divendres, 6 de juny del 2008

SRA. SILKE

·
(acabem la setmana amb un tema... més ... tranquil?).
·






Ens agrada la Silke!!!... algú la recorda, no???
·
La Silke Hornillos Klein, que es va arrencar els cognoms i es donà a conèixer simplement com a Silke, la primera pel·lícula la interpretà el 1992 (Orquesta Club Virginia), i ja en porta 21... el que passa és que amb un ritme paaaaausaaaat i traaaaanquiiiilll ... ella vol viure la vida!!
Després del seu moment de glòria cinematogràfic que el tingué entre 1995 i 1997 amb pel·lícules com: Hola, ¿estás sola? (Icíar Bollaín, 1995) i sobretot, Tierra (Julio Medem,1996... estimem a MEDEM!!!)... després d'aparèixer en totes les portades i d'acabar-se-li de forma contundent l'anonimat li va agafar una primera crisi i s'evadí del món... i això és el que ha anat fent fins ara, però ella torna al cinema de tarde en tarde amb pel·lícules que, francament, deixen que desitjar o són directament dolentes: Km.0 (Yolanda Garcia Serrano; Jose Luís Iborra, 2000), Tuno Negro (Pedro L. Barbero; Vicente J. Martín,2001), Cámara Oscura (Pau Freixas, 2003), La Hora Fría (Elio Quiroga, 2006)... nosaltres tenim l'esperança de que algun dia li arribarà el SEU PAPER...
·

En aquestes escapades ha trobat una segona 'llar' a Eivissa, allà ha muntat botigues, ha tingut jurgues, algún que otro altercado i ... s'ha fet pintora... Sí, aquesta xicota ho ha (mig) deixat tot i s'ha escapat a Eivissa (més d'un i una ho voldria fer, eh??) a viure la vida i pintar... Això també ho fa en Daniel Day-Lewis (sí, ho heu endevinat: també l'estimem!!), però en ell cada 'tornada' al cinema és un plaer per al cinèfil, el cinèfag i la població del món mundial... en ella no passa tant...

·

La Silke, sí, dis-li bohèmia!!! aquí teniu un dels seus quadres, una de les 'nenes' com els hi diu ella.

·

Nenes una mica marcianes... tot s'ha de dir... però si ella és feliç, nosaltres ens alegrem...

dijous, 5 de juny del 2008

MR. DICK

Avui, va de penis... sí, com ho sentiu!!.
·
Ahir a la premsa aparegueren 2 notícies sobre l'aparell en qüestió.
·
No es tracta d'un fet habitual, la veritat, aquesta part de l'anatomia masculina sempre resta a l'ombra, amagada i quan es mostra és per a parlar de pornografia. La nostra societat planteja una situació curiosa (com totes en les que un tabú hi és present): som falòcrates però està prohibit mostrar-lo, d'ençà dels temps, com ens mostren les restes arqueològiques, desperten una estranya fascinació... o no?.
·
Les dues notícies són:
·

Que a Catalunya som pioners amb la recontrucció total de penis amb garanties d'èxit, és a dir, mantenint la capacitat reproductora i tenir orgasmes... Sí, som els primers!! Mutilats del món: Catalunya us restablirà!!

L'altra notícia és que l'editorial Taschen (solvència contrastada) ha publicat: The Big Penis Book, un recull de 400 fotografies de vergues on l'únic requisit és que la mida sigui superior a 20 cm. i sembla que això només ho té un 2% de la població mundial :( ... la portada il·lustra la temàtica del llibre amb un primer pla del membre més gran del món en l'actualitat: 27,9 cm. ... un ampli repertori de membres grans i supergrans, anònims i actors porno reconeguts (com John Holmes o Mr. 35....) , dels anys '70 i l'actualitat!!! Segons l'editor, "els penis grans no passen de moda".

Polla, polo de maduixa, zakila, tita, bracet de nadó, espasa, verga, pastanaga, albergínia, estri, fera, bengala, mangala, escarpra, fava, cua, piu, bestioleta, homenet de l'entrecuix, joanet, penjoll, ocell, espàrrec, flabiol sense forats, estaca, cigala, artilugi, canvi de marxes, xoriguer, eina polifèmica, titola, xiulet, clarinet, fera engabiada, tranca, trombó de vares, cuca, titola, màstil, torxa, biberó, semaler, fitora, cuc, muntanya, carall, tija, titoleta, mànec, pelleringa, ximbomba, mànec de la cardància, llangonissa, farmacèutic, botifarra de Vic. ...

пенис (rus) i 陰茎 (japonés)

·

dimecres, 4 de juny del 2008

SR. CLINT EASTWOOD

·

·
El dissabte passat, 31 de maig, el Sr. Clint Eastwood celebrà el seu 78 aniversari... amb aquesta edat i a punt d’estrenar l’esperada nova pel·lícula es mereix un moment d’atenció...

