SR. KIM KI DUK

 

(1960-2020)

Al final de l'any passat ens deixava un dels directors que més m'ha impactat en els darrers anys. Una d'aquelles persones creadores amb les que conflueixes i et deixen tocat, atrapat, pillat ... El sr. Kim Ki Duk era una artista de Corea del Sud molt especial, el seu cinema ÉS molt especial; i si no us hi heu aproximat mai us animo a què ho fèu i us deixeu portar per les seves històries, la seva estètica, la seva sensibilitat.

El sr. Ki Duk és una de les cares visibles i més reconegudes de la vanguardia cinematogràfica de Corea del Sud (una de les cinematografies actuals més innovadores i interessants del món).

Va nèixer en una família treballadora rural, en un poble del nord del país però quan tenia 9 anys van emigrar a Seul; tot i que inicialment va treballar en l'agricultura als 16 anys va començar com a operari de fàbrica. Als 20 s'allista a la marina i estigué fins als 25 anys. En acabà la seva vida militar va estar un any guanyant-se la vida pintant en un temple budista. Va viure una temporada a París i allà fou on anà per primer cop al cinema entre les primeres pel·lícules que va veure i li provcaren gran impacte foren: El silencio de los corderos y Los amantes del Pont Neuf... quan va tornar al seu país i sense cap formació com a cineasta va començar la seva carrera com a guionista i director de cinema als 33 anys. L'any 1993 va guanyar el premi en l'Institut Nacional del Guió de Corea del Sud; l'any següent el tercer lloc en un altre concurs.... amb aquests reconeixements aconseguí que una productora es fixés en ell i li permetés dirigir el seu primer film: Cocodrilo (1996), tot i que de poca rellevància internacional fou programat en el prestigós Festival de Cinema de Busan. Aquell mateix any dirigeix Animales Salvajes (1996) filmat als carrers de París i aconsegueix un lloc al Festival Internacional de Vancouver. Dos anys després, amb La puerta azul (1998) accedeix al Festival de Berlin i al de Karlovy Vary, aconseguint el reconeixement internacional. Aquests primers films ja tenen la 'marca kim ki duk': estil pausat, però intens; amb una gran força visual i amb unes històries i imatges més dures del que el seu ritme pausat ens podria fer pensar. Imatges dures i diàlegs pausats amb uns personatges directament criminals o poc adaptats a la societat.

L'any 2000 dirigeix 2 films: el molt experimental Ficción verdadera, gravat en només 200 minuts i en temps real sobre un artista de carrer, la seva ex-novia i un seguit de personatges que interactuen amb la seva obra durant l'hora i escaig que dura la peli... la segona peli del 2000 és la que li proporcionà la fama internacional i l'aplaudiment de la crítica : La isla (2000) ... una història romàntica amb un de les escenes de mutilació genital més dures que es recorden en una pantalla; provocant que un crític es desmaiés en el Festival de Venezia.

El 2001, Domicilio desconocido inaugura el Festival de Venezia. Aquell mateix any, Mala gente li proporciona el seu primer èxit de taquilla. Són anys de producció frenètica realitzant dos films per any. Els anys posterior arribaren les seves obres principals i més belles: El guardacostas (2002), Primavera, verano, otoño, inviernoa... y otra vez primavera (2003)(en la que el mateix Kim Ki Duk debuta en la interpretació fent d'ancià monjo budista), Samaria (2004), Hierro 3 (2004) ... amb aquesta darrera és quan el vam conèixer, vam entrar en el seu univers i ja no n'hem sortit més. Hierro 3 és un film d'una bellesa encissadora, d'un romanticisme i sensibilitrat fora de mida. Es molt difícil veure-la i no quedar-me enamorat.

Després en vindrien moltes més, gairebé una per any: El arco (2005), Tiempo (2006), Aliento (2007), Sueño (2008), Arirang (2011), Amen (2011), Piedad (2012), Moebius (2013), One on one (2014), Stop (2015), La red (2017), Human, Space, Time and Human (2018) i Dissolve (2019)... tot i que totes tenen el seu valor i mantenen l'estil 'ki duk' en la que la poesia i la duresa es combinen de forma exemplar i la sensibilitat està present en totes elles, cap arriba a la meravella que fou Hierro 3 (de fet, és el film pel que fou més premiat en diferents festivals del món).

La seva vida personal, durant els darrers anys, estigué marcada per fets contundents: un accident en una rodatge va provocar la mort d'una actriu, una altra el denuncià per abusos... entre Sueño i Arirang estigué reclòs en una cabana perduda en un bosc, sol i amb el mínim per a sobreviure, del que en sortí Arirang, una mena de documental experimental sobre ell mateix... a nivell personal, no estava en el seu millor moment i això impactà en el lluïment de les seves produccions. De fet, degut als problemes judicials els seus productors l'abandonaren i el seu darrer film (Dissolve)  l'haguè de realitzar a Kazajistán.

El novembre de 2020 es va instal·lar a Riga (Letònia) per a preparar el seu nou film; allà s'infectà de Covid19 i morí poc dies després a l'hospital. Tenia, només, 59 anys.

Si no el coneixeu i voleu endinsar-vos en la seva filmografia us recomano molt especialment: La Isla (2000), Primavera, verano, otoño, invierno .... y primavera (2003), Time (2006), , Aliento (2007) i , sobretot, sobretot, Hierro 3 (2004).

Amb només 59 anys i havent començat a dirigir als 33 ens deixa 23 llargmetratges d'una bellesa indiscutible. Una mort que arriba massa aviat i ens nega la possibilitat d'haver gaudit de més obres del mestre Kim Ki Duk. 

Gràcies per l'immens plaer gaudit davant de les teves obres, mestre!