dijous, 28 de maig del 2020

¿QUE ES SER PADRE?

El padre 'personal', a saber, el padre afectuoso que se preocupa de la educación de sus hijos y participa en la organización familiar, está apareciendo en la superficie de la tierra. En el pasado, aparte del papel de abastecedor, la función del padre en lo referente a la familia se resumía con frecuencia en la de custodio de la disciplina. Ello no quiere decir que los niños no hayan tenido nunca padres afectuosos, sino que su función no era percibida como esencial en lo referente a proporcionar cuidados y mantener una relación personalizada con los hijos. En realidad, nadie sabía determinar la naturaleza de su papel.

Para llevar a cabo esta determinación, la prestigiosa Universidad de Harvard decidió realizar una investigación. Dicho estudio ha puesto claramente de manifiesto la ventaja de poseer dos padres implicados. El equipo del doctor James Herzog, compuesto por psiquiatras, sociólogos, trabajadores sociales y enfermeras psiquiátricas, siguió la evolución de un centenar de familias. Respondían a dos clases: unas familias en las que el padre estaba muy presente, jugaba con los hijos de forma regular y participaba también en la organización familiar; y otras, más convencionales, en las que el padre estaba presente, pero participaba poco en la vida común. Se observó a los hijos durante 15 años, desde la lactancia a la adolescencia.

Se plantearon las siguientes preguntas: ¿Es cierto que padres y madres se ocupan de los hijos de manera diferente y cuál es la naturaleza de dicha diferencia? ¿Existe una ventaja en el hecho de que los hijos tenga un padre y una madre? Los investigadores se dieron cuenta de que los niños con la suerte de tener un padre y una madre que participaban activamente en sus juegos faltaban menos a clase, presentaban menos episodios psicosomáticos, no tenían especiales problemas de aprendizaje y asumían más responsabilidades en la vida. 

Según los investigadores, en el momento en el que alcanzaban la adolescencia, esos niños tenían al menos dos años de ventaja en el plano afectivo y cognitivo. La rotunda conclusión del estudio es la siguiente: esos niños habían desarrollado una barrera natural contra los traumatismos de la existencia. Dicho en otras palabras, resistían mejor el estrés y la angustia de vivir, como si tuvieran un sistema inmune psicológico más fuerte.

¿Cómo era que esos niños reaccionaban a las dificultades inventando y creando soluciones en lugar de permanecer pasivos? A la luz de los datos recogidos, datos concentrados en el modo de jugar de padres y madres con los hijos, observaron ante todo las siguientes diferencias: la madre tiende a adaptarse a los humores y necesidad del hijo, mientras que el padre tiende más bien a pedir al niño que se adapte a sus necesidades y humores.

En el mundo materno, el niño evoluciona en un universo afectuoso, que proporciona seguridad y en el que se adaptan a él. Una madre abandona con frecuencia lo que está haciendo para jugar con su hijo, elige con frecuencia juegos que se corresponden con su edad y acepta sacrificarse por esa obra educativa. El mundo del padre proporciona de entrada menos seguridad e incluso parece a veces más amenazador. En él se exigen habilidades que el niño todavía no ha desarrollado, que no conoce y que con frecuencia  están mal adaptadas a su realidad.

¿De dónde proviene, pues, la fuerza de los niños que han conocido la atención de una padre y una madre? Para los investigadores, proviene de la propia diferencia de la interacción del padre y la madre con el hijo. Cuando el padre exige a su hijo que se adapte a una nueva tarea, lo obliga de algún modo a cambiar de velocidad en el plano emotivo. Los hijos expresan con frecuencia el displacer asociado a ese cambio de velocidad con gritos y llantos. Sin embargo, tras cierto tiempo, aceptan lo que se les propone y toman incluso el control de los juegos del padre. El niño lanzado al aire por el padre no experimenta necesariamente ese ejercicio como agradable en un principio, pero poco a poco le coge el gusto y, al final, lo pide.

El niño necesita estímulos nuevos aportados por el padre para evolucionar. Necesita la diferencia de interacción de sus dos progenitores porque lo obliga a adaptarse. Ello conduce a una mayor flexibilidad y esa flexibilidad le servirá más adelante para enfrentarse a las dificultades de la vida.

Los niños educados en un mundo que se adaptaba a sus necesidades sin aportarles desafíos estimulantes tienen tendencia a ser más pasivos ante las dificultades de la vida. En realidad, responden a menudo ante ellas con una especie de derrotismo. Se enferman y se ausentan de la escuela. Tienen episodios psicosomáticos y malas notas. Lo que les ocurre no se comprende demasiado, porque son niños a los que se les ha dado de todo. En realidad, es probable que se le haya dado un pequeño nido bien ajustado a sus necesidades, pero se haya olvidado darles estímulos suficientes para ejercitar su combatividad. Así, en lugar de protestar e inventar nuevos caminos, esperan que el medio les procure lo que necesitan, como hace la madre durante la infancia. 

Con motivo de la presentación del estudio en Montreal, el doctor James Herzog nos mostró un vídeo. En él se veía a un padre, compositor, que trabajaba en casa mientras su esposa lo hacía fuera. La pareja tiene una niña de tres años. Al ver que su madre se marcha y que su padre se sienta ante el piano a las nueve de la mañana, la pequeña se desespera ante la perspectiva de encontrase sola con sus juegos. A las nueve y cuarto, estalla en llanto y reclama toda la atención de su padre. A las diez y media, la situación es la misma, a pesar de las incitaciones del padre para que se una a él en el piano. Sin embargo, poco a poco el padre logra atraer a la niña hacia su propio mundo y al final la vemo sentada con él, cantando la melodía que está componiendo y golpeando alegremente las teclas. A las cuatro de la tarde, cuando la madre regresa del trabajo, la niña resplandece de felicidad, perfectamente adaptada a la tarea de ayudante que le ha propuesto su padre. Al contemplar el vídeo, se me ocurrió la siguiente pregunta: ¿Cuántas madres habrían hecho los mismo?¿Cuántas madres habrían reaccionado abandonando sin más lo que hacían para adaptarse a las necesidades de la niña?.

No cabe duda de que la diferencia de interacción que ofrece el padre presente representa un plus para el niño. Le proporciona seguridad en relación con sus capacidades de adaptación a realidades nuevas. No obstante, es importante relativizar los hallazgos del estudio precisando que en una pareja que funciona bien, las funciones de padre y madre son realizadas a la vez por el hombre y la mujer. Por supuesto, no es siempre la madre quien se adapta y el padre quien pone límites. Vistos desde este ángulo los hallazgos de los investigadores pueden indicar a la madre monoparental que la sobreprotección no constituye la mejor estrategia para guiar a los niños hacia la autonomía y que, incluso en la ausencia del padre, debe poder ejercerse su función psicológica. De ese modo, se garantiza que en todos los casos el niño no deje ser salir ganando.

Guy Corneau a La Vanguardia
 del 16/08/2003

dimecres, 27 de maig del 2020

mónFILMAT 2020 #0: TENIM mónFILMAT !!


Poca cosa més podem dir, de moment. Aquest és el gran titular. Davant l'ajornament o, directament, anul·lació de tants i tants esdeveniments culturals, poder afirmar que hi haurà una 5ena. edició de mónFILMAT: aquesta és LA notícia. No us negaré que com a programador del festival i part de l'equip organitzador hem passat per les fases típiques per les que han passat tots aquells esdeveniments culturals que us deia: de veure clar que no es pot fer o ajornar-los quan arribi temps millors (però... i si no arriben? o si empitjoren? toquem fusta!)... així doncs, finalment hem volgut fer una acte de resistència, fer un pols amb el coronavirus, per a mantenir-nos fidels a la trobada amb el cinema on el paisatge és motor de la història que ens expliquen.

Lògicament, no serà una edició 'normal', no ho pot ser; per garantir la seguretat i seguir les indicacions institucionals ens hem hagut d'adaptar i plantejar una opció realitzable però que pugui mantenir els objectius de mónFILMAT.

mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge tindrà lloc del 02 al 05 de juliol en una modalitat mixta: algunes sessions presencials, d'altres telemàtiques. Gaudirem de 9 llargmetratges (que ens venen de Bèlgica, Mèxic, Mongòlia o Equador) i de 20 curtmetratges escollits dels més de 300 rebuts mitjançant el 'call for entries' engegat fa uns mesos a la plataforma FestHome. Precisament, aquesta plataforma serà la que acollirà les sessions en format 'on line'... però mF continuarà sent gratuït.

Amics i amigues, tenim mónFILMAT 2020 !!




dilluns, 25 de maig del 2020

BERET

Gotas de lluvia en la ventana | Foto Gratis
Morir
és un art, com qualsevol altra cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.
Sylvia Plath

Aquesta nit he somiat amb tu
i era totalment com estar sota l'aigua.
Ens envoltava un silenci de neu
i se sentia fortor de barrella.
Faig viatges de deu metres al fons
i t'ho mires amb gest força cansat
mullat d'hores ferides per l'enyor.
Has optat pel menú ajustat.
Em deies que avorries tots els versos
i que alfàbrega no et rimava amb res;
que els atemptats ja no et feien plorar
i que agraïes molt la pluja lenta.
Quan ens tornem tan fràgils  com la seda, 
però podem llegir poemes de Plath,
si ve el cambrer, li podem demanar
un cafè sol o morir dolçament.

Carme Cruelles Rosales (2017:22). 
Com fileres de formigues

dimecres, 20 de maig del 2020

EL SR. DAVID LYNCH ... AQUELL HOME DEL TEMPS



El sr. Lynch és una caixa de sorpreses, la seva capacitat d'innovació i de deixar-nos 'estabornits' és inesgotable. Avui us vinc a parlar del sr. Lynch com a 'home del temps'. No es tracta de l'expressió típica de 'un hombre de su tiempo', que també, si algun cosa té el sr. Lynch és que és un modern, sense dubte. Però més aviat em referia a la professió del 'Home del temps', és a dir, parlem de Rodríguez Picó, per exemple.

Doncs bé, la setmana passada el sr. Lynch, sense avisar, va reprendre una activitat que ja havia fet als anys enrera. Mitjançant un canal de vídeo propi  a youtube explica el temps que farà a Los Ángeles. I ja està. No explica res més. Diu el temps i punt. A principis dels 2000, en col·laboració amb Radio Indie 103.01 de Los Ángeles, sense donar massa explicacions, ho va començar a fer; en la mateixa línia, és a dir, sense explicar res, ho va deixar de fer i la setmana passada hi ha tornat. Aquest és el primer missatge de la 'nova temporada' metereològica del sr. Lynch:

"Bon dia. És 11 de maig de 2020 i és dilluns. Aquí a Los Ángeles está ennuvolat. Estem a 64 graus Fahrenheit, o 17 Celsius. El sol començarà a creamar aviat i tindrem un dia assolellat, arribant als 70 graus. Que tinguin un bon dia"

Escassos 30 segons de vídeo. Des del dia 11 ha anat penjant un vídeo cada dia amb el nom de David Lynch Weather Report.

Aquí teniu el parte d'ahir 19/05/20: 




No em direu que aquest senyor no és fascinant ...

dilluns, 18 de maig del 2020

LA TRAGEDIA DE CATALUNYA

Qui no dóna més de si mateix; Espanya, Catalunya o els votants?
13 de gener

Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.

No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i viure, els gustos, els costums, la llengua, l'escala de valors col·lectius: la nostra weltanschauung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement, de Castella.

Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins una Espanya que s'assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que no ha existit mai , fóra per als veritables espanyols -els castellans i castellanitzats- més absurda, més incompatible amb ells encara, que l'Espanya actualno és per als catalans. I, com que Catalunya no ha tingut, ni és probable que tingui mai, força suficient per a capgirar aquest estat de coses, aquesta realitat granítica, d'aquí ve la tragèdia.

Tragèdia -per altra banda- només sentida autènticament, profundament, per una petitíssima minoria de catalans (un 5%?, un 8%?), gent de cap poder econòmic, intel·lectuals la majoria, que sofreixen de tenir la sensibilitat necessària per a copsar el fet.

Els altres catalans -la immensa majoria- només s'adonen esporàdicament que la tragèdia existeix, quan per atzar topen amb les manifestacions més vistents o grolleres de la dominació que pateixen, o quan proven -amb la política catalanista, per exemple- de treure-se-la del damunt. Generalment, però, no la veuen ni la senten. La major part dels catalans es miren als espanyols com una mena de gent forana, bon xic fantàstica i pintoresca -una mica com se'ls miren també els estrangers, però sense l'admiració que bona part d'aquests tenen per lo calderoniano, que per a un català autèntic ve a ser una mena de quadratura del cercle, la cosa més incomprensible del món. I els fabricants i comerciants catalans -l'estament més fort de Catalunya, d'aquests Països Baixos que en podríem dir Països Rebaixats- pensen dels castellans una mica allò que Gil Robles, aliat circumstancial  de Lerroux em deia un dia, parlant dels lerrouxistes: Nosotros gobernando y ellos robando, però a la inversa: Ellos gobernando y nosotros robando- en el bon sentit de la paraula, s'entén. 

