El debat no és nou, ja fa temps que s'alcen veus tractant la qüestió: els constructius, analitzen quin tractament li hem de donar a les produccions artístiques que mostren valors contraris als que voldríem en l'actualitat (racisme, classisme, sexisme, ...); els destructius, plantegen 'extracció de l'espai públic d'aquestes produccions i, fins tot, l'eliminació de les mateixes.
Tot i que el debat no és nou, la qüestió torna a ser actualitat perquè es comencen a prendre mesures; és a dir, es deixa el debat i la reflexió per a passar a l'acció: HBO anuncia que retira Lo que el viento se llevó (1939) del seu catàleg de VOD pel tractament racista que es dóna als personatges negres; Netflix ho va fer amb la sèrie Little Britain (2003); Disney ha fet el mateix amb Canción del Sur (1946).
Òbviament, això no és exclusió del cinema, és present en qualsevol disciplina artística: en la literatura, ens hem de plantejar què fem amb El Cantor del mío Cid (1200), amb les obres de Ramon Llull, per posar una exemple d'escrits que parlen de la supremacia cristiana i es mostra en contra de la musulmana. S'ha qüestionat Tolkien perquè en la creació dels 'seus mons' no hi apareixen negres (El señor de los anillos és de 1954); a Laura Ingals (La casa de la pradera, 1935) perquè les seves obres tenen tocs racistes; a Enid Blyton (Los Cinco, a partir 1942) perquè el seus llibres estan plens de postulats racistes, sexistes i homòfobs; el llibre 'Los diez negritos' d'Agatha Christie s'ha rebatejat com "Y no quedó ninguno"; en l'art, què fem amb obres com La violació de la negra (1632), Nimfa i sàtir (1873), La violación de Lucrecia (1571); en els còmics, Tintín en el Congo (1931) fou motiu de litigi legal acusant al reporter de racista, o Los Pitufos negros (1963), o Spirit (1940) de Will Eisner; en la música, cançons com Brown Sugar (1969) o Some girls (1978) dels Rolling Stones; Island girl (1975) d'Elton John i Bernie Taupin; Ebony and Ivory (1982) de Paul McCartney i Stevie Wonder; a l'òpera, exemples del mateix els podríem trobar a La flauta màgica (1791) de Mozart o l'Otelo (1887) de Verdi; en el cinema, a banda de les anomenades a l'inici, hi podem ressaltar El nacimiento de una nación (1915), Mandingo (1975) i una llista interminable de films que no estan gens en la línia dels valors desitjables en l'actualitat: Desayuno con diamantes (1961), Indiana Jones y el templo maldito (1984), Metrópolis (1927), Los Goonies (1985), Alien (1979), Dumbo (1941), Pretty woman (1990), El Club de la lucha (2000), La milla Verde (1990),...
Hi ha institucions que han passat a l'acció, centres d'art com la Tate de Londres han retirat de circulació obres que han considerat 'ofensives' o el Rijksmuseum d'Amsterdam va canviar títols d'obres que poguessin ofendre....
El quid de la qüestió no és si estem d'acord o no en que Lo que el viento se llevó és racista (obvi que ho és), allò preocupant és què en fem d'aquestes obres que estem detectant i assenyalant com a racistes, homòfobes, supremacistes, classistes, masclistes? les fem desaparèixer? com sabrem quins eren els valors d'aquella època si fem desaparèixer totes les manifestacions culturals que els incloïen? menystenint, així, el gran potencial pedagògic que poden tenir, precisament, el veure-les per no 'repetir els errors del passat'.
L'artista interpreta la seva realitat, el seu món i ens l'ensenya. Si estava en el passat mostrarà un món amb els valors de l'època i si està en el present hauria de mostrar els valors del present. No es tracta d'amagar els errors històrics sota l'estora; negar-los o no veure'ls més, no els fa desaparèixer. Hi són i n'hem de parlar.
La solució podria ser posar una nota aclaridora abans d'iniciar un film, per exemple, deixant clar que allò que veurem és fruit d'una època passada i que no tenim perquè compartir, des de l'actualitat, allò que s'hi expressa.
Tot i que exposi el tema com si estigués resolt, no ho està, gens. És obvi que optar per la censura no va en la línia d'aquests valors que volem defensar però com en podem fer front?. Optem per la via que optem correm els nostres riscos: si no critiquem i ataquem aquells valors que considerem 'perjudicials' per a la convivència en produccions artístiques passades i presents, en som còmplices; síi les ataquem, censurem o, fins i tot, destruïm de forma contundent correm el risc d'utilitzar les mateixes eines que utilitzen aquelles persones que escampen aquells valors 'perjudicials'.
Tot i que som força les persones que volem que els valors que regeixen la nostra societat no siguin els de la desigualtat, el domini de poder, el mercantilisme salvatge, el racisme o el sexisme -per llistar-ne uns quants- hem de ser conscients que la censura i el negacionisme no ens ajudaran en res, sí que ho poden fer el debat, l'anàlisi i la reflexió, podent arribar a una palanca de conscienciació i de canvi.
Xavier Miró
Activista cultural
(publicat a SurtDeCasa 26/10/20)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada