divendres, 29 de juliol del 2011
AL SR. JESUS FERRE, UN MOTOR D'IDEES
dijous, 28 de juliol del 2011
AKIRA BY JAUME COLLET-SERRA
dimecres, 27 de juliol del 2011
LA SRA. PORTMAN ES MISS CHERIE DIOR DE LA SRA. COPPOLA
dimarts, 26 de juliol del 2011
EL REINO ANIMAL
Los primatólogos suelen contar cosas asombrosas sobre los grandes simios. Los Fouts hacen honor a ese principio y recuerdan con tanto rigor científico como nostalgia sus años junto a Washoe. Ningún animal puede llegar a utilizar un lenguaje hablado semejante al nuestro, pues carecen de nuestro complejo sistema sonador. Pero la chimpancé y sus descendientes han sido capaces de aprender centenares de palabras y utilizarlas con sus manos. Así logran no solo nombrar las cosas o pedirlas, sino incluso comunicar conceptos y sentimientos. Uno de los recuerdos más emocionantes que cuentan los Fouts es lo que sucedió cuando una científica del instituto sufrió un aborto. Washoe quiso saber qué le había ocurrido, y al explicarle su amiga que había perdido a su bebé, la chimpancé hizo con sus manos el signo de llorar y la abrazó largamente.
Esta historia tan pequeña y a la vez tan enorme, me hace pensar en el comportamiento de algunos de los perros que conozco. He visto a Deva aullando cuando mi hija lloraba y tratando de lamerme las làgrimas. A mis mastines Beethoven y Tosca formando una muralla que me impedía despeñarme en el abismo cuando subíamos juntos al monte. Y a Laia, la antipática chihuahua de mi prima Isabel –que mordía a todo el que se le acercase-, echarse durante horas en la cama junto a nuestra tía Nieves, enferma de gravedad, lamiéndole las manos y apretándose contra su cuerpo. Magníficos seres capaces de compasión, ese don que solemos considerar tan exclusivo de nuestra especie y que, sin embargo, tantos humanos desconocen y tantos animales muestran.
Leo en la prensa las declaracions de los Fouts y veo en internet algunos vídeos sobre la maravillos Washoe. Ha entrado de pleno el verano, y en nuestro país están a punto de celebrarse todas esas atrocidades que tienen por víctimes a decenas de miles de animales no humanos supuestamente irracionales e incapaces de sentir, y por verdugos, a millones de animales humanos, supuestamente racionales, inteligentes, sensibles y compasivos. Las fiestas patronales de buena parte de España. Las corridas de toros, los encierros, los bous embolats o capçallats, el toro de Coria y el de Tordesillas, y también los burros, los cerdos, los patos, las cabras, los gallos o los pavos, toda una multitud de seres vivos torturados y ejecutados mientras el gentío ríe y aplaude. Sin la menor compasión. Y no puedo evitar recordar estas palabras de la gran primatòloga Jane Goodall, que ha vivido durante dècades con los chimpancés en las selvas de África: “No existe una linea divisòria que nos separe del resto del reino animal”.
divendres, 22 de juliol del 2011
CRYSTALLINE I COSMOGONY, NOVES CANÇONS DE BJORK
dijous, 21 de juliol del 2011
DALI BY HALSMAN AL CASTELL GALA-DALI (PUBOL)
Aquesta fotografia del sr. Halsman és magnètica! I la podem veure al Castell Gala Dalí de Púbol que ofereix aquest any (com cada any) una nova exposició al voltant de la figura del sr. Salvador Dalí.
A Dali by Halsman se’ns mostra la relació artística i conceptual que els artistes Philippe Halsman i Salvador Dalí van mantenir durant més de trenta any, de 1941 a 1978.
L’exposició ens ofereix 88 fotografies que el sr. Halsman va fer al sr. Dalí en diferents èpoques. Aquestes fotografies estan ordenades en 4 bloc temàtics: Retrats, 1941-1965; Dali Atomicus, 1948; Escultura de llum, 1950; la Calavera, 1951. Sembla ser que l’artista més universal de Catalunya va estar molt satisfet de la col·laboració artística que va mantenir amb aquest fotògraf i de la seva llarga amistat, tota la seva vida. Junts van arribar a punts d’experimentació i innovació artística mai vistos fins llavors i aquesta vessant és la que reforça precisament l’exposició.
La fotografia que veieu aquí és el retrat més famós que realitzà el sr. Halsman del diví pintor: Dali Atomicus, un Dalí en suspensió, amb un entorn ple d’objectes que traeixen la llei de la gravetat... la idea del salt fou una constant en l’obra del fotògraf que després es dedicà a immortalitzar personatges del món de l’espectacle en el moment d’estar a l’aire en ple salt. Si les poseu en un powerpoint afegint el Gran Salt de Manel teniu un resultat bonic, bonic!
(Podeu veure l’exposició fins al 31 de desembre.)
dimecres, 20 de juliol del 2011
BENVOLGUT, EL (CRIPTIC) NOU CLIP DE MANEL
Promocionat per la seva pàgina oficial, ahir va envair la xarxa el nou clip de Manel posant imatges a una de les millors cançons del seu darrer (i aplaudit i valorat i reconegut) treball: Benvolgut.
Ja ha passat prou temps i ja hem escoltat les suficients tres-cents vegades les 10 milles per veure una bona armadura, com per a fer-ne valoracions més sosegades i analítiques després de l'emoció desbordant (i un punt histèrica) de saber que aquests xicots presentaven un nou treball. Els gendres que tota bona mare voldria per a la seva filla, els de la correcció lingüística, els de les bones maneres, els de l'aspecte tradicional, els del directe calmat, soso i educat confirmaven que són un grup de referència musical a Catalunya.
Doncs bé, amics i amigues, ho hem de dir, aquests nois s'han deixat d'aires lúdico-festius per a llençar-se directament a la literatura, i a la literatura de la críptica. És cert, el seu nou disc és musicalment superior a l'anterior: amb una línia rítmica original, en moltes peces; amb una participació d'instruments contundent i apoteòsica, en d'altres... però les lletres ens sonen a madures, a difícils, a rebuscades. "Millor!" diran alguns, un repte per als/les oients encantats/des de descobrir tot allò que s'amaga en les seves històries de pocs minuts... dieu-me simple, però m'agrada identificar allò que intenten explicar-me i en aquest darrer disc dels Manel en tinc una feinada! i el cas de Benvolgut, n'és un clar exemple.
El primer cop que la vaig escoltar vaig començar a divagar amb la possibilitat de que ens estigués parlant d'un xicot que, tot sortint de l'armari, ens mostra els seus sentiments envers l'objecte del seu desig: el seu amic... tot repassant-nos les seves relacions i les relacions de l'altre ens obria l'ànima per a explicar-nos la pena de no haver-se atrevit a donar mai el pas de l'aproximació... sí, sí, estic fatal -pensareu- però és el que vaig pensar en escoltar-la, què voleu! I, estic convençut, que aquestes empanades mentals me les podria fer en cada una de les cançons (perquè El Gran Salt, ¡otra que tal!) ... i ara van i ens presenten el vídeo Benvolgut i ... Oh! què significa això? vídeo molt ben editat, molt ben muntat, espectacularment fotografiat i, fins i tot, ben interpretat... però, de què ens parlen? algú o alguna m'ho pot explicar?... no em direu que això no és ser críptic! què pinta el nen que els acompanya? fan ironia sobre possibles discussions dins del grup? i l'indumentària lleugerament Kill Bill de Guillem?... ho sento, no entenc res !!
dimarts, 19 de juliol del 2011
JOSE Y PILAR
Es va presentar en el darrer festival de Cannes i aquest documental no és res més que una història d’amor de 128 minuts resultat de 4 anys de rodatge d’escenes quotidianes acompanyant a la parella. Perquè fugint de la celebritat del sr. Saramago (que, òbviament, la té) el film vol ser, sobretot, un cant al romanticisme. Amb una atmosfera poètica i una banda sonora que hi ajuda, la parella d’enamorats és seguida per tot el món: Andalusia, Lisboa, Lanzarote i tots aquells països que rebien al premi Nobel en les presentacions dels seus treballs. Aquest film reforça les persones anònimes i deixa en ombres els polítics famosos.
dilluns, 18 de juliol del 2011
75 ANIVERSARI D'UN COP D'ESTAT
divendres, 15 de juliol del 2011
FAENA DE MULETA DEL SR. BARCELO
dijous, 14 de juliol del 2011
dimecres, 13 de juliol del 2011
LIPDUB SANTA BARBARA I LA SEVA GENT DE CREA
dimarts, 12 de juliol del 2011
SR. JACK KEVORKIAN
dilluns, 11 de juliol del 2011
LINGUA FRANCA
divendres, 8 de juliol del 2011
TOT TORNA, FINS I TOT ELS OMD
Doncs bé, si són capaços d’unir-se de nou els Duran Duran perquè no ho havien de fer els OMD?... Andy McCluskey i Paul Humphreys (la parella que formen OMD) es van separar a mitjans dels ’90, l’any 2005 es van tornar a reunir i l’any passat van treure disc nou: History of Modern. El mes passat el van presentar a la Sala Apolo de Barcelona. Queda molt luny aquest nou treball dels hits que van composar i interpretar anys anteriors... es pot continuar construint les mateixes cançons ara com als '80?, doncs ells ho fan!! les noves composicions tenen el mateix aire ... dubto que aquest disc llenci cap single realment memorable.
Així doncs, ens hem de quedar amb el record d'aquelles velles cançons i gaudir de les reinterpretacions que en fan OMD en els seus directes actuals. En el cap ens ressonen tots els seus èxits antics, com: Electricity, Souvenir, Messages, Joan of Arc, Tesla Girls ... però sobretot, Enola Gay, inclosa en el seu segon disc Organisation (1980), i que feia referència al nom de l’avió que llençà la bomba atòmica sobre Hiroshima... la recordem?
(si algú/na té ganes d'escoltar el nou disc d'OMD només ho ha de dir... )
dijous, 7 de juliol del 2011
PER MOLTS ANYS, PAPA !!!
dimecres, 6 de juliol del 2011
SR. PETER FALK
Pocs cops un personatge de ficció ha estat tan estretament lligat a un actor/riu com el cas que ens ocupa, el sr. Falk fou, per sempre, l’investigador Colombo.... fa un parell de setmanes -Colombo/Fall- moria.
Curiositats del destí, l’actor que interpretava un astut i ben informat investigador va fer públic, l’any 2008, que patia Alzheimer.
De pare jueu i rus i mare polonesa el sr. Falk va néixer a Nova York, els seus pares portaven una botiga de roba infantil... quan només tenia 3 anys un tumor li va fer perdre l’ull i en portava un de vidre, com el personatge que el faria mundialment famós. Va treballar com a cuiner a la Marina durant la Segona Guerra Mundial abans de dedicar-se a la interpretació. Va estudiar art dramàtic i l’any 1957 va començar a participar en obres de teatre, que no va abandonar durant la seva carrera, i l’any següent debuta en el cinema a Muerte en los pantanos (de Nicholas Ray). El sr. Falk havia arribat a estar nominat a l’Oscar com a actor secundari en dues ocasions: El sindicato del crimen (1960) i Un gàngster para un milagro (1961). Ben aviat va entrar en el món de la televisió i va ser guanyador d’un premi Emmy per Dick Powell Show. Va participar a Alfred Hitchcock presenta o Doctor Kildare... però aquella sèrie que el va catapultar a la popularitat fou: Colombo, una irònica sèrie protagonitzada per un investigador de maneres curioses i amb un ull de vidre, gavardina, un pur sempre a la boca i sempre demanant foc per a encendre’l.... el seu paper estigué enganxat a ell tota la seva vida i, el veiéssim on el veiéssim, no ens podíem desfer del personatge; per exemple, a El cielo sobre Berlín (de Wim Wenders).... el pobre sr. Falk va morir sense recordar el paper que el fèu entrar en la Història de la Televisió...
dimarts, 5 de juliol del 2011
ECHO, DEL SR. JAUME PLENSA, A MANHATTAN
Aquest cop és Manhattan la que obre els braços a un dels artistes catalans més internacionals. L’obra Echo, situada al parc Madison Square Park, medeix 13 metres i està plantada al mig de la gespa, blanca, brillant, amb un punt fantasmal... Al sr. Plensa li encanta que el públic toqui les seves obres i sovint s’asseu a prop d’alguna de les múltiples instal•lacions que té escampades pel món per a observar la reacció de les persones que s’hi aproximen; l’artista li agrada recollir, de primera mà, quina és la impressió que les obres provoca. En el cas concret d’Echo el sr. Plensa explica: “aquesta peça provoca una reacció de sorpresa, desconcerta, com si hagués caigut del cel i s’hagués quedat clavada. És com quan coneixes algú que és diferent i vols saber més coses sobre ell”.
Aquesta enorme escultura –que estarà exposada del 05 de maig al 14 d’agost- representa una nena, la Núria, de 9 anys, filla d’una amiga que té un restaurant xinès al costat del taller de l’artista a Sant Feliu de Llobregat... va trigar 9 mesos en construir-la i li posà el nom d’Echo, fent referència a la nimfa de la mitologia grega que s’enamorà de Narcí i Zeus, gelós d’aquest amor, la va condemnar a viure en una cova i a no poder pronunciar mai les seves pròpies paraules, sempre hauria de repetir les dels altres... “M’agrada molt aquesta imatge en un moment en què es produeix aquest soroll d’idees, aquest encreuament. Crec que al final ningú no sap si el que diu o diu ell o repeteix el que diuen els altres”, explica el sr. Plensa... tot un cant a l’intertextualitat!!!.