(1923-2019)
Fa unes setmanes moria un director italià, gairebé oblidat. El sr. Franco Zeffirelli tingué el seu moment de màxima popularitat durant els any '90 del segle passat però poc a poc la seva rellevància s'anà apagant i, actualment, dubto que si preguntés qui era el sr- Zeffirelli algú em pogués dir alguna cosa.
El sr. Zeffirelli tenia 96 anys i es formà al costat dels grans noms del cinema italià: Luchino Visconti, Vittorio De Sica, Roberto Rossellini o Antonio Pietrangeli.
Nascut a Florència, era fill il·legítim d'un comerciant i la seva mare -dissenyadora de moda- va morir quan ell tenia 6 anys. La família tenia molts contactes amb la cultura britànica, tenia una sensibilitat especial per a les arts escèniques, diplomat en l'Acadèmia de Belles Arts la seva carrera professional s'encarà cap a els muntatges escènics i teatrals fet que l'aproximà a l'òpera. Va lluitar a la II Guerra Mundial amb l'exèrcit britànic, acabada la guerra començà estudis d'arquitectura a la Univeristat de Florència ... estant aquí començà els primers contactes amb els grans directors de cinema realitzant tasques com a decorador, però posteriorment, el sr. Visconti el contractà com a ajudant de direcció de La tierra tiembla (1950), Bellisima (1951) o Senso (1954) fins que el sr. Zeffirelli debutà com a realitzador en la comèdia Camping (1957) amb un emergent sr. Nino Manfredi.
A principis dels '60 escriu i dirigeix obres de teatre i òperes a Londres i Nova York i aplicà moltes de les idees teatrals al món del cinema. El seu gran hit cinematogràfic fou l'adaptació de Romeu i Julieta de Shakespeare l'any 1968, seguida de la biografia de Francesc d'Asís a Hermano Sol, hermana Luna (1972) i la seva ambiciosa mini-sèrie Jesús de Nazareth (1977), amb un repartiment de luxe i una valoració molt positiva de la classe religiosa.
La seva fama repuntà a principis dels '90 amb la cuidada i luxosa versió de Hamlet, amb el sr. Mel Gibson de protagonista, aplaudida per crítica i públic. A partir de llavors es distanciaren les seves produccions i les poques que féu tinguren un caire més intimista i amb menys recursos ... els seus darrers treballs foren Jane Eyre (1999)(amb Charlotte Gainsbourg, Anna Paquin i Geraldine Chaplin), Té con Mussolini (1999)(amb Joan Plowright, Cher i Maggi Smith), Don Giovanni (2000) i Callas Forever (2002) amb Fanny Ardant i Jeremy Irons, un sentit homenatge a la que fou amiga del sr. Zeffirelli. Una darrera pel·lícula dedicada a la seva gran passió: l'Òpera.
Tingué pes en la política sent membre del Senta italià l'any 1994 per Forza Italia de Silvio Berlusconi, amb clares tendències nacionalistes i poc amic del sentiment europeista ... però ningú és perfecte.
El sr. Zeffirelli fou capaç, com ningú, de portar l'elegància, la sumptuositat i el luxe de l'òpera al llenguatge i al món cinematogràfic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada