Tot i que molta joventut ja no sap qui és, la Història del Cinema no s'entén sense l'obra del mestre Ingmar Bergman; fins a data d'avui, ha estat el director més efectiu a l'hora d'exposar, en un film, els problemes existencials dels éssers humans. Ell, juntament amb ABBA, Greta Garbo o Ingrid Bergman és un dels millors valors culturals exportats de Suècia.
El passat 14 de juliol el sr. Bergman hagués fet 100 anys, és un bon moment per a recuperar les seves obres i reconèixer-lo com és mereix.
El que el sr. Bergman ens va deixar, està emmarcat dins de la trascendència: angoixa existencial, dubtes teològics, trascendentalisme metafísic i radiografies crues i sinceres del matrimoni.
El sr. Bergman va nèixer a Uppsala en una família benestant d'Estocolm, el seu pare fou pastor luterà, fet que marcà l'educació del petit Ingmar on conceptes com pecat, confessió, càstig i perdó eren en l'ordre del dia de la seva infantesa. Aquesta educació estricta està present en moltes de les seves pel·lícules. Amb la seva àvia fou amb la que passà els millors moments de la seva infantesa i la que el portava al cinema. De petits li regalen un cinematograf i amb el seu germà Dan comencen a fer teatre de titelles combinat amb aquesta 'llanterna màgica'.
Als 12 anys comença estudis cinematogràfics i tot i que per a ell fou entrà al paradís, el teatre és allò que realment el motiva. El mateix Bergman va arribar a afirmar que "el teatre és la meva dona i el cinema la meva amant".
Es matricula a la Universitat d'Estocolm per a estudiar Història i Literatura però està abocat al teatre. Tot i que comença com a actor va anar ràpidament cap a lescenificació i la direcció.
El debut del sr. Bergman en el cinema fou com a guionista, en el film Tortura (1944), dirigida per Alf Sjöberg. Pel que sembla, el director oficial va haver d'absentar-se del rodatge i les darreres escenes foren dirigides pel jove Bergman.
El seu primer film, ara sí com a director, fou Crisi (1946). A partir d'aquí es convertí en un autèntic autor, la gran majoria de guions dels films que dirigí foren seus. Es centra sobretot en films dramàtics però també tingué temptatives en la comèdia.
Un dels seus primers films amb certa notorietat fou L'estiu amb Monika (1953), després vindrien la deliciosa comèdia Somriures d'un nit d'estiu (1955) però el seu reconeixement mundial arribaria amb El seté segell (1956) amb el premi Especial del Jurat en el Festival de Canes; aquest film contenia una de les imatges icòniques del cinema: la partida d'escacs entre un soldat i la mateixa mort. L'any següent conseguiria l'Os d'Or en el Festival de Berlin per Maduixes salvatges (1957), protagonitzat per un dels pares del cinema suec: el sr. Victor Sjöström. Aquest dos films contenien molts dels temes recurrents del director: l'obsessió per la mort, el remordiment de la culpa, els dubtes de la fe i la recerca de redempció.
A finals dels '50 i els '60 té lloc l'època daurada del director, en la que les paràboles, els drames existencials, els dubtes religiosos i les relacions familiars i de parella es succeeixen: El rostre (1958), La font de la donzella (1960) - amb la que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa-, Com en un mirall (1961) -segon Oscar-, Els combregants (1963) i El silenci (1963). Aquest període culmina amb l'obra mestra Persona (1966) i el film de terror L'hora del llop (1968). Tot i aquestes joies, el període tingué un parell d'obres menors: L'ull del diable (1960) i Todas esas mujeres (1964).
El sr. Bergman, durant la dècada dels '70, es centraria en les relacions de parella i la família, amb Passió (1969), El corc (1971), Crits i murmuris (1972) i la culminació arribaria amb Secrets d'un matrimoni (1973) -guió que ha acabat sent obra de teatre- i Cara a cara (1976), amb una autobiografia contundent.
L'any 1976, el sr. Bergman és acusat de frau fiscal i el detenen; ell culpa als seus assessors i parla d'assetjament del Ministeri d'Hisenda. Finalment, el director opta per exiliar-se a Munic, allà continuà dirigint teatre i cinema. D'aquest període 'internacional' són L'ou de la serp (1977), Sonata de tardor (1978) i De la vida dels titelles (1980).
L'any 1979 se l'exculpa del delicte de frau i el sr. Bergman torna a Suècia per dirigir Fanny i Alexander (1982), un altre dels seus punts culminants en la seva carrera. Amb aquest film aconseguirà el tercer Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Aquesta darrera etapa ve marcada per tocs autobiogràfics i per una presència del món dels infants no present fins ara; ja sigui en films seus o en guions per a altres -com Les millors intencions (1991) de Billie August; Nens de diumenge (1992) de Daniel Bergman (el seu fill) o Converses privades (1996) i Infidel (2000) de Liv Ullmann (una de les seves parelles).
Fanny i Alexander fou concebuda com el film-comiat del director, però després vindrien altres obres televisives de caire intimista i molt marcades pel món teatral: Després de l'assaig (1984), Sista Skriket (1995), En presència d'un pallasso (1997), Creadors d'imatges (2000). El sr. Bergman fou un dels primers cineastes (juntament amb Roberto Rossellini) en voler explorar les possibilitats del mitjà televisiu, com demostren Secrets d'un matrimoni i Fanny i Alexander, per exemple, i les seves imprescindibles versiones televisives.
La culminació d'aquesta darrera etapa arribaria amb Saraband (2003), en la que recupera actor/actriu i personatges molts anys després de l'obra cabdal Secrets d'un matrimoni. Saraband fou la seva darrera pel·ícula....
El sr. Bergman es va envoltar d'un equip, més o menys, estable, amb noms com: Harriet Andersson, Liv Ullmann, Bibi Andersson, Max von Sydow. El seu cinema, la seva obra estigué marcat pel teatre d'Ibsen, Strindberg i, sobretot, per Dreyer en quant a referent cinematogràfic. Ell fou el clar exemple de 'cinema d'autor'.
Un 30 de juliol de 2007 moria a la seva casa de l'illa de Faro a Suècia (el mateix dia que un altre mestre del cinema, Michelangelo Antonioni).
