No podia: no em rentava la cara, però brunyia cada dia el fusell! Al final el vaig deixar anar.

I què li van fer?

Sense saber-ho, jo tenia tifus i pesava uns 30 quilos. Feia tanta pena que un legionari em va dir: "Perquè vegis que no et farem res, et faré una abraçada". No ho oblidaré!

Se li neguen els ulls...

Un obús republicà em va deixa sord d'una orella, i em van donar l'extremunció..., però vaig sobreviure. Vaig haver de fer la mili per a Franco, i vaig poder tornar a visitar la mare...

S'emociona...

Sí. En veure'm, se'm va desmaiar als braços

Què va aprendre de la seva guerra?

Que el món és ple de vividors: jo lluitava... i els meus governants m'obligaven a pagar els segells de les cartes a la mare.

Víctor-M. Amela a La Contra

de La Vanguardia del 25/07/12

DESCOBRINT AL SR. SERGEY DVORTSEVOY

_
Si ens fessin anomenar un director de cinema del Kazajistán, tindrem problemes per a dir-ne algun... de fet, crec que ens costaria ubicar aquest país al mapa o, pitjor, de ben segur ens vindria al cap la paròdia Borat del sr. Sacha Baron Cohen. Doncs bé, en aquell país (el 9è. més gran del món!!) hi ha un director de cinema (no en tenen gaires, certament) que s'ha convertit en tota una referència cinematogràfica.

El sr. Sergey Dvortsevoy va nèixer l'any 1962 a Chimkent (Kazajistan) es va llicenciar en l'Escola d'Aviació d'Ucraïna i treballà com a enginyer de ràdio a Aeorflot fins que va veure un anunci sobre estudis superiors de cinema i escriptura de guions a Moscou i cap allà se'n va anar.  Aquest interès pel cinema li vingué quan pilotant un dia que sobrevolava el seu país va veure, com a petits punts, els nòmades kazajos encara existents i va decidir que en faria un film.

El 1996 realitzà Paradise, tota un declaració de principis del què volia mostrar, amb només 30 minuts aconseguí cridà l'atenció de la crítica amb un documental que destil·la bellesa, veritat i emoció sobre els nòmades del seu país. 3 anys després fèu Bread Day (1999), el dur camí d'un grup d'homes que transporten cada setmana, en una vagoneta, pa cap al seu poble; aquell mateix any presentà, Highway (1999) Kazajistan vist des dels ulls del circ. En el 2004 In the Dark ens explicà la història d'un vell sol i cec... Tots ells són documentals curts (de 20 a 40 minuts) amb l'objectiu d'explicar-nos la Vida de la gent del país del director; de fet, el mateix Dvortsevoy ha afirmat en diverses ocasions que el seu és un 'cinema de la vida' i tot el que realitza té un aire antropológic. La seva és una feina de molta paciència, el director conviu amb les persones que vol filmar fins que 'passen coses' espera i espera, es barreja amb ells, viu com ells, fins que, inevitablement, la seva càmara filma la Vida, tal cual.

Per aquests documentals el director ha rebut premis dels principals festivals de cinema documental del món: Florència, Marsella, París, Lyon, Leipzig, ...

L'any 2008 es va decidir a filmar el seu primer llargmetratge de ficció. Tulpan (2008) recull el millor de l'estil Dvortsevoy per explicar-nos una història ficcionada però plena de situacions reals: la vida en el desert, el contacte amb els animals... però també l'amor, l'humor i la tendresa en un país amb una densitat de 6 persones per kilòmetre quadrat. S'emportà el premi a la millor pel·lícula en el Festival de Zurich i el premi Un Certain Regard de Cannes d'aquell any.

Aquí en teniu el tràiler... els ressons del sr. Kiarostami son inevitables!

OZ, DEL SR. SAM RAIMI

_

Des de que el 1981 el sr. Sam Raimi ens va regalar The Evil Dead (Posesión Infernal) ha tingut un lloc d'honor en el cinema fantàstic/terror malgrat una carrera irregular que el portà a dirigir al sr. Costner... una mala tarda la té qualsevol.

Al sr. Raimi li devem la trilogia de Posesión Infernal i la trilogia d'Spider-man que -malgrat les hores baixes de la 3a. part- és superior a la que s'està 'rebootant' ara amb la cara d'Andrew Garfield.

El sr. Raimi té un punt gamberro com va extremar en la darrera peli com a director: Arrástrame al infierno (2009) un divertiment amb molt mala bava. 

En el darrer Comic-Con, que ha acabat fa pocs dies, es van poder veure les primeres imatges del nou film del sr. Raimi, que encara està en post-producció: OZ; es tracta d'una nova visita al món que descobrí Dorothy després de ser transportada per un tornado. Tenint en compte el trailer sembla que el sr. Raimi es posa una disfressa de Tim Burton per a explicar-nos qui és el Mag d'Oz, coneixerem el principi de la història molt abans de que arribés la nena (amb cara de Judy Garland) amb Totó. El Mag d'Oz té la cara de James Franco ... les imatges prometen!!!  no??

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXVII )

_

LA INVENCION DE HUGO (2011)

Ja ho vam dir en un altre lloc: es curiós que les dues pel·lícules que acaparaven més nominacions als Oscar d’aquest any fossin homenatges als inicis del cinema: The Artist i La Invención de Hugo; La primera perseguia, més aviat, la forma en l’homenatge; la segona, en canvi, feia ressò de personatges històrics del cinema -com George Melies- i, per tant, perseguia l’homenatge en el contingut... això només ho podia fer un dels directors/amants del Cinema més reconegut: Martin Scorsese. El film és l’adaptació d’un perla de la literatura juvenil i el film vol ser, també, intencionadament juvenil. D’una bellesa inigualable, la recreació del París de principis del segle XX és impecable. El millor passatge, sens dubte, són les recreacions dels rodatges del sr. Mèlies: fascinant!!!. Un film nostàlgic, emotiu, sensible, que t’acarona el cor infantil que tots/es tenim... Llàstima d’un ‘dolent’ excessivament grotesc i caricaturat. Imprescindible per a qualsevol que estimi, almenys  una mica, el cinema.

Valoracio: Excel·lent

LORAX, EN BUSCA DE LA TRUFULA DORADA (2011)

Certament, les adaptacions de les obres del Dr. Seuss a la pantalla no han estat rodones, encara no ha arribat el film que faci justícia al seu desbordant torrent d’imaginació, a voltes surreal, a voltes compromés.... el film que ens ocupa tampoc fa el fet. Es tracta d’un film correcte, amable, amb uns personatges simpàtics (sobretot per als més petits) i amb un missatge ecològic molt clar. Les cançons són tontes però enganxoses i el ritme és més que correcte. Malgrat això, el film no deixa petjada i és dels que acabes oblidant... entretinguda, però!

Valoració: Bé alt

REC 3: GENESIS (2011)

El que va començar com un film-reivindicació dels films de zombis dels ’80 del segle passat (amb mestres com Argento o Romero) s’ha acabat convertint amb una de les franquícies més fructíferes del cinema català. Balagueró & Plaza han sabut crear un univers propi amb l'entrada, en cada film, en alguna de les portes que van quedant obertes. En aquest cas, aparquem l’avançament de la història que sí vam tenir a REC i REC2 per a situar-nos al moment abans de la infecció i en un entorn amb tantes possibilitats com un casament, panacea de la festa hortera i kitsch... sí, ens trobem davant el REC més bromista, grotesc i divertit, clar homenatge al Raimi del Ejército de las Tinieblas. Encara que no ho sembli és una autèntica història d’amor i ens ofereix una heroïna –la núvia amb la motoserra a la mà- que ha de passar des de JA a formar part de les icones del cinema fantàstic. Si no arriba a l’excel·lent és perquè sovint peca de ‘gruixuda’.

Valoració: Notable molt alt

LA VIDA EN ROSA (2007)

Biopic exemplar gràcies a l’actuació mimètica de la sra. Marion Cotillard, aquesta interpretació, precisament, ha significat l’entrada directa de l’actriu  a Hollywood tot i que, per sort, no ha abandonat el cinema francès i continua treballant en el cinema europeu. Malauradament, el problema d’aquests biopics és que, sovint, fan recaure el seu principal atractiu i interès en la interpretació dels actors/actrius descuidant altres detalls... La vida en rosa n’és un exemple d’això, el film té un aire de telefilm allargat que no li dóna volada. Ens proporciona, però,  una ocasió per a conèixer detalls de la intensa vida de la sra. Edith Piaf i, sobretot, la seva passió cega per la música i els escenaris. No està mal!

Valoració: Bé alt

IDUS DE MARZO (2011)

Poc a poc, el sr. Clooney està desplegant una trajectòria com a director molt interessant, unint film comercial amb compromís, molt de l’estil dels directors de Hollywood de la dècada dels ’70 del segle passat, la coneguda com a ‘generació de la TV’. No només en la voluntat de combinar film comercial amb compromís sinó en els continguts: Idus de Marzo és pot veure com una actualització, a l'era de les xarxes socials, de Todos los Hombres del presidente. Es tracta d’un film polític en l’embolcall que vol parlar-nos de la sinceritat, del jugar net, de la pèrdua de la innocència en el terreny de l’idealista polític, de la traïció que sovint comporta perdre una decisió, un compromís... explicat d'un forma freda. El sr. Clooney es reserva un paper clau però secundari, el pes del film recau, totalment, en el sr. Ryan Gosling, un especialista en els malabars del discurs polític molt convincent. Molt recomanable!

Valoració: Notable alt

LOS VENGADORES (2012)

La Marvel ha orquestrat amb els super-herois que formen Los Vengadores una campanya de màrqueting i una plataforma de promoció mai vista fins ara: ha realitzat films independents per a cada un dels super-herois (Iron Man, Hulk, Thor, Capitan America) amb petites referències als altres i ha entregat un postre com a ‘colofon y fin de fiesta’ posant-los a tots en el mateix film. Tot un festival per al seguidor dels còmics de super-herois!!! Malaurdament, però, el film és irregular (Iron Man es menja a la resta amb patates) i malgrat les piruetes tècniques –que les hi ha!- la història no acaba d’atrapar-te i acaba sent un film més amb poca personalitat i que amenaça amb un segona part. Llàstima!

Valoració: Bé

DARK SHADOWS (2012)

Decepció! Ja ho vam dir en algun lloc, el sr. Tim Burton hauria de plantejar-se –seriosament!- deixar el cinema ‘real’ i optar –només!- pel cinema d’animació que tantes alegries, il·lusions i diversió ens ha proporcionat als seus seguidors incondicionals. Precisament, com som seguidors i incondicionals, he posat un ‘bé baix’... si no fos així, el film s’emportaria un merescut –en la meva opinió- insuficient: personatges plans, grotescos, història repetitiva, un Depp ofenedor de tan passat de rosca i més maquillat que mai, un ritme sense xispa i unes situacions ja viscudes en anteriors films del sr. Burton que sonen a repetició insubstancial (per exemple, l’adolescent rebel tan Bitelchús) que en mans del sr. Woody Allen se’n diu estil... però que en el cas Burton se’n diu: avorriment!! N’esperem molt d’en Tim, potser massa, i cada nou film el vivim com l’arribada d’una nova obra mestra... i, malgrat l'embolcall artístic, DarkShadows no ho és! Que arribi Frankenweenie ja, si us plau!!!

Valoració: Bé baix

SR. MASSOUD HOSSAINI, PREMI PULITZER

El sr. Hoassini, fotògraf afgà, ha guanyat el Premi Pulitzer dins de la categoria de 'breaking news' o fotografia d'últim moment. La foto mostra els instannts immediats després de que un suïcida fes explotar una bomba enmig de la multitud en la capella Abul Fazel a Kabul, el passat 6 de desembre. L'expressió d'horror de la nena Tarana Akbari és esfereïdora ....

SR. RENOIR LES CORTS

(1996-2012)

Quan només mancaven 3 dies per a fer els 16 anys la sala de cinema RENOIR Les Corts tancava les seves portes, empesa per la difícil situació econòmica per la que passava, des de fa anys, la cadena de cinemes dirigides pel president de l'Acadèmia de Cine Espanyol: Enrique González Macho (en todas partes cuecen habas!). Anteriorment, havien tancat Renoir Palma (Mallorca) i el Renoir Audiorama (Saragossa). El Renoir Les Corts tenia sis sales de fins a 300 butaques i la seva programació era en versió original subtitolada. De moment, l'altre cinema de la companyia, el Renoir Floridablanca, aguanta i no en perilla la seva viabilitat ... de moment.

Fa anys, el Ciutadà K treballava per les Corts a dos carrers d'aquest cinema... en ell vam quedar garratibats de la marcianada que va fer el sr. Van Sant a Gerry, un film trencador, innovador, una autèntic film d'autor.

Va obrir un 25/06 i un 22/06 tancava per sempre, els espais on veure cinema d'autor i en versió original es va reduir... ai, quina peneta...

EMBOIRAT EN UN NOU PROJECTE !!!

_

Ja tornem a estar en marxa!!!

El Ciutadà K com a membre de l'equip de CREA ja està immers en un nou projecte: l'adaptació en un curtmetratge del conte de Josep Igual El Columnista, inclòs en el seu recull de contes No és el que sembla (de Cossetània edicions)... un conte en el que la boira té un paper decissiu.

Tenim enllestit el guió, el càsting i anem cercant localitzacions... tot dirigit cap a la filmació que, suposem, podrem realitzar entre agost i setembre.

Desitgeu-nos sort! Estem emboirats/des...

ENVIANT CARTES FILMADES...

_

Des de que existeix el paper (i abans i tot!) que l'intercanvi d'idees mitjançant un missatge escrit ha estat present al llarg de la Història... L'intercanvi de cartes ha esdevingut gènere literari, l'anomenat gènere epistolar. Els temps han canviat, però, i aquelles cartes escrites a mà o aquelles postals enviades han quedat com un fet vintage, com un objecte del passat.

Actualment, envoltats de dispositius visuals, aquelles cartes impresses han donat pas a 'cartes visuals', i hi ha un grapat de directors de cinema que practiquen aquesta activitat i l'estan convertint, quasibé, en un gènere cinematogràfic. Una de les parelles pioneres foren Victor Erice-Abbas Kiarostami i del que es tracta és de voler mantenir un intercanvi d'idees amb l'altre i fer-ho mitjançant imatges enregistrades per un mateix; donar-li a coneìxer el què estàs fent, com ets i afinça l'amistat. Com que aquestes cartes filmades tenen lloc entre cineastes, molt sovint el que en elles s'hi diu tracta sobre l'ofici propi del cineasta. Òbviament, a diferència d'aquelles cartes en paper del passat, en aquestes noves cartes els participants saben que la seva relació es un triangle ja que hi ha un públic que veurà el resultat dels seus productes filmats. Tu, jo i el públic que, tard o d'hora, veurà el que ens estem dient.

Aquesta proposta va ser exposada al CCCB a principis d'aquest any a Totes les cartes. Correspondències fílmiques. En ella es van poder veure les cartes filmades dels tàndem d'autors/es següents: Isaki Lacuesta-Naomi Kawase, Albert Serra-Lisandro Alonso, Jaime Rosales-Wang Bing, Fernando Eimbcke-So Yong Kim, José Luis Guerin-Jonas Mekas. Simultàniament, va ser editat aquest material en un DVD amb el nom de Correspondencia(s), un espectacular material de més de 900 minuts ...

Aquí us deixo una 'carta' d'Isaki Lacuesta a Naomi Kawase...

EL SR.ROBERTO OLIVAN I LA DANSA AL DELTA

Hi ha dos tòpics, que per tòpics no deixen de ser certs:

1) patim un centralisme barceloní que deixa a la resta de Catalunya sense accés als recursos per a fer 'coses' (en qualsevol àmbit i, especialment, el cultural);

2) les terres de l'Ebre pateix el punt 1) elevat al cub, ja que estem a la cua del grup de 'comarques'.

... i si a sobre li sumem l'efecte 'crisis' el panorama ja és... de suïcidi cultural!!!

Per això, quan veiem que accions com la que us comentaré rutllen, funcionen i es consoliden l'alegria és més gran.

El responsable d'aquesta acció és el sr. Roberto Olivan,  va nèixer a Tortosa (1972), va formar-se a Bèlgica i està posat en mil i una proposta artística relacionada amb la dansa. Té companyia pròpia: Enclave.

En el 2004, el sr. Olivan va aprofitar l'entorn exòtic i fascinant del Delta de l'Ebre per a erigir el Festival Internacional Deltebre Dansa, aprofitant l'entorn natural: camps d'arròs i l'aigua per a oferir eines de treball  diferent del què és habitual. Des de llavors, cada any, durant 15 dies té lloc el festival de dansa en el que passen artistes de diferents modalitats de la dansa i el circ. 15 dies de tallers, classes, actuacions de dansa i circ.

El sr. Olivan va reinventar una antiga discoteca de Deltebre: La Mina i la va reconvertir en l'Espai de Creació Enclave. Allà hi trobareu 3 línies de treball: el Niu Acollida (oberta a companyies que vulguin preparar els seus espectacles), Sala Moviment (per a oferir espectacles al públic) i Formació (és on s'inscriu el Festival de Dansa).

El Festival d'aquest any s'està realitzant del 02 al 15 de juliol amb la participació de persones de 35 països, 24 espectacles i 500 alumnes que han quedat fora... prova de que l'acció està plenament consolidada. El punt culminant del Festival arriba amb la ballada en un arrossar de Riumar, aquí teniu el vídeo enregistrat diumenge passat.

EL ORDEN SUPONE...

_

El orden supone acuerdo, armonía, convergencia de todos los individuos y elementos sociales. El orden rehúsa a las humillaciones y los sacrificios. ¿Puede llamarse orden a esa paz engañosa que obtienes tajando con tu espada todo aquello que eres demasiado estúpido para organizar con tu limitada inteligencia?... El verdadero orden , déjame que te lo diga, no ha existido nunca ni existirá mientras tengas que hacer tales esfuerzos para obtenerlo, porque el verdadero orden supone cohesión, pero no una cohesión íntima y espontanea, que tú, con todas tus restricciones, inhibes inevitablemente.

Pi i Maragall (1854:153)

La reacción y la revolución

RETROBANT ALS DEPECHE MODE

Avui estic de 'revival', bueno, de fet ja porto un dies que m'he retrobat amb els Depeche Mode. De ben segur que molts de vosaltres no els heu 'perdut' mai, però jo, he de reconèixer, que vaig deixar distància d'ells després dels -imprescindibles!- 101 (1989, en directe) i Violator (1990). Buf! no havia ballat poques vegades, completament posseït per la música, literalment en trance, Just Can't get enough o el New Life .... però allò va passar, són coses de la vida, et canvien els gustos, descobreixes altres músiques i allò que havies escoltat un cop i un altre i un altre, fins a l'esgotament -i jo diria que fins a l'obsessió-, no saps per què però passen a un segon pla. No t'han deixat d'agradar, penses que continuen sent interessats però deixes de seguir la publicació de nous treballs...

Doncs, gràcies a Santa Xarxa, que ens fa devoradors compulsius de cultura m'he RETROBAT amb els Depeche Mode! He descobert Ultra (1997), he pait Exciter (2001) i he gaudit amb Playing the Angel (2005). I m'ha agradat re-descobrir-los perquè aquests senyors, juntament amb The Cure i U2 han construit bona part del meu bagatge musical. Gahan, Fletcher i Gore (fascinant personatge!) continuen al peu del canó. El seu so continua sent Depeche Mode des del primer dia, malgrat els 30 anys que separen les dues fotografies, potser amb més guitarra i menys sintetitzadors però continuen el seu camí. Malgrat intents de suïcidi del sr. Gahan, addició a les drogues i d'altres problemes personals que feren pensar en una dissolució l'any 1996... Depeche Mode continuent ben vius i el seu darrer treball, de títol ambiciós, Sounds Of the Universe, així ho confirma.

Us deixo la que està considerada la primera cançó del grup Photographic de 1980, amb el seu tremendament vuitentero clip:

Llarga vida de Depeche Mode!!!

EL TEATRE CATALA DESEMBARCARA ALS JJOO-LONDRES'12

Tenint els Jocs Olímpics com a excusa, Londres serà una explosió de manifestacions culturals des de juny fins a setembre i 17 companyies de teatre catalanes hi estaran presents (6 d'elles, a Londons 2012 Festival, la Olimpíada Cultural). Moltes d'elles ofereixen teatre de carrer.

Nomes imprescindibles de la nostra escena catalana com: Calixto Bieito (que presentarà en World Shakespeare Festival de Birmingham: Forest), La Fura dels Baus (ha presentat al Greenwich and Docklands: Prometheus Awakes), Ne me titere pas, Leandre, Osadia, Guixot, Cia. La Tal, Mumusic Circus, Circ Pànic, Los 2 play, Cia Katakrac, Sarruga, Pleces ...

El teatre català està de moda !!! :D

CONTRA IRREFLEXION, INTROMISIÓN

_

En rueda de prensa, el fiscal de Seguridad Vial, Bartolomé Vargas, anunció semanas atrás que a partir de ahora actuaran contra los padres que lleven a sus hijos en el coche sin las medidas de Seguridad oportunas. El fiscal explicó las conclusiones de un estudio científico sobre las muertes de menores de 14 años en accidentes de tráfico. Leerlo atentamente pone la piel de gallina. Entre el 2008 y el 2010, el 46 por ciento de los menos de 14 años muertos no utilizaba ningún tipo de retención. Se podría alegar que, si el 46 por ciento no lo utilizaba, eso quiere decir que el 54 por ciento restante sí lo utilizaba. Y así es, pero lo espeluznante es que, de ese 54 por ciento, solo el 18 por ciento lo llevaba de forma correcta.

De modo que, al ver todos esos datos y darse cuenta de la situación, a partir de ahora a la que a alguien lo sancionen tres veces por no llevar a los niños con los elementos de protección adecuados y bien colocados, el fiscal de menores intervendrá y controlará a los padres. El control puede consistir en asignar al niño una vigilancia de protección, pero Vargas dejó claro que los padres podrían incluso llegar a perder la tutela por su dejadez y, caso de morir el niño, ingresar en prisión por homicidio imprudente. Estremece leer la parte del estudio que constata que, si hubiese llevado correctamente puestos los elementos de protección, el 51 por ciento de los niños fallecidos en accidente de coche el año pasado habría salvado su vida.

Conozco a muchas personas que al enterarse de la noticia han puesto el grito en el cielo. Lo consideran una intromisión más del Estado en la vida privada de las personas, una especie de obsesión enfermiza en legislar y reglamentar hasta los usos y costumbres más íntimos. Pues, ya me perdonarán, pero a mí me parece la mar de bien. ¿Qué quieren que les diga? Desde hace décadas he ido viendo la inconsciencia con la que algunos padres llevan a sus hijos en el coche. Es aterradora. Cuando suben, los adultos se ponen el cinturón de seguridad, pero, con la excusa de que son unos salvajes indomables, los niños van sueltos, sin cinturón de seguridad, se levantan, se sientan de cualquier forma… Seguro que se trata de padres que adoran a sus hijos, que no mienten cuando dicen que darían su vida por ellos, pero alguna venda deben tener ante los ojos que les impide ver que sus hijos son seres fragilísimos y que, en un frenazo brusco, sus cabezas pueden chocar a una velocidad de vértigo contral o que sea que tengan delante. Y, si en vez de un frenazo es un choque, si los niños no están correctamente sujetos, por su poco pesa saldrán despedidos hacia delante, atravesarán el parabrisas y pasarán a formar parte de ese 51 por ciento de niños muertos en accidente por negligencia paterna. Es indiscutible que, para unos padres a los que se le muere un hijo, no hay pena peor que esa, pero también es indiscutible que hay mucho inconsciente suelto, y que ya basta de tanto niño muerto por culpa de esa inconsciencia. Los menores no tienen por qué pagar con su vida la tontería de sus padres

 Quim Monzó, 01/07/12 a Seré breve

del Magazine de la Vanguardia