Els coets van incendiar els pedregars, van fer lava dels rocs, carbó de la fusta, vapor de l'aigua... De la sorra i la sílice, en van fer vidre verd que, com un enorme mirall trencat, reflectia tota la invasió. Els coets venien de nit, com tambors que repiquessin. Els coets venien com llagostes, en núvols que s'escampaven com flors de fum rosat.
Dels coets sortien homes amb martells a les mans. Homes disposats a colpejar ràpidament aquell món estrany fins donar-li una forma que els resultés més familiar, disposats enderrocar tot el que no fos conegut, amb les boques plenes de claus, com carnívors de dents d'acer, escopint-los perquè les mans, actives, bastissin cases de fusta, a les quals van afegir ràpidament teulades que esborraven les paoroses estrelles i cortines verdes que deixaven la nit fora. I quan els fusters havien fet la feina, arribaven les dones, amb testosde flors, manils i cassoles.
Començava aleshores una fressa que cobria tot el silenci marcià i l'obligava a restar més enllà de portes i finestres.
Sis mesos més tard, ja hi havia una dotzena de poblats al planeta desèrtic. Eren plens de tubs de neó que feien zum-zum i de bombetes grogues. En total, unes noranta mil persones havien arribat ja a Mart. I, a la Terra, moltes més feien les maletes...
Ray Bradbury (1950:143).
Les cróniques marcianes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada