MARILYN MONROE... ESCRIPTORA !!

·

Ja fa quasibé 50 anys que ens va deixar Marilyn Monroe i encara hi ha 'coses' per a descobrir d'una de les icones més grans del Hollywood clàssic (per no dir la més gran!). Els/les que patim de mitomania cinèfaga no podem evitar tenir un carinyo especial per la Monroe, per damunt del mite sexual, per sobre d'allò merament físic... hi havia una altra Marilyn: fràgil, complexa, seriosa; els que estimem la Marilyn sabem que aquesta actriu encara tenia moltes coses per a demostrar i ho vam intuir en el darrer film acabat Vidas Rebeldes (1962) i comprovar clarament en la darrera inacabada, Something's got to give (1962), on se'ns mostrava un Marilyn Monroe dramàtica, intensa... allunyada de la rossa tonta. Ara sabem que Marilyn a més d'actriu escrivia poemes...

Aquesta tardor, l'editorial Seix Barral publicarà el llibe Marilyn Monroe. Fragmentos y fragancias, una peça imprescindible per als/les col·leccionistes de l'actriu ja que en ell, és Norma Jean (nom real de l'actriu) la que parla, mitjançant manuscrits (amb la seva lletra), poemes (escrits des de 1943 fins al 1962) i cartes (a personalitats com Pier Paolo Passolini, Somerset Maugham o Karen Blixen). Tot aquest material és propietat de Lee Strasberg, hereu per testament, i l'ha cedit la seva vídua Anna Strasberg.

Comenten els editors que en els seus poemes s'hi amaguen els pensaments més íntims de l'actriu i per molt que hagués tingut una vida dura, trista i desesperançada, els seus escrits no apunten -de cap manera!- cap a un suïcidi ... el misteri Marilyn Monreo continua més viu que mai ...

TODOS LOS NIÑOS CRECEN, EXCEPTO UNO

·
Este domingo, 9 de mayo, se cumplen 150 años del nacimiento de James Mathew Barrie, el autor de Peter Pan.

Nunca he leído el texto original, pero recuerdo con detalle la vez en que, de niño, en el colegio, nos pasaron la película que Disney filmó en 1953, y que fue la que hizo mundialmente famoso al personaje. No sé cuantos años debía de tener yo. ¿Nueve, quizá? Recuerdo la clase en semioscuridad, la situación de la pantalla y la del proyector. En aquellos tiempos era muy poco habitual que en una clase se proyectasen películas, y aquel pase cabía considerarlo como algo extraordinario. Quizá se acercaba Navidad. Algo de eso había. Recuerdo las palabras de la profesora, explicándonos lo fascinante que era la historia, y por qué eran tan y tan interesante el Niño Maravilloso y Wendy Darling y Campanilla y los niños perdidos y no sé cuantos personajes más.

·

Vaya tostón. No me interesó en absoluto, y el único personaje que me despertó cierta curiosidad fue Campanilla, quizá porque su figura menuda y su aleteo constante ligaban con un sueño que entonces se me repetía a menudo. Era un sueño sádico, que aun siendo niño me excitaba, y en el que yo tenía una caja grande, de tapas de color granate oscuro. En el interior, blanco, una colección de mariposas, perfectamente alineadas, cada una de ellas clavada con un alfiler. Pero, si las observabas de cerca, veías que los cuerpos no eran de mariposas sino de mujer. Eran pequeñas mujeres desnudas, preciosas, con alas. Si acercaba aún más la vista, veía cómo movían las piernas, el torso y la cabeza, quizá intentando librarse de los alfileres.

·

Pero ni la posibilidad de añadir a Campanilla a mi colección onírica hizo que soportase la película, que me pareció dulzona, fácil y cursi. Luego, a lo largo de los años, fui creciendo -yo, sí- y supe de la vida triste de Barrie, de la muerte de su hermano mayor, del padre absentista que tuvo y de su madre, prendada del hermano muerto hasta tal punto que, cuando James entraba en la habitación y ella preguntaba: "¿Eres tú?", él imaginaba que lo confundía con su hermano y contestaba: "No, sólo soy yo". Supe de su corta estatura, de su matrimonio infeliz y -según la Encyclopaedia Britannica- "no consumado". Mucho tiempo después vi el interés que despertaba en que gente que respeto, como Rodrigo Fresán o el dibujante Max, que lo convirtió en Peter Pank.

·

La identificación de Michael Jackson con el personaje y la aparición en los ochenta del concepto patatero de síndrome de Peter Pan -que se aplica a los inmaduros, que viven como si siempre fuesen niños- me han confirmado mi acierto infantil. ¡Qué pesados se han puesto últimamente con el dichoso síndrome de Peter Pan! Nunca agradeceré bastante a mi profesora que, hace casi medio siglo, sus alabanzas desmesuradas hacia la película me hiciesen recelar y me provocasen un rechazo perpetuo hacia esa historia. Descanse en paz James Matthew Barrie, ahora que se cumple siglo y medio de su muerte, pero que les den morcilla a Peter Pan y a su camarilla, y perdón por la rima.

Quim Monzó

al Magazine de La Vanguardia (09/05/10)

·

LOSTMANIA (10.1): FOTOS I VIDEO 2a TROBADA LOST...

Galletes de Lost, 'Feliços per sempre', participació, l'estranya Eloise, Cafè, Pastes, l'imprescindible Desmond, els malaguanyats Kwon, les 2 realitats s'han de 'trobar', més públic que la 1a Trobada, teories, Jack és la peça clau, tradició judeo-cristiana, The End, preparar el 'Lost Day', una serie sense precedents, emoció, més teories, física quàntica, i Ben?

Tot això fou la 2a Trobada LOST a Amposta ...

i ja preparem la 3a ... el 'LOST DAY'

·

SR. LARTIGUE AL CAIXAFORUM (BCN)

·

Al Caixaforum de Barcelona podem gaudir fins al 03 d'octubre d'una exposició del fotògraf Lartigue (1894-1986) -de 230 imatges- que porta el significatiu títol de: Un món flotant. L'exposició està organitzada en diverses àrees: El pas del temps, Una mirada moderna, La velocitat, La lleugeresa, La bellesa femenina i A la recerca d'allò desconegut... àrees que pretenen resumir l'obra immensa d'aquest fotògraf imprescindible del segle XX.

·

Jacques Henri Lartigue estava capficat en col·leccionar moments de la seva vida i des dels 8 anys guardava 'objectes', escrivia un diari en un intent de 'retenir', de guardar allò que valia la pena de la vida... i, òbviament, la fotografia li oferia un mitjà perfecte d'arxivar aquests moments... El sr. Lartigue estava receptiu a TOT i volia aprehendre-ho TOT.

·

"¡Yo, siempre este yo disperso por todas partes! Inquieto porque no quiere perderse nada. Un pobre malabarista que quiere atrapar cincuenta pelotas al mismo tiempo y que, al final, se encuentra con las manos vacías. Me aferro a todo lo que pasa como el náufrago a una boya de humo" (llegim en els seus diaris).

·

Quan l'artista tenia 29 anys la família s'arruinà i ell visqué dels quadres (tothom afirma que força horribles) que pintava i venia als seus amics rics ... mentres seguia fotografiant tot allò que l'envoltava, nou, innovador: cotxes, avions, aparells de motor ... però, també: platges, esports, moments d'oci... amb la llibertat d'enquadraments que permet la fotografia privada, perquè saps que no les veurà mai ningú. Atrevint-se a fotografiar, fins i tot, la seva ombra, en un intent -com dèiem- per a retenir. Però l'immens material del sr. Lartigue (més de 100.000 fotografies!) fou descobert el 1963 per un conservador del MOMA i, a partir de llavors, fou valoritzat com un dels fotògrafs importants de principis del segle passat.

·

"La vida es algo maravilloso que baila, salta, vuela, ríe y pasa. Y esta materia animada, cambiante, yo quiero inmovilizarla, coger al vuelo la imagen feliz de un instante" (Lartigue)

CINEMA D'AUTOR EN 3D

·
Al final tindran raó els que pronosticaven que el cinema en 3D és el cinema del futur, jo no ho veia massa clar, pensava, més aviat, en una estrategia comercial per a portar clients a les sales tot traient la pols a un invent de mitjans del segle passat. Pensàvem, més aviat, en un tipus de cinema en concret el que l'explotaria: el cinema espectacle, el plagat d'efectes especials ... però quan veiem que diversos directors gens crispetaires s'apunten a l'invent això vol dir que ens hem de replantejar les nostres idees.

·

I és que directors-autors com Martin Scorsese, Ang Lee, Wim Wenders, Werner Herzog, Quentin Tarantino o Gaspar Noé... tenen en la seva agenda algun projecte cinematogràfic tridimensional.

·

"Per què no podria ser una pel·lícula com Precious en 3D?", això preguntà en veu alta el sr. Scorsese en una roda de premsa i és que ell està començant a filmar -a Londres- la seva primera pel·lícula infantil i la primera en 3D, es tracta de l'adaptació del llibre: La invención de Hugo Cabret (de Brian Selznick)(d'aquest llibre en vam parlar fa un temps al Ciutadà K).

·

En la mateixa línia, Ang Lee adaptarà per a la pantalla La Vida de Pi (de Yann Martel), també en 3D (aquest film estigué a punt de dirigir-lo M. Night Shyamalan).

·

"El 3D és el futur dels documentals", així de contundent també s'ha mostrat Wim Wenders, que l'any passar va presentar un curtmetratge en 3D, Il volo; i aquesta mateixa tècnica l'aplicarà en el documental que està preparant: Pina, sobre la vida de la ballarina Pina Bausch. També Werner Herzog s'apunta al documental en 3D en el film que prepara sobre les pintures rupestres més antigues que es coneixen, a la cova de Chauvet (Ardèche, França), unes pintures que no estan oberte al públic i que, per tant, aquest film serà una bona ocassió per a gaudir-les i en relleu !!.

·

Que el futur dels documentals està en el 3D no sembla una idea esbojarrada, tenint en compte que el documental més popular del passat festival de Sundance, fou Caen Toads: The Conquest, sobre l'invasió de gripaus que amenaça Austràlia. Tenint en compte l'espectacularitat que aquesta tècnica pot oferir, els documentals poden guanyar un segment de la població abans reacis a veure'ls....

·

El gènere porno no queda fora d'aquesta moda, ja s'està promocionant X1, la primera peli porno en 3D europea, Gaspar Noé també ha manifestat l'intenció de filmar-ne una de porno en 3D ... i, fins i tot, Quentin Tarantino ha confirmat que té una idea preparada de porno en 3D però que espera el vist-i-plau de la productora ...

·

Com veiem, alguns projectes en marxa, d'altres 'en cartera' però, en qualsevol cas, sembla ser que sí, que el futur està en el cinema en 3D, ja poden còrrer les sales de la penínsul·la en posar-se les piles el futur els xafa els talons ...

·