'FLOW' AL CINECLUB LA RAPITA PRESENTADA PER ALBA G. CORRAL

 

Continuem la proposta de demanar a personalitats del territori que escullin un pel·lícula que tinguin ganes de veure en pantalla gran i que ens acompanyin per a presentar-la. Aquest mes tenim l'honor de que l'artista Alba G. Corral -madrilenya però rapitenca d'acollida- ens hagi escollit una de les meravelles d'animació dels darrers temps: 'FLOW'.

Aquest film ha estat un autèntic fenomen per diverses raons: ha permès que Letònia tingui el primer Oscar, com a Millor Pel·lícula d'Animació; guanyadora de diversos premis tenint en compte que és un film sense diàlegs.

Es tracta d'una història de supervivència: la d'un gat que ha de viure en un Terra anegada fruit d'un tsunami. No sabem ni les raons ni els motius -i poc ens importen!- perquè la peli el que ens vol explicar és de com en col·lectiu podem aconseguir més coses que de forma individual. El gat haurà de col·laborar amb altres especies animals -algunes suposadament antagòniques, com un gos- si volen sobreviure. 

Es tracta de la segona pel·lícula del director de Letonia: Gintis Zilbalodis. Després de 7 curtmetratges i un primer llargmetratges (Away) s'enfrontà a la seva peli més ambiciosa fins ara. Tots els treballs d'aquest director tenen la mateixa estètica: els videojocs marquen les històries que ens explica. Si a Away (2019) veiem a un motorista en un viatge infinit, sense diàleg, amb interaccions mínimes... aquell film el va fer TOT el sr. Zilbalodis: muntatge, edició, música... TOT. 

Per al segon llarmetrage ha comptat amb més pressupost, més equip, però la fotografia, muntatge, direcció i música continua sent d'ell i amb una història més desenvolupada i un missatge més clar i encertat. Tot i aquest augment de pressupost es tracta d'un autèntic miracle en el món de la producció de l'animació perquè està a anys llum de produccions de Pixar,  Disney o Dreamworks... aquest és un altre dels mèrits del film. 

Amb nomès 83 minuts el film ens proporciona emocions, ensurts i aventures. Un film carregat d'empatia i un tractament dels animals com pocs cops hem vist en pantalla: sense antropomorfismes, recreant el comportament de cadascun dels animals fent que siguin els més semblants a la vida real. 

I és que un dels mèrits del film és estructurar un discurs per damunt de la simple supervivència d'aquest grup d'animals, en ella podem veure un reflex d'un món que col·lapsa, d'una Humanitat que van tan a la deriva com els personatges del film. Establir paral·lelisme amb els éssers humans és inevitable. De fet, és curiós que en tot el film no hi aparegui ni una persona. 

La narrativa, com dèiem, té l'estructura d'un videojoc. De fet, ens podem imaginar amb un comandament guiant als personatges del film.

Per contingut i per forma, 'Flow' s'ha convertit alhora en un film popular -carregat de premis- i un films de culte. La seva llum, el seu color, el seu virtuosisme a l'hora d'enquadrar però, sobretot, el seu missatge la converteix en tota una experiència cinematogràfica que no us podeu perdre.

SR. MICHAEL MADSEN

 

(1957-2025)

Fa uns mesos moria un d'aquells actors secundaris imponents. Potser no havia fet grans interpretacions de premi però la seva presència feia pujar els nivells de cinisme i testosterona en qualsevol film. L'aspecte dur, sobrat i xulesc el van acompanyar en cadascuna de les seves interpretacions. Amb aspecte d'estrella del Hollywood clàssic, va morir amb només 67 anys.

El sr. Madsen va néixer a Chicago fill de bomber i de productora i escriptora. Abans de dedicar-se a la interpretació va ser pintor de parets, celador d'hospital  i mecànic, entre altres professions.  i el seu primer paper fou en el film dels '80  War Games (1983) que protagonitzava Matthew Broderick... però molts consideren que el seu veritable debut fou a Reservoir Dogs (1992) de Quentin Tarantino. 

El sr. Madsen va brillar, sobretot, en les pelis del sr. Tarantino -va participar en 6 del director de Reservoir Dogs- tot i haver participat en més de 325 films, com Donnie Brasko (Mike Newell), Thelma & Louise (Ridley Scott) o Sin City (Robert Rodriguez). El sr. Tarantino, després de la seva primera col·laboració li volia donar el paper protagonista de Pulp Fiction, li oferia ser Vincent Vega, però el mateix Madsen el va rebutjar passant a mans de John Travolta. El motiu del rebuig era perquè estava rodant Wyatt Earp (Lawrence Kasdan). Es van tornar a reunir a Kill Bill Vol. 1 i 2, Los odiosos ocho y Erase una vez en Hollywood. 

La seva escena torturant a un policia a ritme del Stuck in the middle with you de Stealers Wheel a Reservoir Dogs és Història del Cinema...

Als secundaris rellevants del cinema s'han d'afegir alguns, pocs, papers a la televisió a: Vengance Unlimited, Miami Vice o Tilt, per exemple. 

Apart d'alguna experiència com a productor i guionista, el sr. Madsen també va escriure llibres de poemes -com Burning in paradise (1998) o Expecting rain (2013)- estava a punt de publicar el seu darrer: "Tears for My Father: Outlaw Thoguhts and Poems".

MONTAJE FINAL (by David Lynch)

 

Me encantan los franceses. Son lo mayores cinéfilos y defensores del cine del mundo. Se preocupan de verdad por el cineasta y sus derechos y creen en el montaje final. He tenido la gran suerte de haber contado con el apoyo de algunas empresas francesas.

Pero no siempre fue así. Cuando hice Dune no pude decidir el montaje final. Me provocó una tristeza enorme, porque me sentía como si me hubiera vendido, y encima la película fracasó en taquilla. Si haces aquello en lo que crees y fracasa es una cosa: puedes seguir soportándote. Pero si no, es como morir dos veces. Resulta dolorosísimo.

Es completamente absurdo que los cineastas no puedan hacer las películas como quieran. Pero en esta industria resulta bastante habitual.

Yo vengo del mundo de la pintura. Y un pintor no tiene esas preocupaciones. Un pintor pinta un cuadro. Nadie viene y le dice: "Cambia eso a azul". Es de risa pensar que en una película significará algo si todo el mundo mete baza. Si le conceden el derecho de filmar la película, te deben el derecho a rodarla tal y como te parece que debería hacerse. El cineasta debería decidir sobre todos los elementos de la película, sobe cada palabra, cada sonido, cada cosa que se sume a esa carretera que recorre el tiempo. 

De modo que para mí Dune significó un gran fracaso. Supe que tenia problemas en cuanto renuncié a decidir el montaje final. Confiaba en que la cosa funcionara, pero no fue así. El resultado final no es el que yo quería y lo lamento.

Aunque la cuestión es otra. Cuando meditas y empieza a crecer la dicha dentro de ti, no resulta tan doloroso. Puedes pasar por experiencias así y superarlas. Pero es algo que ha acabado con mucha gente. Les ha quitado las ganas de volver a hacer cine.

David Lynch (2006:55-56. Atrapa el pez dorado, 2022

(Imatge creada amb IA)

'COSTA BRAVA, LIBANO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Avui reprenem la programació al CineClub La Ràpita després de les vacances d'estiu. Ho fem amb un pel·lícula que ja només amb el títol 'Costa Brava, Líbano' (2021) ens evidencia el vincle Liban-Catalunya que travessa tot el film.

El debut de la directora Mounia Akl ens mostra aquest vincle no només amb l'argument del film sinó en l'aspecte tècnic, començant pel guió de Clara Roquet (una de les directores/guionistes més rellevants del país, directora de 'Libertad') i el muntatge de Carlos Marqué-Marcet (director de Los días que vendrán o Polvo serán).

El títol té a veure amb una zona pròxima a l'aeroport de Beirut que semblava la Costa Brava catalana -amb platges i vida turística- i que així l'anomenaven, però va acabar convertida en un abocador i el govern va destruir el lloc.

El film té una vocació clarament política que ens ofereix una reflexió ecologista davant la saturació medi-ambiental d'un sistema capitalista global i depredador. La pel·lícula ens parla d'una família que s'instal·la a les afores de Beirut, buscant una vida tranquil·la i autosuficient però l'expansió de residus tòxics d'una abocador proper amenaça aquesta tranquil·litat buscada. Situació basada en fets reals que van afectar Beirut fa uns anys: la 'crisi de la basura' el 2015. Les 'amenaces', però, no només són externes: la forma com cada membre de la família viu aquest aïllament voluntari crea escletxes familiars. El conflicte exterior és una excusa per a parlar-nos d'aspectes diversos, per a mostrar-nos diferents capes d'aquesta família, que podria ser qualsevol família. 

Així, doncs, de forma delicada i subtil, el film ens parla de moltes 'coses': del patriarcat, de paternitats i maternitats, de 'coming of age', de resiliència, de feminisme...

Guanyadora del Premi del Jurat en el Festival de Sevilla, aquest film és una reivindicació ecologista clara però també una obra estèticament molt cuidada; en la que forma i contingut la converteixen en un film valuós.

Avui a les 20:00 la podrem gaudir a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

SOVINT RETORNO AL MOLL

 

SOVINT RETORNO AL MOLL;

resta encara l'espigó

on el teu nom fou

passió, prodigi i plor

d'un amor inabastable.

 

Esdevingué mort l'amor,

fatídica capbussada

en un mar on tot

era perfecte.

 

De tot allò,

roses i espines en queden.

Aroma de crisantems,

una antiga remor d'aigua.

Rafael Haro (2011:23). Els crisantems

(imatge generada per IA) 

GEOPOLITICA DEL NOMENCLATOR

 

Ho diu el nomenclàtor: a Barcelona no hi ha cap carrer d'Israel, però hi ha una plaça de Palestina. La plaça forma part d'un barri amb moltes referències a Terra Santa: la Vall d'Hebron, Judea, Jordà Sinaí, Sidó, Nazaret o Getsemaní. Si hi arribeu amb metro, haureu de pujar per infinitat d'escales mecàniques, un prodigi d'obra pública al servei d'una causa tan noble com que la gent pugui desplaçar-se amb dignitat. A la plaça hi ha una palmera rabassuda, una perruqueria canina, una estilista, un súper, arbres, coloms, una font i una zona de jocs infantils semblant a la que, uns metres més enllà, a la plaça del Lledoner, incorpora una taula de ping-pong.

A primera hora de la tarda, els bancs assolellats estan buits. Els que són a l'ombra, en canvi, atrauen una dona amb cadira de rodes i un grup de sensesostre que fugen del perill d'una insolació. Als balcons, no hi sé veure cap bandera palestina ni cap referència a, segons qui la qualifiqui, la guerra, la crisi humanitària o el genocidi.

Per compensar la visita, agafo la línia 4 del metro fins al carrer de Jersualem, que és la ciutat que els israelians han erigit com a capital, que els palestins també reclamen i que provoca que, si parles d'aquest tema, les discussions siguin un camp de mines emocionals. Dins del vagó, dos músics ambulants toquen melodies brasileres i, en acabat, demanen que els facin un bizum.

Des del carrer Hospital, el carrer Jerusalem comença fent cantonada amb una pizzeria i un edifici tapiat que els artistes han vandalitzat amb una mostra nauseabunda de grafitis. Una mica més amunt, un súper, roba penjada, un sensesostre que beu d'un tetrabric a galet i un restaurant de bona cuina veneciana. Creuada la Gardunya, el carrer continua amb una botiga de vinils i, a la cantonada amb el carrer del Carme, una d'aquestes cafeteries que semblen un laboratori astrofísic i, al davant, una boulangerie amb nom de parisenca existencialista que ofereix dues meravelles que tinc terminantment prohibides: les chouquettes i els chaussons aux pommes. Eren plaers d la meva infància, fa gairebé seixanta anys, quan, a casa, ja es parlava de la guerra entre israelians i palestins, però que aleshores no es deia ni crisi ni genocidi.

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 09 d'agost de 2025

'LOS GOONIES' A LA PISCINA GRACIES AL CINECLUB LA RAPITA

Cada any, durant l'estiu, el CineClub La Ràpita para la seva activitat ordinària però des de l'any passat que està fent una excepció tot programant sessió de cinema a la piscina gràcies a la col·laboració del NARA BEACH CLUB.

La idea és revisitar clàssics dels '80 del segle passat en pantalla gran i en un espai singular. Si l'any passat fou el torn de 'Tiburon' (1975), el clàssic d'Steven Spielberg, enguany us oferim LOS GOONIES (1985) -dirigida per Richard Donner- per a celebrar el seu 40è. aniversari. Com ja férem l'any passat, la podrem veure dins de la piscina... una oportunitat única de gaudir de la peli com no l'has vist mai.

Los Goonies des del mateix moment que es va estrenar es va convertir en una peça imprescindible de la memòria del cinefag adolescent. Es tracta d'una d'aquelles pelis que marquen tota una generació. 

Basada en un història del mestre Spielberg, que va produir el film però no va dirigir-la perquè estava amb 'Indiana Jones y el templo maldito' (1984) y 'El color púrpura' (1985), va estar dirigida per Richard Donner, el que també fou director de 'Superman' (1978), 'La Profecía' (1976), 'Lady Halcon' (1985, un altre peli referencial) i la saga 'Arma Letal' (1987, 1989, 1992)... tot un especialista en 'cinema d'entreteniment'; el director perfecte per la història d'aventures que ens expliquen a 'Los Goonies'. Es tracta d'un film on la tecnologia que ens envolta ara no estava present: de grups d'amics que voltaven en bici, sense cap tipus de dispositiu ni videojoc. Els 7 xavals del film descobreixen un mapa i troben un tresor que pot salvar el problema econòmic que tenen les seves famílies mentres uns mafiosos bastant maldestres els segeueixen les passes.

Va ser la cantera d'actors i actrius de Hollywood, com: Sean Astin, Corey Feldman, Josh Brolin o Martha Plimpton. Cadascun dels membres del repartiment ens ofereix un personatge carismàtic i memorable.

L'impacte del film és més que evident en títols posteriors com 'Super 8' (2011), 'Ready Player One' (2018) o sèries com 'Stranger things' (2016) o 'Star Wars: Tripulación perdida' (2024). Algun parlen de trilogia d'Spielberg juntament amb 'Encuentros en la tercera fase' (1977) i 'E.T. el extraterrestre' (1982) sobre infants que s'enfronten a situacions extraordinàries. 

Vine el proper 22/08 al Nara Beach Club a gaudir-la amb nosaltres.

PLAÇA VELLA

 

 PLAÇA VELLA

 

El meu quiosc, el meu fanal,

són els d'aquesta plaça. Restaurant

econòmic amb porxos i plat a deu pessetes,

el soroll de les motos, la creu de la farmàcia,

i la camisa estesa en el balcó,

com un penjat cap per avall.

que ets soledat compartida.

Conec un matrimoni

ben avingut, amos del bar, gent grassa,

que es diverteixen prou, sota els llençols,

honestament, de nit. En despertar-se pensen

que prospera el negoci: nevera nova ahir,

de les elèctriques. I bons clients

als matins solellats, a les tardes plujoses.

Entre la dona i ell i el pare  s'ho arreglen;

tot queda a la família. Certament,

vol sacrificis tenir un bar i, sobretot, les tapes

calentes, variades, demanen molta cura

i mai no reposar. Però que, almenys,

el dia de festa a la setmana, no ens el treguin;

al barri vell tothom hi està d'acord, i jo també.

                    Ja som a la tardor.

No val ací parlar de fulles seques,

que l'únic arbre és el fanal, però

jo vaig caient a poc a poc a dins

de mi mateix, de l'altre que hi ha a sota,

molt lluny, darrera moltes capes

de temps; el veig com per un arbre

s'enfila des del son

cap a la freda taca

morada de l'alba,

on, lleganyós, el dia es frega els ulls

Joan Vinyoli (2014:123). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

CINE (by David Lynch)

 

El cine es un lenguaje. Puede decir cosas: grandes, abstractas. Y eso me encanta.

No siempre se me dan bien las palabras. Algunas personas son poetas y dicen las cosas con palabras bellas. Pero el cine posee un lenguaje propio. Y con él puede decirse muchas cosas porque cuentas con el tiempo y las secuencias. Tienes diálogos. Tienes música. Tienes efectos sonoros. Tienes muchísimas herramientas. Y, por tanto, puedes expresar un sentimiento o un pensamiento que no podrían comunicarse de ningún otro modo. Es un medio mágico. 

A mí me parece muy bello pensar en imágenes y sonidos que fluyen juntos en el tiempo y en una secuencia, creando algo que solo puede hacerse mediante el cine. No son solo palabras o música, sino toda una gama de elementos que se unen para comprender eso que antes no existía. Se trata de contar historias. De inventar un mundo, una experiencia que la gente no tendría de no ver esa peli.

Cuando pesco una idea para una película, me enamoro del modo en que el cine es capaz de expresarla. Me gustan las historias que contienen abstracciones, y eso es lo que el cine puede hacer.

David Lynch (2006:26. Atrapa el pez dorado, 2022

(Imatge creada amb IA)

'MI VIDA EN FRAGMENTOS', LA BIOGRAFIA DEL SR. BAUMAN

Enguany, el proper novembre, el sr. Bauman haguès fet 100 anys si no haguès mort un 09 de gener de 2017. Es tracta d'un dels sociòlegs contemporanis més rellevants per a entendre el món en el que vivim, centrat en la modernitat, la postmodernitat i creador de conceptes d'ús popular com la 'societat líquida', entre altres.

El sr. Bauman va néixer a Polònia però a morir al Regne Unit. Li vam dedicar post a can Ciutadà K quan va morir(podeu clicar aquí per a recuperar-lo). Es tracta d'un sociòleg que va marcar -i molt!- la meva etapa universitària i acadèmica. Els seus treballs sempre són estimulants, potents i lúcids.

El mes de maig es va publicar una biografia que es pot ajudar a entendre el mestre Bauman. La sociòloga polaca Izabela Wagner ha fet una mena de biografia/autobiografia ja que ha recollit textos escrits pel mateix Bauman. Des de la fugida l'any 1939 per la persecució nazi, la vida a la URSS, l'expulsió de nou de la Unió Sociètica -de nou- per ser jueu l'any 1953 o l'exili de Polònia l'any 1968. 

S'aparquen les idees teòriques, doncs, i es dóna importància a les qüestions polítiques i geopolítiques que van conformar la biografia del sr. Bauman. Una oportunitat per a entendre un intens i convuls segle XX pel que respecta als múltiples conflictes que l'han configurat i per a entendre que ha significat 'ser jueu' en el segle passat, mitjançant les paraules d'un dels sociòlegs més rellevant dels darrers temps. Tan de bo, els dirigents hebreus en prenessin nota i no fessin als 'altres' el que els van fer a 'ells'.

SOL

 SOL

 

Sol és qui no té ningú

que l'habiti, però tu,

ple de records de la vida,

no te'n facis el dejú,

que ets soledat compartida.

Joan Vinyoli (2014:336). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

SRA. MARIANNE FAITHFULL

 (1946-2025)

Fa uns mesos moria, amb 78 anys, la sra. Marianne Evelyn Gabriel Faithfull, coneguda com a Marianne Faithfull. Fou cantaht i actriu però també model i referent per a moltes artistes posteriors. Va nèixer i va morir a Londres. Va nèixer en un família amb antecedents nobiliaris i artístics;  un dels seus avant-passats fou l'escriptor de La Venus de las pieles de Leopold von Sacher-Masoch ... que del seu cognom sorgí el terme 'masoquisme'.

Es va fer popular l'any 1964 interpretant la cançó 'As tears Go By' de Keith Richards i Mick Jagger, del que va ser parella a finals d'aquella dècada. 

Durant els '70, l'addició a l'heroïna i l'anorexia la va apartar de la vida pública, arribant a la indigència. Afortunadament, a finals del '70 va publicar el disc Broken English (1979), amb el que va estar nominada als Premis Grammy i va rebre el reconeixement de la crítica. Però els anys 'durs' li van passar factura i la que tenia un veu angelical li va canviar a la dels darrers anys: aspra i rovellada. A partir d'aquí, publicà diversos treballs discogràfics: Dangerous Acquaintances (1981), A Child's Adventure (1983) o Strange Weather (1987). Va realitzar diverses col·laboracions com l'aparició al concert The Wall-Live in Berlin, amb Roger Waters el 1990, la participació a The Memory Remains (1997) de Metallica, col·laboracions amb Badalamenti o David A. Stewart d'Eurythmics. I en els 2000 va publicar discos rellevants com Kissin' Time (2002) o Before the Poison (2004)... fins arribar als més de 20 LPs, productiva i polifacètica, la sra. Faithfull.

En els inicis de la seva carrera artística va participar en diversos films rellevants, com I'll Never Forget What's'isname (1967) -flm en el que es va dir per primer cop 'fuck' i ho féu el personatge de la sra. Faithfull-; The Girl on a Motorcycle (1968) -al costat de Marlon Brando- o Hamlet (1969), fent d'Ophelia. Tot i que la seva carrera cinematogràfica no fou el seu punt fort destaca en el paper de Maria Teresa I d'Austria en el Maria Antonieta (2006) de Sofia Coppola i, sobretot, el paper a Irina Palm (2007), interpretant el paper protagonista.... durant aquest darrer film li diagnosticaren càncer de mama amb una conseqüent depressió, que aconseguí recuperar-se.

En diferents moments de la seva vida va escriure 3 autobiografies, els anys 1994, 2007 i 2014. Parlant obertament de les diferents etapes de la seva vida, de les múltiples 'caigudes' de les moltes 'remuntades'.

Tot i que no he seguit la seva carrera discogràfica en veure Thelma & Louise (1991) vaig quedar marcat per una de les brillants cançons que conformen la seva BSO, i era  The ballad of Lucy Jordan (1974) de Marianne Faithfull ... una meravella de tema que vaig escoltar en bucle infinitat de vegades.

Descansi en pau... aquí us deixo el temazo.

SITGES 2025 #2: AVANÇ PROGRAMACIO I PREMIS HONORÍFICS

 

Ja tenim la primera roda de premsa de la direcció del Festival de Sitges en la que han exposat l'avançament de la programació del Sitges 2025.

La 58ena. edició del Festival de Sitges començarà amb la nova peli de Julia Ducournau: ALPHA (després de Crudo i Titane l'esperem en ganes). Serà el tercer cop (en 58 anys) que inaugura el festival una directora dona, abans ho feren Mary Harron (American Psycho) i Ana Lily Amirpour (Mona Lisa and the blood moon).

Dins de la programació destaquen la nova adaptació d'Stephen King de Mike Flanagan:
LA VIDA DE CHUCK; la nova peli del director d'Slow West -John Maclean: TORNADO, amb Tim Roth com a protagonista. El creador de la saga La Purga -James DeMonaco- presentarà el seu nou film: THE HOME. Quelcom més arriscat com REDUX REDUX, una proposta metacinematogràfica de Kevin i Matthew McManus. De Japó ens arribarà l'adaptació d'un videojoc amb el mateixnom, el film és EXIT 8 dirigit per Genki Kawamura en el que un trajecte en metro es transforma en un malson. Un film de malediccions taiwaneses a THE CURSE de Kenichi Ugana. O de Tailàndia: USEFUL GHOST de Ratchapoom Boonbunchachoke sobre un familiar mort torna posseint un aspirador, original proposta premiada a Cannes. Podrem veure el remake de La Cenicienta a LA HERMANASTRA FEA d'Emilie Blichfeldt o un altre de conte amb  MERMAID de Tyler Cornack.

De la península arriba: la nova peli de Paul Urkijo a GAUA, basat en foclore basc; LA VIRGEN DE LA TOSQUERA de Laura Casabé o la sèrie d'Eduardo Casanova: SILENCIO, que promet incomoditat i desconcert, marca de la 'casa'. El responsable del curt multipremiat DECORADO , Alberto Vázquez, ens proposa el seu salt al llargmetratge amb el mateix títol. I el debut de Bruno Martin -LUGER- ens proposa un thriller violant i laberíntic, amb bona part de l'equip de Os reviento, que va sorprendre al Sitges 2023.

Pel que fa a l'animació, propostes com: HEART OF DARKNESS de Rogerio Nunes; THE GREAT HISTORY OF WESTERN PHILOSOPHY d'Aria Covamonas; LESBIAN SPACE PRINCESS d'Emma Hough i Leela Varghese; ARCO d'Ugo Bienvenu, premiada a Annecy o ALL YOU NEED IS KILL explosiva peli de Kenichiro Akimoto.

Podrem recuperar films no vistos en pantalla al nostre país, com: LO SPETTRO (1963), de Riccardo Freda; JIGOKU (1960) de Nobuo Nakagawa

Films clàssics com ATOLLADERO (1995) d'Oscar Aibar, MEMORIA (1976) de Francisco Macián, RE-ANIMATOR (1985) d'Sutart Gordon.

Els que rebran premis d'homenatge enguany són: Sean S. Chunningham (director Viernes 13), Joe Dante (director Gremlins) Peter Chan (director i productor), Gale Anne Hurd (productora), Dominique Pinon (actor), Hugo Stiglitz (actor)

Al Jurat de la Secció Oficial tindrem a Peter Chan, Mary Harron, Laura Pedro, Hernán Finding i Jovanka Vuckovic.

UN JARDIN POR LA NOCHE (by David Lynch)

 

De manera que era pintor. Pintaba y asistía a la escuela de bellas artes. No me interesaban las películas. A veces iba al cine, pero yo solo quería pintar.

Un día estaba sentado en una sala enorme de la Academia de Bellas Artes de Pensilvania. La sala se dividía en cubículos pequeños. Yo estaba en el mío; serían las tres de la tarde. Me encontraba a medio pintar un cuadro de un jardín por la noche. Había mucho negro y plantas verdes que emergían de la oscuridad. De pronto, las plantas empezaron a moverse y oí el viento. ¡No iba drogado! Pensé que aquello era fantástico y comencé a preguntarme si el cine podría ser un modo de dar movimiento a la pintura.

Todos los años a final de curso se organizaba un concurso de pintura y escultura experimental. El año anterior había presentado una pieza al concurso y esta vez pensé: " Voy a hacer un cuadro móvil". Esculpía una pantalla -de 1,80 metros por 2,40 metros- sobre la que proyecté una película de animación stopmotion bastante rudimentaria. Se titulaba Six Men Getting Sick. Pensé que aquella sería toda mi carrera cinematográfica, porque hacer aquella película me había costado una fortuna: doscientos dólares. Sencillamente, no podía permitirme seguir por ese camino. Pero un alumno mayor que yo vio el proyecto y me encargó uno para su casa. Y así comenzó a rodar la bola. En adelante, solo me topé con semáforos en verde. Poco a poco -o salto a salto- me enamoré del medio cinematográfico.

David Lynch (2006:23-24. Atrapa el pez dorado, 2022

VOLS GAUDIR D'UNA JORNADA In-FCTA ? FESTIVALS TERRES DE L'EBRE T'HO POSA FÀCIL

 

Si encara no coneixeu In-FCTA, Festival de Cinema a la Terra Alta, tot i que ja porta 8 edicions, Festivals Terres de l'Ebre us ho posa fàcil, us ha preparat un bus per a portar-vos a la porta del festival i gaudir d'una jornada moooolt especial. Marqueu el 08 d'agost i a l'agenda i reserveu la vostra plaça al bus.

In-FCTA va començar el 2017 a Bot liderat per l'actor Ivan Massagué juntament amb el grup de dinamització local Sorolla't i la col·laboració de l'Ajuntament de Bot entre altres entitats públiques i privades. L'objectiu era recuperar la tradició cinematogràfica del poble, amb Josep Mulet com a referent local però també portar al territori activitats culturals que es poden gaudir en altres llocs amb més instal·lacions i dispositius. I a l'igual que altres festivals del territori (mónFILMAT, per exemple) no es tracta només de projectar cinema sinó de fer-ne una activitat col·lectiva amb vi, menjar... Enguany tindrà lloc del 03 al 09 d'agost.

Any rera any l'In-FCTA s'ha consolidat com una proposta estiuenca d'obligada visita. I Festivals Terres de l'Ebre -per només 7€ !!- et porta a Bot per gaudir d'una de les sessions més especials de l'edició d'enguany: Cinema + Vi  i l'oportunitat de conèixer figures del cinema, com el jurat d'enguany: el Sergi López, la Catalina Sopelana, la Silvia Abascal i el Tomas del Estal, entre d'altres convidats i assistents del món del cinema.

La proposta és disposar d'entrada gratuïta al festival amb un tast de vi i gaudir de les activitats que ens ofereix In-FCTA aquell dia. 

El planning és: sortir d'Amposta a les 18:00, passant per Tortosa, Pinell de Brai i Gandesa fins a Bot i a les 00:00 ens tornen a casa.  Entremig una de les sessions més potents del festivla: Curtmetratges (a partir de les 22:30), amb la presència dels equips creatius, un tast de vi NOMÉS per a nosaltres i una sessió Dj per acabar la nit amb photocall amb el Jurat de l'In-FCTA 2025.

Teniu fins al 07 d'agost a les 14:00 per a fer la reserva. I ho podeu fer clicant AQUÍ !

No us podeu perdre aquesta oportunitat!

PESCANT SERIES DE TV (38): 'THE REHEARSAL/LOS ENSAYOS'

 

Feia temps que no 'pescàvem' sèries, aquí teniu la darrera que m'ha impactat especialment. Senzillament, perquè no es tracta d'una sèrie convencional. La podeu veure a HBO-Max. 

The Rehearsal (o Los ensayos) és una sèrie escrita, dirigida i protagonitzada per Nathan Fielder, podríem dir que és una sèrie 'documental' però aquesta etiqueta no seria exacta, es tracta d'una sèrie de ficció simulant ser un documental o un reality.

En el primer capítol ens expliquen que la sèrie és un projecte d'ajudar a aconseguir reptes o solucionar problemes a la gent tot assajant la resolució. Per aconseguir aquests objectius el presentador i creador del supossat 'programa' construeix decorats i contracta actors i actrius que permetin assajar la situació que es vol resoldre per a estar preparats a encarar-la en la vida real. L'espectador pensa que cada capítol anirà d'un 'cas' nou ... però no! la sèrie ens planteja un seguir de situacions meta-reals que ens farà petar el cap quan el presentador es compromet personalment ... i realitat, ficció i meta-realitat es barregen fins punts surreals i flipats.

Tot i l'experiència televisiva totalment surreal i en alguns moments desconcertants o incòmodes no podem negar que la premissa és tan filosòfica com si podem arribar conèixer als altres o podem ser capaços de preparar-nos realment per a les situacions quotidianes de la Vida; o, fins i tot, sobre què significa la paternitat.

El sr. Fielder, un dels creadors d'una altra gran sèrie 'marciana': 'The Curse', aconsegueix a Los Ensayos que cada capítol sigue una volta de rosca més, arribant a punts imprevisibles, originals i molt bojos.

De moment, hi ha 2 temporades de només 6 capítols cadascuna.

Si voleu veure una sèrie 'diferent' al que heu vist fins ara, aquesta és la vostra sèrie.

TOT AIXÒ S'ACABARÀ

 

Les teves mans no brodaran

per sempre,

igual que per sempre

no seran

fresques les galtes

ni encesos els ulls.

Tot això acabarà,

i ni els laments,

ni adonar-nos de la veritat,

ens concedirà una treva.

Flor d'un dia,

embat que a la memòria viu,

i mor, en l'oblit

Rafael Haro (2011:17). Els crisantems

(imatge generada per IA)  

CINEMES DEL TERRITORI EN EL 'DO TTE' D'AMPOSTA RADIO

Participo en el podcast 'DO Terres de l'Ebre' d'Amposta Ràdio amb Manel Ramon per a parlar dels Cinemes que hi havia fa uns anys a TTE. I ho fem gràcies al treball de l'historiador Isaac López Sánchez que l'any 2009 va presentar la seva Tesis doctoral "Cines espejos socioeconómicos e instrumentos institucionales" que l'any 2015 es va convertir en el llibre Historia de los cines tarraconenses. Un viaje de cine por la provincia, desde sus inicios hasta la actualidad. Un treball impecable, exhaustiu i rigorós en el que al llarg de les seves 676 pàgines i 975 fotografies ens explica tots els cinemes que han hagut a la província de Tarragona, poble a poble. Es tracta d'un cens però també un homenatge i exercici nostàlgic d'aquella forma de veure cinema que ara ha desaparegut.

De tot plegat en parlem en el podcast, de la informació que l'historiador Isaac López Sánchez va anar recopilant comarca a comarca, municipi a municipi abarcant un període des de 1897 al 2015, uns 400 cinemes, amb informació sobre la inauguració, el tancament, la ubicació i programació en molts casos.

En les 4 comarques de TTE, han hagut uns 130 cinemes. Al Montsià: 40, al Baix Ebre: 39, a Ribera d'Ebre: 35 i a Terra Alta: 20. El més antics de cada comarca són: al Baix Ebre, 'Lo principal de Tortosa' (1897-1932); al Montsià, la 'Sala Tívolí (1909/17-1934) a Amposta; a Ribera d'Ebre, el 'Cine Teatro Instructivo y Recreativo El Casino' (1915-1928)(1928-1931)(1931-1936)(1949-1989) a Vinebre; a Terra Alta, el 'Cine Sociedad Cultural y Recreativa El Ruiseñor (1910-1951) a Vilalba dels Arcs.

Amposta en van arribar a haver 9 cinemes: 'Cine Cal Bou' (1910-930), 'Sala Tívoli' (1909-1934), 'Cine Casino Recreativo e Instructivo' (1915-1965), 'Cine Lira Ampostina de Educación y Descanso' (1970), 'Cine Olimpia/Cine SIndicat' (1920-1937/1945-1989) o 'Cine Benet' (1939-1945), 'Cine Oscar Palace' (1950-1984), 'Cine Bahía' (1950-1976), 'Lo Casal de Acción Católica' (1952-1963) i 'Union Cine Ciudad' (2001 a actualitat).

El model ha desaparegut, malgrat tinguem la sort a Amposta de mantenir l'únic cinema de la comarca. De 40 només n'ha quedar 1. D'aquí la necessitat de muntar festivals de cinema com un intent de recol·lecivitzar, de nou, l'experiència d'anar al cinema o de crear CineClubs amb el mateix objectiu... 

TAN SOLS UNA MEMORIA

TAN SOLS UNA MEMÒRIA

 

Què som? Tan sols una memòria

d'allò que hem posseït i vàrem perdre,

canvi constant i resignat adéu

al temps que fuig amb pas irreparable.

I sempre caminem en l'insegur,

fins quan l'amor ens dicta pensaments

d'eternitat i passa d'una boca

a l'altra en besos l'ànima exaltada.

Llavors mateix, la festa de la vida

com nau il·luminada es va allunyant,

plena de músiques que ja no són

per a nosaltres,

i la badia s'enfosqueix on, tristos, 

alcem adéus, com un infant que mira

l'estel perdut en el suburbi gris.

És aleshores que entre foscos núvols,

plens de presagi, vora el vell domàs

crepuscular, on ja comença un vent

de desesper, amb crit inacabable,

com de biaix, misteriosament,

fulgura el sol de la melancolia.

Una cançó de l'ànima, llavors,

puja innocent i sembre, pietosa, 

d'estels benignes la profunda nit

del terrenal misteri sense fons.

I màgiques figures i sentits

es van entreteixint davant dels ulls,

i cauen, ja fets música, en el cor,

que així coneix i estima el seu misteri.

Joan Vinyoli (2014:65). Poesia completa.

(imatge generada per IA)