SRA. LOLO RICO

(1935-2019)

Fa uns mesos moria una persona de la que -tots i totes les que passem dels 40 anys- no n'hem parlat prou. No hem valorat prou. No hem reconegut prou. Potser perquè quan érem petits i petites no érem conscients de les persones que hi havia darrera de qualsevol producte cultural, potser perquè quan ens vam fer gràcies aquesta persona va estar més apartada del món televisiu i es va fer més invisible... Estic parlant de la sra. Lolo Rico, la nostra educació cultural està en deute amb aquesta gran professional dels mitjans de comunicació.

Nascuda com a Maria Dolores Rico Oliver -àlies Lolo Rico- va nèixer a Madrid un any abans de que comencés la Guerra Espanyola i va morir a Donosti 84 anys després. 

De família de dretes i educació moooolt estricta però que li proporcionaren passió pels llibres i la lectura, els inicis de la sr. Rico fou com a escriptora de contes infantils mentres treballava a RNE i TVE, en aquests mitjans a finals dels anys '70 del segle passat ja escrivia guions en programes infantils (com Dola, Dola,  Tira la bola; Un globo, dos globos, tres globos o La casa del reloj)

El 1981 crear i dirigeix el primer espai propi: La cometa blanca, on s'hi succeïen sketches, animació i actuacions en directe... era la llavor del que seria el programa infantil i juvenil amb la que seria més reconeguda: La Bola de Cristal (1984-1988). Presentat per Alaska fou un espai trencador empapat de la movida madrilenya. Aquest programa sapigué captar com cap altre al públic infantil i juvenil; i el secret del seu èxti era que tractava aquest target de públic com a persones 'adultes'. El que començà sent quelcom infantil va saber enamorar a totes les edats gràcies a la bombolla d'oxígen i llibertat que proporcionava tenint en compte la situació política del moment, recent sortits del franquisme. 

Pel seu programa passaren grups musical com Mecano, Loquillo, Radio Futura, Gabinete Caligari, Hombres G, Javier Gurruchaga, Kiko Veneno... i no només cantant sinó que molts d'ells, també, actuant: com els germans Auserón o el mateix Kiko Veneno. I actors/humoristes com Pedro Reyes o Pablo Carbonell.

La sra. Rico va continuar treballant -un cop finalitzat el programa- per una pedagogia del mitjans de comunicació, per a treure la part positiva de la televisió i ajudar a trencar la manipulació que aquesta genera.

Fou nombrada membre de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de TV i va rebre distincions com l'Ondas, el TP o premi Talento.

Una persona de llibertat creadora enlluernadora i grans dosis de sentit de l'humor. 

En paraules de la sra. Rico: "Mi único mérito fue hacer un programa que no creía que los niños son tontos, y rodearme de un equipo estupendo".

Tots i totes tenim un deute amb ella. Gran, Lolo Rico !!!

Viva el mal, viva el Capital !!!!

ALICIENTES AÑADIDOS

Votar es fácil. Tienes que esperar al día de autos, llevar encima el DNI e ir al colegio electoral que te toca. Sabes cuál es porque has recibido la tarjeta censal que te lo indica. Generalmente está cerca de tu casa. Es una medida comprensible, pero que te hiciesen votar en otro colegio situado en la otra punta de tu ciudad sería más distraído -tendrías que coger el metro, algún autobús o un taxi- y conocerías mundo. Hay gente (entre la que me cuento) que casi nunca sale de su barrio y se pierde la oportunidad de descubrir que, unos cuantos kilómetros más allá, también hay personas con la misma cara de somnolencia que los vecinos que encuentras en cada jornada electoral, haciendo cola frente a la urna. Y a ésos ya los tienes muy vistos.

Lo ideal sería llevar esta situación al extremo y que los residentes en un municipio votasen en otro, distante a poder ser. No me vengan con que eso complicaría los recuentos y que las circunscripciones electorales tal y cual, porque, tal como nos repiten constantemente, hoy en día con la informática nada es imposible. Votar en un pueblo o una ciudad distantes permitiría la observación antropológica. Dado que a menudo las urnas se instalan en centros educativos (guarderías incluidas), podría uno observar si los dibujos que cuelgan de las paredes son tan elementales como los de tu municipio. ¿Y las cabinas de votación?¿Tampoco se utilizan? Desde hace décadas, nunca he visto a nadie meterse en ellas para colocar la papeleta dentro del sobre. Desde que durante las semanas previas los partidos políticos inundan los buzones con sus sobres ya preparados, la gente acostumbra a salir de casa con su decisión a punto y en el bolsillo.

De paso, se beneficiarían las empresas de transporte, que incrementarían su número de viajeros, e instagram, porque no habría votante que no colgase fotos de los lugares más idílicos o pintorescos del municipio al que ha ido a parar. Sin olvidar a los restaurantes, que verían cómo muchos de los electores que se han desplazado para meter su papeleta en la urna optarían por comer algo antes de volver a casa. A mí, por ejemplo, me encantaría votar en Barbastro. Antes de volver a tomar el tren o el coche para regresar a casa, me zamparía alguna de esas tripas de cordero rellenas de arroz y trocitos de corazón que llaman chiretas. Igual no me gustan, pero, perezoso como soy, si no es con esa excusa electoral cada vez veo más claro que me voy a morir sin haberlas probado.

Quim Monzó a Seré Breve 

en el Magazine de La Vanguardia

EL SR. AI WEIWEI DENUNCIA AMB PECES DE LEGO

El sr. Ai Wei Wei és una artista controvertit, un personatge provocador. La seva trajectòria multidisciplinar sempre té un component d'activisme. La repressió viscuda en pròpia pell el fa estar en contra i manifestar-se davant les múltiples situacions injustes que passen al món. Una de les darreres instal·lacions que es poden veure en el Museo Universitario de Arte Contemporáneo (MUAC) de Ciutat de Mèxc s'anomena 'Reseting Memories' ('Restablir records'), en la que es recreen en peces de lego 43 rostres amb els seus noms. Es tracta de 43 estudiants del Ayotzinapa Rural Teachers' College que van ser segrestats a Iguala fa 5 anys i es donaren per desapareguts. La nit del 26 de setembre de 2014 aquests estudiants anaven cap a una manifestació però foren detinguts per la policia corrupta de Iguala i no s'ha sabut mai res d'ells ni dels seus cossos. 

En un format que recorda l'estètica warholiana és una forma de posar rostres a la injustícia i, sobretot, de no oblidar.

No és el primer cop que l'artista xinès utilitza peces de Lego a les seves obres, en paraules seves Lego li sembla una mitjà de comunicació democràtic. "Tot el món pot utilitzar-lo, tothom el reconeix, és molt eficaç i m'encanta la impressió de pixel que dóna".

'DEMAIN' AL CINE-CLUB LA RAPITA GRACIES A ATENEU COOPERATIU TTEE

Aquest dijous, al CineClub La Ràpita, tenim una sessió molt especial. Els companys i companyes de l'Ateneu Cooperatiu de les Terres de l'Ebre ens han organitzat la sessió amb un film molt vinculat a la seva feina: repensar i crear entre tots i totes un entorn d'economia social per a un sistema econòmic més solidari. El documental 'Demain' (de Cyril Dion i Mélanie Laurent, 2015) ens ofereix una bona carta de presentació a la tasca que estan duent a terme a les Terres de l'Ebre; el film ens planteja una recerca pel món d'aquelles propostes creatives i innovadores que proposen una 'altra forma de fer les coses', llocs on s'ha reinventat l'agricultura, l'energia, l'economia, la democràcia o l'educació. Iniciatives concretes i positives que ens insinuen que un demà millor és possible.

Després del film hi haurà un torn obert de preguntes per aquest motiu avancem l'hora habitual de la sessió a les 20:00 però a poder disposar d'espai per al diàleg i la participació. 

Us esperem dijous 25/04/19 a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir de la Ràpita. Amb entrada gratuïta.

Aquí teniu el tràiler...

COLLITA FESTIVAL DE MALAGA 2019

El Festival de Málaga 2019 tingué lloc del 15 al 24 de març. Els films d'inauguració i cloenda estigueren protagonitzats per Dani Rovira, a Taxi a Gibraltar i Los Japón.

La 22ena. edició del Festival de Málaga no serà recordada com una gran edició, certament; molts periodistes estan d'acord que el Málaga 2019 ha estat dels més fluixos dels darrers anys. No es tracta ara de fer rivalitats i establir competències però ha estat el cinema català el que ha 'salvat' el Festival. Els centres de formació cinematogràfica de Catalunya com l'ESCAC o la Pompeu Fabra són els culpables de que creadors i creadores estiguin marcant tendència en el món del cinema...i emportant-se els premis. Ha estat el 4 any consecutiu que un català guanya el premi a la millor pel·lícula (Callback-2016, Estiu 1993-2017, Les distàncies-2018). 

La principal guanyadora fou Els dies que vindran (de Carlos Marques-Marcet). Es tracta d'un docu-ficció en el que ens planteja una reflexió social i generacional sobre una parella que va a tenir un fill/a; la novetat és que actor/actriu que fan de pare i mare són parella a la vida real (Maria Rodríguez Soto i Davi Verdaguer) i, per tant, el procés d'embaràs que van filmar durant 9 mesos ha estat real. Realitat i ficció es barregen doncs, amb un resultat enlluernador. El film ha aconseguit 3 premis importants en Festival de Màlaga: la Bisnaga d'Or a la Millor Pel·lícula, la Bisnaga de Plata a la Millor Direcció i la Millor Actriu. El sr. Marques-Marcet ja va guanyar el Festival de Màlaga fa 5 anys amb el seu brillant debut 10.000 km (que també s'emportà Goya i Gaudí), amb el següent film (Terra ferma) i els Els dies que vindran configuren un trilogia sobre les relacions de parella i la decisió de tenir un fill/a.

En la secció Zonazine -reservada a les propostes més innovadores i als nous/ves creadors/es- el premi fou per a Ojos negros, de les recent graduades a la Pompeu Fabra Ivet Castelo i Marta Lallana, sobre el pas del món infantil a l'adult d'una nena de 13 anys.

El premi a la millor pel·li del cinema llatinoamericà fou per a Las niñas bien, dirigida per Alejandra Márquez en el que retrata els efectes de la crisi del 1982 en les classes altes de Mèxic. Aquest film s'emportà, també, els premis a millor guió i millor muntatge.

Altres films destacables (i no només per la qualitat de la proposta) són la polèmica pel·li de Wismichu Vosotros sois mi película, el youtuber que la va liar parda a Sitges i aquí ens presenta el per què de tot plegat amb un film homenatge als seus seguidors/es. El film Litus de Dani de la Orden sobre l'impacte que provoca un suïcidi en el seu entorn més proper, amb el que ha aconseguir el sr. Quim Gutiérrez el premi a millor actor. El film d'animació Buñuel y el laberinto de las tortugas de Salvador Simó sobre el cinema dins del cinema amb una proposta elegant i ben facturada. 

Llista de premis Festival de Málaga 2019:

- Millor pel·lícula espanyola: Els dies que vindran, de Carlos Marques-Marcet

- Millor pel·lícula A. Llatina: Las niñas bien, d'Alejandra Márquez Abella

- Premi Especial del Jurat: Esto no es Berlín, de Hari Sama

- Millor Direcció: Carlos Marques-Marcet per Els dies que vindran

- Millor Actriu: Maria Rodríguez Soto per Els dies que vindran

- Millor Actor: Oscar Martínez per Yo, mi mujer y mi mujer muerta

- Millor Actriu de Repartiment: Ex aequo a Carolina Ramírez per Niña errante i Maggie Civantos per Antes de la quema

- Millor Actor Repartiment: Ex aequo a Quim Gutiérrez per Litus i Mauro Sánchez Navarro per Esto no es Berlín

- Millor Música: Alfredo Altamirano per Buñuel y el laberinto de las tortugas

- Millor Film Zonazine Espanyol: Ojos negros d'Ivet Castelo i Marta Lallana

- Millor Film Zonazine Amèrica Llatina: Perro bomba de Juan Cáceres (Xile)

- Millor Actriu Zonazine: Aina Clotet per La filla d'algú

- Millor Actor Zonaine: Steevens Benjamin per Perro bomba.

