FILLS

Conec una parella amb tres fills. Un nen, un altre nen i una nena. Amb el primer tot va anar d'allò més bé. Abans de néixer, quan els amics els veien passejant -ella amb el bombo evident- els donaven l'enhorabona i es desfeien en somriures. Quan finalment el nen va néixer, tot van ser felicitacions -perquè no hi havia hagut cap problema- i una frase que es repetia de boca en boca: "Bé, ara a buscar la parelleta.."

Quan va arribar el segon fill, es van repetir les enhorabones, les felicitacions i els somriures. Havent arribat a la xifra de dues precioses criatures, a ningú no se li va acudir dir, ni en broma: "Bé, ara a buscar el trio...".

Pero -les coses són com són- ha passat que, després d'un temps prudencial, els ha arribat un tercer fill. Aquesta vegada la reacció ha sigut diferent. És una nena preciosa, d'ull enormes i pulmons capaços de grans brams. Hi ha hagut somriures, enhorabones i felicitacions, però també cares d'astorament. I, en un moment de debilitat, un amic amb barba se'ls ha sincerat:

- Jo estic content per vosaltres, però ¿voleu que us digui la veritat? Ho trobo poc generós. Si ja teníeu dos fills biològics, podríeu haver adoptat el tercer. Per solidaritat. Amb la quantitat de nens que hi ha per adoptar al món...

Tal qual.

Deixem de banda la incongruència que suposa aplicar l'adjectiu biològic de manera tan frívola, com si els nens adoptats no fossin tan biològics com els altres, igualment éssers vius, i per tant els uns i els altres objecte d'interès de la ciència de la vida que anomenem biologia. Deixem-ho de banda, perquè el que importa del cas que ens ocupa és que, segons el catecisme papanates que avui impera, la parella esmentada -i qualsevol altra en la mateixa situació- comet una mena de delicte quan té tres fills, i tots biològics! Dos, passi, però tres...

Anem cap a un món ululant en què, durant els set, vuit o nou mesos d'embaràs, les dones que vulguin parir més fills dels que estipula l'esmentat catecisme papanates hauran d'amagar-se. A les golfes, si la casa és gran i n'hi ha, o al pis d'uns amics molt amics, a redós dels delators, o al poble dels pares o els avis, com abans quan arribava la fam. Escamots de progressistes patrullaran de nit i dia pels carrers i la detecció d'una embarassada de la qual l'ordinador dictamini que ha superat la quota de parts admissible implicarà que l'arrestin immediatament, amb el mateix fervor amb què a Diario de la guerra del cerdo, d'Adolfo Bioy Casares, persegueixen els vells: perquè, segons les normes, han passat a ser una cosa incorrecta i inadmissible. Pariran gairebé amb la mateixa clandestinitat amb què fa trenta anys s'avortava, i quan tornin a casa amb el fill als braços fingiran que és adoptat, i fins i tot l'hi diran al nen perquè no sàpiga mai la terrible veritat: que els seus pares són uns egoistes, capaços de tenir tres fills biològics!

Fins que, amb la mateixa contundència amb què abans calia defensar el dret a adoptar un nen sense que et mirin malament, hi hagí algú que expliqui als pampanes el dret que no et mirin malament per parir-lo.

Quim Monzó (2003) 

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates