A CREA estem enllestint el nostre nou curtmetratge. Es tracta, un altre cop, de l'adaptació d'un conte d'un escriptor proper, en aquest cas de l'amic Jesús M. Tibau. APARENT TRANQUIL·LITAT és un conte inclòs en el recull Una Sortida Digna (de Cossetània Edicions).
Ben aviat en farem la presentació -dins de les VIII Jornades de Lletres Ebrenques d'Amposta-, però, mentrestant, us deixem amb el conte...
APARENT TRANQUIL·LITAT
Pel rabet de l’ull pot veure el gest d’interessant que simula el pianista, l’exagerada cara de passió mentre colpeja les tecles negres i blanques, els llavis premuts en senyal de concentració, la barbeta un pèl aixecada, els ulls semitancats, com si estigués a punt d’arribar a l’èxtasi final. Tot aparentment improvisat, tot calculat al mínim detall per atreure l’atenció d’un públic que cau captivat a cada concert. Sempre igual.
S’estima més no mirar-lo. En primer lloc, perquè no pot evitar que cada cop li faci més ràbia. En segon lloc, perquè això el distrauria de la seva funció: no perdre de vista la partitura. Aquest és el seu paper, seguir amb atenció el pas de les notes pel pentagrama i, en el moment precís, girar del full amb el mínim temps possible. És difícil posar art en un gest tan simple, però ell ho intenta cada vegada, malgrat que el públic no ho valori gens. Els aplaudiments, les flors, les crítiques a la secció de cultura, tot, seran per al pianista, que només de tant en tant, si se sent magnànim, té el detall d’assenyalar-lo amb un hipòcrita gest del braç, com si pretengués repartir els mèrits generosament fals.
De vegades, només de vegades, imagina que, al moment de girar la partitura, tancarà la tapa del piano d’un cop sec, amb ràbia, i li enganxarà els dits enmig d’un xiscle de dolor, i sentirà com cruixen els ossos, com es fracturen falanges, com peten lligaments, com salten llàgrimes d’uns ulls que el miraran plens incomprensió. Llavors, en plena apoteosi de la venjança, saltarà damunt del piano, n’arrancarà les cordes i les estrenyerà al voltant del coll amb plaer, cada cop més fort però lentament, mentre el rostre li canvia de color fins a l’estrebada final.
De vegades, només de vegades, està a punt de despistar-se, i les corxeres perden sentit, i no troba el pols del pentagrama. Però només un moment perquè, tot just a temps, gira la partitura amb aparent tranquil·litat.
Jesús M. Tibau (2009) a Una sortida digna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada