C DE CLAPIR

Clapir. i. Lladrar el gos amb un crit agut i penetrant [1]

El clapir cada cop és més intens, més dens, més insistent. Tot i que en algun moment s'atura com si no hagués de tornar-hi, aquest silenci només dura uns minuts... i el clapir torna i persisteix.

Sap que és un trajecte curt el que ha de recórrer des de la parada del bus fins a casa seva. Un trajecte que passa durant uns pocs meters pel mig del bosc i apartat  de la zona de cases on viu amb els seus pares i la seva germana petita. De petita sempre havia pensat que era una gran sort viure en una casa al mig del bosc; ara, passats els anys, ja no n'està tan segura que això sigui una sort. Aquells anys d'infant, feliços i inconscients, ara queden lluny. Lluny queda quan escalava els arbres perseguint esquirols o quan competia amb el seu gosset a l'hora de fer forats al terra a la recerca de supsoats tresors que no apareixien mai. Queda lluny quan s'allunyava de casa -tot i les advertències del pare i la mare de que no ho fes- i s'apropava al rierol només per la satisfacció d'haver creuat els límits, d'haver desobeït; molts cops, no hi feia res al rierol, senzillament hi arribava i se'n tornava cap a cas, entrant per la porta panteixant i nerviosa per si algú endevinava en els seus ulls el què acabava de fer. Eren temps innocents aquells. 

Se n'adona que ha accelerat el pas. La respiració és més ràpida. No pot evitar girar el cap i fer mirades nervioses cap enrere cada cop més freqüents. El clapir del gos constant no cessa. 

Quin sentit té fer-se la valenta si després s'ho ha de passar malament. La seva amiga se li ha ofert d'acompanyar-la, com sempre i, com sempre, ella s'hi ha negat; adoptanta aquell aire de suficiència i valentia impostada que massa sovint emprava. Arribats el punt en el que està  i com tants altres cops, ara se'n penedeix de no haver-li dit que "sí, que estaria genial que l'acompanyés". Aquells pocs metres que separen la parada de bus de casa seva, que la manca d'il·luminació i el tram bosquívol li configuren un aire tenebrós, aquells pocs metres haurien  de ser raons suficients per haver acceptat la companyia d'una presència amiga. Però no, aquest cop ha declinar l'oferta, com tants altres cops.

El clapir del gos persisteix, com una música aguda i penetrant, com un martelleig que no s'atura i s'intensifica. Passes cada cop més ràpides. Moviments cada cop més bruscos. Té por.

S'atura i veu una presència sortint de darrera un arbre. És una ombra fosca damunt la foscor que els envolta. Fa un pas cap a ella...

El clapir del gos s'ha convertit en un udol. Un udol trist i fosc, tan fosc com la nit.

__________________________________________

[1] Xuriguera, Joan Baptista (1981). Nou diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Editorial Claret

[Publicat al blog de l'A a la Z de surtdecasa.cat]

SITGES 2019 #1: CARTELL I AVANÇ PROGRAMACIO

Ahir el director del Festival de Sitges, el sr. Angel Sala va fer la clàssica roda de premsa per a fer un primer avanç de la programació del Sitges 2019. Sí, això ja ho tenim aquí.

Ja sabíem que la 52ena. edició del Festival ens situaria l'any 1979, amb referències a la saga Mad Max i un món futur apocalíptic. Aquest any el film fundacional del sr. George Miller fa 40 anys i és una ocassió perfecta per emplenar Sitges de desert i ferros oxidats i que aquesta sigui la imatge de l'edició d'enguany. Però també en fa 40 d'Alien, el octavo pasajero del sr. Ridley Scott i Apocalypse now del mestre Coppola. El '79 fou una bona collita!

Sota et títol d'Apocalypse domani podrem veure films de l'exploitation italiana com Los guerreros del Bronx (d'Enzo G. Castellari), Bronx lucha final (de Joe D'Amato), Roma año 2072: los gladiadores (de Lucio Fulci) o Contaminación: Alien invade la Tierra (de Luigi Cozzi).

El Sitges 2019 retrà homenatge a la trajectòria del sr. Sam Neill (actor de films com La posesión, Parque Jurásico o El Piano) i al sr. Pupi Avati, el realitzador responsable de clàssic com 'Zeder' o 'La casa dalle finestre che ridono'

Els primers títols que el director del Festival ha anunciat són: 3 From Hell (la nova de Rob Zombie), Daniel Isn't Real (de Adam Egypt Mortimer), Bloodline (debut de Henry Jacobson), Vivarium (de Lorcan Finnegan). Peli de zombies com Little Monsters (d'Abe Forsythe), Depraved (de Larry Fessenden) o Sadako (on tornarem als orígens de The Ring d'Hideo Nakata). Films 'trencadors' com The Room (de Christian Volckman) o Le daim (de Quentin Dupieux.

Sitges 2019 vol prestar atenció al cinema dirigit per dones, sempre subrepresentat en aquest Festival. Així doncs, podrem gaudir de Judy and Punch (de Mirrah Foulkes), Greener Grass (de Jocelyn DeBoer & Dawn Luebbe), Braid (de Mitzi Peirone), Darlin' (de Pollyanna McIntosh).

A Noves Visions, la secció més 'autoral' del festival trobarem els nous films de: Lucky McKee, Lav Díaz, J.P. Valkeapäá o  Lee Su-jin. Pel que fa al cinema de realitzador/es d'aquí: Paradise Hills (d'Alice Waddington), Cuerdas (de José Luís Montesinos), Ventajas de viajar en tren (d'Aritz Moreno) o El hoyo (de Galder Gaztelu-Urrutia).

En quant a retrospectives i homenatges... a King Hu, a Alien amb un documental d'Alexandre O. Philippe sobre els orígens creatius d'aquesta obra de referència.

Aquest any també hi haurà concert amb Hermann Kopp (responsable de BSO de Nekromantik o Nekromantik 2) i Nightcrawler.

El proper dilluns 22/07/19 a les 12:00 comença la festa amb la venda d'abonaments, packs i maratons; així com entrades per al concert.

Això ja ho tenim aquí!

SRA. LAURA ALMERICH

(1940-2019)

Si hi ha una cançó que he tocat més cops a la guitarra, aquesta ha estat 'Laura' del sr. Lluís Llach (fins i tot el 'solo'). Mai he escoltat una mostra d'agraïment tan sentida i emotiva com la que Lluís li féu a la seva gran amiga, confident i companya inseparable d'escenaris fent-li una cançó. Aquella cançó estava inclosa en la cara B de l'LP conceptual 'Campanades a morts' (1977). 3 minuts i 2 segons de tendresa i admiració per a la guitarrista que fa unes setmanes moria. No seria l'únic cop que Llach li regalava/dedicava una cançó, l'any 1994 dins del disc 'Rar' trobaríem 'Roses Blanques' un preciós tema amb lletra del gran Miquel Martí i Pol.... era molta la sintonia que el músic tenia amb la guitarrista.

La sra. Laura Almerich i Santacreu va nèixer i va morir a Barcelona. De ben petita una veïna, professora de piano, li va oferir el primer contacte formatiu amb la música. Els seus avanços animaren als seu pares a apuntar-la amb 9 ó 10 anys al convservatori. El seu instrument principal fou sempre la guitarra clàssica arribant a ser alumna del mestre Gracià Tarragó, formant part del Quartet Tarragó durant un temps. La sra. Almerich, però, també es formà en llaüt a Londres. Posteriorment, formà part del grup de música medieval i renaixentista Ars Musicae de Barcelona sota la direcció del sr. Enric Gispert.

Un 19 de desembre de 1969 entra en la vida del sr. Lluís Llach que en aquella època (els seus inicis) ja tenia algunes cançons prohibides, com L'estaca, per exemple. Aquell dia la Laura va acompanyar al sr. Gispert en un concert al Palau de la Música Catalana on també hi actuava Llach. En aquell concert, davant de la insistència del públic interpretà L'estaca -però no la cantà- fou el públic el que sí ho fèu i una de les primes veus que ho feren fou Laura Almerich....aquell mateix dia el manàger Joan Molas li demanà formar part del grup de músics que acompanyaven al músic de Verges. Òbviament, la guitarrista digué que sí i des de llavors estigué acompanyant a Llach fins al final de la seva carrera. Tot i que el seu instrument principal fou la guitarra clàssica, la sra. Almerich també tocava l'acordió, el teclat, la marimba i la viola de roda i, si calia, també hi posava veus.

L'any 1977, en un moment de bisos d'un concert a Ripoll, va entregar una partitura a tots/es els músics per a que la interpretessin quan estava programat interpretar-ne una altra... era la cançó Laura que el cantautor cantà per sopresa i regal a la seva amiga mentres ella l'acompanyava a la guitarra. Aquella cançó formà part de les peces preferides de Lluís Llach per al públic: la senzilla, la calidesa i l'encomanadissa melodia era irresistible. L'any 1985, en els 2 dies de concerts al Camp del Barça, amb presència massiva de públic, Lluís Llach inclogué 'Laura' en el repertori però la mateixa Laura Almerich no fou capaç de finalitzar el seu solo, bloquejada per l'emoció i les llàgrimes... moment inolvidable que podeu trobar al final d'aquest post.

Laura Almerich acompanyà a Lluis Llach dalt dels escenaris fins al concert final del cantautor l'any 2007. Des de llavors, ha continuat vinculat a l'artista (reorientat a polític i parlamentari en els darrers temps) sent patrona de la Fundació Lluís Llach i com a membre del jurat del premi Terra i Cultura que cada any atorga el celler Vall-Llach.

Lluís Llach va conduir la cerimònia civil celebrada al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona per a dir adèu a la seva amiga. En aquesta hi sonaren la música escollida per la mateixa guitarrista: l''Adagio per a cordes' de Barber; 'Aprendre',  'Roses blanques' i 'Laura' del mateix Llach. Llach volia acabar la interpretació d'aquesta darrera peça just en el moment en el que Laura Almerich s'equivocà i deixà de tocar al concert del Camp Nou, el 1985, però els nervis i l'emoció provocaren que el músic acabés una mica abans... l'amic també s'equivocà, homenatge definitu...

Discreta, tímida, senible, en una segon pla, però peça musical imprescindible del directe de Lluís Llach. Un trosset de la meva memòria musical sempre serà per a ella... "que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels".

LA LISTA DE LA COMPRA

El próximo año habrá elecciones legislativas en Nueva Zelanda, lo cual sería lo más normal del mundo sino fuese porque, en esta ocasión, por primera vez se instalarán urnas en supermercados. No lo harán porque las cifras de participación sean habitualmente bajas. En las de 2017, cuatro de cada cinco personas ejercieron su derecho a voto, un porcentaje francamente alto comparado con muchos de los que se registran en otros países. Lo harán para facilitar todavía más las cosas. El ministro de justicia, Andrew Little, se muestra orgulloso de la iniciativa: "Es importante colocar las urnas en aquellos lugares en los que los ciudadanos desarrollan su actividad cotidiana y, por lo tanto, puedan resultarles más cómodos para ejercer su derecho, dado el ajetreo de sus vidas".

La normativa que permitirá convertirlos en colegios electorales se aprobó a finales de junio, y como era de prever ha sido criticada por la oposición, que cree que se trata de una maniobra para favorecer a los partidos de izquierda -laboristas y verdes-, actualmente en el poder. No acabo de entender el porqué.¿Acaso en Nueva Zelanda sólo va al súper la gente de izquierdas? Sea lo que sea, en la lista de la compra que muchos preparan antes de ir, a los "1 kg. naranjas, 4 aguacates, 1 kg. arroz, 3 hamburguesas..." deberán añadir 'votar', no sea que se olviden. Si son abstencionistas, no es necesario que añadan nada.

Por estos lares, cuando hay elecciones, lo más habitual es que los puestos de votación se sitúen en colegios o escuelas, o en dependencias del Ayuntamiento si se trata de un pueblo pequeño. Pero el mundo anglosajón (Nueva Zelanda incluida) es diferente. En el 2004 escribí para La Vanguardia una serie de reportajes sobre la campaña que se desarrollaba en Estados Unidos y que ganó Bush. En Miami visité un colegio electoral instalado en un centro fastuoso, el Stephen P. Clark, en el meollo de la ciudad. Una maravilla. Son capaces de instalar colegios electorales en cualquier sitio. No se cortan ni un pelo. En Estados Unidos y en Gran Bretaña los ponen en pubs, boleras, cafeterías, peluquerías, concesionarios de coches, salones de billar, lavanderías, pistas de patinaje, recepciones de hoteles o chiquiparques. Nada les parece demasiado suntuoso o menospreciable si de instalar urnas se trata. 

- Cariño, voy un momento al bar, que tengo que votar.

Envidia cochina.

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 14/07/19

'LES FILS DE JOSEPH' AL CINE CLUB LA RAPITA

Avui, el CineClub La Ràpita ens proposa un film inclòs en el projecte FilmoXarxa de la Filmoteca de Catalunya, és a dir, un film que no es va estrenar en sales comercials del nostre país i ara tenirm l'oportunitatde veure-la en pantalla gran i en VOS.

Le fils de joseph és una fàbula satírica sobre un fill que busca el seu pare, plena d'alegria malgrat estigui farcida de desesperació. El film d'Eugène Green, però, també té tocs espirituals i místics i, fins i tot, ens parla d'un acte de venjança. Com veieu, es tracta d'una proposta ben farcida d'interès, d'interessos diversos. 

Un pel·lícula bella, literària i cinematogràfica pròxima a les propostes arriscades de Bruno Dumont que no us podeu perdre.

Avui a les 20:30, a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.