I això no té solució. No n'ha tinguda mai, des del segle XV. El plet a replantejar-se modernament, ara fa uns 70 anys, a l'escalf d'una sèrie de circumstàncies favorables; però fou justament en l'únic terreny on on pot, ni en somnis, tenir una solució: en el dels nacionalismes. Un tirà absolut, però intel·ligent, encara podria entendre i tractar bé Catalunya. Una Europa federada també podria tenir en compte i respectar la petita ànima en pena que és Catalunya, i deixar-la respirar espiritualment. Plantejat en plet a base dels pobles mateixos i dels seus instints i sentimentalismes és plantejar-ho en un carreró sense sortida. Mai els pobles no catalans d'Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l'aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!

Gaziel (1953: 271)
Meditacions al desert (1946-1953)

'FORILLOS' , ELS DECORATS OBLIDATS DE HOLLYWOOD


El Arte de "Verónica"

Una amiga em fa arribar un fil de Twitter molt interessant. El sr. Nacho S. Cavada, ajudant de producció de cinema i televisió enceta un fil sobre els 'forillos', actualment força oblidats. 

ImagenEls 'forillos' són els decorats que es posaven al fons dels sets de rodatge de les pel·lícules i sèries. Es tracta, generalment, de paisatges, ciutats, superficies de planetes... poden ser fotografies impreses en tela o pintats a mà.

ImagenGeneralment, poca gent s'hi fixava quan estava mirant una pel·lícula perquè es tracta del context i, a vegades, allò que es veia per una finestra i que no formava part de nucli de l'acció que estava tenint lloc. Hem de tenir en compte, que el cinema fou com un salt del teatre i, inicialment, els rodatges en exteriors eren molt limitats; la solució era recrear l'espai on tenia lloc l'acció amb la fabricació de grans decorats en espais tancats. 

ImagenEls 'forillos' havien de tenir una bona textura, proporcionar una encertada perspectiva i havia de tenir els detalls adients per a que l'escenari de fons fos el més realista possible.  

ImagenBen aviat, es van crear empreses especialitzades en confeccionar i llogar els forillos que podien ser utilitzats, per tant, en més d'una producció. Passats els anys de glòria d'aquest producte, gairebé artesanal, els 'forillos' es van anar emmagatzemant sense massa ús i, en el pitjor dels casos, han estat destruïts. Per a evitar això últim, l'empresa Art Directors Guild, que s'ha dedicat catalogar aquestes peces mítiques de la memòria del cinema. 
Imagen
Entre els 'forillos' recuperats es trobaven allò que véiem en els exteriors de la mansió de 'Sonrisas y lágrimas' (1965) o el mític Mont Rushmore de 'Con la muerte en los talones' (1959), o de 'Cantando bajo la lluvia' (1952) o els paratges espacials de 'Forbidden Planet' (1956) o l'antiga Roma de 'Ben Hur' (1959) que van ser reutlitzats per a l' 'Ave César' (2015) dels germans Coen.

Imagen
Imagen


Lògicament, l'art dels 'forillos' actualment està totalment oblidat, l'ús de fotografies, cromes i recreacions digitals fan que ja no calgui l'elaboració d'aquests costosos fons.

Aquí teniu un vídeo sobre un breu documental sobre l'art dels 'forillos' 

divendres, 15 de maig del 2020

SR. JOSEP MARIA BENET I JORNET

Josep María Benet i Jornet, Premio Max de Honor 2010 | Huelvatecas:
(1940-2020)

Fa unes setmanes moria un dels més grans dramaturgs contemporanis d'aquest país. El sr. Josep Maria Benet i Jornet és EL renovador del teatre català del segle XX.

D'avi camperol per un cantó i avi metge, per l'altre. El seu pare, marxà de l'entorn rural de les Borges Blanques per anar a viure a Barcelona, convertir-se en comptable, casar-se amb Concepció i tenir dos fills: Josep Maria i Núria. El jove Josep Maria fou un amant de la lectura i estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. No es va afiliar a cap partit polític però es posicionà contra el règim franquista, de forma clandestina estudià literatura catalana del segle XIX i XX. Als 22 anys es matriculà a l'Escola d'art dramàtic Adrià Gual, allà contactà amb la intelectualitat del nostre país: Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Josep Montanyès, Fabià Puigserver o Francesc Nel·lo. Un parell d'anys després va debutar en la dramaturgia amb l'obra de teatre Una vella, coneguda olor, l'any 1964, amb el què va guanyar el Premi Josep Maria de Segarra; una forma simbòlica del canvi generacional en la dramaturgia, feia 3 anys que havia mort el mestre Josep Maria de Segarra. Aquella primera obra tenia aires del teatre nord-americà d'O'neill o Miller.

Testament Una producció de Focus Testament recull el tema de l ...Després arribarien obres destacades com La desaparició de Wendy (1974), Revolta de bruixes (1976), El manuscrit d'Ali-Bey (1985), Ai, carai (1990), Desig (1991), E.R. (1994), Olors (2000), L'habitació del nen (2002) o Soterrani (2008). També publicà teatre infantil com Supertot (1976) o Carlota i la dona de neu (1992). L'any 1974 va ser cofundador de la revista Els Marges

Guionista dels grans culebrots catalans, de fet, el culebrot a Catalunya el va crear ell, amb: Poblenou (1993-94), Rosa, (1995-96), Nissaga de Poder (1996-98), Laberint d'Ombres (1998-2000) i Ventdelplà (2005-10). En els darrers anys, féu el salt a Madrid amb telenoveles com Amar en tiempos revueltos (2005-2012) i Amar es para siempre (2013 fins a l'actualitat).

Alguna de les seves obres foren adaptades per la cinema, bona part de la mà del sr. Ventura Pons, com Actrius (1996, adaptació d'E.R.) o Amic/amat (1998, adaptació de Testament).


Poblenou (sèrie) - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliureRebé força premis com el Premi Nacional de Teatre (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), Premi Max d'Honor (2010), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013). 

Havia estat diagnosticat amb Alzheimer i la seva filla Carlota Benet li havia dedicat un llibre-homenatge: Papitu. El somriure sota el bigoti (2018), un text en el que s'hi barregen records personals, vida literària, fantasia i el testimoni de "dues persones que s'estimen", en paraules de l'autora. Tenia 79 any i és una de les tantes víctimes que ha provcat el coronavirus. L'any 2010 va publicar les seves memòries: Material d'enderroc.

Va escriure més de 40 obres i tinguè la sort de que foren representades de forma continuada, per directors de l'alçada de Mario Gas, per exemple. El seu era un teatre realista, carregat de reflexions sobre la relació entre l'individu i la societat, ja sigui en format teatre intimista o en els diàlegs de les sèries de sobretaule de Tv3. 

El sr. Benet i Jornet és un dels grans del teatre !!


dijous, 14 de maig del 2020

A LA RECERCA DE NUMEN, HE FET DE JURAT


Sant Jordi a la recerca de Numen | Servei Educatiu del Baix Ebre

Amics i amigues, aquest confinament forçat, obligat i necessari ens està cundint a tope! Fa unes setmanes rebia la proposta deshonesta d'un dels dinamitzadors culturals més potents que tenim a casa nostra (i 'cuentista', molt 'cuentista') i, a més, és un amic, per tant, qualsevol cosa que em proposi tinc tendència a dir-li que sí. Aquest cop la proposta que em feia era formar part del jurat d'una iniciativa que barrejava literatura, audiovisual i noves tecnologies... li vaig dir que sí, es clar. Al sr. Tibau no li puc dir que no!

A la recerca de Numen és una iniciativa del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya com a III Jornada de Potenciació de la  Literatura Catalana emmarcada dins del World Mobile City Project que reprén l'idea generada des del diLLUMs d'Arts al Forn de Numen com a musa de la creativitat i el reconeixemet que fan cada any a les persones i entitats ebrenques que han rebut premis aquell any.

A la recerca de Numen anava adreçat a l'alumnat de 4t. d'ESO dels centres educatius de les Terres de l'Ebre, havia de ser una mena de gincana cultural a Tortosa el 29 d'abril però les circumstàncies van provocar reorientar-ho cap un altre lloc i tranformar-ho en una activitat telemàtica en la que Instragram i Twitter eres els mitjans escollits per a presentar les creacions. Així doncs, amb el hashtag #Numen20 els i les alumnes havien de crear vídeos o fotos mostrant o parlant aspectes vinculats amb la literatura. Les propostes amb les que podien participar eren 5:

#SomVersos: llegir o rapejar un poema en vídeo (a Twitter)
#BookFace20: fotografia amb la portada d'un llibre (a Instagram)
#SomParaules: dissenyar una postal literària (a Twitter)
#SomLlibres: fer ressenya d'un llibre en vídeo (a Instagram)
#SomMúsica: editar videoclip musical en base a un text literari (a Instagram)

L'alumnat dels instituts de les Terres de l'Ebre van anar 'penjant' les seves propostes a Twitter i Instagram i si hi poseu els hashtag corresponent #Numen20 podreu veure-les totes. El jurat estava format per 7 membres de diLLUMs d'Arts al Forn que van haver d'escollir la proposta guanyadora per a cadascuna de les 5 categories. 

Aquí us deixo el veredicte amb els enllaços dels 'guanyadors' per a que els pugueu veure. 

VEREDICTE FINAL A LA RECERCA DE NUMEN
El jurat format per Sheila Martín, Marta Escolà, Irene Prades, Àngel Martí, Xavier Miró, Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau, com a membres del col·lectiu diLLUMs d’arts al Forn, després de visionar totes les participacions a twitter i instagram de A la recerca de Numen, decideix, per unanimitat dels seus membres, donar per guanyadors de les cinc modalitats als següents grups:

#somversos
.
#bookface20
.
#somparaules

#somllibres

#sommusica
.
El jurat també acorda fer una menció especial al grup VICIME1, que ha rebut més vots individuals al total de les cinc modalitats.
.
Finalment, us deixem amb el vídeo resum de les participacions guanyadores:

dilluns, 11 de maig del 2020

EL CINE OCUPA LUGAR: SÍ, GRACIAS


---------- El coleccionismo se remonta al siglo XV y suele derivar, como en el caso que nos ocupa, de una pasión. Aquí, pasión por la películas. ¿Quié dijo que este coleccionismo está herido de muerte porque ya todo está en la nube? -------------

El coleccionismo de películas en DVD (y bluray) está muerto? 35mmRecuerdo muy bien la primera película que grabé en vídeo. Fue El Compromiso (1969), de Elia Kazan, que ponían en La Clave. La grabé en casa de mi tío, que ya tenía un Betamax que en mi casa no existía.

Nunca he sido capaz de explicarlo, pero siempre me ha fascinado tener en mi mano una película, aunque fuera en un formato doméstico, no en su formato original, y aun doblada, como era el caso de El compromiso. Desde aquel momento, hace como 39 o 40 años, estar rodeado de las películas que amo es algo enfermizamente reconfortante.

Lo que comenzó siendo estar rodeado de las películas que amo, acabó convirtiéndose en estar rodeado de películas. Primero en Betamax, y ya bastantes años después, alllá por 1996, en VHS. Y aunque compraba poco, grababa muchísimo. En este tiempo, hasta 1999, llegué a tener 2.000 películas grabadas, y alguna comprada.

Pero en 1999 supe que había una cosa llamada DVD, que se veía mucho mejor y que permitía casi siempre, aunque no al principio, ver las películas en su formato original, y además podías elegir idiomas y subtítulos.

Decidí vender mi Super Betamax SL-HF 950, y mi VHS que apenas tenía 3 años, con todas las cintas de vídeo, y me pasé al nuevo formato, y me dije a mí mismo que solo iba a comprar películas que fuesen absolutamente imprescindibles. La primera película que compré en DVD fue la edición de 1999 de El submarino amarillo. Una preciosa caja amarilla que aún conservo, con el audio remasterizado, pero no en el anamórfico, palabra que entonces era poco menos que esotérica.

21 años después de aquella primera compra, tengo en casa més de 10.000 películas. Ya muchas de llas en Bluray, y por supuesto unas cuantas en 4K. Confieso que he comprado mucho.

Cuando alguien me pregunta por qué me gusta tener las películas, cuando todo está en Internet o en plataformas, ya sé que cualquier cosa que diga no va a ser entendida. Me gusta estar rodeado de películas. Como de libros o discors. Estoy suscrito a Filmin, Netflix, Disney+, Movistary HBO. Hay muchas películas que tengo que están en alguna plataforma, pero también hay centenares de ellas que tengo que no están en ninguna. Y tengo el macguffin perfecto: yo las uso para trabajar. Y para trabajar las necesito en formato físico. 

Me gusta comprar películas como me gusta comprar libros y me gusta comprar discos. Igual que al mirar un disco me viene a la cabeza la música que hay dentro, o al coger un libro de mi estantería firmado hace 30 años me viene a la memoria quién era yo entonces y lo que ese libro significó para mí, al ver las películas se me agolpan inmediatamente imágenes y frases en mi memoria. Algunas, o muchas, de esas 10.000 películas que tengo las tengo por el mero hecho de que en ellas sucede tal o cual cosa o se dice tal o cual frase que me puede venir bien en un momento dado para hacer un reportaje algún día (o ahora mismo) pueda surgir de mi cabeza. Otras las tengo simplemente porque forman parte de mi vida, que no es poco. Y sé que hay cosas más importantes en la vida, mucho más en estos tiempos en los que el estado de alarma, el virus y el confinamiento nos hacen repensar todas las que considerábamos nuestras prioridades en estos años pasados. 

Prácticamente a diario veo alguna película o serie. Muchas de ellas, especialmente si son más modernas, las veo en alguna plataforma. Pero me reconforta de una forma que no sé explicar saber que encima de mí, en la buhardilla de mi casa, donde tengo mi laboratorio audiovisual, están todos esos mundos maravillosos que me han acompañado, me acompañan y me acompañarán hasta que exhale mi último suspiro (licencia buñuelesca). Sé que no son argumentos para convencer a nadie que no quiera ser o esté ya convencido. Quizás es solo que yo me quiero autoconvencer.

Y parafraseando a mis adorados Rolling Stones, aunque yo sea más de Los Beatles, he de decir: "Lo sé, es solo formato físico, pero me gusta"

Gerardo Sánchez (director de Días de Cine de TVE),
publicat a Fotogramas. Maig 2020


divendres, 8 de maig del 2020

'FINESTRE RESISTENTI' CINEMA A LES PARETS PEL 25 ABRIL, ALLIBERAMENT FEIXISTA


Roma, dalle finestre il cinema sulla Resistenza - la Repubblica

El passat 25 d'abril era el 75è aniversari del dia de l'Alliberament a Itàlia. La intenció era celebrar, com porten anys fent-ho, el final del feixisme i la recuperació de la democràcia sortint al carrer i fent festa... Òbviament, aquest any no podia ser com cada any i més quan Itàlia era un dels països més castigats pel causant que no poguessin haver celebracions i tot fos confinament... Amb la intenció d'aconseguir esperit col·lectiu es va crear l'esdeveniment efímer i espontani de 'Finestre Resistenti' que tenia l'objectiu de projectar a les partes dels edificis pel·lícules que mostressin la història de l'alliberament d'Itàlia. Aquest projecte està inclòs en l'esdeveniment #CinemaDaCasa organitzat pel Festival Alice nella città i 600 Sardine.

Esperonades per les ciutats motors del projecte: Bolonya i Roma, 20 ciutats s'hi van adherir per a que el 24 d'abril a les 21:30 es sincronitzessin les projeccions.. trencant el silenci de la quarentena. Es tractava d'una cridar a la població en general, qualsevol que vulgués podia projectar imatges o clips sobre la resistència i l'alliberament del seu país.

Així doncs, les projeccions donaven cabuda a escenes de cinema clàssic, com 'Amarcord', 'Roma città aperta', 'L'uomo che verrá', 'Novecento', o 'Lame, La porta della memoria', 'Paisá', 'I Piccoli Maestri'... però també produccions o treballs de recerca relativament nous com 'The Forgotten Front' (de Paolo Soglia i Lorenzo K. Stanzani) o 'Partigiane 2.0, La libertà ha sempre vent'anni' (projectet coordinat per Dynamo Velostation i Rodaggio Film). 

Es tracta d'una d'aquelles idees d'indiscutible potència a nivell conceptual. Celebrar el 75è. aniversari de l'Alliberament del Feixisme, parlant de resistència quan la gent està tancada a casa, resistint al COVID19 i lamentant la mort de milers de persones... és d'un emoció contundent.

Com impacta veure embolcallant el edificis les imatges de cinema clàssic en unes ciutats deshabitades, sense gent i amb el Bella Ciao acaronant-nos les orelles ... corprén.

Viva la Resistenza!
Viva la Libertà!

dimarts, 5 de maig del 2020

DEFINICIO DE L'HOME

Hombre de Vitruvio': Leonardo entorpece el deshielo entre Francia ...28 de novembre

La més senzilla i estesa de les definicions que s'ha donat de l'home és potser aquella que diu: un animal racional.

Què significa, però 'racional'? Vol dir que està dotat de raó, que raona, o que té un gran sentit de la realitat que 'toca de peus a terra'?

Si vol dir el primer, la definició és justa; si vol dir el segon, és radicalment inexacta.

Per molta gent, raó i realitat són una mateixa cosa. Si bé es mira, però, són dos pols independents l'un de l'altre, separats del tot, que poden relligar-se i poden oposar-se.

La raó és una facultat discursiva, que actua indistintament damunt la realitat i damunt de la quimera. És una mecànica de l'intel·lecte, una activitat interior que no pressuposa pas necessàriament la realitat de l'objecte sobre el qual s'exercita. Per això la història de la cultura està farcida de raonaments perfectes que no responen a cap realitat. La immensa majoria d'obres de la literatura humana -en el sentit més dilatat de la paraula literatura- són purament subjectives, és a dir, tracten de coses no reals, que ningú no ha vist ni tocat, ni veurà ni tocarà, l'única realitat de les quals és estar o haver estat contingudes en consciències humanes, sense la més petita ni remota equivalència fora d'elles. El món físic és el que anomenem pròpiament la realitat, per diferenciar-lo del món dels somnis.

Però, si hom examina el contingut i el volum dels somnis humans, de tot allò que formigueja dia i nit en les consciències, i ho compara amb el volum i el contingut de la realitat exterior, i del qual l'home ha arribat a saber d'ella, es comprova que el món de l'irreal o fantàstic és incomparablement superiro, en quantitat i qualitat, al món de les coses que pesen, es veuen i es mesuren.

L'home és, doncs, certament, un animal racional; però cal afegir que, la seva extraordinària capacitat de raonar, l'aplica moltíssim més a les pròpies fantasmagories que a la realitat i dóna als somnis nascuts del seu enteniment, condemnats a no poder sortir-ne ni diferenciar-se'n mai, una importància incomparablement major que a les coses externes. El veritable cosmos, per a l'home, és el que ell porta a dins. Encara que tingui obert els ulls i es mogui dins el món concret de les realitats corporals, només hi sap anar a les palpentes, perdent-se a cada pas, confonent el que veu amb el que sent i pensa, caient en tantes errades i marrades, que faria riure un ésser més ben dotat per a viure en un medi semblant. I ensems que vaga així, esmaperdut, cavalca i trota pel propi món interior amb una fuga, una intrepidesa i un arrauxament que meravellen, demostrant que aquest món estrany i irreal dels propis somnis és el que més li escau. Per això el coneixement i l'exploració de la Terra i el Cel, l'explotació intensiva i raonada de la Natura, l'organització del benestar individual i col·lectiu, han avançat i avancen encara penosament; mentre en el món exterior i fantàstic de les religions, les morals, les metafísiques, els credos, els drets, les fórmules polítiques, les teories de govern, s'han vist tantes monstruositats i s'han fet tantes orgies.

L'home, per tant, és racional només en el sentit de ser l'únic animal completament dominat per la pròpia imaginació, i el que fa més cas del que somia i creu que del que veu i toca. Credo quia absurdum! ha estat sempre el lema característic de la Humanitat. I en aquest poder de la imaginació que el domina rau el secret de la seva estranya grandesa i, conjuntament, de la seva inguarible misèria.

És possible un canvi radical en la naturalesa humana?

La història de les revolucions mostra les innombrables temptatives de l'home per enderrocar algun dels mostres creats per la seva pròpia imaginació, que sempre viuen del turment i la misèria col·lectiva, xuclant la sang dels pobres i desheretats. Aquestes temptatives d'alliberament de vegades triomfen i de vegades queden eixorques, però sempre són fetes en nom d'alguna de les realitats que podrien tornar més bella i dolça, més justa, la vida de la Humanitat. Però cada vegada, damunt l'enderroc de la monstruosa quimera caiguda, la imaginació humana torna a aixecar i divinitzar un altre ídol...

Gaziel (1953:249) 
Meditacions en el desert (1946-1953)