"Como el miércoles ya será abril, si yo tuviese un blog pondría hoy mismo el poema. Escribiría: "April is the cruellest month, breeding / lilacs out of the dead land, mixing / memory and desire, stirring / dull roots with spring rain", dijo Eliot mucho antes que -con aquella película de las bodas y el funeral- todo el mundo lo repitiese y acabase por convertirse en cita casi obligada de todo entierro laico, junto con la canción de La vida de Brian en la que un orfeón de crucificados nos aconseja mirar el lado bueno de la vida. Eso escribiría hoy si tuviese un blog. Acto seguido, para que los xenoglosófobos no se quejasen, añadiría la traducción: "Abril es el mes más cruel: hace brotar / lilas del interior de la tierra muerta, mezcla / memoria y deseo, y despierta / con lluvia de primavera las raíces embotadas".
Muy bien. Pero ¿es realmente abril el mes más cruel? Quizá a Eliot, para dar dramatismo a su poema, le interesase explicar que era ese su mes más cruel y, en cambio, tuviese otros peores. Hace lustros cuando Nanni Moretti estrenó Abril, el diario inglés The Independent tuvo a bien titular la reseña del filme con un paráfrasis del verso de Eliot: 'Aprile is the dullest film' (Abril es la película más aburrida). Me encantó ese titular, porque no soporto a Moretti. No soporto su pose, no soporto su tonillo, no soporto su barba ni su motocicleta. Por recomendación média evito pensar en él desde Caro diario, hace quince años ya.
El caso es que no tengla claro que abril sea el mes más cruel. Lo digo sinceramente. Si yo tuviese un blog, pondría ahora mismo una encuesta aquí al lado, en una columna, para que contestasen los lectores. La pregunta sería: "¿Es abril el mes más cruel?". Pondría tres opciones: sí; no; no sabe/no contesta. Cada una de ellas estaría precedida de un circulto que se activaría mediante un clic del ratón. Dirán ustedes: vaya pregunta más idiota. Completamente de acuerdo. Pero ¿acaso no son semejantemente idiotas la inmensa mayoría de las preguntas que nos plantean blogs, radios y diarios digitales?
Pero bueno, vale, acepto. No pondría esa pregunta. A cambio, pondría una lista con los doce meses del año y, sobre la lista, la frase: "¿Cuál es el mes más cruel?". Y, hala, que la gente contestase. Otro día, en homenaje al crítico cinematográfico que me hizo feliz hace diez años, pondría la misma lista de los doce meses y, encima, la pregunta: "¿cuál es el mes más aburrido?". Si tuviese un blog, pondría muchas encuestas, siempre relacionadas con el asunto del que ese día hablase: "¿Cree que hay que dar un paso más y prohibir fumar en todos los bares y restaurantes?" (opciones: sí; no; me importa un pito); "¿hay que pagar las bolsas de plástico de los supermercados?" (opciones: sí; no; ¿cuanto?); "¿cree que las medidas que se toman para solucionar la crisis son las correctas?" (opciones: sí; no; depende); "¿es la edad un impedimento?" (opciones: sí; no; un impedimento, ¿para qué?). Y, como nadie me controlaría, yo mismo votaría dos, tres, cuatro y cinco veces, las que quisiese. Eso haría si tuviese un blog"
Que el cinema perd clients a 'xorros' ja fa uns quants anys que es va dient, any que passa, any que la quota de públic de les sales es redueix ... que si la tecnologia P2P, que si els top-manta, que si el 'home cinema'.... la rematada, però, ha estat aquesta crisis del 'món mundial' que ens tenalla a tots plegats (i plegades)... (tot s'ha de dir, però, que la crisi ha provocat un augment de públic als EEUU, bressol del cinema d'evasió... per alguna cosa serà!).
·
Per a posar-hi remei, a Hollywood (que ja sabeu que és on s'inventà el cinema com a negoci) han tret la pols a un invent -de 1838!!!- explotat en el cinema als anys '50 del segle passat i l'han llençat com a la gran novetat salvadora: el sistema 3D estereoscòpic !!!!. Sí, senyores i senyors, a l'altra banda de l'Atlàntic (per aquí, no tant, encara) estan tots els estudis histèrics per a poder estrenar alguna pel·lícula amb aquest format per a no quedar endarrerits... hi ha 30 films en preparació que ens han d'arribar!!! I treieu-vos del cap pelis antigues com Tiburón 3 o les més recents com Beowulf, Viaje al centro de la tierra o U2-3D, han millorat la tècnica!!.... ja no es tracta de les ulleres de cartró amb un plàstic de cada color (tan estètiques, elles!) sinó que són ulleres de pasta reutilitzable, sí, sí, ho heu llegit bé: re-u-ti-lit-za-bles (jo crec que això serà el millor de tot!!! posaran rentaulleres als cinemes?? ens posarem ulleres pringoses de xuxes de l'espectador anterior???). Per tant, més que 'de revolució de la 3D', hauríem de parlar 'd'evolució cap als 3D'. ·
La 'puesta de largo' del rellançament d'aquest sistema, en cinema d'animació, ens arribarà el 13 maig quan 'Up' (la nova de Pixar, codirigida per Pete-Monstruos, S.A.-Docter i Bob-guionista de Buscando a Nemo-Peterson) inauguri el Festival Cannes, serà el primer cop que un film d'animació tingui aquest honor, i a més, en 3D!!! ·
I pel que respecta al cinema de carn i ossos, l'encarregada de donar el tret de sortida oficial, serà Avatar, la nova peli de James Cameron després de 12 anys d'absència, la pel·lícula més cara de la història i en la que hi porta treballant 10 anys.
·
Per tot això serà més endavant.... de moment, demà 3 d'abril, s'estrena a les nostres pantalles la primera d'aquesta allau cinematogràfic 'tridimensional': Monstruos contra alienígenas, 100% en 3D i el president de Dreamworks -productora del film- Jeffrey Katzenberg): "Esta revolución se equipara con la introducción del sonido en los años veinte, o el color en los treinta: mejoras tecnológicas que realzaron la habilidad de los directores a la hora de contar historias" (Público, 27/03/09).
Òbviament, aquestes pelis de que parlem també s'estrenaran en format 2D per a totes aquelles sales que no estiguin, encara, preparades. El sector s'estan posant les piles si en el 2008 hi havia 34 pantalles 3D, per a demà n'hi haurà 84 .... i a finals d'any s'espera arribar a les 100... les estrenes, com deien, superaran la treintena... les pròximes pelis en 3D: Toy Story (Pixar), Tron2 (Disney) o l'Alicia de Tim Burton (yupi!).
·Avui, 1 d'abril, fa 70 anys que acabà la 'Guerra Espanyola del 1936', una guerra resultat del cop d'estat cap a la II República ... sí, volien acabar amb un règim democràtic escollit en unes eleccions i ho aconseguiren a força de sang i foc.... en una guerra cruel ...
·
··
Si us heu fixat, he arrencat el -tan utilitzat- mot 'Civil' del costat de la 'Guerra', em nego a utilitzar un mot que no respon al que succeí, un mot que el que fa és treure responsabilitat als usurpadors de la voluntat democràtica de voler un govern republicà, un mot que disfressa la culpabilitat d'uns quants per a diluir-la en la responsabilitats de molts, de tots, 'de toda una España dividida' (sic)... doncs NO, la guerra arribà perquè es produí un cop d'estat i l'encesa de metxa que això comportà.... ·
Els que s'alçaren amb armes contra la República... guanyaren enfonsant tot un país... i no contents amb això, en erigir-se guanyadors encetaren un etapa de repressió salvatge contra el vençut, repressió desmesurada, encarnissada, sàdica i vergonyosa....
·
Fruit de la guerra quaisbé un milió de persones s'exiliaren....
·
L'1 d'abril de 1939 entrarem en un túnel llarg, fosc i miserable que durà 40 anys, començà una malaltia que a hores d'ara no acaba de guarir-se, no cicatritza,.... un ferida que no es tanca....
·
"- Estos que ves ahora deshechos, maltrechos, furiosos, aplanados, sin afeitar, sin lavar, cochinos, sucios, cansados, mosdiéndose, hechos un asco, destrozados, son, sin embargo, no lo olvides, hijo, no lo olvides nunca pase lo que pase, son lo mejor de España, los únicos que, de verdad, se han alzado, sin nada, con sus manos, contra el fascismo, contra los militares, contra los poderosos, por la sola justicia; cada uno a su modo, a su manera, como han podido, sin que les importara su comodidad, su familia, su dinero. Estos que ves, españoles rotos, derrotados, hacinados, heridos, soñolientos, medio muertos, esperanzados todavía en escapar, son, no lo olvides, lo mejor del mundo. No es hermoso. Pero es lo mejor del mundo. No lo olvides nunca, hijo, no lo olvides".