QUAN EL SR. LLACH ESTA MES VIGENT QUE MAI: 'ALS TEUS ULLS' I 'ITACA'

Estimem al sr. Llach, ja ho hem dit algun cop però ho continuem dient. La seva música, les seves lletres i el seu compromís m'ha acompanyant al llarg de tooota la meva vida. L'hem gaudit molts cops en directe i cada nou treball discogràfic seu era rebut amb il·lusió i moltes ganes. Per això, quan va anunciar el seu darrer concert l'any 2007 a Verges, coincidint amb els seus 40 anys de professió ho vam lamentar... Llach no podia plegar, el necessitàvem! 

Per sort, Llach no havia marxat i com ja féu l'any 1980 -que fou el número 17 per Girona en la llista de Nacionalistes d'Esquerra a les eleccions al Parlament de Catalunya- el 2015 s'afegí a la llista de Junts pel Sí (JxSI) i arribà a ser parlamentari. El 23 d'octubre de l'any passat fou nomenat pel Govern del Generalitat president del Consell Assessor per a l'impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. 

Així doncs, en Lluís continuava aquí, potser no muntant espectacles musicals, ni convocant milers de persones en concerts seus, però continuava aquí.... 

De fet, la vessant musical del sr. Lluís Llach està més vigent que mai:

D'una banda, gràcies a la generositat del mestre Peter Gabriel que ha cedit la cançó 'In your eyes' (del seu treball mític So) per a que sigui utilitzada per a donar suport als atacs salvatges i injustos contra el moviment independentista català, especialment l'1 d'octubre. El sr. Gabriel ha donat mostres de compromís social en múltiples campanyes i concerts a benefici d'entitats com Amnistia Internacional, per exemple. "Hola, sóc Peter Gabriel i dono suport al moviment independentista català", així comença el comunicat que el músic va emetre a l'hora de cedir la seva cançó per a que fos catalanitzada per Mario Muñoz i cantada acompanyat de les veus de mítics de la cançó protesta com la sra. Joan Baez, Gemma Humet o Lluís Llach.

"Clarament, a Espanya ara mateix hi ha gent a la presó pel fet d'haver donat suport a aquesta votació. Hi va haver més d'un miler de persones lesionades o ferides quan la policia va atacar aquesta gent que reivindicava la independència de Catalunya. Això no hauria de passar a Europa..." (Peter Gabriel)

Als teus ulls ...

ÍTACA, Cultura i Acció és un festival que aquest any ha realitzat la seva setena edició i en el que es combinen concerts multitudinaris amb actuacions musicals de petit format en alguna dels espais més bonics de l'Empordà. La gent d'ITACA té l'objectiu de reivindicar la cultura com a dret bàsic. La música, el teatre i altres activitats lúdiques i de reflexió donen forma a la programació del festival. 

Per a l'edició d'aquest any, han presentat una versió de la mítica peça del mestre Llach -Viatge a Ítaca-, com a forma de defensar la llibertat, els drets humans i la cultura. En ella, hi han participat -sota la direcció musical del crack Xavi Lloses- Els Catarres, Oques Grasses, Lildami, Suu, Pavvla, Marc Parrot, Nuria Graham, Judit Neddermann, Roba Estesa, Guillem Roma i Valtonyc. En el videoclip es combinen imatges dels  i de les cantants amb imatges de  Proactiva Open Arms, El Banc dels Aliments, Fora de Camp o Òmnium Cultural. La recaptació recollida per la visualització d'aquest vídeo serà destinada a l'Associació Catalana pels Drets Civils. 

Ítaca...

El mestre Llach continua acompanyant-nos...

AL MEU POBLE TAMBE ENS MATEN

Fa uns dies vam saber que un xic del poble va assassinar la seua parella. Primer per rumorologia de xarxes socials, després, les notícies anaven confirmant allò que tots temíem. Des d'aquell dia no paro de donar-li voltes, la cara de l'assassí apareix a la meua ment constantment, el recordo per l'escola, pels carrers del poble. Pel poble se respira una sensació compartida de com hem pogut arribar fins aquí.

La qüestió de les violències de gènere englobant los assassinats, la violència física, la psicològica, el control, los abusos i un llarg etcètera que mai acaba és una fenomen que sentim com a llunyà. El visualitzem a través dels mitjans de comunicació com allò que sabem que existeix però lluny del nostre entorn i del nostre poble. A més, quan passa prop nostre, el nostre entorn genera una sèrie d'excuses per esquivar que allò que està passant ens interpel·la com a individus i com a societat. Excuses com a especificar l'origen de la xica, quan l'assassí ha crescut i s'ha criat entre natros, donar la culpa al fet ella mai ha denunciat, demonitzar l'assassí o creure'ns que té problemes psicològics són només una manera de no sentir-nos més culpables i per no arribar a acceptar que tenim un greu problema col·lectiu.

Segons la ONU, la violència masclista és la primera causa de mort en dones entre 15 i 44 anys i malgrat que les dades esgarrifen, natros girem la mirada cap a una altra banda: "Al meu poble això no passa", però passa i cada dia. L'assassinat és la punt d'un iceberg ple de violència i abusos que rebem les dones pel fet de ser dones, no importa origen, estatus social, educació... Totes les dones hem passat per algun tipus d'abús o el patirem al llarg de la nostra vida, i si no pensem-ho: quantes vegades hem tingut temor en tornar a casa soles?, quantes vegades hem renunciat a fer coses perquè la nostra parella no s'enfadés?, quantes vegades hem accedit a tenir sexe sense atrevir-nos a dir "no"?, la llista no s'acabaria i estic segura que cada dona que està llegint li passen pel cap situacions on ha vist que a la nostra societat no convivim en igualtat de condicions.

Irantzu Varela deia que cada societat té la violència que tolera. I a la nostra, la violència cap a les dones és tolerada. Per poder fer front a tot això, tenim el deure de treballar per eliminar des de la infància totes aquestes situacions, treballar en la coeducació, generar taules de professionals on poder treballar la violència de gènere, conscienciar als més jove sobre consentiment i desig, treballar perquè cada dona del nostre poble tingui les mateixes oportunitats que los homes, facilitar les xarxes de suport perquè les víctimes puguin sortir de situacions de maltractament.

Per fer tot això només s'ha de tenir voluntat política des de les nostres institucions, però sobretot és mirar-nos a l'espill com a societat que vivim dins un sistema masclista, assumir-ho per treballar des d'aquí, per que es dones puguem desenvolupar tota la nostra vida sense dependència de ningú, en igualtat de condicions però sobretot per a que no hi hagi ni una sola víctima més en nom del masclisme.

Laia Arnau, publicat a l'Aguaita.cat de l'11/4/19. 

Podeu anar al text original clicant aquí.

UN NOU 'SELECTES' DE 'EL PETIT COMITÉ' AMB LA SR. JOANA SERRAT

Aquest dissabte tindrem el luxe de gaudir de la segona edició d'un festival que ja és un imprescindible. Segons els seus organitzadors, l'associació El Petit Comité, "SELECTES és el festival de música de petit format de les Terres de l'Ebre".

Si l'any passat encetaven la proposta i ens oferien els directes d'Elle Belga o Ferran Palau, aquest any pugen el llistó amb un cartell ampliat: Joana Serrat & The Great Canyoners + MAVICA + Amorante  + Lu Rois Trio. I en un espai fantàstic com és l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

- Joana Serrat: La vam descobrir una nit d'estiu a l'Antiga Estació de Benifallet i ens hi vam enamorar al primer segon. La sra. Serrat és moooolt autèntica. La barreja de pop i country alternatiu embolcallada per la seva veu delicada i aparentment fràgil la fa irresistible. Aquesta jove de Vic ja porta 5 treballs discogràfics i ja ha plogut des del seu primer The Relief Sessions (autoeditat) l'any 2012, que és una joia. Al SELECTES presentarà el darrer disc (fins ara) Dripping Springs acompanyada de la seva banda, els The Great Canyoners. Sense exagerar, ens trobem davant d'una de les millors cantautores i compositores del pop/folk del país.

- Amorante: darrera d'aquest nom s'amaga Iban Urizar, un basc que fa 3 anys presentava el seu primer treball discogràfic: Amorante. L'eclecticisme és la 'marca de la casa', aires folclòrics, de 'world music' però també de música experimental, no oblidem que el senyor és musicòleg i receptiu al món sonor/musical que l'envolta. Tot i això, el músic defineix el què fa com a 'herri musika' (música popular) passada pel filtre de la música anglosaxona; sense oblidar altres disciplines com les arts plàstiques, presents en el disseny del seu primer disc (com l'origami, serigrafies, dibuixos...). El sr. Amorante amb el què més gaudeix és en el directe ... i és tota una experiència.

- Lu Rois Trio: La compositora, pianista i cantant Lu Rois vindrà al Sixto Mir en format trio. L'any 2014 publicà -autoeditat- el seu primer disc Camí del Far, després vindrien Cau de Lluna (2016) i Clarosbcur (2017), en tots ells la sensibilitat de l'artista i la capacitat de crear atmosferes sonores és ressaltable i, generalment, creades només amb el piano i la seva veu.

- MAVICA: És Marta Casanova, nascuda a Cartagena però resident a Londres. De moment, acaba de publicar el seu primer EP 'Gone' però no serà l'última. Una artista que val la pena seguir de prop. La seva veu inconfundible i el seu aire folk ens aproxima als espais sonors de Bon Iver o Surfjan Stevens... però MAVIA és MAVICA.

4 propostes espectaculars al risible preu de 10€. "Músiques possibles i imaginàries, amb amplitud de mires, criteri, actitud i bon gust", això és SELECTES.

Ens veiem dissabte a La Ràpita !!!

UNA NOCHE PREPARE LA CENA Y ABRI CHAMPAN...

Una noche preparé la cena y abrí champán para celebrar la vuelta de Kei de una gira con su quinteto. Me gustaba mucho cuando Kei se atrevía a beber un poco y sus ojos volvían a brillar hermosos. El alcohol le hacía un efecto inmediato, como si su cuerpo precisara de una dosis leve para dejarse ir. Sin embargo, esa noche se echó a llorar tras el primer sorbo y me preguntó si no era cierto que habíamos dejado de amarnos.

Nos separamos de manera sencilla, con la descompresión de los astronautas cuando regresan a la Tierra. Yo me instalé en el estudio y ella podía disponer de mí en la cercanía. A los niños les bastaba con cruzar el jardín para estar con su padre. En las ausencias de Kei, los niños quedaban bajo mi protección, pero la autonomía nos sentaba bien, parecía abrir espacios propios, y hasta volvíamos a reír alguna noche cuando nos juntábamos para cenar, sin esa disciplina obligatoria de las parejas. 

Los niños notaban la separación de una manera sutil, pero no planteaban preguntas ni dudas. Sabían que siempre podían encontrar al padre en el estudio o, como decían ellos, en su ratonera. Los pocos que conocían la situación, entre ellos Animal y Martán, tampoco se aclaraban del todo por más que me vieran relajado y afable. A mí vuestra separación me la tenéis que explicar sobre un plano, tío, se quejaba Animal, porque no entiendo nada. Vivís juntos, criáis juntos a los niños, coméis juntos, laváis la ropa juntos, pero estáis separados. Cojones, pues a ver si me separo yo de alguna tía así.