Aquest Sr., que ha complert 78 anys (que ha dirigit 31 pel·lícules i actuant en 66), té força vida i experiència a les seves espatlles, i més si es tracta d’una persona amb una inquietud constant per la seva professió, amb un interés per a realitzar ‘coses’ noves, de desenvolupar-se per a ‘trobar’ una veu pròpia. Crec que si haguéssim d’escollir el millor exemple de ‘self-made’ dins de la indústria de Hollywood, aquest seria l’Eastwood: d’actor de serie B a autor aclamat a Cannes’08.
Aquest procés de ‘construcció de la identitat’ té 4 etapes, 4 Eastwood diferents:

1) Eastwood ‘Actor Tele’ (1955-1963):
Inicialment el sr. Clint Eastwood fou, bàsicament, actor de pel·lícules de serie B: ‘La veganza del Monstruo de la Laguna Negra’ (Revenge of the creature, 1955) és la seva primera pel·lícula, en aquesta època també vindrien, per exemple, ‘Tarántula’ (1955) i ‘Escapada en Japón’ (Escapade in Japan, 1957). No fou fins a finals dels ’50 del segle passat que li oferiren el seu primer paper ‘important’ per a la TV, la serie ‘Rawhide’ (1959-1965)... que l’encasillà en el paper de ‘vaquero’ hieràtic, inexpressiu i dur.

2) Eastwood ‘Actor Spaghetti’ (1964-1970):
Começa el seu reconeixement mundial gràcias als westerns interpretats per a, bàsicament, Sergio Leone, la primera ‘Por un puñado de dólares’ (Per un pugno di dollari, 1964) acceptant el paper que rebutjà James Coburn i filmada a Almeria com la majoria que vingueren després: ‘La Muerte tenía un precio’ (1965), ‘El bueno, el feo y el malo’ (1966) ... Aquest personatge dur, inexpressiu i sense pietat l’explotà fins a la sacietat.

3) Eastwood ‘Actor Sucio’/ ‘Director Novell’ (1971-1987)
L’any 1971 planteja un punt d’inflexió en la carrera d’Eastwood: enceta la saga de Harry a Harry el Sucio (Dirty Harry, 1971) i dirigeix la seva primera pel·lícula: Escalofrío en la noche (Play Misty for me, 1971). El paper de Harry estava destinat a John Wayne però aquest no s’atreví, el trobà un personatge massa negatiu. Clint Eastwood el fèu seu: aquell ‘vaquer’ inexpressiu dels westerns es transmutà en agent de la llei: la mateixa duresa però pels carrers asfaltats de les ciutats dels EEUU i amb més dosi de violència. Es tracta d’una descàrrega de violència gratuïta que en plena època hippy no es va veure gens bé i va rebre moltes crítiques. Tot i això, interpretà 2 Harry més: ‘Harry, el fuerte’ (1973) i ‘Harry, el ejecutor’ (1976). Durant aquesta etapa la gran majoria de papers -per no dir tots- els realitza en films políciacs o westerns i les que dirigeix van en la mateix línia: acció (El fuera de la ley, 1976; Firefox, 1982; Impacto Súbito, 1983) i westerns (Bronco Billy, 1980; Jinéte Pálido, 1985).

Al final d’aquesta etapa, el 1986 és escollit batlle de Carmel i crea la productora Malpaso Productions el 1988. Ens trobem en el zénit de la seva vida... aquesta no pot ser més intensa: actor, director, productor, ‘alcalde’....

4) Eastwood ‘Director Autor’ (1988-2008)
En els darrers 20 anys, Eastwood aconseguix la transformació definitiva, assoleix la categoria de ‘mestre’. Es tracta d’una època més focalitzada, bàsicament, en la seva feina de director, i , també, compositor des del 1986 (tasca desenvolupada en 17 ocasions i no només en les seves pel·lícules).
L’entrada en l’Olimp del cinema d’autor el féu amb Bird (1988) sobre la vida de Charlie Parker, a partir d’aquí vingueren les seves ‘millors’ pel·lícules, essent capaç de posar d’acord (quants directors/es ho voldrien!!!) públic i crítica, al Ciutadà K li costa escollir les millors entre les seves pel·lícules des de Sin Perdón (1992), amb la que s’emplenà de premis, Oscar i aplaudiments... Amb aquesta comença la trajectòria de les seves històries de perdedors, de persones en el límit del sistema, d’exclosos (sobretot per la vellesa, idea portada a l’extrem amb Space Cowboys (2002)).

En el darrer Festival de Cannes un periodista digué d’ell que ja només és capaç de fer obres mestres... potser és un comentari massa contundent i agossarat però cap director viu en aquests moments és capaç de produir films tan sòlids, atractius i ben filmats com el que ell ens ofereix quasibé cada any. Cap director (ni Woody Allen), en aquests moments, té tanta solvència com l’Eastwood.

Reconec que per al Ciutadà K, l’Eastwood només fou interessant a partir de 1992 amb Sin Perdón, els altres Eastwood: els ‘machitos’, durs i inexpressius no despertaven gens d'interés. És a partir d'aquesta pel·lícula en la que els seus personatges (sobretot interpretats per ell mateix) ens parlen de la decadència d'aquell que ha viscut molt i es troba en la tardor de la vida, transmetent un valor i força immensa. Aquest fet, ens fa veure les temàtiques de les seves primerenques pel·lícules amb uns altres ulls... amb el color ocre de la maduresa vital...
Pel·lícules imprescindibles: Bird (1988), Sin Perdón (Unforgiven,1992), Los puentes de Madison County (The Bridges of Madison County, 1995), Mystic River (2003), Cartas de Iwo Jima (Letters to Iwo Jima, 2006).
·
·

dimarts, 3 de juny del 2008

DE VIDA (2): ANEM DE MANI !!!

·
·

dilluns, 2 de juny del 2008

APUNTS POST-CANNES'08

El diumenge 25 de maig va acabar el Festival de Cannes, i com cada any, allà s’hi mostrà aquelles pel·lícules que seran estrenades (o això esperem) al llarg de l’any. Festival glamurós com pocs, allà desfilen estrelles i directors pel fet de ser vistos, encara que no presentin cap film... El gruix de les pel·lícules del Festival tendeix a ser, majoritàriament, europeu i és una bona ocasió per a conèixer els nous treballs dels millors directors d’Europa....

Aquest any, a jutjar per les cròniques periodístiques que ens van arribar d’allà, podem parlar de satisfaccions i de decepcions....

La majòria de pel·lícules en competició anaven carregades de cinema realista, en molts cops colpidors... es gaudí de:
- El nou treball dels germans Dardenne (Jean-Pierre i Luc) que havent guanyat 2 vegades la Palma d’Or de Cannes, per Rosetta (1999) i l’Enfant (2005), ara tornen amb El silencio de Lorna (2008). Pel·lícula situada, com ja ens tenen acostumats, en ambients marginals amb forta càrrega social i no exempta de duresa.
- El ben aplaudit nou treball de Clint Eastwood que, com afirmà un periodista, ja “només sap fer obres mestres”, The Exchange (El Cambio)(protagonitzada per Angelina Jolie) és una contundent història situada ens els EEUU dels anys ’20.
- El Che (de Steven Soderberg), biopic de 4 hores i mitja que serà estrenada en dos films: Che 1: The Argentine i Che 2: Guerrilla. Soderbergh, que guanyà la Palma d’Or el 1989 amb Sexo, Mentiras y Cintas de Video, ens presenta una realista i molt ben recreada vida del guerriller pop per antonomàsia, amb una gran interpretació del Benicio del Toro.
- Un dels millors directors catalans, reconegut i molt valorat fora (i totalment desconegut pel gran públic d’aquí pel rics de les seves propostes): Albert Serra impactà al públic assistent amb El Cant dels Ocells (parlada en català i hebreu) sobre el viatge dels 3 mags d’Orient a Betlem. El 2004 va presentar Honor de Cavalleria (sobre el Qujote) i Cahiers du Cinema la va considerar una de les millors pel·lícules de l’any.
- Entre los muros, un fals documental de Laurent Cantet (Recursos Humanos y El Empleo del Tiempo). Continua la seva línia de cinema social amb la feina d’un professor d’escola i la presència multicultural a les aules de l’escola pública francesa.

Hi hagué moments de decepció amb el nou treball de Philippd Garrel (La frontiere de l’Aube) o el de Wim Wenders, Palermo Shooting (el que fou guanyador de la Palma d’Or el 1984 per París, Texas)

Una apunt destacable el mereix el debut en la direcció de, fins ara només guionista, Charlie Kaufman, un dels guionistes més originals i trencadors del cinema indie nord-americà, ell signa obres com Cómo ser John Malkovich, Human Nature i El Ladrón de Orquídeas. A Cannes estrenà Synedoche New York que confirmà que com a guionista és millor que com a director.

Pel que respecta als premis el jurat presidit per Sean Penn (acompanyat de la encantadora Natalie entre d'altres) es decantà per la darrer pel·lícula projectada en l’apartat competitiu: Palma d’or per a Entre les murs (Laurent Cantet). Des de 1987 el cinema francès no s’emportava a Palma d’Or
Altres premis: el Gran Premi del Festival: Gomorra (Matteo Garrone), Premi Especial del Jurat (Catherine Deneuve, Clint Eastwood); Millor Actriu: Sandra Corveloni (per Lihna de passe); Millor actor: Benicio del Toro (per Che): Millor director: Nigel Bilge Ceylan per Uç Maymon (Los tres monos)(servidor disfrutà de la preciosa, lenta i silenciosa Lejano).

Personalment, el Ciutadà K esperarà amb ‘candeletes’: el nou treball de l’Eastwood, Soderbergh, Kaufman i Cantet.