7 d'octubre
Avui compleixo 65 anys i vaig a posar punt a aquestes notes començades ara en fa sis i mig. Llavors jo encara creia en la possibilitatde veure redreçades les iniquitats pervingues a Espanya, per haver permès els triomfadors de la Segona Guerra Mundial la victòria de Franco i l'establiment del seu tègim tirànic. Encara creia que el món lliure faria, per conveniència pròpia, alguna cosa assenyada a favor de nosaltres, els pobres espanyols. Avui, ja no espero res, ni d'Espanya ni de fora d'Espanya. Per tant, val més plegar.
Espanya no és Europa, no ho ha estat mai -com tampoc no ho han estat Turquia ni Rússia. Europa és una complicada mixtura de les aportacions successives de Grècia, Roma, el Cristianisme, el Renaixement, la Reforma i la Revolució Francesa. I Espanya, de Grècia en té poquíssim: un lleu refex en tot el litoral llevantí. De Roma, els rastres d'una organització administrativa i jurídica, amb una certa tradició arquitectònica, Del Cristianisme, només la part negra, sagnant i combativa, allò que va dir a Chateaubriand que els espanyols són des arabes chrétiens. Del Renaixement, fòrmules literàries i decoratives: palaus esbalandrats, façanes rialeres, places monumentals en terres pobres, l'hendecasíl·lab portat per Boscà i polit per Garcilaso, el neoplatonisme empeltat per Fra Luis de León, etc: un vernís, no res de medular. De la Reforma, gairebé ni rastre. De la Revolució del 89, un altre vernís intel·lectual i polític, més prim i fràgil que un polsim. I, en canvi, porta barrejat a la sang un podrimener de saba mora, jueva i visigòtica, que fa una inestroncable correntia d'europeisme.
Per això no hem sincronitzat mai amb la veritable Europa. Casualment hi intervinguèrem i fugisserament la dominàrem en part, enfilats per pur atzar en el carro cesari d'un foraster, Carles V; però fou un pur foc d'encenalls. Europa sempre ens ha vist al marge d'ella, com un element insoluble, com un cosa pintoresca i estranya. La violència, la tirania, l'absolutisme, les cadenes, el dogma, la inquisició, la dictadura, el caudillaje, són els únics sistemes de govern que permeten de tenir adormit, embrutit, vegetant al marge de la ciutadania, el poble espanyol. Així que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar-lo, instruir-lo, dignificar-lo, fer que camini sol i s'incorpori a la marxa d'Europa, no tan solo no ho obtenen, sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor que la malaltia. Els regeneradors de bona fe, a Espanya, a la curta o a la llarga, sempre han resultat uns ingenus i involuntaris malfactors.
El 1936 tinguérem una nova i terrible caiguda en el nostre mal crònic. Per comptes d'ajudar-nos a sortir-ne de pressa, les més poderoses democràcies del món deixaren que ens hi enfonséssim i ara ens hi deixen deliberadament. Es veu de sobres que no ens creuen dignes d'una sort millor -o els convé no creure-ho. El millor, doncs -torno a dir-me a mi mateix-, és deixar-ho córrer i no voler saber-ne res més.
Es pot dir que he passat els millors anys de la meva vida fent tot el que he pogut, dintre de la meva petitesa, per contribuir a dignificar Catalunya i Espanya. La preocupació constant, de cada dia, per a mi no ha estet el bé propo, sinó el de la col·lectivitat. I he perdut completament el temps: Espanya i Catalunya, col·lectivament considerades, es troben avui en un estat d'enviliment com mai en els temps moderns no n'havien conegut d'igual. Mentre el món continua maldarit per resoldre les grans realitats dels nostres dies, aquest pobre país -ara venut pel seu règim de força als Americans del Nord- continuarà inhibit, narcotitzat, insensible, ajagut damunt un tou de records i de somnis tronats, de megalomania barata, de farsa i de picaresca ancestrals -fins a l'hora imprevisible, però que jo crec ineluctable, que, tard o d'hora, caurà en un nou delirium trèmens dels que fan escruixir.
Que jo no ho hagi de veure. Amén.
Gaziel (1953:341)
Meditacions al desert (1946-1953)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada