SR. ALAN PARKER

(1944-2020)

Feia temps que estava malalt i el seu darrer film data del 2003 (La vida de David Gale, un fracàs a taquilla); des de llavors, s'havia dedicat a la pintura, la seva gran passió. Nascut com a Alan William Parker a Londres, en una família obrera. La seva mare era modista i el seu pare pintor de cases. Va començar l'educació secundària però l'any 1960 deixà els estudis per a començar a treballar en una agència de publicitat com a redactor. Ben aviat, s'encarregà de dirigir anuncis per a la televisió, un dels seus anuncis més reconeguts fou per als vermuts Cinzano, amb Leonard Rossiter i Joan Collins. 

A principis del '70, coneixent al productor David Puttnam, el sr. Parker signà el guió del film Melody (1971) que el primer va produir. El sr. Puttnam produí diversos films del sr. Parker com a director. 

El primer film del sr. Parker fou Bugsy Malone: el nieto de Al Capone (1976), un film especial  ja que es tracta d'un musical de gàngsters protagonitzat per nens i nenes, una d'elles era una molt jove Jodie Foster. Aquest primer film ja es va emportar 5 premis Bafta. Amb el segon films, però, aconseguiria el reconeixement mundial: El expreso de medianoche (1978), guanyant 2 Oscar i 6 Globus d'or per a una pel·lícula duríssima sobre la 'vida' en una presó turca.

Després vindrien la popular Fama (1980)(que va generar una sèrie de televisió), Después del amor (1981), Pink Floyd: The wall (1982)(amb una potència visual innegable), Birdy (1984)(que s'emportà el premi especial del Jurat en el Festival de Cannes), El corazón del Angel (1987)(amb uns poderosos Mickey Rourke i Robert de Niro en un film que barreja cinema negre i santeria), Arde Mississippi (1988)(un contundent film anti-racista), Bienvenido al paraíso (1990)(un altra amb missatge anti-racista), The Commitments (1991)(film musical llavor del posterior grup The Corrs), El balneario de Battle Creek(1994)(una de les poques pelis clarament còmiques del director amb una estrafolari Anthony Hopkins), Evita (1996)(adaptació fidel del musical de Andrew Lloyd Weber, amb una Madonna de protagonista), Las cenizas de Angela (1999)(encertada adaptació del best seller de Frank McCourt) i La vida de David Gale (2003)(un film de missatge clar contra la pena de mort).

Com veieu, pocs errors en la seva carrera cinematogràfica. Versàtil, amb capacitat de tocar diversos gèneres de forma encertada, fins i tot, virtuosa. I fou capaç de ser convincent filmant històries lluny de la seva realitat cultural: Sud dels EEUU a Arde Mississippi, Turquia a El expreso de medianoche, Nova York a Las cenizas de Ángela o Vietnam a Birdy. Tot i aquesta diversitat, hi havia un gènere el que despuntava: el musical... Evita, Fama, Bugsy Malone, The Commitments o Pink Floyd: The wall, així ho certifica.

Es tractava d'un cinema que volia agradar al públic més que oferir un discurs d'autor, malgrat molts dels seus films tractaven temes clarament socials (racisme, pena de mort...).

El seus films va aconseguir diversos Globus d'Or i Baftas, però mai va aconseguir l'Oscar al millor director. La llista de premis rebuts no fan justícia a un més que solvent director de filmografia impecable. 

Va morir a Londres amb 76 anys.

El revisitem?