El vampir és un mite contemporani, un ésser llegendari que remet a l'origen dels temps, quan l'home, a través de les narracions primigènies, donava explicació als misteris més profunds.
"Listen to them, the children of the night", deia el comte Dràcula en aquella meravellosa versió interpretada per Bela Lugosi, un hongarès que es va aprendre el paper de memòria, sense saber ni una paraula d'anglès, i que es va ficar tant en el personatge que a l'acabar els seus dies va demanar ser enterrat amb la seva capa. És la fascinació del vampir la que aquests dies torna amb una exposició , Vampirs, l'evolució del mite, al CaixaForum de Madrid i que al juliol aterrarà a Barcelona.
John William Polidori va ser qui en aquella cèlebre vetllada del 16 de juny del 1816 a la vila Diodati, a la vora del llac Léman, va compondre el retrat del vampir aristòcrata que Hollywood va portar a la pantalla. El seu conte El vampir, falsament atribuït a Byron, s'inspirava en els trets sublims i estetes del gran poeta romàntic. Un ésser pervers, fred, enigmàtic i fascinant. Aquella nit va passar a la història perquè Mary Shelley va idear el seu Frankenstein, però la contribució de Polidori va ser transcendent per conferir al vampir el seu arquetip contemporani com a seductor comte Dràcula.
Primitivament, el vampir es relacionava amb tota mena de supersticions i folklore associat a plagues i epidèmies com les succeïdes al centre d'Europa durant el segle XVIII. El vampir és un ésser malèfic que beu de la sang de Crist per pervertir les esperances de la redempció i el cel etern, per condemnar-nos als inferns de les passions més tenebroses.
La seva forma literària pren cos des del distingit i pèrfid lord Ruthven del relat de Polidori fins que Bram Stoker l'acaba de definir a la seva novel·la Dràcula, inspirant-se en la figura històrica de Vlad Tepes conegut com l'Empalador, un príncep de Valàquia que al segle XV va lluitar contra els turcs. Aquest Dràcula no era el que Hollywood va portar a la pantalla com a galant seductor, sinó un ésser d'aspecte bastant monstruós, àvid de sang i altes dosis de líbido.
El vampir en la seva naturalesa essencial està més pròxim al Nosferatu que va proposar Murnau al seu film de 1922. Una criatura estranya, d'orelles rapaces, cap rasurat i ungles afilades. Un ésser meitat home meitat ratpenat que anys més tard Klaus Kinski interpretaria amb silencis i mirada malaltissa. Entorn del comte Orlok del primer Nosferatu corre la llegenda que el seu actor, Max Schreck, era una autèntic vampir que va mossegar realment la pobra protagonista. Probablement, acabés boig com el pobre Lugosi... Aquesta és la maledicció del vampir que consumeix qui l'interpreta. El preu que cal pagar per viure en el costat fosc com a senyor de les criatures de la nit. La condemna de viure una vida eterna amb l'únic premi de posseir tota criatura desitjada, ja sigui home o dona.
Hem de recordar que en els temps de la revolució sexual, el vampir va ser catalitzador de passions i arquetip de l'alliberament com a androgin voraç, a més de dandi hedonista que va venir a dir-nos que tot estava permès. Passió animal, seducció salvatge i d'igual a igual. Homes i dones sucumbint a la mirada del vampir, al seu encanteri alliberador i orgiàstic, en càlides nits de desig ardent. Aquells anys seixanta contraculturals, rebels i transgressors que aquí van arribar tard però amb tota la seva intensitat.
Quan Hollywood va recuperar el vampir, passat el temps dels hippies, ho va fer en el seu vessant purità i repressor. Dràcula i els seus fidels, addictes als jocs carnals i el delicte de la sang, eren condemnats a una malaltia anomenada sida que recordava les ports i misogínia de finals del XIX amb la sífilis i altres malalties de transmissió sexual. Eren els temps dels yuppies...
Avui el vampir sembla renéixer en la plena paranoia del coronavirus, una epidèmia sorgida de la Xina que va tenir com a primera i estranya hipòtesi que el contagi venia de menjar sopes de ratpenat. Ja sabem que a la Xina mengen coses exquisides com la sopa de niu d'oreneta, però dubto que això causi epidèmies. Potser la plaga es deu a una guerra d'imperis, el nord-americà i el xinès, lluitant pel nou ordre.
El virus sembla l'oportunitat de posar en quarentena el poder del gegant asiàtic, una cosa que em sembla absurda i sense sentit. Esperem que aviat sorgeixi la vacuna o que el món s'alliberi d'aquest nou pànic.
El que de debò hem de témer, amb certa veneració, és aquell bell i romàntic vampir Nosferatu que desembarca a Occident portant la pesta amb una legió de rates seguint la seva ombra. Aquell que cau en les xarxes de l'amor per morir en la llum de la nova alba. Encara que jo sempre em quedaré amb la imatge del vampir distingit i elegant que convida la seva dama a un joc de seducció, envoltant-la amb la seva capa negra, per clavar els seus afilats ullals, sembrant el plaer fins a l'eternitat.
Luis Racionero
a La Vanguardia el 21/02/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada