dimarts, 20 d’agost del 2024

ARA BÉ, QUAN ARBÓ ACCEDEIX AL MÓN DEL PERIODISME...

 


Ara bé, quan Arbó accedeix al món del periodisme a partir dels anys cinquanta ho fa dut per aquest pragmatisme vital i professional que s'adiu amb el seu caràcter poc donat a fer concessions de cap mena, ni tan sols al règim franquista. Així, la negativa a escriure un article per celebrar la derrota de Barcelona de 1939 li suposa no col·laborar durant un cert temps a La Vanguardia. En la carta que adreça el 10 de febrer de 1954 a Luís Martínez de Galinsoga, aleshores director del diari, com a justificació a la seva negativa, expressa el rebuig per les ideologies i la seva confiança en els homes, més enllà d'adscripcions polítiques, i hi declara:

"No sé si esto significa mi cesa como colaborador de La Vanguardia, aunque mucho me lo temo. Si es así, si usted cree que con mis ideas, con mi manera de pensar y sentir, no puedo figurar entres sus colaboradores, no le censuro y acató su decisión. [...] Mi colaboración en La Vanguardia ha sido un honor pero también una necesidad. A los honores, hoy por hoy, puedo renunciar fácilmente; no así a la obligación de subvenir a las necesidades de los míos. No obstante, si ello significaba el tener que ir contras mis sentimientos, si era el precio de mi independencia y de mi libertad espiritual, renuncio de antemano a ello, y lamento -se lo digo sinceramente- que estuviésemos engañados en este punto desde el principio. Yo creía que había entrado en La Vanguardia por mis méritos como escritor; ya sé que éstos eran humildes, pero tenía buena voluntad y ganas de cumplir y de hacerme digno de importancia, del periódico (Juan Arbó 1982:325)"

Marta Matas Roca (2023: 212). 
Sebastià Juan Arbó: Viure per escriure.