Fa temps, quan aquest blog era petit, va rebre un encàrrec de la fidel seguidora Pats: que desenvolupés un post que ella apuntava a 'ca seva' sobre Radio Nicosia.... El Ciutadà K, amb la seva vocació de servei taaaaaaan característica, posa fil a l'agulla.... i aprofito per a parlar de la relació entre art i bogeria ja que, darrerament, abunden els exemples....
La relació entre bogeria i art ha estat evidenciat al llarg de la Història de l'Art amb exemples com el de Van Gogh, Jackson Pollock, Salvador Dalí o James Joyce... no es tracta de fer-ne una dissertació sobre la construcció social del 'boig', però el que és evident és que fruit de la medicalització de la societat que es construí la figura del 'boig', se'l cosificà, se'l negativitzà i, en la majoria dels casos, se l'aïllà amb la construcció d'immensos centres psiquiàtrics de reclusió ... afortunadament, en l'actualitat això s'ha suavitzat una mica... però la construcció social de la bogeria té plena vigència i el sentiment de rebuig, antipatia, fàstic, silenci, incomprensió, càstig... cap al boig i boja encara perdura. Hi ha 3 exemples que intenten trencar amb això; sí, es plantegen una deconstrucció de la bogeria i, per tant, una normalització de la matexia... ens venen a dir que ells/es també formen part d'aquesta societat!!!!
Hearing Voices Tot i que en el seu naixement no es tractava exactament d'un moviment artístic, el que se'n derivà, en alguns casos ho fou.... m'explico!!.
A la ciutat de Manchester, l'any 1988, es constituí un grup pilot de 'Escoltadors de Veus' seguint els postulats teòrics del professor de psiquiatria social Marius Romme (Maastricht)(el de la foto de la dreta). A aquest professional de la salut mental una pacient (Patsy Haagan) que escoltava veus un dia li plantejà: "Vosté creu en un Dèu que ningu pot veure. Per què no vol creure en l'existència de veus que jo afirmo escoltar clarament i que, per a mi, són reals?", per al sr. Romme, la forma d'encarar-se al fenómen havia canviat per a sempre...
Els de Manchester, l'any 1989 organitzaren conferències per tot el país amb gran acceptació de públic, afectats, familiars i professionals... aquestes conferències s'anaren repetint cada any. Això donà forma al llibre Accepting Voices (Romme, 1993) que és tot una declaració de les intencions del grup: acceptar les veus com a part de la seva identitat. Sembla una obvietat però es tracta d'un canvi radical de perspectiva. De 'estar abandonat a la teva sort (o tancat) perquè escoltes unes veues que no escolta ningú, perquè estàs boig', amb el rebuig que implica.... a poder-ne parlar sense embuts, fins i tot a explicar les bajanades -en to còmic- que escoltes i compartir-ho amb d'altres que també els passa o a persones receptives a que els hi expliquis .... La feina de 9 anys desembocà en una primera conferència internacional a Maastricht el 1995; havia nascut oficialment el Hearing Voices Network amb la voluntat de normalitzar les alucionacions sensorials, ja siguin tàctils, visuals i/o auditives tot parlant-ne, mostrant-les, descrivint-les... compartint-les!. Aquesta filosofia s'extengué pel món creat-se altres grups dels Hearing Voices .... actualment ja és tot un Moviment.
Aquest grup d'investigació aporta que al llarg de la història creadors i polítics com: Sócrates, Moisés, Jesús, Juana de Arco, Teresa de Ávila, Emmanuel de Swedenborg, Karl Gustav Jung, Ghandi,... van sentir 'veus interiors' que els encoratjaven, que els guiaven, no eren també escoltadors de veus?
Porta/Zush 1961-1979 (a la Fundación Suñol, Passeig de Gràcia, 98 BCN fins al 27 de juny)
· Albert Porta (va nèixer a Barcelona, 1946), era pintor i el seu estil pictòric el podríem encabir en el 'pop', però el 1968, la Guàrdia Civil li aplicà la llei de 'vago i maleantes' per possessió de substàncies il·legals i fou internat en un frenopàtic, allà adoptà el nom que li posà un intern: Zush, que pròxim a la psicodelia creà un món paral·lel, i quan diem 'món', és literal, és deia Evrugo Mental State: amb alfabet, llengua, moneda i bandera pròpia.
Des de 1971 ha exposat individualment a Roma, París, Lund, Varsòvia, Stuttgart, Berlín, Brussel·les, Nàpols, Chicago, Nova York, etc, i col·lectivament: a Documenta VI de Kassel (1977), New Images from Spain, Solomon R. Guggenheim Museum N.Y. (1980), Magiciens de la Terre, Centre Georges Pompidou, París (1989) o Drawing on chance, MOMA (1995). L'any 2000 el Museo Centro de Arte Reina Sofía (Madrid) li va dedicar la retrospectiva Zush.
Al cap d'uns anys -el 23/02/2001- durant una exposició al Macba, Zush va desaparèixer i nasqué un tercer 'ego' de l'artista: Evru. El Ciutadà K va tenir l'oportunitat de veure aquesta expo i -literalment- flipar amb les obres de Zush però, sobretot, perquè el mateix artista instal·là una habitació al mig de la expoi i vivia allà, sí, sí ho heu llegit bé: dormia, tenia un lavabo i hi feia vida mentres escoltava música, pintava o llegia.... La nova persona, Evru, és artista, científic i místic (ell mateix s'autoetiquetà ArtCieMist) atret per les noves eines tecnològiques i els llenguages digitals...
·
Porta-Zush-Evru, han sortir del mateix cos, però són artistes diferents. Evru també és músic i en la inauguració de l'expo (que podeu veure a la Fundació Suñol) tocà el seu mini-moog acompanyat de l'orquestra Bona Sort, formada per malalts mentals de Palafolls. L'exposició està formada per 114 obres de Porta i Zush.
· L'obra d'aquest artista és críptica, hipnòtica, ... iniciada amb el collage, retallant revistes... ens mostra entorns onírics, personatges entre la realitat i la ficció i les seves obsessions: plaers corporals, el llenguatge, l'amor, la monstruositat, la fragmentació, el seny i la rauxa... sovint a les seves instal·lacions hi trobes PCs en els que pots manipular la seva obra i veure-la projectada en una pantalla, imprimir-la i emportar-te-la a casa ... jo ho vaig fer...
Radio Colifata
El jove psicòleg, Alfredo Oliveira, creà el 1991 LT22 Radio Colifata (colifato en lunfardo -idioma del tango argentí- significa 'loquito, loco querido'), amb la intenció de donar veu als pacients de l'hospital psiquiàtric José Tiburcio Borda de Buenos Aires. Segons Oliveira "a medida que hablaban por el micrófono descubrían que había otro yo, otra persona en ellos mismos a quien dirigían sus fantasmas. Y luego, cuando los oyentes les contestaban con carta o en directo, se daban cuenta de que el miedo, compartido, es menos miedo".
·
Aquella proposta 'tingué fills': Radio Nicosia (Barcelona), Leon Lid (Toulouse), Radio 180 (Mantua). L'únic requisit d'admissió en aquestes emissores de ràdio és estar diagnosticat amb algun transtorn mental.... i s'autogestionen ells mateixos. El 2004 arribaria La Colifata TV en una cadena no pública, però en el 2006 aconseguiren un espai en la cadena governamental de Buenos Aires, Ciudad Abierta, amb el programa 'El living de Stellita': "Stellita vive hace 15 años en la calle y desde la Plaza Belgrano, donde suele dormir, realiza su emisión televisiva, rodeada de un par de sillones, algunos invitados y otros colifatos que tienen sus propias columnas". Radio Nicosia també té blog propi.
En aquests moments, Radio Colifata i els seus fills estan de moda: un anunci televisiu (Aquarius), una pel·lícula (LT22 Radio La Colifata, documental dirigit per Carlos Larrondo), llibre (El libro de Radio Nicosia, editoral Gedisa) i el darrer disc de Manu Chao que ha realitzat amb les lletres dels components d'aquesta emissora: 'La Colifata. Siempre fui loco'. El mateix Manu Chao, afirma, "son un pozo sin fondo de inspiración: surrealismo mezclado con lucidez o, mejor aún, la lucidez obtenida a través del surrealismo".
En el 2007, i dirigit per Emir Kusturica, Manu Chao ja gravà un clip amb els 'colifatos', 'Rainin' in Paradize', del disc La Radiolina.
Hi ha molta gent que ha criticat la -suposada- utilització d'aquests persones per a finalitats comercials, en el cas concret de l'anunci d'Aquarius, un dels participants colifatos en l'experiència, ho defensa: "Sentimos que se nos devolvía la dignidad, dejamos de ser pastillas con patas. Porque un hombre medicalizado nunca es libre si, a la vez, no es escuchado. Si es con cariño, bienvenidos los que nos dan voz".
