(1941-2020)
Fa pocs dies moria la sra. Rosa Maria Sardà Tàmaro, 'la Sardà', després d'anys de lluitar contra el càncer que poc a poc ens l'anava prenent. A la sra. Sardà sempre l'he tingut present, sempre l'he tingut a casa, anava a dir. Primer, des de la televisió i vinculada als programes que realitzava La Trinca (massa menystinguts en l'actualitat), un dels projectes artístics més rellevants del nostre país. Després, vam accedir a la Sardà del teatre i, finalment, a la Sardà del cinema. El vincle que sento amb la Sardà no és només una qüestió artística, no es tracta només d'un espectador fascinat per la seva capacitat de fer riure i plorar alhora, del seu mestratge a l'hora de transmetre ironia o sarcasme, de la seva presència intensa i contundent... es tracta, també, d'una qüestió de dignitat, de principis, de valors, de Veritat. La sra. Sardà em transmetia tot això i es convertia en un referent per a mi. Mai oblidaré com la vaig veure a la sortida d'un teatre, després de la funció, com es mostrava entre airada i dura -rascant la mala educació- davant d'una espectadora fan que volia que li fes alguna acudit o digués una frase enginyosa. Verbalitzant un "ara no estic treballant, senyora, i jo no sóc graciosa" o alguna frase similar, se la va espolsar amb rotunditat i poca elegància. Actitud aquesta de moltes persones professionals de 'lo cómic' que han de recordar que no són una rialla amb cames i que la seva també és una professió. Aquesta anècdota -viscuda- podria haver fet caure a la sra. Sardà en el sac de les personalitats 'bordes', desagradables i, fins i tot, maleducades... però, no, a mi 'que em va la marxar' me la va reafirmar més: quina seguretat, quina dignitat, quin 'poderío' tenia la Sardà!
La sra. Sardà va nèixer a Barcelona en una família molt vinculada al món de l'espectacle: el seu besavi i la seva àvia van ser actors, el seu germà és el sr. Xavier Sardà (tenia 3 germans més, ella era la gran) i el seu fill Pol Mainat també és actor. La seva professió era totalment vocacional i autodidacta. Al 1965 debuta al teatre en l'obra 'Cena de matrimonios' d'Alfonso Paso en un registre eminentment còmic. 4 any després el sr. Ventura Pons li proposa el seu primer paper protagonista en el cinema a Knack (1969).... i des de llavors ja ha estat un no parar, aparcant poc a poc la comèdia per anar assumint papers de més dramatisme, la sra. Sardà ha participat en obres de referència com Tot esperant Godot (de Beckett), Mare coratge i els seus fills (de Brecht)... i ha estat dirigides diverses vegades pels millors directors de la península: Lluís Pasqual, Adolfo Marsillach, Mario Gas o Josep Maria Benet i Jornet . En el teatre l'any 1989 amb l'obra Ai, carai! de Josep Maria Benet i Jornet va debutar com a directora teatral.
En el cinema, també ha estat dirigida pels millors directors de cinema: Fernando Trueba, Fernando Colomo, Ventura Pons o Pedro Almodóvar. Papers rellevants a El vicari d'Olot (1980), Moros y Cristianos (1987), El efecto mariposa (1990), La niña de tus ojos (1998), Todo sobre mi madre (1999), Te doy mis ojos (2003) o Ocho apellidos catalanes (2015).... arribant a participar en més de 50 pel·lícules.
El mateix any que debutava en el cinema feia la seva primera aparició a la televisió, en els inicis en programes bàsicament teatrals, però cap als '80 la petita pantalla li proporcionà el reconeixement i la popularitat que va mantenir fins al dia de la seva mort. La sra. Sardà va entrar a casa nostra pel televisor i ja no va marxar. Programes com Festa amb Rosa Maria Sardà, Las noches de la tía Rosa però sobretot Ahí te quiero ver (guanyadora del premi a la Millor Presentadora de l'any) o Videos de primera, aquests darrers programes sota la producció de La Trinca foren autèntics fenòmens televisius i sociològics, diria jo, per l'impacte deixat en els espectadors i espectadores de l'època.
En els darrers anys, però, tot i fer algun paper cinematogràfic, havia 'tornat' al teatre amb èxits en obres com Wit (2004), La casa de Bernarda Alba (2009)... arribant a participar en més de 70 projectes teatrals al llarg de la seva vida. Des del 2014 que estava apartada dels escenaris degut a la malaltia.
La sra. Sardà és actriu, humorista, presentadora i directora teatral. Va presentar les gales dels Premis Goya l'any 1994, 1998 i 2002, per a molta gent, la millor presentadora que han tingut mai aquests premis (amb permís del sr. Buenafuente). Goya a millor actriu secundària per Sin vergüenza i ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? , La Medalla d'Or de l'Acadèmica Espanyola i el Gaudí d'Honor.
La sra. Sardà, fins i tot, va gravar discos, sobretot als '70 i principis dels '80 d'aires cabareters i festius: Xauxa (1972), Bestiari (1972), Festa amb Rosa Mª Sardà (1979) i Dones, flors i violes (1980).
Dona versàtil, polivalent que tot ho feia bé! Rosa Maria Sardà moria en 78 anys, però la seva energia desbordant, el seu entusiasme encomanadís, la seva presència continua viva en qualsevol de les seves interpretacions.
Aquí us deixo un dels monòlegs més cèlebres de l'obra La Rambla de les Floristes de Josep Maria de Segarra... una petita mostra del què era capaç la Sardà, una capacitat envejable i creïble de passar del riure al plor.
T'enyorarem ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada