_
El Joan i jo som feliços. Riem quan posem la dentadura dins d'un got, riem quan hem de fer veure davant dels néts que estem enfadatsm, riem quan ens costa ajupir-nos per recollir una cosa de terra... I ja fa anys que riem i som feliços.
Ens vam conèixer en un cafè. Jo vaig demanar aigua i el cambrer em va servir un got de vi blanc, ell va demanar-se vi blanc i el cambrer li va portar la meva aigua. Encara no sabem si ho va fer expressament, el cambrer, però ens ens vam somriure i, de fet, des d'aleshores, no hem parat de somriure.
Què havíem de fer, jo amb aquell vi i ell amb aquella aigua? Doncs acceptar el que ens havia tocat i riure de tot plegat i, sobretot, riure plegats.
Vam seure en una taula, l'un al costat de l'altre, i cadascú amb el que li havia tocat, com si es tractés d'un joc, intentava fer tirar avall glopet a glopet aquella beguda que no li agradava, a veure qui era el primer que s'ho acabava i guanyava.
Evidentment em va guanyar i, evidentment, a mi, que tenia poc costum de beure, se'm van posar les galtes més vermelles que de costum i el somriure encara més ample que de costum, i em va ser impossible amagar que aquell noi que tenia al costat em captivava.
No podia deixar de somriure i ell tampoc. Encara no ens havíem dit cap paraula però en miràvem i somrèiem i en teníem prou. Tots dos sabíem que acabàvem de viure un moment màgic i excepcional, que havíem trobat algú amb qui compartir la força del somriure i que això duraria molts anys.
I des d'aleshores que hem intentat riure junts de les bromes que ens ha fet la vida, de les bones i les dolentes i, fins i tot, de les de mal gust. La nostra vida ha estat un acudit dels bons ja que, fins i tot de les bromes més pesades, amb el temps i amb la companyia de l'altre, hem aconseguit treure'n un somriure.
I encara riem. Riem quan els fills ens parlen fort pensant-se que estem sords, riem quan la nostra néta parla amb un telèfon mòbil amb un amic del Japó, riem quan la callista ens treu els penellons... I plorem imaginant-nos a qui li tocarà marxar primer dels dos
Anna Roig (2012) Tan de veritat com les coses que penso,
les coses que m'inventi i les coses que he somiat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada