Sembla que l'anàlisis de la Segona Guerra Mundial (i les seves conseqüències) encara no està esgotada, encara queden aspectes per desvetllar, qüestions per aclarir, horrors per il·luminar i barbaritats per denunciar... I per molts anys! ja que, d'aquesta manera, no es perd en l'oblit i el seu record ens dóna l'esperança (ingènua) de que sigui un mecanisme per a que no es torni a repetir.
·
Recentment, s'han publicat 2 llibres que ens permeten aquesta revisió de que us parlo.
·
El sr. Grossman (1905-1964) va ser corresponsal de guerra de 1941 fins al 1945, a Moscou, Stalingrad, Ucraïna, Polònia i Berlín. A partir del 5 d'agost de 1941 va publicar les seves cròniques i reflexions al diari Ejército Rojo. Tot aquest material 'periodístic' dóna forma al volum Años de Guerra publicat a finals de l'any passat. De tot aquest material real va edificar la seva obra mestra Vida i Destí (de lectura obligatòria! en vam parlar aquí), on plasma l'absurditat de qualsevol guerra i denuncia els totalitarismes del segle XX, patits en la seva pròpia persona: el Nazisme i l'Stalinisme. Per al sr. Grossman els dolents no són les persones, sinó els totalitarismes.
·
El sr. Grossman va conèixer de ben a prop el camp d'extermini nazi de Treblinka (exposat en el llibre El infierno de Treblinka i utilitzat com a prova en els judicis de Nuremberg) i el Gulag soviètic.... I ara, amb Años de Guerra, ens relata una pàgina de la Història.
·
El sr. Pahor és un supervivent de 97 anys de l'horror nazi, només per aquest fet, estem obligats/des moralment a escoltar-lo, a retenir tot el que ens digui, a guardar-ho i recordar-ho com un tresor. Afortunadament, el sr. Pahor en té moltes de coses per a dir-nos. Aquest sr. patí la deshumanització que significa ser pressoner en un camp de concentració.
·
La seva obra magna: Necrópolis (escrita el 1966), reeditada aquest juny passat, és una peça literària necessària, dura, descarnada, sense sentimentalismes; descripcions detallades gens agradables. L'autor forma part del club d'aquells/es que denuncien l'horror nazi com: Primo Levi (Si esto es un hombre, 1947), Imre Kertész (amb Sin destino, 1975) o Robert Antelme (La especie humana, 1947).
·
Allò que més em neguiteja són les paraules del sr. Pahor:
·
"No hemos aprendido nada de la experiencia del siglo XX
y seguimos viendo con indiferencia cosas tan terribles como aquellas,
incluso peores"
·
Certament, no n'aprenem res de tot plegat?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada