A finals del '80 i principis del '90 del segle passat, utilitzant el llenguatge actual hauríem de de dir que la sra. Enya 'ho va petar!', però molt. El seu Orinoco Flow de l'any 1988 fou el hit que la donà a conèixer i estiguè 3 setmanes seguides en el Top #1 de Regne Unit. Fou el primer single del segon LP de la compositora: Watermark. Un any abans havia publicat, The Celts, la BSO de la sèrie de mateix nom per a la BBC i uns anys enrera havia format part del grup musical familiar The Clannad. Si amb The Celts havia rebut el reconeixement 'local' amb Watermark li arribà el mundial.
La sra. Enya, va nèixer com a Eithne Patricia Ní Bhraonáin a Irlanda, filla d'una família de músics. El seu estil, mantingut des del seu primer treball, el manté en els 8 treballs discogràfics d'estudi que ha fet fins ara.
Sóc un de tants que va quedar 'pillat' per l'estil musical 'New Age' en l'adolescència, on hi convivien Mertens, Nyman, Vitali, Vangelis, Ciani, Glass ... i la sra. Enya. La sra. Enya, però, sempre ha estat especial. Ella no fa concerts. Mai. Sempre l'escoltaràs en treballas gravats; segons afirma ella mateixa la seva discogràfica considera que ja ven prou discos com per defensar-los en directe. De fet, no fa ni entrevistes. Ben poc sabem de la seva vida.
Realment, la venda de discos li deu anar molt bé perquè, com deia, ha fet ben pocs treballs discogràfics i molt dilatats en el temps. En els darrers 15 anys, només ha publicat 3 LPs originals: Amarantine (2005), And winter came (2008) i Dark Sky Island (2015)... i des de llarvor, 5 anys, de moment, de silenci. Però al llarg de la seva carrera porta venudes més de 70 milions de còpies dels seus treballs discogràfics.
Porta tota la vida vivint en un castell autèntic, gairebé diríem que reclosa i sense promocions ni aparicions públiques és considerada d'una de les dones més riques del Regne Unit. Segur que més de quatre professionals del marketing i la comunicació fliparien pensant com s'ho fa aquesta dona per tenir tants diners sense 'vendre's' públicament. Pel que s'ha sabut la seva vida transcorre sense fer ostentacions de res, viu en un castell de 8 habitacions en el poble de Killiney gaudint de la seva família i comptant amb els pocs assistents que té a l'hora d'enregistrar el poc material discogràfic que genera.
El castell el va comprar l'any 1997 per 2 milions i mig de lliures, li va posar el nom de Manderley (com l'ubicació del film Rebecca). Poc a poc el va anar reformant i li va posar estrictes mesures de seguretat murs, càmeres...i una habitació del pànic connectada directament amb la policia per si algú entra a la mansió. No té parella estable, conviu amb 10 gats, gairebé no té personal de servei i és molt disciplinada: va a l'estudi 5 dies a la setmana, a l'hivern composa i a la primavera grava. De ben petita la van enviar a un convent a aprendre música i sembla ser que la soledat és el seu estat natural. El poc que ha verbalitzat sobre el tema diu que no es voldria casar per si la persona que ho fes no la valorés com a persona sinó com a rica triomfadora ...
Aix, veient el panorama entenc perfectament la nostàlgia i tristor que amaguen moltes de les seves peces musicals. És feliç la sra. Enya? És lliure? ... ¿está bien, señora?
5 comentaris:
A veeeeeeure, em sembla una mica caricaturat, dear Ciutadà. Alguna entrevista fa de tant en tant, si busques a youtube en trobaràs, i de recents, a programes de televisió de UK.
Parelles n’ha tingut unes quantes, però no li han anat bé, i tancada i reclosa... imagino que la dona deu sortir, no? Té molts amics relacionats amb el món de la música a qui veu sovint. A mi em sembla una vida bastant privilegiada perquè té molts diners, viu en un castell que t’hi cagues i fa el que li rota, però em sembla molt poc excèntrica. Potser estem
acostumats a les celebrities d’avui dia i l’estil de vida que porten. I això sí que no és gaire normal.
Si jo tingués tants diners potser també em dedicaria exclusivament a fer el que més m’agrada sense donar explicacions a ningú, que és el que fa ella. Sempre la venen així,
de rareta i reclosa, que deu atreure més que no dir que és una persona amb una vida privada que es dedica a la seva feina.
Només per gaudir -un altre cop- de la teva visita i comentari... crec que a partir d'ara faré una secció fixa de la sra. Enya (jejejejejeje).
Sí, reconec que l'excentricitat està forçada però mantenir-se al nivell en el que està amb poca producció discogràfica i escassa aparició mediàtica és curiós, curiós.
Gràcies per la visita!!
Del 2005 és l'Amarantine, ja? Caram, com passa el temps. Bé, potser la senyora Enya té altres fonts d'ingressos que no són la música, si és tan poc productiva. No tot es deu saber. Per més que visquis austerament...
Bona aportació, Xexu. Potser la 'fan' ens pot donar més informació ...
(i sí, li confirmo que el temps passa massa ràpid!)
Ai, doncs no ho sé pas, però imagino que si no fes ni brot la resta de la seva vida i no vengués ni un trist cd, aquesta senyora viuria molt bé. Us imagineu les peles que deu haver fet als 80-90-00? Posem per cas que té pagada la hipoteca del castell, segur que pot tenir una vida la mar de normalíssima vivint dele estalvis. Vaja, jo la tindria encantada!
Publica un comentari a l'entrada