EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA140

>

DESCOBRINT ELS AUTECHRE

Estem receptius a les noves músiques encara que el grup en qüestió ja portin 15 álbums publicats. Autechre (pronuncia 'au-te-ker') és una parella de músics -el sr. Rob Brown i sr. Sean Booth- de Manchester. El tándem és va fundar el 1987 i des de llavors porten fent música amb aquest nom o amb pseudónims com Lego Feet o Gescom.

Rob és arquitecte i Sean és enginyer de so i el seu estil l'encaixa dins l'IDM (Intelligent Dance Music) peró costa vincular-los només amb un génere: el house, el techno l'electro hi són presents en els seus temes peró potser l'etiqueta d'experimental és el que més se'ls hi adapti. Els crítics parlin de 'música complexa' o 'pioners de la música experimental'. Molts parlen de la seva música com a freda i austera; si bé els seus inicis foren més 'dance', en els darrers temps s'han encaminat cap a la música experimental en la que la percussió és la base amb patrons rítmics que sovint es contraposen o simultanegen. Música complexa.

Han realitzat sessions on line maratonianes com la primera del 10/04/05 amb una durada de 7 hores i mitja o les 12 hores del 23/02/08.

L'entrada en el seu univers sonor pot ser poc satisfactori la primera vegada, peró poc a poc se'ns obre un espai ric i complex que proporciona gratificacions. Atmosferes complexes, ritmes abstractes, paisatges sonors experimentals que ens introdueixen en un entorn més cálid i acollidor del qué pensávem en un primer moment.

Han publicat 15 treballs discográfics des del primer Incunabula (1993) fins el PLUS (2020), a més del mateix nombre d'EPs. El passat mes d'abril van venir a Barcelona per a participar en la celebració dels 15 anys del festival Mutek. Els seus directes són imprevisibles, improvitzat molts cops on la convergéncia entre tecnologia i creativitat arriba al seu máxim exponent.

Descobrim-los?

ODA

Algunes pastisseries, no gaires, fan una cosa lloable i contributiva a l'equilibri de l'univers i la felicitat en general -encara que a molta gent se li escapi-, que és fer tortells de massapá. No parlo només dels tortells de Reis, que també, sinó dels individuals, dels enfornats durant tot l'any.

Dale Cooper, l'agent especial de l'FBI que protagonitzava la série de David Lynch Twin Peaks, va dir una frase emblemática i sávia: "Cada dia, una vegada al dia, fes-te un regal. No ho planifiquis. No ho esperis. Deixa que passi. Pot ser una camisa nova a la botiga de roba per a homes, una migdiada fugaç  a la cadira de l'oficina o dues tasses d'un bon cafè ben calent i negre". Hi estic totalment d'acord, simplement afegiria: "O un tortell de massapà".

Si veig un aparador de pastisseria com més clàssica i aturada en el temps millor, amb cortinatges barrocs, peanyes de vidre, llaços daurats, bosses de cel·lofana i llepolies diverses, i, entre elles, una blonda de paper blanca coberta per uns quants tortells de massapà brillants, que pels talls mostren impúdicament la massa d'ametlla i sucre, cisellats amb el vermell d'una cirera confitada, una lluna de taronja i el verd de la carbassa, ho considero una picada d'ullet còsmica i em veig absolutament abocada a entrar a l'establiment i a demanar un dels tortells al pastisser o pastissera. Alguns, els més receptius, s'adonen que és un moment important. Procurem tots dos que se'ns escapi el riure. I sentim al fons de les orelles com els engranatges del món corren momentàniament lleugers i engreixats, com el tic-tic-tic que fan és especialment alegre. Llavors torno al carrer com una nena que té entre els dits un ocell o un cadell de gat entranyable, però a més a més comestible.

Que s'apartin  els tortells de nata, crema i trufa i que visquin per sempre els tortells de massapà!. L'alegria que produeixen és tan profunda, tan ancestral que no es pot dir amb paraules. O potser sí. M'atreviré a provar-ho. Perquè, quan fas la primera mossegada, sembla que sigui Nadal, però només un moment i només per a tu. Els tortells de massapà tenen gust d'anticipació. De desig. D'aquestes setmanes d'espera excitada abans no comencin les festes. Del primer dia que veus les llums dels carrers enceses.

Irene Solà a La Vanguardia del 14/12/24

'CARANCHO' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquest vespre, al CineClub La Rápita unim dos talents argentins en una mateixa pel·lícula: 'Carancho'. D'una banda, el director Pablo Trapero, un dels representants del Nou Cinema Argentí; i, de l'altra, Ricardo Darín, sense dubte el rostre argentí més popular dels darrers temps. 

'Carancho' és la história d'un advocat en crisis que accepta treballar per a una organització que es dedica a estafar víctimes d'accidents de tránsit, peró l'Amor podria ser la seva redempció. El carisma de Darín aconsegueix la complicitat del públic tot i els seus actes gens étics. El film és un descens a l'infern amb poques possibilitats d'esperança.

Es tracta d'un film dur, de fotografia ocre i plans curts, rápids, opressius, d'aires hiperrealistes grácies a la cámera en má. En el que bona part de les escenes tenen lloc de nit. Una tragédia amb ritme i suspens. Es tracta d'un neo-noir desesperançat, pessimista i abocat al desencant i en el que intenta sobreviure la história d'amor dels dos protagonistes, solvents Ricardo Darin i Martina Gusmán.

El cinema del seu director, Pablo Trapero, sempre ens parla de la part fosca de la humanitat, de corrupcions i perversions de l'ánima humana. Des dels seus primers films 'Mala época' (1998), 'Mundo grúa' (1999) i 'El bonaerense' (2002) als que vindrien després del film que ens ocupa -Elefante blanco (2012) també amb Darín i Gusman; 'El Clan' (2015) o la serie 'ZeroZeroZero' (2019)-, les seves históries i els seus personatges naveguen o s'enfronten a postures corruptes i en els suburbis de Buenos Aires. Alló criminal és la pedra angular de bona part del cinema de Pablo Trapero i en el que les forces de seguretat sovint formen part d'aquesta xarxa corrupta. 

El film va ser l'escollit per Argentina per a competir als Oscar.

Així doncs, avui us presentem un dels directors-autors clau del cinema argentí contemporani -Pablo Trapero- acompanyat d'un repartiment excepcional que podrem gaudir en pantalla gran a l'Auditori Sixto Mir.

ESCOLTEM 'SONGS OF A LOST WORLD' DE THE CURE

 

Ja  vam exposar la nostra alegria davant del nou treball discográfic d'una de les bandes de la meva Vida.... que els The Cure publiquin un nou disc després de 16 anys és una GRAN notícia i pel que estem veient la bona rebuda del gran públic ha estat considerable (als fans ja ens tenen més que guanyats) arribant per primer cop en la história del grup al Top#1 de les llistes dels EEUU.

I és que 'Songs of a lost world' és una meravella i d'una consisténcia musical i de concepte inqüestionable. La idea és fer-ne un repás, cançó per cançó, i animar-vos a que l'escolteu en calma per a gaudir-ne de totes les capes musicals que tenen tots i cadascun dels 8 temes que conformen el disc.

Peró comencem per la portada, es tracta d'una fotografia de l'escultura 'Bagatelle' (1975) de l'artista eslové Janez Pirnat que evoca el moment del rei perdut enmig del no res... missatge que encaixa perfectament amb el contingut del disc, carregat de soledat, pérdua de la joventut, de por a la mort, de sentir-se aïllat del món. Quan estava pensant quina seria la portada del nou disc, el sr. Robert Smith va veure l'escultura en un llibre i va tenir clar que aquella imatge era la què volia, curiosament, el mateix dia que ho va decidir l'escultor havia mort, reforçant -encara més- que aquella havia de ser la portada.

SONGS OF A LOST WORLD és el disc número 14 de The Cure i després de 40 anys dedicant-se a la música, al sr. Smith li ha quedat un disc preciós que ha declarat que és el primer d'una trilogia... la trilogia de l'acomiadament professional de la banda.

Aquest disc arriba escrit després de la mort de diversos membres de la família de Robert Smith en poc temps de distáncia entre ells. Cops durs que t'enfronten a la Mort i t'evidencien que la Vida és finita i que ja estem més a prop del 'final' que del 'principi'.

Bellesa fosca, saturada, d'atmosfera opressiva. Un cant a la nostálgia, la pérdua, la desesperança i la fugacitat del temps. Impossible no emocionar-nos i, fins i tot, plorar en alguns del temes. 

Es tracta d'un disc on les 'intros' instrumentals tenen més presència que mai en la discografia dels The Cure i en el que han aconseguit tenir un aspecte musical 'antic', nostálgic, gens actualitzat ni vigent... uns The Cure sonant a The Cure. No saben de 'modes' ni 'tendéncies' ells mantenen la seva personalitat. Ells no són una banda que vulguin provocar trencaments, ni fer 'avançar' res... potser motivats pel fenómen fan, ells volen ser el qué són. I, a nosaltres, ja ens está bé. Si aquest disc de 2024 "sona" o ens fa pensar en el 'Disintegration' de 1989 ens importa ben poc. 

Comentem el disc Cançó a Cançó:

1. ALONE

Després de 3 minuts d'introducció musical Robert Smith obre la boca. Han estat 3 minuts carregats de capes sonores, de barroquisme musical, de textura épica que ens ha preparat per al contingut del primer tema: el veure's al final de la vida, la consciència de que som finits. La cançó és un lament per la joventut perduda. 

El disc comença amb un tema d'atmosfera ja coneguda pels seguidors dels Cure, carregada, densa, trista... preciosa.

2. AND NOTHING IS FOREVER

La fugacitat de la Vida, el pensar que res és com era peró que no importa, total, tot desapareixerá igualment. Es tracta d'assumir el 'final' com a part del procés vital. Tot i aixó, l'arrencada instrumental (marca de la casa en gairebé tot el disc) es menys opressiva, menys carregada, fins i tot, més optimista, diria jo. Un repunt épic d'acceptació i resignació perqué les coses són com són i que tot el que comença acaba. Ritme cadenciós que ens fa moure com si fos una cançó de bressol... un "I know, I know My World has grown old" que es va repetint en tota la cançó d'autoconscienciació, d'acceptació.

3. A FRAGILE THING

En el tercer tall, torna l'atmosfera carregada, els ritmes marcats, molt presents. Una cançó rodona on la veu i les paraules del sr. Smith encaixen a la perfecció amb l'embolcall musical. Un tema que ens parla de ruptura, de penediment, del final d'una relació quan ja no es pot parar el final. Quan alló que ha de ser es precipita. En aquell precís moment en el que t'adones que la relació és tan frágil que saps que s'acabará trencant en qualsevol moment... inevitablement. "No nothing you can do to change the end".

"I could die tonight of a broken heart / This loneliness has changed me, we hace been to far apart"

4. WARZONE

Guitarres intenses, marcades, que ens parlen de dolor. Ruptures sentimentals que fan mal, que parlen d'ira, d'atacs "For we were born to war". Guitarres que sembla que plorin, a l'igual que la veu de Robert, afirmant un cop i un altre que no trobarem la pau i que el final será amarg. Hem nascut per a la guerra i aixó és el que desencadenem en el moment que 'trenquem', cap ruptura és bonica...

5. DRONE: NO DRONE

Sobreposicions de guitarres, ritmes marcats per una cançó que ens parlar de desorientació, fins i tot, de pérdua d'identitat. Una mena de caiguda lliure cap a la desesperança. La lletra ens la dispara a la cara el sr. Smith. Dur, agre, sabent que la felicitat no hi és ni se l'espera. "One last shot at happiness". Sovint no ens entenen perqué nosaltres no ens entenem. Solos de guitarra desbocats, accelerats i rabiosos. Estem enfadats... peró amb nosaltres mateixos.

6. I CAN NEVER SAY GOODBYE

Torna la balada densa. Arrenquem amb un piano de melodia senzilla, simple i repetitiva. Els instruments s'hi van afegint, cansats, enlentits... primer la bateria, poc a poc les guitarres. Tornen les atmosferes carregades, nostálgiques i tristes de les primeres cançons del disc. Es tracta d'una cançó dolorosa, inspirada per la mort del germá gran de Robert Smith... "Something wicked this way comes / To steal away my brother's life". Quelcom maligne ve a robar-li la vida a mon germá. Una balada emotiva i sentida amb la que se'ns fa difícil no emocionar-nos.... 

7. ALL I EVER AM

Autoanálisi del qué hem estat, del qué hem pensat, del qué hem fet al llarg de la vida. Aquest cop, peró, sense duresa, amb un punt, fins i tot, esperançat. La música es mostra oberta, poc ofegada. Sabem que ballem en una pista que ja no és la nostra i ens movem lents peró som com som. Centrada en la identitat amb un to de resignació d'haver arribat on hem arribat... peró amb un petit apunt per a l'esperança.

8. ENDSONG

No podia tenir millor final, després del recorregut emocional de les 7 pistes anteriors arriba la 'cançó final' (mai millor dit) i ho fa amb un inici instrumental épic, poderós, amb una melodia intensa, carregada i una perfecta comunió dels instruments fins que el lament de la guitarra ens aproxima a l'imminent arribada de la veu del sr. Smith. Una veu que ens parlde que  "Estic fora en la foscor preguntant-me com m'he fet tan vell. Tot ha marxat, res queda d'alló que vaig estimar (...): Ni esperances, ni somnis, ni un món al que no pertanyo". Un temazo de 10 minuts de durada, d'una emoció corprenedora en la que et va emplenant fins al plor inevitable... meravella!

Als 65 anys, el sr. Robert Smith no veu la Mort com una amença, sinó com una realitat assumida que l'ha afectat els darrers temps i l'ha fet conscient de la seva inevitable preséncia finita.

La bona notícia és que ens vindran 2 discos més, després d'aquest, tancant una trilogia anunciada pel mateix Robert Smith. 

I després d'aquesta trilogia, l'anunciat final, l'acomiadament... el silenci.

TARJETA DE VISITA

 

vengo por hacerte

compañía

traigo versos

borrosos y difusos

escritos cara al cielo

un día que llovía

te recuerdo que somos

ficciones personales

en espacios ajenos

y de ser vivimos

Victor Canicio Chimeno (2020:178). 

Entre la endeca y la alejandra, últimos poemas

NOU LLIBRE: 'BJORK, UNA CONSTANTE MUTACION'

 

Ens agrada Björk! 12 entrades, ni més ni menys, li hem dedicat a l'artista islandesa a Ciutadá K, parlant de nous treballs discográfics o de col·laboracions amb d'altres artistes musicals. 

La sra. Björk és una autèntic fenomen artístic; anava a dir 'musical', peró considero que aquesta categoria se li queda curta. La capacitat innovadora, transgressora i lúcida de l'islandesa supera la seva capacitat com a creadora musical per a parlar de quelcom més enllá d'allò merament musical. Des de la seva arrencada -sent adolescent- a 'Sugarcubes' la seva trajectória en solitari ha anat creixent fins a guanyar-se l'etiqueta de 'rara avis' dins del panorama musical amb projectes discográfics cada cop més arriscats i 'estranys' (els darrers, no ens enganyem, de difícil digestió). I és que la sra. Björk ha transgredit els límits de la música per a incorporar en els seus projectes ciéncia, tecnologia i medi ambient, proporcionant un solidesa i expansió en cada nova propostea musical.

La figura Björk ha estat motiu d'exposisions com la de MoMA l'any 2015, quelcom difícil de veure en artistes musicals. Ja han passat 30 anys des de que va publicar el seu primer treball discográfic en solitari -Debut (1993)- i fa 2 anys publicava Fossora (2022) el seu darrer treball, el número 10. Tot plegat, fa pensar en que potser ja és moment de fer un repás a la seva carrera; el passat octubre es va publicar el llibre Björk. Una constante mutación, en el que s'analitzen els treballs discográfics de l'artista -disc a disc- amb articles, crítiques, entrevistes amb ella... Ressenyes dels principals diaris internacionals i locals d'Islándia. El llibre és una auténtic repás de la capacitat transdisciplinària de l'artista; i és que els interessos de l'artista, que volca en els seus discs, van des de l'ecologia, les arts plástics i el flirteig amb estils musicals com el jazz, la música clàssica, el dance, els sons orientals i, cada vegada més, la música vocal. 

Els treballs de Björk podrien considerar-se clarament els d'una cantautora on alló personal es filtra en el seus treballs: maternitats, divorcis, defuncions... són material i inspiració per a les seves composicions. En el llibre es destaca Homogenic (1997) com un dels millors en la trajectória de l'artista així com el darrer Fossora (2002) on la mort de la seva mare emplena el contingut del disc.

Des dels inicis més 'poperos' o ballables, als experiments vocals i la transgressió a l'hora d'extreure noves sonoritats en instruments convencionals, de tot plegat se'n parla en el llibre.

Björk és un auténtic mutant que, segur, ens anirá sorprenent en cada nou treball i aquest llibre ens permet reconéixer i valorar la seva incomparable trajectória.

Si algú me'l vol regalar per a Reis, es guanyará una bona abraçada!

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( LI ): SITGES 2024 (TERCERA PART)

CLOUD (2024)

Kyoshi Kurosawa és un habitual de Sitges, amb films d'una certa intensitat i lentitud. Enguany ens porta una peli que comença amb un cert aire de comedia i acaba amb un aire 'Vincent debe morir' tremendo. La história d'un revenedor de productes per internet (comprant barat i venent car, especulant, vamos) al que no li acaba d'anar massa bé l'estratègia de fer-se ric de forma ràpida. Tenint en compte el director que és, es tracta d'un film vertiginós amb una intensitat 'in crescendo'.

No ha estat mal!

Valoració: 7

LE MANGUER D'AMES (2024)

Estimem el cinema del tàndem Bustillo et Maury, els seus films tenen tot l'aire del Festival de Sitges. Han vingut a Sitges 8 cops i les históries i imatges són de les més perverses i malrotlleres del cinema europeu. En aquest cas, aparquen (una mica) el terror per oferir-nos un polar en tota regla adaptació d'un llibre homónim. La història de nens i nenes desapareguts en un poble de muntanya a lo Twin Peaks destaparà 'coses' molt malsanes. Bon ritme, bons personatges i unes imatges que se't queden a la retina per sempre... És la marca de la casa.

Estimem Bustillo et Maury!!

Valoració: 8

L'AMOUR OUF(BEATING HEARTS)(2024)

Gilles Lelouch és un d'aquells actors que està construint una carrera com a director. Després de 3 films poc lluïts, a Sitges ens presenta un cant furiós, intens, rabiós, enèrgic, contundent, violent a l'Amor i a la Vida. Romàntica i salvatge història sobre l'Amor quan el sents intensament i va endavant encara que hi hagi presons, morts i errors pel mig. Amb un 'A forest' de The Cure que m'ha fet volar, literalment, dins l'Auditori... Sí, segur que l'impacte ha estat major perquè estic enamorat. Segur.

Quina meravella!!

Valoració: 9,5

AZRAEL (2024)

Dels EEUU ens arriba un survivor de manual dirigida per E.L. Katz. En un món apocalíptic, del que ens donen poques pistes (de fet, cap), enmig del bosc, una parella intenta sobreviure entre humans salvatges, per un costat, i figures demoníaques per l'altre, més salvatges que els primers. Tothom ha decidit fer un vot de silenci (que tampoc ens deixen clar per què), per tant, no hi ha ni un diàleg. Apart d'aixó, poca innovació més. Peró té bon ritme, és àgil, amb moments gores adequats i ens confirma que la Samara Weaving (la prota de 'Noche de Bodas' que tothom confon amb Margot Robbie) és la Reina del patiment i la supervivència.

Correcta !!

Valoració: 7

SAUVAGES (2024)

Claude Barras, el suís director de 'La vida de Calabacín" (2016) ens presenta a Sitges el seu nou film. Amb la seva animació característica -de ulls i caps grossos- aquest cop també és capaç d'unir interès infantil i adult en una mateixa história, com ja féu a 'Calabacín'; en aquesta ocasió el missatge ecológic és més que evident d'un pare i una filla que volen aturar la desforestació a l'Amazones.. una família de micos dóna el toc distès.

No tant lluïda o rodona com 'Calabacín', aquí potser pesa més la part infantil que l'adulta, peró ben acabada i simpática.

Valoració: 7

DRAGON DILATATION (2024)

La nova marcianada de Bertrand Mandico. En aquest cas, és un 2x1: el film es divideix en 2 parts; en un, escoltem l'opera d"Stravinsky 'Petrushka', sense diàlegs, en carteles i en partida doble; en l'altre veien una peli "que no és una peli" segons la veu en off... Cabells crepats, aires queer, petardeo, llibertat creativa extrema sense límits.
He trobat a faltar fluids.
Aquest senyor costa, costa molt.
Valoració: 4

NUNCA TE SUELTES (2024)

La peli de Cloenda del Sitges de 2024 ve de la mà del darrer premiat del Festival d'enguany: Alexandre Aja, amb Halle Berry com a protagonista. Una mare viu aïllada en una casa al bosc amb 2 fills, en un entorn apocalíptic, i han d'estar lligats amb una corda si surten de casa ... Si van deslligats, criatures diabòliques els poden atacar. És una por real? És infundat per una mare controladora? Tocs de Shyamalan i de Caím i Abel. No és de les millors de Aja, menys sanguinolenta, més psicológica que els seus títols anteriors, peró no està mal.

Valoració: 7,5

THE FALL (2006)

Quina gran oportunitat ens regala el Festival de Sitges de poder gaudir i recuperar aquesta meravella de 2006 del director Tarsem Singh, i a més en 4K. 'The Fall' és una meravella visual i un cant a les narracions orals i als contes, seguint l'estela de les "1.000 i una nits". Vestuari, decorats, música i fotografia són apabullants.

Què bonica és !!!

Gràcies, Sitges...

Valoració: 9

GET AWAY (2024)

La situació de família que va a algun lloc folclóric o exótic (per a ells) ja hauria de ser un sub-gènere. Aquest és el cas, amb guió de Nick Frost (que també protagonitza): una família en modo suuuper turista arriba a una illa de Suècia en plena festa folclórica tradicional. El contrast foranis i autóctons és graciós... I la cosa acaba tremenda.

Comèdia negra a chorros!!

Divertida i més sanguinària del que l'inici del film feia pensar.

Valoració: 7

BODEGON CON FANTASMAS (2024)

Moltes ganes de veure-la després d'haver assistit a la roda de premsa pertinent. El debut en el llarg d'Enrique Buleo és una delícia. Comèdia negra al voltant de la Mort i dels morts, amb 5 históries de fantasmes que passen al poble mateix del director: Villanueva de Jara (Cuenca). Costumbrista, original, naturalista i divertida... MOOOOLT divertida. He tingut 4 atacs de riure imparables durant la projecció, feia anys que no em passava veient una peli. Carregada de detalls enginyosos i d'uns personatges dels que voldries saber més coses. El plantejament demana una sèrie, JA !!
Com he rigut !!!
Valoració: 9

RICH FLU (2024)

I la darrera peli del Festival de Sitges 2024, per a mi, ha estat el nou treball de Galder Gaztelu-Urrutia, director de 'El Hoyo' (millor peli de Sitges 2019) el mateix any que també ha estrenat a Netflix 'El Hoyo 2'. En aquesta ocasió torna a oferir-nos una faula de denúncia social i de lluita de classes: 'Rich flu' és un virus que ataca a la gent rica. Aquest plantejament surreal capgira l'ordre de les coses i veiem com els perseguits i atacats són els rics, per ser rics. L'arrencada del film és elegant, molt cuidada; malauradament, la força d'aquesta primera part va perdent 'gancho" i el final (reiteratiu i estancat) acabant deixant-nos un film que no acaba de ser rodó del tot. Tot i aixó, es mereix una bona puntuació per l'originalitat del plantejament.

Valoració: 8

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA139

>