Fa un parell de setmanes acabava la 52ena. edició de Festival de Sitges. Fa 28 anys que hi vaig de forma ininterrompuda i 4 que hi vaig acreditat per Amposta Ràdio. Per començar, i després d'haver vist 37 films de la seva programació, us he de dir que no ha estat una de les millors edicions, tot i que s'ha gaudit de bones pelis poques han estat excel·lents i mooltes han estat normaletes. En qualsevol cas, podem pensar que la collita de fantàstic per al 2019 no ha estat bona, les collites ja ho tenen això: poden anar bé o no; havent de reconèixer el mateix director del Festival que s'ha optat per més òperes primes i més cinema independent. D'altra banda, la sensació és que s'estan ampliant tant els límits del gènere fantàstic que no s'entén la inclusió d'alguns films a la programació i comprovar el fet que malgrat sigui el Festival Internacional de Cinema 'Fantàstic', el seu contingut cada cop és més generalista, com per exemple, és el cas del -d'altra banda preciós- film Adoration, que a sobre, s'emportà premi. 11 dies de festival amb 171 pel·lis, 335 sessions de projecció amb 542 periodistes acreditats, més de 200.000 visitants i 653.618€ de recaptació. Segons l'organització, les xifres parlen d'una bona edició que ha superat el nombre d'entrades venudes de l'any passat.
El leitmotiv del festival eren els films apocalíptics dels anys '80, amb Mad Max com a capdavanter, tot i que aquesta temàtica quedà relegada a la secció Brigadoon. També es digué que tindria presència l'aniversari d'Alien (1979) però poca cosa se'n parlà. Fou el primer cop que 2 films d'animació 'saltessin' de la secció 'Anima't' per a caure en la Secció Oficial Fantàstic: Her blue sky (Tatsuyuki Nagai) i J'ai perdu mon corps (Jeremy Clapin).
Allò més rellevant del Sitges 2019 fou, per exemple, el film d'inauguració (In the tall grass) que l'endemà ja el podíem veure a Netflix dirigida per Vicenzo Natali (el responsable del film de culte Cube de 1998) amb Patrick Wilson sobre un relat d'Stephen King i el seu fill Joe Hill; el sr. Rob Zombie va decepcionar una mica en la nova visita a la família de 'Los renegados del diablo' a '3 from hell'; la presència del guapot i accessible Jamie Lanister o Nikolaj Coster-Waldau presentnt Suicide Tourist; vam tenir el debut d'Alice Waddington, una nova promesa basca, en el film Paradise Hill amb Mila Jovovich; es va gaudir de la mestra del muntatge Mary Jo Markey, màs dreta de JJ Abrams i responsable de perles com Lost o Star Wars: el despertar de la fuerza; vam descobrir l'encertada decisió actoral de Javier Botet de deixar les pròtesis i kilos de maquillatge per a ensenyar-nos en seu rostres i intepretacions a Ventajas de viajar en tren, Norman i, sobretot, l'intensa Amigo.; la punki Asia Argento va desembarcar a Sitges rebent el premi honorífic juntament amb Pupi Avanti (veterà director de La casa de las ventanas que ríen); vam gaudir del glamour de Maribel Verdú o Olga Kurylenko (a The Room) i de la xispa de Gaspar Noé (Lux Aeterna); vam descobrir l'estimulant cinema de gènere brasileny a Bacurau; hem gaudit de la nova meravella del director del curt Skhizein, Jeremy Clapin a J'ai perdu mon corps o la sensual i sensible Adoration de Fabrice du Welz; el bon nivell que continua tenint el cinema sud-coreà a l'hora de fer thrillers com a The gangster, the cop, the devil; vam veure de prop la caballerositat del sr. Sam Neill recollint el premi honorífic, la presència de Russell MulCahy, la presència sorpresa de Colin Trevorrow i Dario Argenti i el bon estat del gairebe oblidat Richard Stanley (director de la llunyana Hardware) presentant Color of out space; vam quedar encantats amb la nova marcianada de Quentin Dupieux a Le Daim o fascinats amb la nova meravella visual de Robert Eggers a The Lighthouse, amb uns inspirats Willem Dafoe i Robert Pattinson.En quant a Palmarès: El Hoyo fou la gran guanyadora rebent el premi gran del jurat afirmant que ho té tot per a ser un bon film fantàstic: producció, aspectes socials i un bon guió; també rebent el Premi del Públic. Es tracta de la primer coproducció catalana que guanya el premi a millor film en el Festival de Sitges.
L'ambient del festival fou el de sempre: públic entregat i aplaudint cada cop que sortia el King Kon en pantalla, fent l'entradeta clàssic del Festival, més presentacions amb convidats/es en moltes sessions que anys anteriors i un públic més repartit en les diferents espais de projecció.
Tot i que ja farem el clàssic Festival de Cinefagia dedicat a Sitges 2019 aquelles pel·lícules a les que els dono un 9 de nota sobre 10 són The Lighthouse, Come to daddy, El Hoyo i Le Daim; amb un 8: Amigo, J'ai perdu mon corps, Adoration o The vigil i les que he assignat menys puntuació -de 4 cap avall- són: Dancing Mary, Jesus shows you the way to the highway o Cosmic Candy.El darrer dia el director del festival, Angel Sala, avançà alguna cosa del què seria el Sitges 2020: es reflexionarà cap a on va el fantàstic, un gènere cada cop més rellevant que és capaç de guanyar festivals com el de Venèzia amb Joker de Todd Phillips; es retrà homenatge a films com la mítica La nit del caçador (únic film de Charles Laughton, 1955) i La máscara del diablo (de Mario Bava, 1960) i una receptivitat i acollida a les plataformes com Netflix, HBO o Prime Video que no ofereix altres festivals internacionals.
L'any que ve: més!