David Trueba (2017:372-373) Tierra de campos

SR. MICHEL LEGRAND

(1932-2019)

El sr. Legrand és un dels compositors de bandes sonores més admirat i reconegut del món. Va nèixer i va morir a París quan tenia 86 anys. Va compondre més de dues-centers bandes sonores i va guanyar 3 Óscar de Hollywood.

Fill d'una família de músics (cantants i compositors/es) dels 10 als 21 anys va estudiar al Conservatori de Música de París. Els seus inicis estigueren vinculats al jazz, on composava i interpreratava peces al costat de clàssic com Miles Davis o John Coltrane. El seu primer àlbum fou tota una declaració: Amo París (1954). Ben aviat va posar el seu talent al servei del cinema i en les seves composicions es podia barrejar l'intensitat lírica amb cançons populars i 'enganxoses'.

El primer gran clàssic arribaria amb Los paraguas de Cherburgo (1963), un clàssic del cinema musical europeu el primer film totalment cantat protagonitzat per Catherine Deneuve; posteriorment, torna a enlluernar amb Las señoritas de Rochefort (1965).

El seus inicis estigueren marcats pel cinema francès (amb el sr. Godard, per exemple) però també el convidaren a treballar més enllà del Atlàntic amb treballs admirables com El caso de Thomas Crown (1968), Verano del 42 (1971) o Yentl (1983)(amb una omnipresent Barbra Streisand), amb aquests 3 treballs aconseguiria l'Oscar a la millor banda sonora. Va estar 27 cops nominat als Premi Grammy, guanyant-ne 5. Guanyador, també, d'una Palma d'Or a Cannes. 

En la dècada dels '80 i '90 del segle passat va acompanyar amb la seva banda artistes com Björk, Ray Charles o Diana Ross. Però també estigué al costat de Frank Sinatra, Edith Piaf, Liza Minnelli.

Els i les que sigueu de la meva generació us despertarà la nostàlgia saber que fou el compositor de la música d'Erase una vez... la vida (1986) o Érase una vez... el espacio (1981) o La flauta de los Pitufos (1976). El sr. Legrand és actualitat en tant que podem escoltar a Netflix la recent estraneda 'darrera pel·lícula' d'Orson Welles -Al otro lado del viento- a la que el parisenc hi posà música l'any passat. 

El sr. Legrand era una artista incansable: cantant, director d'orquestra, pianista... home optimista, gurmet i llaminer va agraïr tota la vida le genètica musical que va heretar dels seus pares malgrat signifiqués una infantesa solitària.

Marxa uns dels grans en la composició de BSO....

TRES PITILLOS

En Hawai, aparte de decir aloha a la primera de cambio y ponerse guirnaldas alrededor del cuello, también se fuma. Se hacen muchas otras cosas, pero si me pongo a enumerarlas todas no acabaría nunca, y en principio mi intención es hablar de aquellas lindas islas y el tabaquismo. El motivo es que plantean una ley que prohíba la venta de cigarrillos por etapas, incrementando paulatinamente la edad a la que pondría adquirir. Si se aprueba, el próximo año, el 2020, nadies de menos de treinta años podría ir a un estanco y comprar una cajetilla. Así como aquí, si no me equivoco, ningún menor de dieciocho años puede comprar tabaco, allí la edad mínima sería de treinta. Al año siguiente, el 2021, sería de cuarenta. En el 2022, de cincuenta, y de sesenta a en el 2023. La progresión culminaría en el 2024, año en que ningún menor de cien años en el que ninguna menor de cien años podría comprarlos. Si tienes noventa y nueve,  no; si tienes cien, sí.

No se puede negar que, al menos, es una propuesta original. Los impulsores de ese proyecto legislativo son congresistas republicanos y demócratas, al alimón. Reconocen que la medida "tendrá un recorrido difícil", pero que se trata de una paso necesario para que los hawaianos tengan una vida más saludable, y explican que "hay personas fuertemente adictas, esclavizadas por una industria ridículamente perversa que ha diseñado cigarrillos altamente adictivos, aun sabiendo que son letales".

¿Se gana mucho implementando una ley antitabaquista de forma paulatina? No lo sé, pero al ser insólita sus impulsores aparecen en los medios, que es de lo que se trata. La propuesta está en las antípodas de Turkmenistán, país de Asia Central en el que el tabaco está completamente prohibido. Según la ley, a cualquier tienda a la que pillen vendiendo cigarrillos le cae una multa de 1.500 euros. Lo cual ha hecho florecer un interesante mercado negro que vende cigarrillos sueltos a 10 euros cada uno, detalle que me he hecho recordar cuando -en los años cincuenta, siendo yo niño- mi padre me hacía bajar al bar de la esquina a comprarle tres (de la marca Bisonte) por una peseta. ¿Por qué me enviaba al bar, pudiendo comprar un paquete entero? Pues porque mi madre le echaba unas broncas tremendas si descubría que fumaba. Por eso, si alguna tarde él estaba en casa y ella inopinadamente fuera, me enviaba a por los tres pitillos y se los fumaba con deleite, sin intención alguna de decirle aloha cuando volviese, claro está.

Quim Monzó, a Seré Breve en el Magazine 

de La Vanguardia del 07/04/19

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA56

ELS NUS DEL SR. DAVID LYNCH

Que el sr. Lynch és una artista complet ho teníem claríssim, igual pinta, que escriu, que compon música, que dirigeix pel·lis o que fa fotos.

Ja fa 10 anys que el sr. Lynch va presentar la seva exposició fotogràfica The Air Is on Fire que va posar una peça més en la seva estructura artística que va construint. L'any passat va publicar un fantàstic llibre amb més de 100 nus femenins captats pel seu ull fotogràfic: David Lynch's Nudes. El podeu comprar aquí. Que el personalíssim director té preferència pel cos femení ho ha deixat clar en els seus films com en Blue Velvet, Mulholland Drive o Twin Peaks i les fotografies n'estan plenes.

Com no podia ser d'una altra manera les imatges transmeten misteri, erotisme, classe... fugint dels enquadraments més obvis les seves fotografies estan pròximes a l'abstracció: ombres, fum, cossos desenfocats , escletxes de llum...

'TURNEJA' AL CINE-CLUB LA RAPITA

Aquesta setmana al CineClub La Ràpita us portem una altra pel·lícula inèdita a les sales comercials de la península gràcies a la participació en el projecte FilmoXarxa de la Filmoteca de Catalunya. Turneja (2008) de Goran Markovic ens trasllada en en un dels pitjors moments de la Història contemporània d'Europa després de la desfeta de la II Guerra Mundial: La guerra del Balcans. En aquest film, un grup d'actors i actrius de Belgrad decideixen fer una gira -per un motiu estrictament econòmic- per la Krajina (República sèrbia autoproclamada a Croàcia l'any 1991)... ben aviat es troben en el cor d'una guerra sagnant, passant d'un bàndol a un altre durant tot el metratge. El film es l'adaptació d'un obra de teatre escrita pel mateix director ben plena d'humor negre i se'ns mostra com un film antibelicista mostrant com de ridícula és qualsevol guerra. 

El film aconseguí el premi al Millor Director en el Festival de Montreal.

Us esperem demà l'Auditori Sixto Mir de la Ràpita.

DANIEL RUEDA + ANNA DEVÍS: FOTOGRAFIA CREATIVA

El sr. Daniel Rueda (@drcuerda) i la sra. Anna Devís (@anniset) són dos joves arquitectes valencians que triomfen a Instagram en 428K i 299K seguidors/es, respectivament.

Les seves creacions fotogràfiques són una delícia de creativitat i imaginació.

En les seves creacions juguen en la geometria, les formes, els colors i ells integrats en elles.

Us animo a visitar els seus perfils, tenen un punt de bon rotllo xulo.