'Hearing Voices, Evru i La Colifata' tres propostes cap a la deconstrucció social de la bogeria .... (si Foucault tornés es fregaria les mans i s'ho passaria 'pipa' amb tot això)...
Fa 15, sí, sí 15 ANYS !!!! el Ciutadà K va gaudir d'un 'Sweeney Todd' al Teatre Poliorama... quan encara no sabíem qui era Sweeney Todd, no coneixíem de res a l'Stephen Sondheim i sí coneixíem molt al Constantino Romero del 'Tiempo es Oro' (i altres productes televisius) ... VAIG QUEDAR IMPACTAT !!!! Sense saber-ho, havíem gaudit d'un producte teatral històric, ja que l'efecte d'aquell musical (dirigit per un dels més gran directors de teatre que tenim: Mario Gas, que tot just començava a enlairar-se la seva carrera) ha durat fins als nostres dies ...
·
Al sr. Mario Gas (algun dia parlarem d'ell) li van oferir ser el director del Teatro Español (Madrid) i des de 2004 que s'hi dedica; en el moment d'acceptar el càrrec li van demanar que re-estrenés alguna obra seva i ell escollí el musical Sweeney Todd, però sense el Constantino, ara amb Joan Crosas (un sr. amb una veu molt potent, vist com a pirata a Mar i Cel i com a ex-marit suïcida de la Nuri, sí, sí, de Ventdelpal... no li tingeu en compte, pobret!); sí que hi estava però la Vicky Peña, un sra. Lovett, potent, potent (per cert, la sra. Peña va ser parella del sr. Gas i tenen una filla), per a molts i moltes es tracta del millor treball teatral d'aquesta actriu.
Aquest fou el primer musical del sr. Sondheim que vam gaudir a la península. Des de que s'estrenà al Uris Theatre de Nova York, amb música de Sondheim, llibret de Hugh Wheeler i direcció de Harold Prince, protagonitzada per Angela Lansbury i Len Cariou ... la seva llegenda no ha parat... ha guanyat infinitat de premis teatrals.... en ella podem veure gotes de Brecht, de Weil, de Bernard Herann, de Dickens, de conte gòtic i tenebrós ... Un musical amb 25 cançons, una xifra considerable, amb peces memorables com Johanna, My Friends, Pretty woman, A little Priest, ...
·
Com us deia, Sweeney Todd, el baber diabòlic de Fleet Street, s'estrenà al Poliorama el 5 d'abril de 1995 i l'èxit fou apoteòsic, la crítica caigué als peus de Gas, Romero i Peña i de tot l'equip que l'havia fet possible. Perquè no podem ressaltar només el paper del repartiment, sinó de la interpretació musical, de l'escenografia (un decorat apabullant, complex i creïble!!), de les llums ... de TOT !!! Sense dubte, es tracta del millor musical que s'ha pogut veure a Barcelona (i molts diuen que a l'Estat Espanyol!!).
·
Estimem molt al sr. Burton (ell ja ho sap, Pats), però, certament la versió cinematogràfica que en fèu no surt massa ben parada de la comparació... segons el mateix Mario Gas, a Burton li faltà afegí el 'cor' vocal acompanyant al 'protes', que proporciona un contrapunt d'humor (encara que sigui negre) a l'obra ... sempre podem dir que teatre i cinema no es poden compararar (no, Tim?).
Aquí us deixo amb una cançó del Romero (per si algú no l'havia vist en el paper)...
Del 31 març al 12 de maig podem gaudir un altre cop de Sweeney Todd al Teatre Apolo ... QUÈ ESPEREM EN ANAR-HI???!!!!
"Como el miércoles ya será abril, si yo tuviese un blog pondría hoy mismo el poema. Escribiría: "April is the cruellest month, breeding / lilacs out of the dead land, mixing / memory and desire, stirring / dull roots with spring rain", dijo Eliot mucho antes que -con aquella película de las bodas y el funeral- todo el mundo lo repitiese y acabase por convertirse en cita casi obligada de todo entierro laico, junto con la canción de La vida de Brian en la que un orfeón de crucificados nos aconseja mirar el lado bueno de la vida. Eso escribiría hoy si tuviese un blog. Acto seguido, para que los xenoglosófobos no se quejasen, añadiría la traducción: "Abril es el mes más cruel: hace brotar / lilas del interior de la tierra muerta, mezcla / memoria y deseo, y despierta / con lluvia de primavera las raíces embotadas".
