Hi ha llibres que són més que llibres, i no em refereixo als bonics pop-ups, que em tenen el cor robat i que cada any se n'editen de preciosos i molt creatius. Fa uns mesos vaig adquirir un Alícia en el país de las maravillas en versió pop-up que és una delícia... algun dia us l'ensenyo.
Quan l'edició d'un llibre, però, cau en mans d'un artista la 'cosa' puja de nivell, com és el cas de l'obra del sr. Olafur Eliasson (artista que seguim) que amb Your House (2006) va dedicar-li un llibre a casa seva. Editat amb el suport del MoMA aquest llibre-arquitectura és una reproducció de la casa de l'artista d'estil nòrdic romàntic a través de 454 fulls trepats que ens van conduint per les diferents habitacions de casa seva: des de la façana exterior fins a la sortida al jardí, pasant per la cuina o les golfes. Es tracta de tota la casa del sr. Olafur Eliasson a escala 85:1, per tant, una casa perfectament portàtil però, òbviament, gens habitable. Per 25.500$ el podeu trobar a Amazon.
Es tracta d'un dels films més rellevants de l'any passat; no només perquè es va emportar diversos premis Gaudi, Goya, Festival de Málaga, d'Austin, sinó perquè ella conté el pla seqüència més llarg del cinema català (i espanyol de rebot)(curiositat detectada per l'amic Pau). Filmar una escena de 23 minuts sens un tall té el seu mérit per la exigència de coordinació dels elements que hi formen part i amb més motiu si l'escena té lloc a l'interior d'un pis...
El director debutant -Carlos Marqués-Marcet- ens planteja la presentació dels personatges mitjançant el que ell ha anomenat 'dansa' de la parella protagonista abans de que la gran distància (els 10.000 km del títol) posi a prova la seva relació i hagin de comunicar-se mitjançant les noves tecnologies.
Amb el suport de la cançó Nothing Matters When We're Dancing dels Magnetic Fields, l'actor i actriu protagonistes es van movent pel pis amb la persecució de la càmera per les diferents estances de l'habitacle. Van necessitar 1 any i 3 mesos pr a preparar aquests 23 minuts donada la dificultat de que el pla seqüència fou quelcom natural, orgànic i que no quedés forçat i artificial. Van assajar molt amb els actors (i dobles, per no cansar els protagonistes), cada moviment havia d'estar mil·limetrat. Van gravar 17 preses en 3 dies amb l'equip mínim per a que el mateix equip no fos un entrebanc en la filmació tenint en compte que la càmera girava 270 graus.
El resultat: una meravella tècnica i artística que per culpa de la naturalitat amb la que està filmada, passa totalment desapercebuda, així que cal reivindicar-ho!... qualsevol premi és poc!
Diumenge a la nit, com a cloenda de la VII Festa del Mercat a la Plaça d'Amposta, la ciutat va gaudir d'un espectacle com molts pocs ha viscut. L'Escola de Teatre i Circ d'Amposta (Etca) amb guió i direcció de Jordi Príncep i interpretació de Bienve Borràs acompanyada dels alumnes de l'Escola ens van regalar El batec del Pont, un espectacle multidisciplinar que volia commemorar el centenari de la primera pedra. Un espectacle on s'hi barreja la paraula, la llum, la música (el viloncel de Nàiade Martínez), el mapping (d'Infinity Projeccions), la pirotècnia, les teles àeries (Salima Peippo), la roda cyr (de Martin Tonev), el cor que es fèu present (disseny d'Antònia P. Ripoll) i, sobretot, l'emoció que ho embolcallava tot per retre un sentit homenatge al símbol de la ciutat. Un carrer/platea de cara al pont ple de gom a gom, amb pantalles habilitades per a poder seguir l'espectacle i l'opció de poder-lo veure en streaming. Tot un encert d'organització del que podeu veure el resultat en el vídeo de l'espectacle íntegre incrusat més avall.
Amb la veu i les paraules de l'actriu que com un cor grec ens transportà al desig i l'esperança d'unir les dues vores del riu quan es construí el pont, a la tristessa d'un pont bombardejant durant la guerra del '36 i la mirada al futur d'un pont que continuarà bategant encara que nosaltres marxem i d'altres el continuïn creuant. Nosaltres no hi serem però ell continuarà bategant...
"el pont penjant, el gegant de ferro ha contemplat
les nostres vides en els últims cent anys,
d'ell han parlat nombrosos escriptors,
amb ell hem ampliat els horitzons d'un poble que treballai que progressa,
amb ell hem pogut somiar en un més enllà, desitjosos de fer-nos grans,
el seu batec no ha deixat de ser nostre,
la seva realitat no ha deixat de ser el nostre futur,
un futur que, com sempre, encara no ha estat escrit ..."
Que el seu nom ocupa un lloc en la Història de la Música és un fet. El sr. David Bowie és més que un músic és un autèntic misteri que porta més de mig segle al peu del canó: adaptant-se, readaptant-se i re-inventant-se mil cops per a continuar sent ell. El sr. Bowie és màgic i n'hi ha pocs com ell.
Quasibé amb 70 anys treu disc triple (Nothing has changed) per a repassar la seva trajectòria i una exposició sobre la seva trajectòria està recorrent el món.
El 08 de gener de 2013, quan portava des del 2004 retirat dels escenaris per qüestions de salut, aprofitant el 66è. aniversari, el sr. Bowie presentà single i nou disc.... amb un vídeo ple de malenconia i reflexió amb un títol més que il·lustratiu: Where are we now... En hores va assolir el primer lloc de vendes, fita que no aconseguia des de 1986. L'àlbum -The next day- també arribà al número 1 i ens mostra un Bowie madur, nostàlgic però amb un treball coherent i preciós.
L'artista que és capaç de manifestar que "de vegades crec que no sóc una persona, sinó una col·lecció d'idees alienes" s'ha guanyat les etiquetes de camalió a pols.
L'any del nou disc (2013) es presentava una exposició al Victoria and Albert Museum de Londres: David Bowie is, que gira al voltant dels seus arxius personals i els seus mútiples baguls plens de vestuaris, cançons, dissenys d'escenografies, lletres .... Multidisciplinar, ple d'altres 'jos' i reivindicador de la bisexualitat. Des de que l'any 1972 s'inventà el Ziggy Stardust no ha deixat de duplicar-se i de compondre autèntics himnes com Space Oddity, Life on Mars? o Heroes. Ple d'ambigüitats i provocacions els seus estils sempre estan a 'la onda'. Malgrat les drogues i la imatge desordenada porta una vida personal més 'normal' del que sembla: casat des de 1992 amb la model Iman.
Aquesta exposició després de Londres va anar a Xicago (2014) ara està a París i anirà a Melbourne i Groningen (Holanda).
M'han dit que aquests dies al sr. Bowie el tenim passejant per Benidorm... l'art Bowie més viu que mai!
Fa uns mesos moria un dels humoristes més especials, innovadors i surreals de la penínsul·la: el sr. Pedro Reyes. El seu carisma, la seva verborrea i la seva expressivitat eren inimitables, no hi havia ni hi ha ningú com ell.
Només tenia 53 anys i ens deixa orfes del seu art a tots aquells que a finals dels '80 i principis dels '90 el miràvem embadalits en els nostres televisors: aquella energia, aquells jocs amb el llenguatge, aquelles delirades ens provocaven a imitar-lo tot jugant a veure qui la deia més grossa a l'estil 'pedro reyes'.
El sr. Pedro Reyes és molt GRAN i no està valorat com és mereix. Ell no fou pioner en la línia còmica absurda, elaborada i que fugia de la simplicitat de l'humor més fàcil; aquesta línia fou encetada pels Tip y Coll i continuada pels coetanis del sr. Reyes: els Faemino y Cansado.
El sr. Reyes va nèixer a Tànger però va viure des de nen a Huelva.
La seva carrera artística la començà al costat de Pablo Carbonell (un altre gran!) l'any 1977 en el grup de teatre Centuria. El seu duet còmic Pedro y Pablo arriba a Madrid l'any 1982 tot actuant al mig del Retiro passant la gorra. Els van contractar per al programa El carro de la farsa, el primer contacte televisiu. Després vindria el programa en el que es farien populars: La bola de cristal (programa mític).
L'any 1989 el sr. Reyes presenta Pero, ¿esto qué es? i poc després formaria part del grup d'humoristes a No te rías que es peor (1990-1995) on ens proporcionà monòlegs apoteòsics i aconseguí la màxima popularitat
A partir d'aquí es va dedicar a fer monòlegs tot fent sàtira política i teatre. Va actuar en algun film: El año de las luces, Makinavaja, Los Invitados,Atraco a las tres ... y media i la molt reivindicable Atún y chocolate, el debut i únic film fins ara de Pablo Carbonell l'any 2004.
L'any 2013 el sr. Pedro Reyes va escriure i dirigir dues obres de teatre: Las hermanas Wuachosky i Sapore di Amore i va continuar apareixent esporàdicament a la televisió a El club del chiste i El club de la comedia.
Actualment, estava actuant en l'obra Taxi am Josema Yuste i Felisuco i tenia en projecte el seu primer llargmetratge: El último fin de semana, que pensava finançar-lo amb micromecentatge... El sr. Pedro Reyes fou una persona irrepetible del que no em canso de veure les seves delirades verbals una cop i un altre. Moltes de les seves petites aparicions a No te rías que es peor les vaig gravar en VHS i digitalitzades posteriorment, aquí us les deixo totes juntes: 50 minuts de pur Pedro Reyes. Gaudiu-lo i rieu! Es el millor homenatge ... gràcies, mestre!
El sr. Jaume Roures, president de Mediapro i productor dels films catalans del sr. Woody Allen fa uns dies va anunciar que s'està projectant un Museu de Woody Allen a Barcelona. En l'emblemàtic edifici on estava l'antiga Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, pròxima a la Plaça Sant Jaume es destinaran 2.000 metres quadrats a la trajectòria del director de Nova York.
En paraules del sr. Roures no es tractarà d'un recull d'objectes persones, que també, sinó que es 'descontruirà' l'obra del director en sis o set espais que donin mostra dels seus trets característics; també es mostrarà un imaginari taller de creacció del sr. Allen. En paraules expresses del responsable del projecte fora quedaran els aspectes més escabrosos de la vida del director... En el proper Festival de Cannes el sr. Roures i el sr. Allen es reuniran per a començar a donar forma al projecte.
El passat 6 de maig el sr. Orson Welles hagués fet 100 anys; i el proper 10 d'octubre farà 30 anys que va morir. Sens dubte, el 2015 és l'any Orson Welles.
El sr. Welles és el responsable -per a molts crítics- de la millor pel·lícula de la història del cinema: Ciudadano Kane, tot i estar realitzada l'any 1941. El sr. Welles tingué un debut prometedor en el món cultural gràcies a l'adaptació radiofònica del llibre d'H.G.Wells: La guerra del mons, sobre la suposada invasió alienígena a la Terra que de tan realista despertà el pànic col·lectiu ens els radio-oients.
De la ràdio i el teatre saltà al cinema i després del segon film: El Cuarto Mandamiento (1942) i de La Dama de Shangai (1947) s'exilià de Hollywood per diversos problemes amb els grans estudis. Llavors arribaren les adpatacions shakesperianes: Macbeth (1948) i Othelo (1952). També vingué a Espanya i Catalunya cercant localitzacions per als seus films: Mr. Arkadin (1955) o -la inacabada- Don Quijote (1957). A Catalunya filmà fragments de Mr. Arkadin en una casa de S'Agaró i allà va conèixer al sr. Josep Pla; a la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona va filmar part de Campanades a Mitjanit i es va allotjar a Berga, capgirant totalment la vida del poble. Després vinguren obres mestres com Sed de mal (1958) o el Proceso (1962).
El sr. Welles era un nòmada i un mercenari del cinema, participava en films d'arreu del món per a poder tirar endavant els seus projectes. Escriptor, articulista, mag, periodista... era un tot terreny!. Era un artista inacabable que ha deixat diversos films sense finalitzar: The Deep (1967), The other side of the wind (començat el 1970)
La importància del sr. Welles, la seva empremta en el món del cinema es troba en:
- la composició en profunditat, ser capaç de connectar figures en diferents plans d'acció.
- cert barroquisme en la posada en escena
- presses d'angle baix, és a dir posar la càmera en una zona baixa que permetia veure els sostres i la magnitud dels personatges
- plans llargs
- càmera en moviment
- ús creatiu del so i de metàfores visuals.
Molts directors actuals han reconegut el seu deute amb el mestre Welles, com Tarantino a Pulp Fiction, la fragmentació de la història té molt de Welles; com la batalla de Braveheart de Mel Gibson, deutora de Campanades a Mitjanit...
El 2015 estarà ple d'homenatges a la figura i obra d'Orson Welles, com en el passat Festival de Màlaga, també en la Filmoteca de Catalunya, projecció especial a Cardona de Campanades a Mitjanit, obra de teatre amb Josep Maria Pou i Carles Canut: Feliç Aniversari, Mr. Welles! (al teatre Romea) i diversos llibres al voltant de la seva obra.
Mira, són d'aquells objectes que et fascinen així que els veus. L'artista Gaby Wormann s'ha inspirat en Kafka o H.R.Giger per a crear aquestes figures en forma d'insectes mecàniques o MeCre (acrònim de Mechanical Creatures), envoltori d'insecte (fets de fusta de wengué) per a contingut fet de mecanismes de rellotgeria i mecànica.
Entomologia Mecánica està formada d'una mena d'insectes futuristes, evolucionats a una estètica cyborg amb els noms científics de: Dynastes Hercules, Mecynorrhina Secundus o Lycosa Tarantula... a uns preus gens assequibles: de 4.000 a 5.000 euros.
Vinga va, que l'any que ve torna ser el meu aniversari ...
Com ja sabeu, ahir fou el meu cumple però també el Dia d'Star Wars, per tant, aquest regal freakie freakie -del que fa uns dies us vaig parlar en aquest casa- semablava inevitable... la meva família que m'estima molt m'ha regalat aquests palets xinesos en forma d'espasa làser... quina monada!!
Hi ha llibres que són més que llibres, i no em refereixo als bonics pop-ups, que em tenen el cor robat i que cada any se n'editen de preciosos i molt creatius. Fa uns mesos vaig adquirir un Alícia en el país de las maravillas en versió pop-up que és una delícia... algun dia us l'ensenyo.
.png)
.png)
.png)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
