El dissabte passat, 31 de maig, el Sr.
Clint Eastwood celebrà el seu 78 aniversari... amb aquesta edat i a punt d’estrenar l’esperada nova pel·lícula es mereix un moment d’atenció...
Aquest Sr., que ha complert 78 anys (que ha dirigit 31 pel·lícules i actuant en 66), té força vida i experiència a les seves espatlles, i més si es tracta d’una persona amb una inquietud constant per la seva professió, amb un interés per a realitzar ‘coses’ noves, de desenvolupar-se per a ‘trobar’ una veu pròpia. Crec que si haguéssim d’escollir el millor exemple de ‘self-made’ dins de la indústria de Hollywood, aquest seria l’Eastwood: d’actor de serie B a autor aclamat a Cannes’08.
Aquest procés de ‘construcció de la identitat’ té 4 etapes, 4
Eastwood diferents:
1) Eastwood ‘Actor Tele’ (1955-1963):
Inicialment el sr. Clint Eastwood fou, bàsicament, actor de pel·lícules de serie B:
‘La veganza del Monstruo de la Laguna Negra’ (Revenge of the creature, 1955) és la seva primera pel·lícula, en aquesta època també vindrien, per exemple,
‘Tarántula’ (1955) i ‘
Escapada en Japón’ (Escapade in Japan, 1957). No fou fins a finals dels ’50 del segle passat que li oferiren el seu primer paper ‘important’ per a la TV, la serie ‘
Rawhide’ (1959-1965)... que l’encasillà en el paper de ‘vaquero’ hieràtic, inexpressiu i dur.
2) Eastwood ‘Actor Spaghetti’ (1964-1970):
Começa el seu reconeixement mundial gràcias als westerns interpretats per a, bàsicament, Sergio Leone, la primera ‘
Por un puñado de dólares’ (Per un pugno di dollari, 1964) acceptant el paper que rebutjà James Coburn i filmada a Almeria com la majoria que vingueren després: ‘
La Muerte tenía un precio’ (1965),
‘El bueno, el feo y el malo’ (1966) ... Aquest personatge dur, inexpressiu i sense pietat l’explotà fins a la sacietat.
3) Eastwood ‘Actor Sucio’/ ‘Director Novell’ (1971-1987)
L’any 1971 planteja un punt d’inflexió en la carrera d’Eastwood: enceta la saga de Harry a
Harry el Sucio (Dirty Harry, 1971) i dirigeix la seva primera pel·lícula:
Escalofrío en la noche (Play Misty for me, 1971). El paper de Harry estava destinat a John Wayne però aquest no s’atreví, el trobà un personatge massa negatiu. Clint Eastwood el fèu seu: aquell ‘vaquer’ inexpressiu dels westerns es transmutà en agent de la llei: la mateixa duresa però pels carrers asfaltats de les ciutats dels EEUU i amb més dosi de violència. Es tracta d’una descàrrega de violència gratuïta que en plena època hippy no es va veure gens bé i va rebre moltes crítiques. Tot i això, interpretà 2 Harry més: ‘
Harry, el fuerte’ (1973) i ‘
Harry, el ejecutor’ (1976). Durant aquesta etapa la gran majoria de papers -per no dir tots- els realitza en films políciacs o westerns i les que dirigeix van en la mateix línia: acció (
El fuera de la ley, 1976;
Firefox, 1982; Impacto
Súbito, 1983) i westerns (
Bronco Billy, 1980;
Jinéte Pálido, 1985).
Al final d’aquesta etapa, el 1986 és escollit batlle de Carmel i crea la productora Malpaso Productions el 1988. Ens trobem en el zénit de la seva vida... aquesta no pot ser més intensa: actor, director, productor, ‘alcalde’....
4) Eastwood ‘Director Autor’ (1988-2008)
En els darrers 20 anys, Eastwood aconseguix la transformació definitiva, assoleix la categoria de ‘mestre’. Es tracta d’una època més focalitzada, bàsicament, en la seva feina de director, i , també, compositor des del 1986 (tasca desenvolupada en 17 ocasions i no només en les seves pel·lícules).
L’entrada en l’Olimp del cinema d’autor el féu amb
Bird (1988) sobre la vida de Charlie Parker, a partir d’aquí vingueren les seves ‘millors’ pel·lícules, essent capaç de posar d’acord (quants directors/es ho voldrien!!!) públic i crítica, al Ciutadà K li costa escollir les millors entre les seves pel·lícules des de
Sin Perdón (1992), amb la que s’emplenà de premis, Oscar i aplaudiments... Amb aquesta comença la trajectòria de les seves històries de perdedors, de persones en el límit del sistema, d’exclosos (sobretot per la vellesa, idea portada a l’extrem amb
Space Cowboys (2002)).
En el darrer Festival de Cannes un periodista digué d’ell que ja només és capaç de fer obres mestres... potser és un comentari massa contundent i agossarat però cap director viu en aquests moments és capaç de produir films tan sòlids, atractius i ben filmats com el que ell ens ofereix quasibé cada any. Cap director (ni Woody Allen), en aquests moments, té tanta solvència com l’Eastwood.
Reconec que per al Ciutadà K, l’Eastwood només fou interessant a partir de 1992 amb
Sin Perdón, els altres Eastwood: els ‘machitos’, durs i inexpressius no despertaven gens d'interés. És a partir d'aquesta pel·lícula en la que els seus personatges (sobretot interpretats per ell mateix) ens parlen de la decadència d'aquell que ha viscut molt i es troba en la tardor de la vida, transmetent un valor i força immensa. Aquest fet, ens fa veure les temàtiques de les seves primerenques pel·lícules amb uns altres ulls... amb el color ocre de la maduresa vital...
La Silke Hornillos Klein, que es va arrencar els cognoms i es donà a conèixer simplement com a Silke, la primera pel·lícula la interpretà el 1992 (Orquesta Club Virginia), i ja en porta 21... el que passa és que amb un ritme paaaaausaaaat i traaaaanquiiiilll ... ella vol viure la vida!! 
En aquestes escapades ha trobat una segona 'llar' a Eivissa, allà ha muntat botigues, ha tingut jurgues, algún que otro altercado i ... s'ha fet pintora... Sí, aquesta xicota ho ha (mig) deixat tot i s'ha escapat a Eivissa (més d'un i una ho voldria fer, eh??) a viure la vida i pintar... Això també ho fa en Daniel Day-Lewis (sí, ho heu endevinat: també l'estimem!!), però en ell cada 'tornada' al cinema és un plaer per al cinèfil, el cinèfag i la població del món mundial... en ella no passa tant...
