OSCAR 2011: LA PORTMAN I EL BALE!!!!

·

Com ja sabreu, la passada matinada s'han entregat els premis Oscar, en la seva edició número 83.

·

Els premis van estar força repartits i no va haver una gran guanyadora, tot i això, els premis més importants se'ls va emportar El discurso del rey, amb els de millor pel·lícula, milor director per a Tom Hooper, millor actor principal per a Colin Firth (estava cantat!) i millor guió original.

·

Què voleu què us digui? Per a mi, una autèntica llàstima, tenint en compte els films trencadors, contundents, impactants i arriscats que ens ha donat el 2010: Origen, Cisne Negro, 127 horas o Red Social... és una autèntica llàstima que es premiï un film tan conservador, previsible i còmode com El Discurso del Rey... però l'acadèmia ja ho té, això!!

·

El repartiment de premis per pel·lícules ha estat: El discurso del rey (12 nominacions) i Origen (8 nominacions) amb 4 premis; La red social (8 nominacions) amb 3 premis; Toy Story, Alicia en el país de las maravillas i The Fighter (7 nominacions) 2 premis i El cisne negro 1 premi. Dues pelis se'n van de buit tot i les seves considerables nominacions: Valor de ley (10 nominacions) i 127 horas (6 nominacions). De la quiniela, en vaig encertar 7 d'11 (un 63%).

·

Hem d'estar contents perquè s'ha premiat a la Natalie Portman (consagrada ja com a actriu adulta! s'ha emportat tots els premis en els que ha estat nominada per aquest paper de ballarina un pèl psicòtica) i Christian Bale (com a reconeixement, també, a una de les carreres més sòlides de Hollywood i la seva alta capacitat d'implicació en els papers que interpreta... i què guapo és!!)

·
La llista de premis és:
Millor pel·lícula: El discuro del rey
Millor director: Tom Hooper (El discurso del rey)
Millor actor: Colin Firth (El discurso del rey)
Millor actriu: Natalie Portman (Cisne Negro)
Millor Guió Adaptat: Aaron Sorkin (Red Social)
Millor actor secundari: Christian Bale (The Fighter)
Millor actriu secundària: Melissa Leo (The Fighter)
Millor guió original: David Seidler (El Discurso del Rey)
Millor banda sonora: Trent Reznor i Atticus Ross (Red Social)
Millor cançó: We belong together de Randy Newman (Toy Story 3)
Millor Pel·lícula animació: Toy Story 3
Millor film de parla no anglesa: In a better world
Milor direcció artística: Robert Stromberg i Karen OHara (Alicia en el país de las maravillas)
Millor fotografia: Wally Pfister (Origen)
Millor vestuari: Colleen Atwood (Alicia en el país de las maravillas)
Millor edició: Angus Wall i Kirk Baxter (Red Social)
Millor maquillatge: Rick Baker i Dave Elsey (El hombre lobo)
Millor so: Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i Ed Novick (Origen)
Millors efectos sonors: Richard King (Origen)
Millors efectes especials: Paul Franklin, Chris Corbould, Andrew Lockley i Peter Bebb (Origen)
Millor documental llargmetratge: Inside job (de Charles Ferguson)
Millor documental curtmetratge: Strangers no more
Millor curtmetratge: God of love
Millor curtrmetratge animació: The lost thing
.

FRANZ KAFKA Y EL COLORIDO

·

Uno de los blogs que sigo con más regularidad lleva por título Creative Design. Es británico y está dedicado al diseño, a la publicidad, a la cultura visual... Hace unos días colgaron un post muy sugestivo que habla de la publicación inminente -en junio- de una nueva edición de libros de Franz Kafka que publicará la editorial americana Pantheon, en colección de bolsillo y con cubiertas diseñadas por Peter Mendelsund. El post lleva por título Cubrir a Kafka con color y puntualiza divesas cosas que es bueno saber. De entrada, puedes contemplar las cubiertas que Mendelsund -un excepcional diseñador gráfico, autor de algunas de las cubiertas de libros más bellas que he visto nunca- ha ideado para Kafka. Mendelsund trabaja para las editoriales Knopf, Pantheon y Vertical Press, de las que es director de arte. Luego puedes deleitarte con el texto en el que el mismo Mendelsund explica por qué ha decidido apartarse de las cubiertas que habitualmente ponen al checo: negras o grises, en cualquier caso tristes o lúgubres, con ecos casi fascistoides... Pues bien, teniendo en cuenta esos precedentes, Mendelsund ha hecho justo lo contrario. Las ha llenado de colores. El rojo, el verde, el azul claro, el crema, un amarillo radiante.... Círculos, estrellas, triángulos, barras, ojos humanos, ojos de cerradura, combinados de forma alegre y cargada de significaciones.

·

De Creative Design pasé al blog de Mendelsund -Jacket Mechanical-, donde explica qué proceso siguió para entender que las cubiertas de Kafka no tienen por qué ser necesariamente lóbregas, que -a pesar de que su literatura despierte en los lectores 'el sentimiento de la universalidad de su propia alienación: Kafka es el no va más de la alienación'- es, por encima de todo, un espléndido humorista, cosa que mucha gente no entiende, por veces que se lo expliques. Yo creía que la obcecación en no entender la esencia humoística de Kafka se daba sólo aquí, pero, por lo que Mendelsund dice, veo que en el mundo anglosajón sucede tres cuartos de lo mismo. Dice el diseñador: 'He optado por el colorido. Hay que decir que, entre otras cosas, los libros de Kafka son divertidos, sentimentales y, a su manera, aquiescentes. Estoy harto del Kafka serio, del Kafka pesimista. El adjetivo kafkiano se ha convertido en sinónimo de las maquinaciones de la burocracia anónima, pero, evidentemente, Kafka fue un escritor satírico (irónico, exagerador de la burocracia), no un órgano de ella'.

·

Me encanta esa doble andanada. Una, contras las manidas cubiertas que tadicionalmente le ponen. La otra, contra el abuso y la deformación que muchos dan al adjetivo kafkiano. Hemos llegado al punto de que hay gente que utiliza kafkiano para cosas que no tienen nada que ver ni con Kafka no con su literatura, ni siquiera con el sentido que en principio se daba a ese adjetivo. Hará un par de meses escuché en la cafetería de un El Corte Inglés la conversación entre dos muejeres, de entre treinta y cuarenta años. En un momento dado, una le dijo a la otra:

·

- Tengo los pies hecho polvo. Me he pasado toda la mañana de aquí para allá, comprando comprando. Ha sido realmente kafkiano.

·

Quim Monzó

a Seré Breve del Magazine

de La Vanguardia, 20/02/11

·

Il·lustracions de Peter Mendelsund

·

NOU VIDEOCLIP DE LUIS TOSAR: VOLVER!!

·

La sra. Polita (gràcies!) via Fotogramas.es ens informa que s'ha estrenat el videoclip-single com avançament del primer LP del grup en el que canta Luís Tosar: Di Elas. L'àlbum sortirà al mercat el 29 de març.

·

Que Luís Tosar tenia també un peu en el món de la música ja ho sabíem, en el Ciutadà K l'any passat 'penjàvem' un vídeo en el que cantava My name is Luca de la sra.Vega, llavors, però, el grup es feia dir The Ellas.

·
I és que aquest grup fa quasibé 20 anys que va pel món, vivint-ho com un hobby més que altra cosa. Ja en el 1993, el sr. Tosar formava part del grup 'Los Huana', després es digueren 'Magical Brothers', al que se li van afegir nous components fins a formar el grup actual, amb un estil que ells autodefineixen com a 'power-rock' (ein?). En el 2008, adoptaren el nom de The Ellas i, en directe, el grup versionava cançons creades i/o interpretades per dones.

·

Ara es canvien el nom, es fan dir Di Elas, són els mateixos, però presenten el seu primer LP amb temes propis i Volver és el primer tema que podem escoltar... si és que aquest Tosar és una joia, 'igual vale pa un roto que pa un descosío'! ... mentres esperem que s'estreni Mientras duermes, el darrer treball cinematogràfic acompanyat de la seva parella, Marta Etura i dirigida pel sr. Balagueró... escolteu-lo com canta!!.

·

SR. BERND EICHINGER

(1949-2011)

·
La imatge que tenim de la figura dels productors –generalment a l’ombra- acostuma a ser la d’individus amb molt capital econòmic però poc capital cultural; és a dir, que tenen els diners i persegueixen el benefici econòmic sense pensar en filigranes artístiques, creatives o arriscades. Aquelles pel·lícules que ens han parlat d’aquest col·lectiu els han pintat freds, controladors i, a voltes, déspotes.

·

Doncs bé, el cas que ens ocupa, el sr Eichinger, és l’exemple de productor com a motor, com a possibilitador, com a vechicle per aconseguir i fer realitat grans projectes de la mà d’un equip artístic que estigui a l’alçada. Aquest senyor ha estat el principal responsable del ressorgir del cinema alemany dels darrers anys i, precisament, ho ha fet donant ales a passatges històrics rellevants del país germànic com: El hundimiento (2004) o Baader-Meinhof Komplex (2008), per exemple.

·
Però la feina del sr. Eichinger va començar 30 anys enrera, al crear Constantin Films en el 1977 i produir la que fou la pel·lícula més cara del cinema alemany: La Historia Interminable (1984)(ai, el que vaig arribar a somniar amb aquesta peli)... després vindrien El nombre de la rosa, La casa de los espíritus i tardà 20 anys en convèncer al sr. Suskind per a portar a la pantalla el Perfum (2006)... ell fou un autèntic motor del cinema alemany. El projecte en el que estava trebalant era poder portar a la pantalla la història de Natalia Kampusch, la jove austíaca que passà 8 anys secrestada en un soterrani.

·
Els darrers 30 anys de la història del cinema alemany no s’entén sense la figura del sr. Eichinger, només tenia 62 anys.

·

LA TRANSICION ES YA HISTORIA...

·

La transición es ya historia" -escribió en 1996 el sociólogo Juan J. Linz-. No es algo que hoy sea objeto de debate o lucha política". Una década después Linz ya no hubiera podido decir lo mismo: de un tiempo a esta parte la transición no sólo es objeto de debate, sino también -a veces implícita y a veces explícitamente- objeto de lucha política. Se me ocurre que este cambio es por lo menos conscuencia de dos hechos: el primero es la llegada al poder político, económico e intelectual de una generación de izquierdistas, la mía, que no tomó parte activa en el cambio de la dictadura a la democracia y que considera que ese cambio se hizo mal, o que hubiera podido hacerse mucho mejor de lo que se hizo; el segundo es la renovación en los centros de poder intelectual de un viejo discurso de extrema izquierda que argumenta que la transición fue consecuencia de un fraude pactado entre franquistas deseosos de mantenerse en el poder a toda costa, capitaneados por Adolfo Suárez, e izquierdistas claudicantes capitaneados por Santiago Carrillo, un fraude cuyo resultado no fue una auténtica ruptura con el franquismo y dejó el poder real del país en las mismas manos que lo usurpaban durante la dictadura, configurando una democracia roma e insuficiente, defectuosa. A medias fruto de una buena conciencia tan pétrea como la de los golpistas del 23 de febrero, de una nostalgia irreprimible de las claridades del autoritarismo y a veces del simple desonocimiento de la historia reciente, ambos hechos corren el riesgo de entregar el monopolio de la transición a la derecha -que ya se ha apresurado a aceptarlo glorificando esa época hasta el ridículo, es decir mistificándola-, mientras que la izquierda, cediendo al chantaje combinado de una juventud narcisista y de una izquierda ultramontana, parece por momentos dispuesta a desentenderse de ella como quien se desentiende de un legado enojoso.

·

Yo creo que es un error. Aunque no tuviera la alegría del derrumbe instantáneo de régimen de espantos, la ruptura con el franquismo fue una ruptura genuina. Para conseguirla la izquieda hizo muchas concesiones, pero hacer política consiste en hacer concesiones, porque consiste en ceder en lo accesorio, pero los franquistas cedieron en lo esencial, porque el franquismo desapareció y ellos tuvieron que renunciar al poder absoluto que había detentado durante casi medio siglo. Es cierto que no se hizo del todo justicia, que no se restauró la legitimidad republicana conculcada por el franquismo ni se juzgó a los responsables de la dictadura ni se resarció a fondo y de inmediato a sus víctimas, pero también es cierto que a cambio de ello se construyó una democracia que hubiese sido imposible construir si el objetivo prioritario no hubiese sido fabricar el futuro sino -Fiat iustitia et pereat mundus- enmendar el pasado: el 23 de febrero de 1981, cuando parecía que el sistema de libertades ya no peligraba tras cuatro años de gobierno democrático, el ejército intentó un golpe de estado que a punto estuvo de triunfar, así que es fácil imaginar cuánto tiempo hubiera durado la democracia si cuatro años antes, cuando apenas arrancaba, un gobierno hubiera decidido hacer del todo justicia, aunque pereciera el mundo."

·

Javier Cercas (2009:423-424).

Anatomía de un instante

·

LA BERLINALE 2011

·

Diumenge va acabar el Festival de Berlin número 61, es va estrenar amb Valor de Ley dels germans Coen, una aposta comercial per a l’inici d’un Festival que sempre se l’ha criticat d’elitista, de massa artístic i de viure d’esquenes al públic (hem de pensar que aquest film, en una setmana, ha recaptat als EEUU més que tota la filmografia del Coen junta). L'edició d'aquest any de la Berlinale estigué marcada per l’austeritat i per la imatge de la cadira buida del membre del jurat Jafar Pahani, que no hi va poder estar perquè l'han sentenciat a 5 anys de presó i 20 d’inhabilitació per un delicte de conspiració contra el régim del seu país. La presidenta del jurat fou -una andrògina- Isabella Rossellini i l’homenatge del Festival fou pe al veterà actor Armin Mueller-Stahl (el que fou protagonista de La caja de música).
·
Què ens ha portat la Berlinale d'aquest any? Doncs, una pel·lícula sobre la cobdícia a Margin Call (del debutant J.C. Chandor) amb les sòlides intepretacions de Jeremy Irons i Kevin Spacey i que ens parla dels primers dies de la crisis econòmica en la que ens trobem. La Berlinale va permetre internacionalitzar el judici al jutge Garzón mitjançant l’estrena del darrer film-documental de la Coixet: Escuchando al juez Garzón. El moment nazi/jueu de tota Berlinale arribà amb Mein Bester Feind (de Wolfgang Murnberger) sobre la relació entre un jueu i un capità de la SS amb l’objectiu comú de salvar una obrade Miguel Ángel.

·
Un dels més cinèfils directors en actiu d’Europa, l’hongarès Bela Tarr, presentà El caballo de Turín un film fet de silencis, lentituds i en un rigorós blanc i negre, que va encantar als crítics més extremistes. El català Jaume Collet-Serra (director de La Huérfana) continua la seva imparabla carrera internacional com a director i presentà Unknown, fora de concurs. Un film situat a Berlín, de ritme trepidant, persecucions espectaculars i suplantacions de la personalitat... molt de l’estil Hollywood! protagonitzada per Liam Neeson, Diane Kruger i un espectacular Bruno Ganz.

·

El festival, com cada any, ha portat alguna decepció, com el debut del sr. Ralph Fiennes com a director en la shakesperiana Coriolano (una obra, que siginficà fa força anys, el debut del sr. Fiennes en el món teatral); tampoc convencé l'experiment del sr. Wenders de fer un film-documental en 3D de la sra. Pina Bausch.

·
I pel que respecta als premis, la grana guanyadora fou l'esperada per tothom, hi hagué unanimitat així que es va presentar: Nader y Simin, una separación d’Asghar Farhadi (iranià). Aquest director en el 2009 va aconseguir l’Os de Plata per Acerca de Ely. Nader y Simin es va emportar l'Os d'Or a la millor pel·lícula i l'Os de Plata a les millors interpretacions masculina i femenina pel conjunt d'actors/ius que la interpreten. El film fuig de la imatge que hem tingut fins ara del cinema iranià (lent, silenciós, intens) amb tocs de thriller i on s’enfronten dos concepcions de veure la vida en un matrimoni concret: la tradicional i la moderna, i de retruc, ens parla de la situació moral que es viu a l’Iran actual.

·
Alguns dels premis restants foren el Premi Especial de Jurat per El Caballo de Turín de Bela Tarr i el Premi del Públic en la secció Panorama per a También la lluvia d’Iciar Bollaín.

·

Ara només cal esperar que s'estrenin per aquí ...

·

UN RADIOCASETE PER A SPOTIFY

·

Estem encantats i encantades amb l'Spotify, no? Un gran invent! Fa un any que visc amb ell i és una meravella per a redescobrir músiques quasibé oblidades sense necessitat de buscar-les per la xarxa. Ja disposa d’un catàleg de més de 7 milions de cançons i pugen una mitjana de 10.000 cançons diàries.

·
Sembla que aquesta aplicació de música -via streaming- ha plantejat una opció legal, des de la xarxa, a la crisi del mercat discogràfic (tenint en compte el descens de vendes en aquest sector del 43% en els darrers 5 anys); un model a seguir que satisfà a les diferents parts implicades en el negoci musical: tenen acords (i en sóc accionistes) amb grans productores com Sony BMG, Warner, Universal i EMI; i l’usuari està content i satisfet amb un sistema ràpid, còmode, agradable i exhaustiu per escoltar música.... el que no acaba sent és massa rentable, encara, i fa falta que augmentin molt els usuaris/es premium per a que el negoci surti rodó i no li passi com altres models que no han acabat de despegar, com last.fm o yes-fm.

·
Spotify va nèixer a Suècia de la mà dels senyors Daniel Ek i Martin Lorentzon, dos empresaris tecnològics que l’any 2006, acompanyats de 50 programadors, van voler donar una solució més ràpida, segura i que millorés la pirateria musical. Si és que un cop l’has descobert és molt difícil que no t’hi quedis a viure, els seu amplíssim catàleg de cançons permet bucejar, buscar i remenar sense haver de descarregar-te’n cap i escoltar-les de forma immediata.

·
La darrera notícia relacionada amb l’Spotify ens arriba de la mà d’un enginyer català, el sr. Jordi Parra, que ha inventat una radiocassette per a Spotif, -sí, una idea tope vintage!-. Ell l’anomena Spotify Player, i es tracta d’un reproductor en forma de caixa (tipus transistor, el podeu veure en la fotografia) que funciona amb uns petits disquets (tipus ‘tazo’) que porten llistes de produccions definides per l’usuari, el ‘transistor’ envia una ordre al PC per a que accedeixi a Spotify i pugui reproduir la llista de cançons. Podeu veure el procés d’invenció i construcció molt ben detallant en el seu blog. L’invent és una forma de cossificar quelcom –l’streaming- difìcilment cossificable i de poder-ho regalar. L’aparell disposa d’un roda grossa per a controlar el volum i tecles per anar endavant o endarrera en la cançó... com si es tractés d’un radiocassette... segons l’inventor “echo de menos poder escuchar música de un casete o de una radio vieja que puede estar por la cocina y se encienda con sólo pulsar un botón”... l’inventor, el sr. Parra, és un cotitzant enginyer que marxarà el mes vinent a Xicago per a treballar a Ideo, una de les majors empreses de disseny industrial del món.

·
Ai, per molts avanços tecnològics, hi ha qüestions nostàlgiques que ens fan aguditzar l’inventiva...

.

PRIMER ANIVERSARI DE CREA !!!

·

Com ja sabeu, el Ciutadà K és part de l'equip de CREA (juntament amb Pau i David) i el proper diumege -20 de febrer- farà un any que vam realitzar la reunió fundacional del projecte... la primera reunió de moltes i moltes que hem fet durant un any per a donar forma als diferents Videoglífics que hem anat ideant, filmant, editant i publicant. De forma amateur i amb llicència Creative Commons.

·

Els Videoglífics ('palabro' que ens hem inventat, resultat de la suma de 'Vídeo+Jeroglífics') pretenen presentar, de forma visual, una dita popular o refrany. Ja en portem 9, els hem anat publicant un cada mes des del juny passat i els podeu veure tots en el nostre blog.

·

ATENCIO, ATENCIO !!!. Per a celebrar aquest primer aniversari, el proper diumenge 20/02/11, esteu convidats/des a participar en el rodatge del Videoglífic #10.... serà un rodatge divertit!!! (¡y hasta aquí puedo leer!). Aprofitarem l'inauguració de les noves oficines d'Eutopia (del sr. David) a partir de les 19:00 al c/Sant Isidre, 63 de Sant Carles de la Ràpita (podeu veure l'esdeveniment en el Facebook).

·

El número 10 és un Videoglífic important per a CREA, ja que amb ell tanquem la primera etapa de Videoglífics per a dedicar-nos a nous projectes ... i ho volem celebrar amb tots/es vosaltres fent-vos els protagonistes del Videoglífic #10 !! Us hi esperem !!

·

Us deixo amb el Videoglífic #9, a data d'avui, el darrer publicat ...

·

SR. JOHN BARRY

(1933-2011)

Fa unes poques setmanes moria un dels compositors de BSO més popular de la Història del Cinema, del que segur recordareu alguna de les seves composicions…

Tenia 78 anys, va nèixer a York (Yorkshire) i va morir a Nova York. Visqué a Anglaterra fins als anys ’70, estigué una temporada a Espanya i, finalment, s’establí a Nova York.

·
El seu pare era el propietari del cinema de York i tota la seva infantesa estigué envoltat de cinema... però a ell l'interessava més la música, fins que pogué unir, anys més tard, les dues coses. Molt influencient pel jazz, creà un primer gurp musical anomenat The John Barry Seven. De ben jove i de la mà d’un altre compositor –Adam Faith- van compondré les primers cançons i peces per a diversos films.

·
El primer cop de sort vingué de la mà dels productors del primer James Bond –Dr. No- que descontents amb el music escollit inicialment, el van despatxar i van contractar al sr. Barry… aquest va crear el famós Tema de James Bond. Fou l’encarregat de posar música al 11 films Bond i donar-li la sensualitat pròpia de les músiques d’aquesta saga.

·
El seu estil característic és l’ús d’instruments de vent-metall, de cordes exòtiques, aires jazzístics i un dels primers en incloure els sintetitzadors en els seus treballs. Va aconseguir 7 candidatures als Oscar, guanyant-ne 5 per: Nacida libre (1966), El león en invierno (1968), Memorias de Africa (1985) i Bailando con lobos (1990). Des de 1959 va compondré música per al cinema però també per a la televisió i algunn musical. Les BSO més rellevants són: Robin y Marian (1976), Abyss (1977), Fuego en el cuerpo (1981), Cotton Club (1984), Peggy Sue se casó (1986), Chaplin (1992), Enigma (2001)…

·
Juntament amb John Williams i Maurice Jarre és un dels compositors imprescindibles del cinema contemporani… aquí us deixo amb un dels temes de Fuego en el cuerpo, el més pur estil John Barry…

·

·

PER MOLTS ANYS, PATRI !!!

·

·

RETALLS DE DIARI I PRESENT LIQUID

·

Avui tinc ganes de despullar l'ànima... com ja us he comentat, el Ciutadà K pateix -entre altres coses- d'una compulsió pel col·leccionisme cultural, ja siguin productes: llibres, DVD (la xifra de 1.640 DVDs, més que algun videoclub, així ho confirmen), música.... o objectes amb valor sentimental: entrades, postals, tríptics, fulletons... L'autoanàlisis l'he fet molts cops: per a què acumular tot això? i sempre acabo en la necessitat de 'quedar-me'n' alguna cosa d'aquell moment viscut o la satisfacció de poder tornar a llegir o visionar el producte en qüestió (un llibre o un peli) quan vulgui. Sí, sí, ja sé que molts em titllaran de consumista recalcitrant... i no us diré que no.

·

La qüestió és que aquest afany col·lecionista m'ha portat a que des de 1989 retalli aquelles notícies o articles que m'interessen de la premsa escrita i els hagi anat guardant... sí, sí des de que va morir Tarradelles (és la primera notícia que recordo haver guardat) tinc retalls de diaris acumulats i ordenats cronológicament. No es tracta de retallar tot el diari, tampoc! per ordre d'interès el que acumulo són les seccions de: cultura i espectacles, política, societat, alguna cosa d'economia (poca!) i gens d'esport (però ni una, eh? bueno, potser les relacionades amb els JJOO, sí, però per la qüestió de les inauguracions i les cloendes). Hi podem trobar els fets polítics més rellevants (guerres, revoltes, dictadures...), estrenes teatrals o musicals, pàgines i pàgines de crítiques de cinema, ... 22 anys, més de mitja vida, retallant i guardant notícies de la premsa. Ja disposo de vàries desenes d'arxivadors plens... i ara ja començo a tenir un problema d'espai, perquè si només fossin diaris, rai! però també estan les pelis i els llibres i la música. Sí, amics i amigues, tot no ho podem acumular! la vida té límits (a mi, aquest concepte però, em costa de pillar, eh?).

·

I és que jo ja entenc que el present 'líquid' que tant ens han parlat els/les diferents pensadors/es de la postmodernitat (com Bauman, per exemple) va clarament en contra de la meva vocació col·leccionista moderna i, fins i tot, romàntica. ¿Per a què cosificar i tocar quan tot està dispers en ciberespais i servidors -quasibé- infinits?, ¿per a què guardar si les hemeroteques ja són on line i gratuïtes?, ¿si ja no ens cal emmagatzemar música perquè està 24 hores disponible en l'Spotify, per exemple? ... sí, el present líquid, difuminat, gens sòlid va en contra del que fa 22 anys que realitzo .... així que: HA ARRIBAT EL MOMENT DE CANVIAR!! I avui he pres la decisió de desfer-me'n de tots els retalls de diari que durant 22 anys (i fins ahir mateix) he anat acumulant... ho penso tirar al contenidor del paper (sí, almenys ho reciclaré, li donaré una 'nova vida').

·

Estic convençut, eh? no us penseu!... però, tot i aquest convenciment... ai ... hi ha una part nostàlgica dins meu que pateix... m'enteneu, oi?... hi ha algú i/o alguna que m'entengui?

·

UN PA NEGRE TRIOMFANT EN ELS GOYA !!!

·

Decididament, les quinieles no són el meu fort! 4 encerts de 14, un trist 28% d'encerts en el post que vaig dedicar a les nominacions del Goya per aquest any. Com ja us havia comentat en aquell moment, vaig deixar estar les meves ganes per a intentar endevinar el què passaria a la gala. Balada triste de trompeta arrancava com a favorita des del dia que es van publicar les nominacions... i -'visto lo visto'- em vag equivocar rotundament! De les seves 15 nominacions, només en va aconseguir 2, fracàs estrepitós (i merescut). No tan merescut fou el fracàs de También la lluvia, que de 13 nominacions se n'emportà 3.

·

Sí, vaig fallar la quiniela, però estic content perquè eren els premis que desitjava. La gran guanyadora, doncs, fou Pa Negre!! 9 premis!!! Que inclouen els principals: Millor Pel·lícula, millor direcció, millor actriu (Nora Navas), millor actor revel·lació (Francesc Colomer) i millor actriu revel·lació (Marina Comas)... Uns premis molt merescuts per a una pel·lícula necessària, amb una història dura, unes interpretacions impressionants, uns actors/ius infantils immillorables ... i un director que és un dels millors autors que tenim a Catalunya però que, fins ahir a la nit, havia tingut l'etiqueta de director maleït, minoritari, difícil: Agustí Villaronga, amb una filmografia excel·lent!.

·

Content perquè és el primer film parlat en català que guanya el premi a la millor pel·lícula en els Goya. Content pel premi al millor documental sobre Maragall i la seva lluita contra l'Alzheimer per Bicicleta, Cuchara, Manzana. Content pel reconeixement a Karra Elejalde com a millor actor secundari, amb la (sorprenent) única nominació de la seva carrera. Content perquè Javier Bardem s'emportà el seu cinquè goya i, sobretot, perquè Laia Marull s'emportà el seu tercer (aquesta noia és un encant!).

·

La d'ahir fou una gala amb tensió entre el Presiden de l'Acadèmia (prou controlat en el seu discurs) i la ministra de cultura per la 'llei de les descàrregues'. De la visita sorpresa del Jimmy Jump amb la seva barretina just en el moment de llegir el premi al millor actor. D'un Buenafuente, de nou, inspirat i amè per a una gala de més de 3 hores...

·

Pa negre fou la gran triomfadora (amb 9 premis), seguida de Buried (amb 3), También la lluvia (amb 3), Balada triste de trompeta (amb 2), Lope (amb 2) i Biutiful (amb 1, l'únic que realment es mereixia i salva el film: la interpretació de Bardem).

·

DOS CELLOS PER A SMOOTH CRIMINAL

·

Aquest vídeo me l'ha remès Desi (gràcies, Desi!) i es tracta del clàssic Smooth Criminal, de Michael Jackson, interpretat per 2 violoncels. D'entrada, la relació 'violoncel + smooth criminal' (suposo que tots/es la teniu al cap ara mateix) sembla impossible. El so delicat i íntim d'aquest instrument sembla que no hagi de ser capaç d'assolir el ritme accelerat i intens de la cançó del 'rei del pop' ... però quan veieu aquest vídeo us adonareu que sí: és possible i sona sorprenentment bé!.

·

El mèrit és dels senyors Stjepan Hauser & Luka Sulic dos violoncelistes croates, reconeguts mundialment que s'atreveixen en reinterpretar -només- amb els seus cellos peces de música pop.

·

Aquí teniu el vídeo ... realment IMPRESSIONANT !!!

·

·

BOARDWALK

·

Las series de televisión norteamericanas enganchan. Seis temporadas con Tony Soprano no bastan para colmar la adicción de sus incondicionales. Pero el mono dura poco: coloca tanto o más una nueva serie que la anterior. Eso sí, en todas ellas, los personajes, además de no parar de beber, fumar y copular, se expresan en un lenguaje libre del bozal de lo políticamente correcto. Boardwalk Empire, la nueva maravilla de HBO, es la quintaesencia de la incorrección en todas sus modalidades.

·
Un boardwalk es un paseo marítimo entablado, y el del título pertenece a Atlantic City, donde, en plena ley seca, Enoch Thompson (Steve Buscemi) construye su imperio y controla con puño de hierro la fortuna de una clase social emergente: la gangsteril. Los aspirantes a triunfador en ese mundo despiadado son pobres inmigrantes escapados de Brooklyn o de las barriadas de Chicago. En las guerras entre etnias, no se cortan ni un pelo los guionistas a la hora de darles rienda suelta para que se llamen entre sí con nombres llenos de ingenio y mala uva. La versión original es un homenaje a la riqueza lingüística de una época. Desde esta España libre de humo y tan dispuesta a seguir las pautas de la corrección política hasta las últimas consecuencias, resulta difícil seguir Boardwalk Empire sin sentir nostalgia por aquellos tiempos. Incluso escuece cuando un gángster beodo se ríe pensando que algún día se prohibirá también el tabaco.¡Imposible!

·
John W. Wilkinson
Globish del Magazine
de La Vanguardia del 29/01/11

·

L'ART D'STAR WARS EN UN LLIBRE

·

Que la Guerra de les Galàxies (o Star Wars) del sr. Lucas és un referent en la història del cinema és un fet i el seu univers no deixa d'expandir-se...

·

El sr. George Lucas va engegar una iniciativa de recollir-ne, precisament, aquest univers creatiu en un llibre que porta per títol: Star Wars Art: Visions (de l'editorial abramsboks, 120 pàgines d'il·lustracions a tot color!!! ai, quin goig!!!). Es va convidar a un centenar d'artistes d'arreu del món que aportessin obres inspirades en els personatges, les situacions, els escenaris de la saga Star Wars... entre aquesta llista d'artistes trobem noms rellevants com: Moebius, Syd Mead, Daniel Greene, Will Wilson... i la representant del país basc: Arantzazu Martínez, una jove de Vitòria (de 33 anys) que encara no es creu que fou una de les escollides... i no només considera que ha estat un honor participar-hi, sinó que, a més, la seva obra ha estat triada per a ser-ne la portada del llibre. Van contactar amb ella via e-mail, li van proposar, li van donar unes poques indicacions i li van facilitar imatges dels films per a que pogués inspirar-se... ella va recòrrer al film que més la va impactar de petita: El Retorn del Jedi i un dels seus desagradables personatges: Rancor (precisament, és el títol de l'obra i amb la que iniciava aquest post).·

·

·

LOS HUNDIDOS

·

Acabo de leer la novela-documental Los hundidos, de Daniel Mendelsohn. ¿Que si la recomiendo? En fin... es larguísima, 707 páginas en letra mínima. Y su lectura te deja, literalmente, hundido. El libro trata de la investigación de su autor tras la pista de sus parientes perdidos durante el exterminio nazi. ¿Nazi? La expresión exterminio nazi es engañosa. Nos hace pensar que había unos malos malísimos, los nazis, que se cargaron a seis millones de judíos, millón y medio de gitanos, un cuarto de millón de homosexuales, un millón de comunistas... mientras la inocente población civil, que era mema o inútil, permanecía ajena a todo lo que pasaba. Pero... si la Gestapo sólo contaba con 45.000 miembros, ¿cómo pudo llevar a cabo semejante matanza sin apoyo civil?.

·

En el pueblo de Bolechow, en Galitzia, el caso que investiga Mendelsohn, 4.000 judíos murieron asesinadas en dos aktions consecutivas, en 1941 y 1942. Desapareció la tercera parte de la población inicial de Bolechow (12.000 personas). ¿Quién los mató? ¿Los 200 soldados nazis que llegaron allí? Sí, ayudados por los propios vecinos de Bolechow que asesinaron a todos los judíos residentes a tiros, palos o golpes. No hubo cámara de gas de por medio, no había 4.000 rifles. Y lo más trágico fue que, puesto que los soldados nazis no sabían quién era judío y quién no en aquel pueblo, muchos judíos señalaron a su vecino judío, bajo la falsa promesa de que si delataban a otros ellos se salvarían.

·

Mendelsohn insiste en que para que una matanza global tenga lugar hacen falta no sólo soldados sino delatores, inductores, asesinos civiles y, también, gente que sabe perfectamente lo que está sucediendo, pero que con su silencio apoya.

·

Cuando leemos exterminio nazi, pensamos sólo en seis millones de judíos. Hubo, repito, al menos diez millones de víctimas en campos de exterminio. Evidentemente, para llevar a cabo un asesinato masivo de esa magnitud hace falta el apoyo y el conocimiento de la población civil. Pero es algo que no podemos admitir porque de hacerlo deberíamos admitir entonces que nosotros, todos y cada uno, hubiéramos podido hacer lo mismo. Que los humanos podemos ser intensamente destructivos si pensamos que nuestro crimen está legitimado o va a quedar impune. Por eso al escuchar la palabra genocidio sólo queremos pensar en seis millones de judíos, en un caso aislado y excepcional, y no hablamos del millón y medio de armenios exterminados en tres años a cargo del imperio otomano. De los diez millones de muertos entre los años 1933 y 38 en los gulags estalinistas. De los dos millones asesinados en campos de exterminio en Camboya entre 1975 y 1979. Del millón de tutsis masacrados en Ruanda, en sólo una semana, en 1994, con rifles comprados, para colmo, con el dinero sacado de programas a ayuda internacionales. Del cuarto de millón de víctimas de la limpieza étnica de Milosevic y del cuarto de millón de civiles (mujeres y niños también, sí) que han fallecido asesinados en Chechenia a manos de soldados rusos en los últimos nueve años.

·

¿Y quién de entre nosotros no ha escuchado contar a su madre o abuelo la historia de tal o cual vecino fusilado en la Guerra Civil no por rojo o por blanco, sino porque otro vecino -obsesionado con el linde de las tierras o con alguna vieja rencilla sin resolver- le denunció? ¿Y quién de entre nosotros podría garantizar ahora, tras leer las cifras, que si hubiera estado allí no habría denunciado al judío o al gitano, o no hubiera movido un dedo cuando se lo llevaban?

·

Ya, ya sé cómo se sienten tras haber leído hasta aquí...

·

Hundidos.

·

Lucía Etxebarría

a Simpatía por el débil del Magazine

de La Vanguardia del 06/02/11

·

SR. ANDRE KERTESZ

·

Potser no es tracta d'un dels fotògrafs més populars però sí que és un dels més rellevants i un dels pares de la fotografia moderna, en general; i del periodisme fotogràfic, en particular. Fou el pioner en l'ús de càmares petites, de les distorsions òptiques; un dels primers en publicar reportatges d'autor (en la revista Vu). El seu treball va influenciar a Brassaï, Cartier-Bresson o Bill Brandt.

·

A Europa s'ha trigat 25 anys en poder gaudir d'una retrospectiva del sr. Kertész. Concretament, en el Jeu de Paume de París es podia veure fins el diumenge passat; l'instal·lació viatjarà fins a Winthertur, Berlín i Budapest. L'exposició recull les seves 4 etapes creadores: Hongria (191-1925), París (1925-1936), Nova York (1936-1962) i internacional (1962-1985).

·

Nascut a Budapest el 1894 i mort a Nova York el 1985, va nèixer amb el nom d'Andor Kertész i la seva família (jueva) volia que fos 'corredor de borsa' però ell s'embarcà -de forma autodidacta- en la fotografia...

Període hongarés

En el 1912 compra la seva primera càmara (una ICA), les seves primeres fotografies foren de camperols i gitanos. Veié la seva primera fotografia publicada en el 1917. Una obra representativa d'aquest període fou: 'Nadador sota l'aigua, Esztergom, 1917', en la que comença a experimentar en la distorsió de les imatges per l'efecte de l'aigua damunt els cossos... que el portarà a realitzar la serie 'Distorsions' a principis dels anys '30.

·

Període francès

El 1925 marxa a París aconseguint reconeixement comercial i de la crítica amb publicacions en diferents revistes. Fou el primer fotògraf en realitzar un exhibició individual. Es canvia el nom pel d'André. A nivell artístic flirteja amb els dadaïstes i cubistes i fou l'època més productiva de la seva vida, amb la II Guerra Mundial se'n va als EEUU. Un punt culminant d'aquesta etapa fou l'esmentada 'Distorsions': una serie de 200 fotografies de dos models despullats (un home i una dona) en diferents postures davant de diversos miralls còncacus i convexos, aquestes foren recollides en un llibre. El 1936, davant de l'ascensió nazi a Alemanya decideixen marxar als EEUU, i s'instal·len a Manhattan.

·

Període nordamericà

Tot i que va treballar per a diverses publicacions Harper's Bazaar, Life, Look o Coronet... la vida a Nova York no va ser fàcil: poc reconeixement del seu treball, apropiacions indegudes de la seva obra, crítiques dures contra les seves Distorsions i problemes amb el llenguatge... tot plegat fèu que l'artista etiquetés aquell període de la seva vida com un autèntic desastre.

·

Període internacional

Afortunadament, però, a la resta del món la seva obra va anar guanyant seguidors/es, muntant exposicions a Venèzia, París, Japó... i rebent diversos premis. En aquesta època va aconseguir un grapat de bones fotografies del Washington Square Park. En els seus darrers anys, experimenta amb la Polaroid, lleugerament amb la fotografia en color... i va continuar rebent premis per tot el món... tot i això, el sr. Kertész va morir amb la sensació de que el seu treball no havia tingut el reconeixement que es mereixia.

·

·

La fotografia del sr. Kertész és profunda, d'angles sorprenents, d'enquadraments innovadors, d'ombres reveladores, obres que evoquen plenitud i contundència... Com ell s'autodefiní:

"Jo escric amb la llum".

·

·

(aquí podeu veure, 3 de les seves -per a mi- millors obres, per ordre: Le nuage egare (1937), Carrefour, Blois (1930) i Washington Square, 9 janvier 1954).

·

LA CARTA DEL SR. SCORSESE AL SR. KAZAN

·

El sr. Martin Scorsese no para, dirigeix la sèrie de TV Broardwalk Empire i està rematant l’adaptació del molt interessant llibre La invención de Hugo Cabret, llibre que està ple d’amor pel cinema (i qui millor que el sr. Scorsese per portar-lo a la pantalla?). I és que aquest director és un cinèfil rematat que comparteix la seva feina principal com a director amb tasques de recuperació i restauració d’antics films, d‘historiar i valorar persones cabdals en la Història del Cinema. En el darrer festival de cinema de Venèzia va presentar el seu darrer film (co-dirigit amb Kent Jones): un documental sobre el sr. Elia Kazan, un dels directors més polèmics, més criticat i, fins i tot, insultat de la Història… i és que els companys i companyes de professió no li van perdonar mai que hagués denunciat actors i directors en l’anomenada ‘caça de bruixes’ de principis dels anys ’50 del segle passat a EEUU, el sr. Kazan va assenyalar amics i amigues seves com a comunistes davant del tribunal que els perseguia.... De tot això, en el documental ‘A letter to Elia’ (Carta a Elia) Scorsese no en diu res, de forma explícita ha manifestat que no ho pensava tocar, però reconeix que aquells fets van marcar la carrera del sr. Kazan i li van aportar una amargor que no el va abandonar el que li quedà de vida... Però el documental no vol parlar d’amargor, vol ser una mostra d’amor al que fou un dels seus mestres i director de joies del cinema com: La ley del silencio o Al este del Edén.... films com els dels sr. Kazan van motivar al sr. Scorsese a fer-se director de cinema. El documental inclou clips de pel·lícules, fotografies de l’època, fragments d’entrevistes amb el director... i, també, ens parla d’un petit Martin perdut per Little Italy i que només trobava seguretat i pau en les esglèsies i en el cinema, com ha reconegut ell mateix.
·
Mentres fem boca, a l’espera de saber què ha estat capaç de fer el mestre Scorsese amb l’Hugo Cabret, rebem aquest documental com una autèntica lliçó de cinema i d’amor al cinema i, sobretot, l’abraçada cap a un amic... i als amics, se’ls comprén i se’ls dóna suport... incondicional.

·

DESCOBRINT ALS 4t 1a (QUART PRIMERA)

Ai, quina alegria! un nou descobriment musical! No hi ha res, com estar predisposat i obert a rebre tot allò que va navegant per la vida i per la xarxa ... Avui descobrim als 4t 1a (és a dir, Quart Primera).

Sí, sí, ja sabem -i ho hem dit molts cops- que comparar és molt lleig, però la millor forma d'ubicar aquesta nova proposta musical és relacionar-los amb la porta oberta pels Manel o Els Amics de les Arts: Cançons pop, amb músia cuidada, treballada, amb lletres fresques, quotidianes, fins i tot, domèstiques, amb sentit de l'humor, ironia i transmissió de bon rotllo, d'accessibilitat, de buscar el caliu i el contacte del públic... tan de l'època 2.0 que estem vivint!!! (proves d'això les podeu trobar en el seu blog, MySpace, twitter o en el seu facebook, els 4t 1a estan molt disponibles!).

Els nois de 4t 1a es van unir per viure de i per a la música; van reflexionar i van ser conscients dels concerts multitudinaris que tendeixen a oferir tots els grups musicals i ells van decidir ser pròxims, tan pròxims com muntar concerts als menjdors, terrasses i sales d'estar de la gent que vulgués... sí, sí, ho heu llegit bé! els 4t 1a porta temps fent concerts petits, petits... "Sense micròfons, vam començar a cantar a viva veu i a baixar el so dels instruments, i a poc a poc tota la nostra creació musical ha crescut en funció de tocar en aquestes condicions. Un volum baix però suficient per sentir els matisos de totes les veus i instruments, i també per sentir respirar al públic. Un públic que deixa de ser públic i passa a ser un grup d’amics escoltant música en directe al saló de casa seva. I es que no és imprescindible que toquem en un saló, però sí que ho és fer sentir a la gent com a casa seva". Però això no vol dir que no vulguin tocar per a més gent, eh? que tontos no són i ells mateixos aclareixen: "Sense que cap principi ens esclavitzi, no tenim por a crèixer i a acabar tocant amb la filarmònica del Lloret de Mar, amb 3000 sintetizadors o sota un pont. L' important és i serà fer música. Música per a la gent, i fer-ho d'una forma especial". Aquestes afirmacions són fragments del que podeu trobar com a presentació en el seu facebook, acompanyades del seu mail per si voleu que vinguin a casa vostra... no em direu que no se'ls veu simpàtics als nois?

Els Quart Primera són: Lluís Nadal (bateria), Aleix Perdigó (baix i veus secundàries), Joan Canals (teclats i veus secundàries), Pere Jou (guitarra, teclats i veu principal). De moment han tret al mercat un EP El Capità Poc i altres Herois Urbans (a finals dels 2009) i l'any passat el seu primer LP El món en un cafè (la portada d'aquest disc és el resultat de la petició, feta en el seu blog, de que la gent enviés fotos domèstiques i cassolanes... fins i tot, en això són accessibles aquests xicots!). De fet, tot l'àlbum està ple de les fotografies que els ha enviat la gent anònima: un rellotge, una corda, unes cortines,... Podeu accedir a El món en un cafè a l'Spotify, clicant a: 4t1a.

La comparació que fèiem amb d'altres grups catalans té la seva utilitat però hi ha coses que diferencien als del Quart Primera: un piano brillant, aires menys festius que aquells, música i veu més íntima i una musicalitat més densa, més profunda. En les seves peces hi veiem aires dels The Beach Boys (a la cançó el fantasma del capità), del Glenn Hansard i la Marketa Iglova (a Nana per a nenes modernes), dels Beatles (a El Porquet) i fins i tot, dels Coldplay (a Foc).Us deixo amb un dels pocs vídeos que han fet, la cançó 8 punts ens parla d'un noi que s'enamora de la infermera que li ha curat la ferida i que ha necessitat, precisament, 8 punts de sutura.

DE VIDA (30): EL 'TRANCE' MISTIC DELS K

ENTRE PISCIS Y VALDEMORO

·

Pasmado me he quedado cuando he sabido que hasta con el zodiaco nos han estado engañando hasta ahora. Estos días, los medios de comunicación van llenos de la noticia de que -en vista de que el alineamiento de las estrellas se ha movido 10 grados desde que los babilonios fijaron la carta astral- un grupo de astrónomos de la Sociedad Planetaria de Minnesota ha decidido poner las cosas en clado. De modo que se han puesto a trabajar y han valorado esos 10 grados de variación respecto al eje inicial (que, en la práctica, supone para cada signo un avance de casi un mes), y también los cambios que ha sufrido la posición de las constelaciones con respecto al Sol, por el movimiento de precesión de los equinocios, con la atracción gravitatoria de la Luna hacia el Ecuador y tal y cual. Ya puestos a aclarar, los científicos en cuestión han recordado que existe Serpentario, una constelación que los babilonios eliminaron de la carta astral porque les resultaba más cómodo dividir el zodiaco en doce signos que en trece. O en catorce, si incluyésemos otra constelación, Ballena, más pequeña, que tampoco es signo zodiacal. De hecho, los babilonios tenían controladas dieciocho constelaciones, pero para su martingala esotérica les iban mejor doce: la docenita. Como decía Nabucodonosor, no dejes nunca que la realidad te arruine un buen zodiaco.

·

O sea que ahora sabemos que, en realidad, capricornio va del 20 de enero al 16 de febrero; acuario, del 16 de febrero al 11 de marzo; piscis, del 11 de marzo al 18 de abril; aries, del 18 de abril al 13 de mayo... Con lo que resulta que yo, que nací un 24 de marzo, creía que era aries y no lo soy. Todos los astrologueros que conocí en mi juventud me decían: "¡Se nota tanto que eres aries...!. Eres Aries puro, puro fuego: tienes iniciativa y pasión por empezar cosas... Y eres entusiasta. Pero, permíteme que te lo diga, también eres egoísta, intolerante e impaciente...". Pues resulta que no. Resulta que, en realidad, Aries va del 18 de abril al 13 de mayo y, como nací a finales de marzo, soy Piscis, que ahora va del 11 de marzo al 18 de abril. De modo que, en vez de tener "iniciativa y pasión por empezar cosas" y ser un entusiasta, un egoísta, un intolerante y un impaciente, pues ocurre que, como buen Piscis, tengo una carácter "muy sensible" (¡el más sensible del zodiaco!), y soy un soñador, y muy fantasioso, y altruista (y no egoísta, como cuando erea aries), y además tengo "muy buen corazón" y me preocupo "más por los demás que por mi mismo". Manda huevos.

·

Los que cada mañana buscan en el diario la predicción astrológica para leérsela de cabo a rabo y luego comportarse según lo que los astros les indican deberán resituarse a partir de ahora y reconvertir todas las chorradas zodiacales sobre su personalidad que daban por asumidas. Y los que (en los sesenta y setenta, cuando el hippismo reavivó el interés por la astrología) en cuanto conocían a alguien que les parecía interesante lo primero que hacían era preguntarle cual era su signo -a ver si eran compatibles- tendrán ahora, por fin, la explicación de por qué, aunque el zodiaco decía que congeniaban a la perfección, la vida juntos les fue tan mal que acabaron como el rosario de la aurora.

·

Quim Monzó. Seré Breve

del Magazine de La Vanguardia, 30/01/11

·

NOMINACIONS OSCAR'10 I QUINIELA

·

Un any més, ja tenim aquí, encara que no ens agradin, encara que no l'encertin, encara que no estiguem d'acord... els premis cinematogràfics de referència: els Oscar. Ja sabem, des de fa molts anys, que la millor pel·lícula serà aquella que ha sabut captar l'atenció dels votants (els acadèmics) en els darrers mesos i no sempre la que té més mérits de ser-ho... Els Oscar han arribat a la seva edició número 83 i la llista de nominacions ha portat alguna sorpresa (poques, com sempre): la més injusta és l'absència del sr. Christopher Nolan com a millor director, després d'haver creat la meravella que és Inception/Origen; l'altra és l'incorporació del darrer film dels Coen bros.: True Grit (Valor de Ley, remake d'un film 1969), amb 10 nominacions, superant a Red Social i incloent un nova nominació al sr. Jeff Bridges per un paper en el que John Wayne -en el film original- va guanyar l'únic Oscar de la seva carrera.

·

Toy Story 3 ha 'saltat' de les nominades a millor pel·lícula d'animació per a incorporar-se, també, a millor pel·lícula, en general. Finalment, También la Lluvia no ha estat seleccionada per la Acadèmia de Hollywood com a millor pel·lícula de parla no anglesa; sí que ho ha estat (era d'esperar) Biutiful... la favorita, però, és In a better world (Dinamarca), guanyadora del Globus d'Or. Cal destacar en aquest apartat: Canino, film grec i incòmode (vist en el Festival de Sitges09) que representa a un país que no aspirava a cap Oscar des de 1977. Els Oscar honorífics d'aquest any van a Kevin Brownlow (historiador especialista en cinema mut), Francis Ford Coppola, Jean-Luc Godard (evidentment, esquerp com pocs, no anirà a recollir el premi) i Eli Wallach (actor).

·

Les pelis més nominades són: The King's Speech (El Discurso del Rey): 12 nominacions; True Grit (Valor de Ley): 10 nominacions; The Social Network (Red Social) i Inception (Origen): 8 nominacions; The Fighter: 7 nominacions; Black Swan (Cisne Negro): 5 nominacions.

·

Aquest any, La Red Social es mereix ser la millor pel·lícula i reconèixer al sr. Fincher (ja que li van robar aquest reconeixement amb el Curioso Caso de Benjamin Button). La Portman es mereix el premi a la millor actriu a l'igual que el sr. Bale (ja seria hora!!)... esperem que es faci justícia! :P

·

La llista de les 11 categories principals amb la meva proposta de quiniela, marcada en vermell, són:

·

MILLOR PEL·LÍCULA: 'Black Swan'; 'The Fighter'; 'Origen';

'Los chicos están bien'; 'El discurso del rey'; '127 horas';

'LA RED SOCIAL'; 'Toy Story 3'; 'Valor de ley'; 'Winter's Bone'

DIRECCIÓ: Darren Aronofsky (Black Swan); David O. Russell (The Fighter);

Tom Hooper (El discurso del rey); DAVID FINCHER (La red social);

Joel y Ethan Coen (Valor de ley).

ACTOR:Javier Bardem (Biutiful); Jeff Bridges (Valor de ley);

Jesse Eisenberg (La red social);

James Franco (127 horas); COLIN FIRTH (El discurso del rey)

ACTRIU: Annette Benning (Los chicos están bien);

NATALIE PORTMAN (Black Swan);

Jennifer Lawrence (Winter's Bone); Michelle Williams (Blue Valentine);

Nicole Kidman (Rabbit Hole).

ACTOR SECUNDARI: CHRISTIAN BALE (The Fighter);

John Hawkes (Winter's Bone);Jeremy Renner (The Town);

Mark Ruffalo (Los chicos están bien); Geoffrey Rush (El discurso del rey).

ACTRIU SECUNDÀRIA: Amy Adams (The Fighter);

Helena Bonham Carter (El discurso del rey); MELISSA LEO (The Fighter);

Hailee Steinfeld (Valor de ley); Jacki Weaver (Animal Kingdom).

GUIÓ ORIGINAL: Mike Leigh (Another Year);

Scott Silver, Paul Tamasy y Eric Johnson (The Fighter);

CHRISTOPHER NOLAN (Origen);

Lisa Cholodenko & Stuart Blumberg (The Kids Are All Right);

David Seidler (El discurso del rey).

GUIÓ ADAPTAT: Danny Boyle & Simon Beaufoy (127 Hours);

AARON SORKIN (La red social);

Michael Arndt, John Lasseter, Andrew Stanton y Lee Unkrich (Toy Story 3);

Joel Coen & Ethan Coen (Valor de ley); Debra Granik & Anne Rosellini (Winter's Bone)

PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA: 'Biutiful' (México);

'Hors la Loi' (Algeria); 'IN A BETTER WORLD' (Dinamarca);

'Canino' (Grecia); 'Incendies' (Canadá)

BANDA SONORA ORIGINAL: How to Train Your Dragon (John Powell);

ORIGEN (Hans Zimmer); El discurso del rey (Alexandre Desplat);

La red social (Trent Reznor i Atticus Ross)

PEL·LÍCULA D'ANIMACIÓ: How to Train Your Dragon

(Chris Sanders i Dean DeBlois);

The Illusionist (Sylvain Chomet); TOY STORY 3 (Lee Unkrich).

.

La solució? el proper 27 de febrer en el Teatre Kodak de Los Angeles en una gala presentada per primer cop per James Franco (és guapot aquest noi!) i la Anne Hathaway (una de les mirades més expressives i alegres de Hollywood)

·

·

Si voleu conèixer la resta de categories nominades:

Película documental:
- Exit through the Gift Shop de Banksy i Jaimie D'Cruz
- Gasland de Josh Fox i Trish Adlesic
- Inside Job de Charles Ferguson i Audrey Marrs
- Restrepo de Tim Hetherington i Sebastian Junger
- Waste Land de Lucy Walker i Angus Aynsley
Corto documental:
- Killing in the Name

- Poster Girl
- Strangers No More de Karen Goodman i Kirk Simon
- Sun Come Up de Jennifer Redfearn i Tim Metzger
- The Warriors of Qiugang de Ruby Yang i Thomas Lennon

Montaje:
- Andrew Weisblum per Black Swan
- Pamela Martin per The Fighter
- Tariq Anwar per El discurso del rey
- Jon Harris per 127 Hours
- Angus Wall i Kirk Baxter per La red social
Dirección de fotografía:
- Matthew Libatique per Black Swan
- Wally Pfister per Inception
- Danny Cohen per El discurso del rey
- Jeff Cronenweth per La red social
- Roger Deakins per Valor de ley
Canción original:
- Coming Home, de Country Strongde Tom Douglas, Troy Verges i Hillary Lindsey
- I See the Light, de Enredados de Alan Menken. Cantada per Glenn Slater
- If I Rise, de 127 hours de A.R. Rahman . Cantada por Dido i Rollo Armstrong
- We Belong Together, de Toy Story 3 de Randy Newman
Dirección artística:
- Robert Stromberg y Karen O'Hara per Alicia
- Stuart Craig, Stephenie McMillan per Harry Potter y las reliquias de la muerte
- Guy Hendrix Dyas, Larry Dias y Doug Mowat per Inception
- Eve Stewart y Judy Farr per El discurso del Rey
- Jess Gonchor y Nancy Haigh per Valor de ley
Diseño de vestuario:
- Colleen Atwood per Alicia
- Antonella Cannarozzi per I Am Love
- Jenny Beavan per El discurso del rey
- Sandy Powell per The Tempest'
- True Grit per Valor de ley
Maquillaje:
- Adrien Morot per Achievement in makeup
- Edouard F. Henriques, Gregory Funk and Yolanda Toussieng per The Way Back
- Rick Baker and Dave Elsey per The Wolfman
Sonido:
- Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo and Ed Novick per Origen
- Paul Hamblin, Martin Jensen and John Midgley per El discurso del rey
- Jeffrey J. Haboush, Greg P. Russell, Scott Millan and William Sarokin per Salt
- Ren Klyce, David Parker, Michael Semanick and Mark Weingarten per La red social
- Skip Lievsay, Craig Berkey, Greg Orloff and Peter F. Kurland per Valor de ley
Montaje de sonido:
- Richard King per Origen
- Tom Myers and Michael Silvers per Toy Story 3
- Gwendolyn Yates Whittle and Addison Teague per Tron: Legacy
- Skip Lievsay and Craig Berkey per Valor de ley
- Mark P. Stoeckinger per Unstoppable
Efectos especiales:
- Ken Ralston, David Schaub, Carey Villegas i Sean Phillips per Alicia en el país de las maravillas
- Tim Burke, John Richardson, Christian Manz i Nicolas Aithadi per Harry Potter y las reliquias de la muerte
- Michael Owens, Bryan Grill, Stephan Trojanski i Joe Farrell por Hareafter
- Paul Franklin, Chris Corbould, Andrew Lockley i Peter Bebb por Origen
- Janek Sirrs, Ben Snow, Ged Wright i Daniel Sudick Iron Man 2
Cortometraje de ficción:
- The Confession de Tanel Toom
- The Crush de Michael Creagh
- God of Love de Luke Matheny
- Na Wewe de Ivan Goldschmidt
- Wish 143 de Ian Barnes y Samantha Waite
Corto de animación:
- Day & Night de Pixar Animation Studios
- The Gruffalo de Magic Light Pictures
- Let's Pollute de Geefwee Boedoe
- The Lost Thing de Passion Pictures Australia
- Madagascar, carnet de voyage de Sacrebleu Production Bastien Dubois


·