Una dona surt del seu lloc de feina però continua treballant pel carrer amb el mòbil, aquell instrument diví. Farà una estoneta més; està tot tan difús, els límits són borrosos i fins i tot ella mateixa. Així camina per la vorera, esquivant gent, mentre truca a una persona important per proposar-li que participi en un esdeveniment de la seva empresa. Immersa en la conversa, nota que el seu cosa passa per davantd'una esglèsia perquè sonen campanes, lloat sia Déu, cosa que dificulta la trucada. Fa broma amb la interlocutora (l'àngelus ens vol aturar) , apuja el to i posa més atenció en el món laboral virtual que en el de veritat. I no veu la vorera. El peu dret cau, gira sobre si mateix, el cos intenta fer contrapés i bolca cap a l'esquerra -passa tot de pressa però a poc a poc- , l'equilibri està perdut, no troba cap eix on agafar-se, braceja, amb el mòbil a la mà, i acaba per terra amb la galta i un pit contra la llambora marró. Les cames ni hi són. La veueta de la interlocutora sona en algun lloc, com un miol extraterrestre.
Unes quantes mans ja l'estan aixecant; són totes de pell fosca, és un barri multicultural, encara que això no té importància i és políticament incorrecte dir-ho, però ella no pot evitar notar-ho. Fins i tot l ve Ceuta al cap, en un creuament de cables. Són pensaments sense rumb, propis de moments desestabilitzats, que l'assalten mentre camina cap una farmàcia, deixant enrera un cor de veus amables, amb accents variats, entossudit a preguntar si necessita res o està marejada o vol que l'acompanyin.
Ceuta no té solució a llarg termini, perquè el desequilibri del món no és suportable, comentava ahir una amiga. El gran tema és sempre la capacitat de solidaritat personal. És fàcil de dir. Aquestes coses li passen pel cap quan s'embena el turmell.
Torna a la feina amb un esquinç petit i una costella fissurada. Algú pregunta si ha estat un accident laboral, i ella respon que no: va passar al carrer. Triga dies a adonar-se que no era al seu lloc de feina, però sí que estava treballant. El difús assumpte del teletreball virtual, total, que taca horaris, llocs, drets, límits i força consciència de vida. El pitjor és que, en la caiguda, sembla que la mà va salvar el mòbil abans que la costella.
Clara Sanchís Mira a
La Vanguardia del 19/09/26
(imatge generada amb chatgpt)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada