(1932-2023)
Fa uns pocs mesos moria un dels directors més rellevants del cinema ibèric contemporani. El sr. Carlos Saura moria pocs dies després de fer 91 anys amb una trajectòria artística imponent i potent.
El sr. Saura va nèixer a Osca 4 anys abans de començar la Guerra Espanyola del '36. Així que va acabar el batxillerat el petit Saura es va interessar per la fotografia, que no va deixar mai. Va començar Enginyeria Industrial però la va abandonar per a entrar al Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid, diplomant-se en Direcció cinematogràfica.
Als 23 anys realitzà el primer curtmetratge La tarde del domingo (1957), l'any següent el curt documental Cuenca (1958) que reb el premi en el Festival Internacional de Cine de San Sebastián. Aquestes primeres experiències li serviren per a, dos anys després, fer el salt al llargmetratge: Los golfos (1960). Aquests primers treballs i sobretot el posterior La caza (1965), donen forma a les que seran algunes de les constants del director: un aire costumbrista, a peu de carrer, a peu de poble, on els vestigis de la Guerra del '36 són presents. Aquest film, però, de fotografia molt contrastada ens parla d'un Saura preocupat, també, per la part estètica de les seves obres on contingut i continent són importants. 'La Caza' es va emportar el premi a la Millor Direcció en el Festival de Berlin d'aquell any.
El fructífer vincle amb el productor Elías Querejeta farà que el següent film fou un dels primers films més destacables de la seva filmografia: Peppermint frappé és un anàlisis psicològica sobre els efectes de la repressió franquista després de la Guerra del '36, en la que la violència sembla una descàrrega inevitable.
Aquest intent de radiografiar la societat que li va tocar viure va estar sempre present en la seva obra, escapant de la censura molts cops però sent punyent amb un règim asfixiant i repressor. El cinema del sr. Saura no és un cinema amable, és un cinema per a reflexionar i ser, molts cops, colpejat. Prova d'això que diem són els films Stress, es tres, tres (1966), La madriguera (1969), El jardín de las delicias (1970) o Ana y los lobos (1972). En aquest darrer film, que ens parla del món tancat d'una casa de família aristocràtica espanyola apareix el personatge de la matriarca, interpretat per Rafaela Aparicio, que serà repescat 7 anys després a Mamá cumple cien años (1979)... el xoc de classes socials també està present en el cinema del sr. Saura, però les pulsions sexuals, les pulsions sexuals, també.
Tot i la popularitat aconseguida amb aquests dos films, per a molta crítica el film següent Elisa, vida mía (1977) és l'obra mestra del sr. Saura. Es tracta d'un film arriscat en el que es barreja cinema i literatura; en el que imatges, sons, música i textos conflueixen en una mena d'obra total que continuarà en els films més recents del director.
Mort el dictador, el sr. Saura continua mostrant l'impacte de la repressió i la dictadura, del país ibèric i també de sudamèrica, com a Los ojos vendados (1978). El darrer film dels '70 fou Mama cumple cien años (1979) en la que en clau de comèdia recuperava alguns personatges d'Ana y los lobos.
El '80 plantegen un canvi de registre per al sr. Saura, aparca el cinema més punyent, intel·lectual, amb voluntat de denúncia del franquisme per a plantejar un cinema més popular, amb els problemes socials de l'època, com el de la marginació juvenil a Deprisa, deprisa (1981) per exemple, que obtingué l'Os d'Or a Berlin; i, posteriorment, ¡Dispara! (1993) o Taxi (1996). Entremig, però, el sr. Saura comença a interessar-se per la música i el ball, amb aires folclòrics. La danda entre de ple en el cinema del sr. Saura després d'haver vist el ballet teatral Bodas de sangre d'Antonio Gades. A partir d'aquí, el sr. Saura inventa un subgènere cinematogràfic on cinema i dansa es barregen fins a un punt no vist fins llavors en el cinema ibèric. D'aquí sorgirien Bodas de sangre (1981), Carmen (1983), El amor brujo (1986).
En aquella època s'embarca en el que seria el film més car de la història del cinema espanyol: El Dorado (1988), un dels seus pocs films històrics de l'arribada de l'espanyol a terres americanes i el saqueig i la repressió conseqüent.
Revisita l'Espanya de posguerra amb ¡Ay, Carmela! (1990) a major glòrica de Carmen Maura i Andrés Pajares que aconseguiria 13 premis Goya de 15 nominacions.
I els '90 comencen amb la immersió total del director en aquest cinema-dansa que ell havia 'inventat' i que de la mà de directors de fotografia com Vittorio Storaro van lluir de forma excepcional, el cas de Sevillanas (1992), Flamenco (1995), Iberia (2005), Fados (2007), Flamenco, flamenco (2010), Zonda, folclore argentino (2015) i Jota de Saura (2016). Entremig, aproximacions a figures històriques com Goya en Burdeos (1999) o Buñuel y la mesa del rey Salomón (2001).
Immers en la música i les figures rellevants, destaca un dels seus últims films, una mena de retorn al cinema més social i costumbrista a El séptimo día (2004), un film inspirat en el crim de Puerto Hurraco, violent i contundent, amb guió de Ray Loriga.
Un dels seus últims treballs (la malaltia li dificultava treballar amb normalitat) fou el curtmetratge Goya 3 de mayo (2021), una filigrana on digital i analògic es donen la mà per a recrear el quadre de Francisco de Goya Los fusilamientos del 3 de mayo. Una meravella visual gaudida en el Festival de Sitges d'aquell any. Al 2022 havia programat un film biogràfic de Pablo Picasso així com una sèrie sobre la vida de Federico García Lorca que no va arribar a fer.
El seu darrer treball finalitzat fou 'Las paredes hablan' (2023), un intent de vincular les formes pictòriques de la prehistòria amb l'actualitat; una nova aproximació a la Història, a la memòria, al passat per a entendre el present.
Hem parlat del sr. Saura director de cinema, però també fou director d'òpera, director de teatre, escriptor, fotògraf (amb força llibres publicats i exposicions fetes). El sr. Saura era un artista integral amb una personalitat forta i rotunda.
Un dia abans de rebre el Goya Honorífic moria a la seva casa de Madrid....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada