Aquell poble sí que era ben diferent dels altres. Ni hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre. Tots els carrers sense excepció estaven empedrats i totes les cases eren de pedra. A les finestres, altes (des de dintre les havien de tancar enfilant-se en escales), no hi havia vidres. Només porticons que a caient de tarda tancaven amb lleba. La gent vivia de vendre pedra als altres pobles perquè en aquella zona hi havia pedreres per donari per vendre. Unes pedres roges, amb vetes d'un roig més fosc, d'un roig de sang quallada; les vetes semblava que parlessin perquè feien arabescos. Com en els núvols, s'hi podien veure o endevinar bèsties: ocells, peixos, senglars, algun cèrvol, conilles esverades, guilles pudents, rates de bosc, marquineldes resignades i algun mussol meravellat... pedres nascudes d'algun terratrèmol, amuntegades, potser escopides en blocs esgarrifosos, d'algun volcà que els segles havien extingit. La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cèrvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrasaven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir.
Mercè Rodoreda (2008:467). Tots els contes
(imatge generada amb ChatGpt)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada