TAUROMAQUIA CONTEMPORANIA

Els qui entenen diuen que ara no hi ha tantes vocacions taurines com abans. Pot ser. De molts vocacions antigues es diu el mateix. De les religioses, per exemple, fa dècades que es diu que travessen una època de crisi. Però, si ens hi fixem, veurem que en el fons no desapareixen sinó que es transformen. Les vocacions religioses, sobretot les missioneres, ¿no es veuen en certa manera compensades per l'augment en progressió geomètrica d'oenagés? Les oenagés permeten canalitzar actituds bondadoses, caritatives, solidàries (com se'n vulgui dir), sense l'enfarfec d'haver-s'hi de dedicar tota la vida i amb la lata afegida del celibat.

Totes les vocacions canvien de pell per reaparèixer amb una forma similar però diferent. També la vocació per torejar i per sentir l'orgull adrenalínic que el públic es posi dret i els ovacioni. Només que això, que abans s'aconseguir vestido de luces i al mig d'una plaça de toros, avui s'aconsegueix al carrer i està a l'abast de qualsevol transeünt. Segur que els han vist centenars de vegades. Són aquests ciutadans que, al pas de vianants, frustrats pel vermell del semàfor, s'arremellen al límit de la vorera i treuen el cap per veure si s'acosta algun cotxe, fins que arriba un moment que la impaciència fa que alguns baixin i ocupin el primer carril, amb el mateix esperit de conquesta de Colom quan va posar per primer cop el peu en terres americanes. I, un cop han conquerit aquest trosset de calçada, no reculen mai. Es queden just al costat de la vorada, i a poc a poc avancen i se'n situen al límit, sobre la ratlla que separa aquest primer carril -buit a hores d'ara, perquè molts cotxes canvien quan els veuen de lluny- del segon, pel qual sí que circulen cotxes. Allà es veuen obligats a aturar-se, però se saben herois i no reculen ni un mil·límetre. ¿S'han fixat amb quina maestria s'arramben a cadacotxe que passa com una exhalació i com, per evitar que se'ls endugui, treuen pit i amaguen panxa, pentinant amb el cos la carrosseria de l'automòbil? Fiuuuu.... ! Un centímetre més a prop i els hauria arrencat el cap.

Els mestres de l'art de la corrida automobilística no toregen toros del marquès de Domecq, ni de Valdefresno, ni d'Alcurrucén. Torregen renaults, seats, audis i lancies. Per comptes d'esquivar banyes, esquiven retrovisors, i, com que aquestes bèsties mecàniques no fan cas dels draps, no duen muleta ni capa. Ni vestit de torero. Toregen amb americana i corbata, amb xàndal Nike o amb cartera d'executiu. I, a diferència dels destres d'abans, no s'enfronten únicament a dos toros en una tarda, sinó a dotzenes de cotxes cada dia. I no cal que tinguin una figura estilitzada. N'hi ha d'alts i de baixos, hi ha homes i hi ha dones, i no es tallen mai la cueta. Jo he vist a les cruïlles dels carrers toreros adolescents amb vambes Adidas, però també toreros vells amb bastó, i toreres quinquagenàries amb carro d'anar a comprar, que s'arramben als volkswagen com Manolete no es va arrambar mai a un mihura. Hi ha gent que els renya, que els diu que és estúpid que baixin a la calçada, i que els aconsella esperar a la vorera fins que el semàfor sigui verd. Són sermons inútils, perquè la vocació fa que no puguin evitar torejar cada cotxe que passa, amb veròniques cenyides. És la tauromàquia ancestral, passada d'un gen a l'altre des que els grecs ens van ensenyar a jugar amb els toros. És un cant a la bravesa que tan sols la veu de Matías Prats (pare) podria glossar amb la gràcia que es mereix. Per això, jo demanaria als automobilistes melindrosos que, per comptes de maleir-los des de dins dels cotxes cada cop que han de maniobrar bruscament per no envestir-los, posessin el fre de mà, abaixessin la finestreta, traguessin el cap, es posessin a aplaudir i els cridessin: 

-  Olé, torero!

Quim Monzó, 2011

El tema del tema