Una de les lectures acadèmiques més impactants de les que vaig gaudir quan era universitari fou 'El yo saturado, los dilemas de la identidad en la vida contemporánea' de J. K. Gergen (1991). El Sr. Gergen ens trencava per sempre el monòlit de la personalitat única, de la idea que de joves generem una forma de ser i aquesta és la que anirem perpetuant al llarg de la nostra vida. Fins llavors, ens havien convençut que malgrat que accions de l'exterior i experiències viscudes podien modificar el nostre comportament, sempre hi havia una mena de 'nucli dur', d''essència' que ens fa ser com som.
Malgrat que moltes persones i, malauradament molts professionals de la psique, continuen reforçant i animant la concepció de la solidesa de la nostra personalitat, el Gergen ens va venir a dir que en nosaltres convivien moltes formes de 'jo', com si es tractés d'una mena de personalitat múltiple, ja que allò que anomenàvem 'personalitat' podia no estar 'a dins' sinó 'a fora' depenent de les relacions que tinguem amb qui les tinguem. Així doncs, una més de les propostes del llibre és que el 'ser' passava a un 'ser amb' ... i això, que llegit pot semblar poc extraordinari, té una potencialitat inabastable, il·limitada.
Tot veient 'Moonlight', la recent premiada com a millor pel·lícula de l'any passat per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, vaig pensar en Gergen i el seu 'jo saturat'. Es tracta d'un d'aquells estranys mecanismes d'associació, que et vénen com una llampegada, aparentment irracional, però que amaguen sòlides raons.
La història de 'Moonlight' l'hem vist força cops a la pantalla en d'altres films. La història de supervivència d'un jove negre en un entorn hostil (entenent entorn com a quelcom ampli: des de la família al barri) no és nova. La 'novetat', però, en el film de Barry Jenkins resideix en l'estructura, tres parts delimitades –gairebé desconnectades- en infantesa, joventut i adultesa. El mateix personatge, el mateix 'jo' escindit en tres moments vitals, tres noms (Little, Chiron i Black) i tres actors que l'encarnen.
No us diré que 'Moonlight' és una adaptació d'aquell esmentat 'Yo saturado', però us puc afirmar que el film hagués pogut exemplificar, perfectament, més d'un capítol del mateix. Els tres moments vitals del protagonista són tres 'jo' que en la pel·lícula es fan més evidents perquè veiem tres actors diferents. La feblesa d’un contrasta amb la duresa de l’altre; la sensibilitat d’un amb la violència de l’altre; la submissió d'un amb l'empoderament de l'altre. Si els tres ‘jo’ ens fossin presentats per separat, seguint les línies de raonament del ‘jo modern’, no dubtaríem en parlar de tres persones diferents, amb tres personalitats diferents... ens costaria molt tenir-la present com una única persona.
L’arma poderosa que s’amaga darrere del 'jo saturat' és la infinitat de possibilitats que ens ofereix el 'nostre jo' (si és que és 'nostre') i de que podem realment ser allò que vulguem ser. Que no us enganyin en 'modernitats' cosificadores, limitants i constrenyidores: la personalitat és mútiple, dinàmica i adaptable i el trajecte vital de Chiro n'és ben exemplar.
'Moonlight' és, doncs, un complement visual perfecte per a la lectura que us recomano: 'El yo saturado' de Gergen, un cop llegit ja no tornareu a ser les mateixes persones... en sereu tantes com vulgueu ser.
Gestor cultural
(publicat a SurtDeCasa, 27/03/17)
.jpg)
