Els mesos de juliol de 1991 i 1992 em van enviar a Canterbury a aprendre anglès, però el que veritat hi vaig aprendre fou l'italià. El segon any, en arribar a l'escola, de seguida em vaig fixar en un nois rossa, amb els cabells llargs i ondulats i uns ulls blaus desarmants. No sé com m'ho vaig fer acostar-m'hi, però finalment, un vespre, asseguts de costat al cim del Dane John i mirant cap a la catedral, li vaig dir: "Can I kiss you?", i ella em respongué: "Yes", i jo em vaig quedar immòbil i ella devia pensar: "Quin tótil, aquest xicot!". No li tocà altre remei que agafarla meva cara entre les seves mansi encetar, ella, aquell primer petó. Durant tretze dies, i com és la cançó de Serrat, les paraules d'amor van cremar pels jardins i pels carrers de Canterbury. El dia que se'n va anar, el temps va conjurar una gran tempesta, amb un aiguat terrible, enmig del qual, remuntant la nova carretera de Dover, amb aigua fins als turmells i sense poder contenir les llàgrimes, vaig arribar a l'escola i la vaig buscar com un boig pels passadissos fins que la vaig poder abraçr per darrer cop.
Amb un companys, a la mateixa flada del Dane John , vaig agafar la primer borratxera de la meva vida. I quan, ja a Solsona, vaig tastar casualment una cigarreta, a la primera pipada se'm va obrir el cel: el gust del tabac era el gust dels petons de Canterbury. Em vaig comprar un paquet i vaig començar a passar nits a la teulada de casa, rememorant el gust d'aquells petons embolicats en paper de fumar, mirant la mateix lluna que es devia veure des d'Itàlia.
Roger Mas (2017:34-35), El Dolor de la bellesa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada